Una bona notícia: Nasrin Sotoude deixa la vaga de fam

Avui dimarts 4 de desembre, després de 49 dies, l'advocada iraniana i lluitadora pels drets humans, ha abandonat la vaga de fam.

Article publicat el diumenge

La solidaritat que ha generat la seva lluita, dins i fora del seu país, ha aconseguit que el govern de l'Iran hagi aixecat la prohibició que la seva filla petita viatges a l'estranger, un dels motius de la seva vaga de fam.

Nasrin Sotoudeh ended her nearly 50-day long hunger strike

Desitjo que Nasrin Sotoude recuperi la seva salut molt malparada per les condicions de la presó i sobretot per la perllongada vaga de fam. I demano, jo m'hi comprometo, que no l'oblidem i la continuem acompanyant en la seva dura lluita. I fer-ho des de fora de l'Iran és fàcil. Per a fer-ho des de dins cal molt coratge. Per això vull compartir amb vosaltres les imatge d'aquestes dones iranianes a Teheran que han sortit al carrer en solidaritat amb Nasrin Sotoude. 

Dones a Teheran en solidaritat amb Nasrin Sotoude

Les he trobada en un web NO PASDARAN  i han estat pujades a la xarxa unes hores abans que de tenir coneixement que Sotoude havia abandonat la vaga de fam.

Amb Nasrin Sotoudeh i la seva lluita

Fa un mes que l'advocada Nasrin Sotoudeh, juntament amb el cineasta Jafar Panahi, ambdós iranians, ha estat guardonada amb el Premi Sàkharov a la llibertat de consciència que anualment atorga el Parlament Europeu per a distingir persones que defensen els drets humans i la democràcia i lluiten contra la intolerància, el fanatisme i l'opressió.

Al concedir el Premi Sàkharov a la llibertat de consciència als iranians Nasrin Sotoudeh i Jafar Panahi, el Parlament Europeu envia un missatge de solidaritat i reconeixement a un home i una dona que no han sucumbit a la por i a la intimidació i que han decidit anteposar la sort del seu país a la seva pròpia

Martin Schulz, president del Parlament Europeu (26 d'octubre 2012)

Nasrin Sotoudeh a Barcelona
Des de fa dos dies, al carrer de Dalmau de Barcelona, hi ha un grafit exigint la llibertat de Nasrin Sotoudeh, empresonada i en vaga de fam des del passat 17 d'octubre perquè el govern iranià deixi en pau als seus fills.


Vídeo de la creació del grafit LLIBERTAT PER NASRIN

Però qui és Nasrin Sotoudeh (نسرین ستوده)

La Premi Sàkharov 21012 és una advocada iraniana amb una llarga experiència en la defensa dels drets humans.

Nascuda el 1963, casada i mare de dos fills, aquesta activista ha assumit la defensa de persones detingudes durant les multitudinàries protestes contra la fraudulenta reelecció del president iranià, Mahmud Ahmadinejad, el juny de 2009. També ha estat l'advocada de menors condemnats a la pena de mort, de dones i de presos de consciència. Sotoudeh, per exemple, va assistir com a lletrada, la premi Nobel de la pau del 2003, Xirin Ebadi.

Detinguda el setembre de 2010 i acusada de divulgació de propaganda contra l'Estat i conspiració per atemptar contra la seguretat nacional, ha estat condemnada a 11 anys de presó que compleix a Evin (Teheran) en règim de aïllament i incomunicació.

El 17 d'octubre ha començat una vaga en protesta per l'assetjament a la seva família i per les restriccions al dret de visita. La gota que va fer vessar el vas és la prohibició de viatjar a l'estranger a la seva filla de 12 anys. Feia mesos que les autoritats de la terrible presó d'Evin l'hi impedien les visites del seu marit i fills i les trucades telefòniques i, prop d'un any, que no podia veure la seva mare i el seu germà.

Ebadi, Sotoudeh i el respecte als drets humans
L'activista iraniana i premi Nobel de la Pau, Xirin Ebadi i sis organitzacions de defensa dels drets humans han exigit a les autoritats de l'Iran que Sotoudeh deixi de ser objecte de maltractaments i pugui veure la seva família.

Així mateix, Ebadi i Amnistia Internacional (AI), Humans Rights Watch (HRW), la Campanya internacional per als drets humans a l'Iran, Reporters sense fronteres (RSF), la Federació Internacional dels drets humans (FIDH) i la Lliga iraniana de la defensa dels drets humans, en aplicació de la legislació en matèria de drets humans, exigeixen al govern de l'Iran que totes les persones empresonades puguin rebre la visita de les seves famílies i tinguin accés a tractament mèdic quan ho necessitin.

Necessitem que Nasrin i totes les persones empresonades per defensar els drets humans puguin veure acomplerts els seus somnis!

Altres articles al Mirador sobre l'Iran, les dones i les eleccions de 2009

• L'IRAN, LES DONES I LES ELECCIONS (17 de juny de 2009)


• L'IRAN, LES DONES I LES ELECCIONS [2] (21 de juny de 2009)


• Nazanín Amirian, UNA IRANIANA ENTRE NOSALTRES (24 de juny de 2009)


• UN MILIÓ DE VEUS EN CONTRA DE LA REPRESSIÓ A L'IRAN (28 de juny de 2009)


• United for IRAN. BARCELONA participa al GLOBAL DAY OF ACTION (21 de juliol de 2009)

ERA MASSA BONIC PER A SER VERITAT!

Sakineh Mohammadi Ashtiani (AP)

Sakineh Mohammadi Ashtiani, 

LES NOSTRES MANS L'HAN SALVAT

Aquest era el títol del post que aquesta nit, desvetllada, i després de consultar les versions digitals de diferents diaris, he escrit. Per desgràcia, les informacions segons les quals la vida d'Ashtiani ja no corria perill no eren certes. Ashtiani continua empresonada pel règim islàmic iranià i la seva vida continua a les nostres mans. L'acusació d'adulteri i la sentència de pena de mort continuen vigents.

Altres 21 dones esperen a les presons de l'Iran esser executades per lapidació.

***************************************************

Aquest és el text que vaig escriure ahir a la nit, quan encara es pensava que havia acabat el malson d'Ashtiani:

La iraniana Sakineh Mohammadi Ashtiani que ha passat els 4 darrers anys a la presó, acusada d'adulteri i condemnada a morir lapidada, ha estat alliberada.

Poques vegades es produeix tanta unanimitat. El clam en defensa de la seva vida i demanat que s'aturés l'execució de la sentència ha aplegat a països, organitzacions de defensa dels drets humans i a milions de persones a tot el món. Les xarxes socials hi han jugat un gran paper

Poques vegades s'aconsegueix una victòria com la que representa l'alliberament de Sakineh. Cal celebrar-ho i cal treure'n conseqüències: la unió fa la força, diuen; en aquest cas, ha quedat palès. Les mans de milions de persones, unides per una causa han salvat la vida a Sakineh Mohammadi Ashtiani.

Espero que el govern iranià també en tregui conseqüències!

 LA VIDA de Sakineh Mohammadi torna a ser A LES NOSTRES MANS [el mirador de les dones, 8 de juliol de 2010]

Sakineh Mohammadi, LA SEVA VIDA ÉS A LES NOSTRES MANS [el mirador de les dones,22 d'agost de 2009]

Benedicto XVI: Yo no lo esperaba pero estaba calladita (traducido del catalán)

Siempre he defendido la separación de IGLESIA - ESTADO, però de ahí a ser laicista radical...

Pues ahora resulta que desde ayer, según el Papa, soy una laicista agresiva y una anticlerical

  
Para leer la traducción en castellano del artículo "JO NO L'ESPERAVA, PERÒ ESTAVA CALLADETA", primera parte, pulsar este enlace

BENET XVI. Jo no l'esperava però estava calladeta

I per què parlar ara? és a dir, per què dedicar un post del MIRADOR DE LES DONES a  la visita del papa Benet XVI a Barcelona? 

Perquè crec que el màxim representant de l'Estat teocràtic del Vaticà ha trencat les regles del joc democràtic i de la no ingerència

Vaig néixer el dia que va acabar el Congrés Eucarístic de Barcelona (allò si que va ser un esdeveniment important per a la ciutat!!) i al cap de pocs dies em van batejar a l'església de les Dames Negres, que ens aquells anys aixoplugava la parròquia de Sant Ildefons. No he fet apostasia.

- No m'he afegit a les crítiques a les despeses que ha ocasionat la visita. Les visites especials, siguin polítiques, esportives... sempre en generen de despeses (per cert, sabeu que li costa a la ciutat de Barcelona, és a dir a les persones que vivim i paguem els impostos a Barcelona, un partit del Barça? quants euros són al llarg d'una temporada?)

- No m'he afegit a les crítiques per les molèsties causades al veïnat de la Sagrada Família. Jo, com a veïna de la plaça de Sant Jaume, sé el que és suportar molèsties per a qualsevol motiu, sigui polític (en aquest apartat hi incloc les manifestacions de tota mena), esportiu, cultural.. com el tancament de la Via Laietana (única manera rodada d'arribar a casa)

- No he volgut entrar a comentar les declaracions estrambòtiques que per a defensar la visita i els seus beneficis l'han arribat a comparar amb els Jocs del 92.

- Tampoc he volgut entrar a comentar el reguitzell de NO defensats pel Papa: no a l'avortament, no a les famílies que no estiguin formades per un hom i una dona i altres NO, posicionant-se en contra de lleis aprovades pel Parlament.

Però, això no, Benet XVI,

JA NO som la reserva espiritual d'Occident!

La jerarquia de l'Església catòlica ha estat còmplice del franquisme

I encara no ha demanat perdó!

Sempre he defensat la separació Sempre d'Església - Estat. D'aquí a ser una laicista radical....

Doncs ara, des d'ahir, segons el Papa sóc una laicista radical, sóc una anticlerical

España era siempre, por una parte, un país originario de la fe. Pensemos que el renacimiento del catolicismo en la época moderna ocurrió sobre todo gracias a España. [...]. Pero también es verdad que en España ha nacido una laicidad, un anticlericalismo, un secularismo fuerte y agresivo como lo vimos precisamente en los años treinta, y esta disputa, más aún, este enfrentamiento entre fe y modernidad, ambos muy vivaces, se realiza hoy nuevamente en España 

Transcripció d'un fragment de les respostes de Benet XVI a la roda de premsa concedida en el vol que el traslladava a Santiago (ECCLESIA DIGITAL)

Señor Paco Vazquez, ambaixador espanyol davant la Santa Seu, no he malinterpretat el que ha dit el Papa; no m'he conformat amb el que "diuen que han dit"; he cercat i he trobat el contingut de la roda de premsa i he llegit el que ha dit.
Senyor Frederico Lombardi, portaveu del Vaticà, no ens vingui amb que el Papa no volia crear una confrontació. Ho sento, l'ha creat i no serà gens fàcil que ho oblidem!

I que en diu el ministeri d'Assumptes Exteriors i Cooperació?
Estic esperant la veu de la ministra Trinidad Jiménez. Necessito sentir el que diu sobre aquesta ingerència de Benet XVI.

*************

Les dones de l'Església sembla que només serveixen per a netejar

Del programa oficial de la visita

Dedicació de l'església de la Sagrada Familia (10.00)
TERCERA PART. PREGÀRIA DE DEDICACIÓ I UNCIONS
3. UNCIÓ DE L’ALTAR I DE LES PARETS DE L’ESGLÉSIA
· El Sant Pare es treu la casulla, es posa un gremial i s’apropa a l’altar. Comença a ungir-lo.
· Després vessa el crisma al mig i als quatre angles de l’altar i ungeix tota la mesa, per significar que l’altar esdevé, amb la dedicació, símbol de Crist.
· El Cardenal Arquebisbe de Barcelona, el Cardenal Secretari d’Estat i deu Bisbes ungeixen els murs de l’església, signant les dotze creus distribuïdes per la nau, per significar que l’església dedicada és imatge de la Santa Església de Déu, edificada sobre el fonament dels Apòstols.
· Acabades les uncions, el Sant Pare, els Cardenals i els Bisbes es renten les mans.

En el programa oficial, falta un punt!!!

• La neteja de l'altar, perquè l'oli no dificulti la continuació de la cerimònia a càrrec del protagonista principal i els seus acòlits, la realitzaran... unes monges. 

I alerta, que la Rosa S i la Carolina G m'han informat que el comentarista de TV3 ha dit que qui millor que la ma d'una dona, feta per a tenir cura de la família, per a netejar l'altar.
Jo no ho he vist, però senyores i senyors de TV3 cal que s'ho facin mirar...

*************  

 Menys public de l'esperat i molta, molta policia

Menys públic de l'esperat (les imatges valen + que 1000 paraules)

Quina distància hi ha entre un policia i un altre? 2 metres i escaig, no?  I el divendres al vespre, quan em van robar amb violència a menys de 500 metres del Palau Episcopal, no n'hi havia cap per anar a atendre una víctima? Els Mossos em van tenir més de 60 minuts esperant-los en una cruïlla, al mig del carrer.

FÀTIMA GHAILAN és la víctima

Fàtima Ghailan, una "mala musulmana" perquè condueix, no porta vel....(Josep LLuís Sellart. EL PAÍS)

Avui s'ha conegut la sentència.

Mohamed Benbrahim, l'imam de Cunit, ha estat condemnat a un any de presó per coaccions greus contra Fatima Ghailan, mediadora cultural del municipi.
Abdul-Raman al-Osri, president de l'Associació Islàmica de Cunit, ha estat condemnat a 9 mesos de presó pel mateix delicte.
Haffsa BenBrahim ha estat condemnada a pagar una multa de 730 euros (Haffsa és filla de l'imam).
El jutge també els ha prohibit apropar-se a menys de 500 metres de la víctima durant els propers dos anys.

El de Cunit es, entonces, un conflicto público, fruto del enfrentamiento entre dos culturas distintas: una democrática y otra predemocrática. Es de esperar que ninguna institución ni partido político lo considere un asunto privado.

GEMMA LIENAS (EL PAÍS, 13 de febrer de 2010)

La sentència confirma que el calvari que ha viscut Fàtima Ghailan no és fruït d'una problema familiar; no és un problema personal.

Fatima és la víctima d'una operació d'assetjament duta a terme (com a mínim) per les persones ara condemnades. Perquè, segons elles, Fatima és una "mala musulmana", no porta vel, condueix el seu cotxe.... El problema de veritat és que la tasca de Fatima pot posar en perill el seu lideratge a la comunitat musulmana de Cunit....i és DONA!

En primer pla, la dona de l'imam de Cunit que ha estat absolta. 

A continuació les tres persones condemnades: Haffsa i Mohamed Benbrahim, i Abdul-Raman al-Osri (Xavi Moliner)

Text integre de la SENTÈNCIA  / texto íntegro de la senténcia

http://www.elperiodico.com/resources/pdf/3/3/1288700593133.pdf

Les coratjoses dones afganeses

Cua en un col·legi electoral femení de Qala-i-Nao (Afganistan)

Aquesta tarda he llegit el correu que l'Asun em va enviar ahir a la nit. Entre altres coses em deia:

Te envio un archivo que seguro que te gusta de valerosas y corajudas mujeres afganas votando. Me lo ha enviado Judit, la hija pequeña de Herminia, y las fotos las ha hecho el novio de su hermana Natalia..

Com sabeu la setmana passada es van celebrar eleccions a l'Afganistan. Cap al 8 d'octubre es tindran els resultats preliminars; per a conèixer els definitius caldrà esperar com a mínim fins al dia 30 d'octubre. Hi ha indicis d'irregularitats en el procés electoral encara que tot indica que ha estat molt més net que el de fa un any i que el frau ha estat molt menor. Esperarem els resultats.

Anar a votar té molt merit
Però, la veritable amenaça d'aquestes eleccions eren els talibans. El seu objectiu era boicotejar-les impedint que obrissin els col·legis electorals i posant la por al cos a les persones que volien votar. Desenes de ferits i 42 persones mortes és el resultat dels atacs talibans durant la jornada electoral. Abans del dia 18 de setembre, s'havien produït segrestos, desaparicions i assassinats, com els de cinc ajudants d'una candidata. En resum, violència i més violència.

Malgrat les intimidacions i les amenaces de mort, un 40 per cent de les persones amb dret de vot va exercitar-lo. Té merit, en el cas de les dones, doble merit; els talibans van advertir-les de manera especial.

Els drets de les dones no són bescanviables
En teoria, el paper de les dones ha canviat a l'Afganistan, però a la pràctica aquest canvi és dolorosament lent i tendeix a la regressió.

Los precarios derechos de las mujeres afganas han empezado a escurrirse lentamente: cierran escuelas para niñas, amenazan a las mujeres que trabajan, atacan a activistas y cada vez son más las familias aterradas que confinan a sus hijas a la casa.

Així comença un article publicat a THE NEW YORK TIMES i que jo he llegit al diari uruguaià EL PAÍS, del passat diumenge (19/09/2010).

La provable negociació amb els talibans tindria conseqüències nefastes per a les dones.

En una conferencia internacional en Kabul el 20 de julio, cuyo propósito era exponer los planes para el futuro del país, el presidente Hamid Karzai no dijo nada sobre como se podría proteger los derechos de las mujeres en las negociaciones con los talibanes. Por eso desconfían, aún cuando la secretaria de Estado Hillary Clinton prometió no abandonarlas.

No les abandonem nosaltres!

Que algú m'expliqui sinó que hi fa l'exercit espanyol a l'Afganistan! què hi fan les Nacions Unides.

EL PAÍS, 19 de setembre de 2010

Veure també:
LES FILLES DEL SILENCI [el mirador de les dones, 23 de maig de 2009]
L'AFGANISTAN LEGALITZA LA VIOLACIÓ [el mirador de les dones, 18 d'abril de 2009]

LA VIDA de Sakineh Mohammadi torna a ser A LES NOSTRES MANS

Neda i molts altres iranians i iranianes van ser assassinats fa quasi 13 mesos. Ja fa més d'un any que l'Iràn era tema de conversa diària. El Mirador de les Dones va dedicar diversos articles a parlar de l'Iran i les dones. S'ha celebrat (sense celebracions) el primer aniversari de la contestada reelecció de Mahmud Ahmadineyad. I les coses, lluny de millorar, empitjoren.


El 22 d'agost de l'any passat vaig escriure un article sobre la lapidació que es titulava: Sakineh Mohammadi, LA SEVA VIDA ÉS A LES NOSTRES MANS

Aleshores, la força de moltíssimes persones va aconseguir salvar la vida a Sakineh. Semblava que el destí de morir lentament a cops de pedra per haver estat acusada d'adulteri s'allunyava. Només ho semblava. Ara Sakineh Mohammadi Ashtiani torna a estar en perill de mort.

La filla i el fill d'aquesta dona vídua, de 43 anys, empresonada des de 2005, que ja va ser castigada amb 99 fuetades, ens demanen que la salvem d'una mort horrible

Què podem fer-hi?
Tornar a participar a la ciberacció, organitzada per Amnistia Internacional, per exigir a les autoritats iranianes que no executin Sakineh Mohammadi i que aturin totes les execucions per lapidació.

La teva firma pot tornar salvar la vida de Sakineh Mohammadi. Implica-hi a les teves amistats i familiars.

El Codi Penal Iranià estipula especifica com s'han d'executar les penes de mort per lapidació, les quals violen els articles 6 i 7 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics.

A l'Iran hi ha, com a mínim, 8 dones més i 3 homes en perill de ser executats a pedrades.

També podeu llegir

L'IRAN, LES DONES I LES ELECCIONS (1) [el mirador de les dones, 17 de juny de 2009]

L'IRAN, LES DONES I LES ELECCIONS (2) [el mirador de les dones, 21 de juny de 2009]

Nazanin Amirian, UNA IRANIANA ENTRE NOSALTRES [el mirador de les dones, 24 de juny de 2009]
UN MILIÓ DE VEUS CONTRA LA REPRESSIÓ A L'IRAN [el mirador de les dones, 28 de juny de 2009]

United for IRAN. BARCELONA participa al GLOBAL DAY OF ACTION [el mirador de les dones, 21 de juliol de 2009]

Sakineh Mohammadi, LA SEVA VIDA ÉS A LES NOSTRES MANS [el mirador de les dones, 22 d'agost de 2009]

CONTRA LA MGF. Flor del desierto (fragment)

Suposo que ja ho coneixes, però m'ho acaben d'enviar i igual t'interessa per al Mirador.

Voldria dir una frase sobre aquest horror, però em supera.

Montse

Tot i que ho sàpigues, impressiona escoltar-ho.

Josep Maria

Primer, la meva germana; al cap d'uns dies, l'amic. Tots dos m'han enviat un correu amb els textos que he reproduït al començament i un arxiu amb un fragment de FLOR DEL DESIERTO, la pel·licula basada en el llibre autobiogràfic escrit per Waris Dirie.

Qui és Waris Dirie
Nascuda a Somàlia, l'any 1965, Waris Dirie es va convertir en una cèlebre top model. Waris, que significa flor del desert, procedeix d'una família nòmada musulmana. L'any 1997, a la cimera de la seva carrera en el món de la moda, en una entrevista a MARIE CLAIRE, confessa que va ser mutilada genitalment quan era una nena de 5 anys. Tots els mitjans de comunicació se'n fan ressò i Waris Darie esdevé una activista contra la mutilació genital femenina (MGF) o ablació. És nomenada Ambaixadora especial de les Nacions Unides contra la MGF i l'any següent escriu Flor del desert. En el llibre, parla de la seva mutilació. La seva mare volia que fos una "dona pura", moneda de canvi per a un "bon matrimoni" pactat. Per això, seguint una brutal tradició va fer que li tallessin el clitòris i li cosissin la vagina.


La MGF
La mutilació genital femenina és el nom genèric donat a pràctiques tradicionals que impliquen l’extirpació total o parcial dels genitals externs femenins o altres agressions als òrgans genitals femenins de les dones per raons culturals, religioses o altres amb finalitats no terapèutiques. La MGF és un acte de violència masclista. Desenes de milions de dones de tot el món són víctimes de la MGF.

La lluita contra la MGF a Catalunya
La pràctica de la MGF és poc freqüent a Catalunya, ja que el percentatge de població procedent de països on es practica l'ablació és molt baix. Sí, però, que s'ha tingut coneixement d'algun cas de menors a les que se'ls hi ha practicat tot aprofitant els viatges de vacances que han fet les famílies als països d'origen.

Per això el Parlament de Catalunya, en sessió tinguda el 20 de juny de 2001, va aprovar la Resolució 832/VI, sobre l'adopció de mesures contra la pràctica de mutilacions rituals genitals femenines. Fruït d'aquesta resolució es va crear una comissió interdisciplinària d'experts, per tal de dissenyar un pla d'acció contra la pràctica de mutilacions rituals femenines a Catalunya. Si voleu conèixer el Protocol d'actuacions per a prevenir la mutilació genital femenina, de la Generalitat de Catalunya, cliqueu aquest enllaç

DOROTHY HEIGHT, una vida dedicada a la lluita per la igualtat

Dra. Dorothy Height

Ahir, a les 17.29 hores, escrivia en el meu mur del Facebook

In memoriam! Ha mort Dorothy Height. Ha tingut una vida llarga (tenia 98 anys) i activa pels drets civils. Va ser presidenta (durant 40 anys) del Consell Nacional de Dones Negres dels EUA. L'Agrupació Dones de Dalt ha donat l'alerta. Si tinc ocasió li dedicaré un post en EL MIRADOR DE LES DONES; es mereix que la coneguem més

Una viriàsi (passa de moda aquests dies) m'ha brindat l'ocasió de fer-ho

Una vida dedicada a la lluita per la igualtat
Matriarca del moviment pels drets civils, Dorothy Irene Height ha dedicat la seva vida a la lluita contra el racisme i les injustícies socials i per la igualtat de gènere.

Segurament, la seva primera batalla i la seva primera victòria es va produir quan era escolar. El director de l'escola va voler impedir que fos la directora del cor, però aquest es va negar a cantar fins que li restituïssin el càrrec.

El seu nom va íntimament lligat al del National Council of Negro Women, una organització que va encapçalar durant 41 anys, des de 1957 quan va ser-ne elegida presidenta fins al 1998. Des del 1998 n'ha estat presidenta emèrita.


En aquesta imatge, podem veure-la al costat de Martin Luther King pronunciant el cèlebre discurs I have a dream, a les escales del Memorial a Lincoln, a Washington D.C., el 28 d’agost de 1963. Per cert, que anys més tard Dorothy Heigth es lamentava que cap dona parlés a favor dels drets de les dones el dia de la Marxa sobre Washington per la Llibertat i el Treball.

La senyora Height ha estat, possiblement, la dona més influent en el lideratge de la lluita pels drets civils, però els mitjans no li van atorgar la notorietat i el reconeixement que van atorgar a altres líders de la seva època.

THE WASHINGTON POST, 21 d'abril de 2010

Possiblement per això, en el meu cas i crec que no és únic, ha calgut que es morís per a tenir l'oportunitat de conèixer-la. Els diaris van plens de necrològiques amb dades biogràfiques

Diuen que va dir

vull ser recordada com una persona que va lluitar per la justícia i la llibertat

Que així sia!

També podeu llegir:

ISRAEL SEGREGA LES DONES [el mirador de les dones, 1 de setembre de 2009], dedicat en part a Rosa Park, la mare del moviment pels drets civils

Els crims són les desaparicions

En aquestes urnes porten les restes d'un familiar assassinat pels franquistes i abandonat, amb nocturnitat, en una fosa comú d'Arucas (Gran Canaria). En aquesta fosa, s'hi han trobat els cadàvers de 24 persones desaparegudes el 1937. Ara les seves restes han estat enterrades, amb dignitat. Descansin en pau (els morts i la seves famílies que durant 73 anys han viscut amb el dolor afegit de no haver-los pogut donar sepultura). Fotos d'Arucas: Juan Carlos Alonso

Els veritables delictes són les desaparicions de la Guerra Civil i del franquisme i no la investigació del jutge espanyol, afirma l'editorial de The New York Times sobre el processament del jutge Baltasar Garzón pel Tribunal Suprem espanyol.

Garzón està acusat de prevaricar per haver-se declarat competent per a jutjar els crims i les desaparicions de persones durant la Guerra Civil i la dictadura franquista i haver ordenat que s'obrissin algunes foses on es sospitava que hi havien enterrades persones desaparegudes.

Fa pocs dies la meva amiga Herminia va escriure aquest text en el seu blog. Gràcies, Herminia. M'ha sembñat molt adient compartir-lo amb vosaltres.

VÍCTIMAS del Pozo del Olvido al Mausoleo del Recuerdo

Había reparado en él en la Plaza de la Constitución mientras Sergio Millares leía el manifiesto contra el olvido. Más que el pelo blanco, blanco, lo que me llamó la atención sobre aquel traje negro de setenta y tres años de luto era una expresión tal de dolor como yo no recuerdo haber visto otra en mi vida, y mira si he visto. Luego lo ví en la fila; cuando llegó su turno tomó la pequeña urna, la cogió como quien tiene entre sus brazos un hijo pequeño, el más preciado de los tesoros, y como si lo acunara pasó por delante de mí sin parar de llorar empapando las flores y el lazo con los colores de la bandera de la República. Lloraba por un padre que cuando lo mataron tendría, más o menos, la edad que tiene hoy su nieto.

Fueron tantas las lágrimas derramadas en el corto trayecto desde la Plaza hasta depositar la cajita en el coche fúnebre, que tengo la impresión de que traspasaron la madera y llegaron a los huesitos ¿de quién? ¿de su padre? ¿del padre de Balbina? ¿del de Pino Sosa? ¿del abuelo de su vecino? o ¿del tío de Juan?. Qué más da. Su padre estaba en una de las veinticuatro urnas sin nombre y, en su corazón, todos eran su padre.

Me lo volví a encontrar en el cementerio. Mientras los operarios, con un cuidado y una delicadeza llamativa, introducían una por una las pequeñas cajas en el Mausoleo del Recuerdo, él estaba semiescondido, apoyado en el tronco de un árbol llorando sin parar. Cómo lloraba aquel hombre. Cómo nos hizo llorar. La angustia solitaria de tantos años de silencio estalló en dolor compartido. Por fin el momento de reparar con un gesto de amor el odio recibido a través de unas balas una noche de 1937.

El acto de hoy en Arucas fue impecable. Sobrio, contenido. Las palabras de Millares, la música, el toque de silencio, el himno de la República por la que fueron vilmente asesinados. El cortejo. El pesar colectivo. Estuvo quien quiso estar.

Por supuesto que no fue el obispo. En un gesto vil de menosprecio el representante de la Iglesia oficial quiso ofender a las víctimas del franquismo no sólo con su ausencia. Lo que pasa es que no ofende quien quiere sino quien puede. No es comprensible tanta mezquindad. No se entiende que, aún, sectores de nuestra sociedad que se dicen cristianos no muestren compasión con la tragedia que miles de familias de este país arrastran desde hace tanto tiempo. Quedan muchos pozos, simas, mar feas y fosas comunes repletas de memoria regadas por la geografía española y hasta ahora, que cosas, el único imputado es el juez Garzón por querer hacer justicia. ¿Qué más nos queda por ver?

De momento tenemos la enorme satisfacción de haber participado hoy en un acto estremecedor en el que, por lo menos, las veinticuatro familias de las veinticuatro víctimas de Arucas saben donde están los suyos y adonde han de ir a llevarle flores. Que descansen en paz.

Herminia Fajardo, 21 de marzo de 2010

No volem que els falangistes tornin a guanyar la batalla
Jo com el ministre de Foment, José Blanco, respecto profundament la Justícia, però no vull que els falangistes i els seus hereus tornin a guanyar la batalla.

El ministro de Fomento, José Blanco, ha declarado hoy, en relación al procesamiento del juez Baltasar Garzón, que respeta "profundamente" a la Justicia, pero no le gustaría que "los falangistas ganaran de nuevo la batalla".Falange Española de las JONS, junto al sindicato ultraderechista Manos Limpias y la asociación Libertad e Identidad, es una de las entidades que se han querellado contra Garzón por haberse declarado competente para investigar los crímenes y desapariciones durante la Guerra Civil y la dictadura (EFE, 9 de abril de 2010)

Contra la vergonya de milers de desapareguts
Com a tothom, suposo, hi ha gent que em cau bé i altres que no. Acostuma a haver-hi una base racional que justifica els meus gustos i disgustos però no sempre és així. Baltasar Garzón és de les persones que no em cauen bé. Falta d'empatia? Comportaments, al meu parer, desafortunats? De tot una mica i més. Per què acabo de fer aquesta confessió? Doncs perquè quedi clar que no defenso la persona de Garzón.

Em posiciono al costat de les víctimes del franquisme i contra la impunitat dels criminals. Contra la vergonya que significa que les restes de milers de demòcrates continuïn indignament enterrats en foses comunes o, molt pitjor, que milers de demòcrates continuïn desapareguts sense que les seves famílies sàpiguen que els va passar i on poder ser!

Per tot això he signat el MANIFIESTO POR LA JUSTÍCIA DEL JUEZ BALTASAR GARZÓN

Que la memòria venci l'oblit

Amb l'Alicia, l'Albert i el Roque: NO US OBLIDEM

L'Alicia, l'Albert i el Roque no celebraran les festes del Solstici (Nadal i Cap d'Any, inclosos) amb els seus familiars, amigues i amics.

L'Alicia, l'Albert i el Roque no són les úniques persones que no podran fer-ho perquè estan segrestats i ni tan sols sabem on són. Però avui parlo d'elles perquè em són properes. No les conec personalment, però al meu voltant hi ha moltes persones que han estat els seus companys de jocs infantils, que han estudiat plegats, que han compartit i comparteixen treball i anhels... que formen part de les seves biografies. Possiblement no comparteixo al 100% la seva manera d'entendre la cooperació, I QUÈ?

Alícia Gámez, Albert Vilalta i Roque Pasqual van ser segrestats el dia 29 de novembre passat a uns 150 quilòmetres de Nouakchott quan viatjaven en un comboi de Barcelona Acció Solidària per la carretera que uneix la capital mauritana amb Nouadhibou. Des d'aquell dia són a les mans d'Al-Qaida del Magreb Islámic (AQMI), organització jihadista que es financia amb el tràfec de drogues i els segrestos .

EL PAÍS del diumenge passat dedicava diverses pàgines a l'AQMI. En una analitzava el perfil d'Abu Hannás, el jutge del desert. Ell seria l'autor del Manual sobre els presoners estrangers on s'explica què fer i com tractar els segrestats: si són militars els jihadistes estan autoritzats a matar-los; si són civils cal demanar un rescat o un intercanvi de presoners; si són dones..., si són dones poden convertir-les en esposes.

Solidaritat, discreció i unitat demanava ahir al vespre l'alcalde Hereu a la concentració silenciosa de la plaça del Rei (enllaç al vídeo). Hi estic d'acord.

Per això cal que els DIMECRES (esperem que siguin pocs perquè es produeixi aviat l'alliberament dels segrestats), a les 19.00 hores, a la PLAÇA DEL REI de Barcelona, anem tots i totes a demostrar solidàriament i de forma unitària que NO OBLIDEM l'ALÍCIA, l'ALBERT i el ROQUE

La imposició del HIJAB ÉS VIOLÈNCIA MASCLISTA

Avui, podria escriure sobre Kobra Babaei, una dona iraniana, pobre, declarada culpable d'"adulteri estant casada" i condemnada a morir lapidada.

Enllaç a la ciberacció d'Amnistia Internacional per aturar aquesta i altres lapidacions.

Per a més informació podeu llegir
- Sakineh Mohammadi, LA SEVA VIDA ÉS A LES NOSTRES MANS (el mirador de les dones, 22 d'agost de 2009)
o veure
- NASIJA (el mirador de les dones, 28 d'octubre)

També podria escriure sobre Nojoud Alí, una nena iemenita, forçada a casar-se. La història de la Nojoud per desgràcia no és una excepció: les nenes són moneda de canvi al Iemen, l'Aràbia Saudita, Afganistan, Pakistan, la Índia, Bangladesh, l'Egipte, l'Iran o Mali, entre altres països. El que és excepcional del cas de la Nojoud es que, després de mesos de maltractaments per part del seu marit, es va atrevir a recórrer als tribunals demanant el divorci. Nojoud, de moment, ha guanyat la partida i ha tingut un final més feliç que Fawzia Youssef, la nena de 12 anys que va morir de part (un cas, entre els milers que es produeixen anualment, que va arribar als mitjans). Fawzia va ser obligada a casar-se als 11 anys.

Avui, però, no vull anar ni a l'Iran, ni al Iemen, no necessito anar tan lluny. 600 quilòmetres i escaig em separen del lloc dels fets: Ciudad Real

Hem conegut que Saadia Hakim, una dona marroquina que fa anys que viu entre nosaltres, al poble de Socuéllamos, va ser titllada de puta i apallissada per uns compatriotes per anar amb el cap descobert.

Personalment no m'agraden els símbols externs de religiositat. A més, per molt que em diguin que el hijab (segons el Termcat, mocador amb què algunes dones musulmanes es cobreixen els cabells i el coll) és un símbol de feminitat a mi em sembla que ho és, si més no, de desigualtat de la dona.

Però el debat entorn a l'ús del mocador islàmic a l'espai públic és molt complex i no pretenc abordar-lo aquí. Us deixo amb el que diu Jordi Moreras, a Simbologies en l’espai públic. Els debats sobre l’ús del hijab a Europa. (Barcelona, 2008. Fundació Jaume Bofill):

Les polèmiques plantejades arreu d’Europa entorn al hijab, permeten extreure alguns aprenentatges respecte al cas català/espanyol, on s’han produït pocs casos semblants. En tot cas, seria interessant no reproduir els mateixos errors i les mateixes situacions incòmodes que altres societats europees han hagut de superar. És possible elaborar quatre proposicions a tenir present en l'abordatge d'aquestes qüestions:
1.- Garantir l’expressió de les conviccions religioses de les persones que viuen a la nostra societat, no establint cap mena de criteri de distinció selectiva entre aquells que pertanyen a la tradició religiosa principal, i aquells que formen part de col·lectius religiosos minoritaris.
2.- Conèixer i compartir l’opinió de tots els actors que han de participar en la resolució de les situacions que puguin generar alguna mena de polèmica, davant l’expressió de tals conviccions religioses. Cap actor hauria de veure’s relegat a l’hora d’exposar els seus arguments.
3.- Contribuir a rebaixar les tensions amb que s’acostumen a abordar aquests debats, tenint present que aquest apassionament només pot portar a radicalitzar les postures entre els actors. Un primer pas en aquesta direcció és considerar i reconèixer la validesa dels arguments que són exposats per l’altra part.
4.- combatre activament tota expressió de discriminació, doncs no ha de tenir cabuda en una posició a favor de la cohesió i la convivència

Dit això, és del tot inacceptable i és punible que algú decideixi com he d'anar vestida en nom de la religió i que em castigui per no obeir la seva imposició. És violència masclista

QUANTES NENES, JOVES I DONES MUSULMANES SÓN OBLIGADES A TAPAR-SE PART DEL SEU COS EN NOM DE L'ISLAM? Hem conegut el cas de la Saadia que s'ha atrevit a denunciar-ho. Quantes Saadia no ho fan per por?

Sant Jordi de Cercs, 7 de novembre de 2009
Anna GONZÁLEZ BATLLE

NASIJA

Alguns homes han interpretat la paraula revelada per a mantenir el poder sobre el poble...
per a flagel de les dones

Algunos hombres han interpretado la palabra revelada para mantener el poder sobre el pueblo...
para flagelo de las mujeres

L'amic Miquel Cartró m'ha enviat un missatge amb el següent text: Anna, és impressionant i..., acompanyat de l'enllaç a un curtmetratge: NASIJA.

• Nasija és el nom d'una dona subsahariana condemnada a morir lapidada per ser dona, ser pobre, tenir una filla i voler viure sola
• Nasija és un curt del canari Guillermo Rios, amb un llarg i exitós periple per nombrosos festivals nacionals i internacionals
• Nasija són 11 minuts de denúncia i d'emocions a flor de pell.

Us convido a veure NASIJA
http://www.dailymotion.com/video/x2y3ti_nasija_shortfilms

L'IRAN: la primera dona ministra, però...

Marzieh Vahid Dastjerdi

El reelegit (amb frau electoral) president iranià, Mahmud Ahmadineyad ha designat la primera dona ministra en els 30 anys de República Islàmica(1). La ginecòloga Marzieh Vahid Dastjerdi, de perfil ultraconservador, és la nova titular de Sanitat.

Tot apunta que Ahmadineyad ha volgut fer un gest d'apropament a les dones després que aquestes hagin tingut (i tinguin; la lluita continua) un important paper en les manifestacions contra la tupinada a les darreres eleccions i contra les condicions de segregació i de discriminació que pateixen. De fet, el president va proposar dues altres candidates a ministre. El Parlament no els va donar la seva confiança.

PERÒ, una flor no fa estiu
És a dir, la presencia de Dastjerdi en el govern de la República Islàmica no garanteix que es produeixi cap canvi en la situació de la resta de dones iranianes. Malgrat les seves declaracions després d'haver aconseguit la confiança del Parlament (175 vots a favor, 82 en contra i 29 en blanc):

"Les dones han assolit els vells anhels de tenir una dona en el govern per a defensar les seves peticions. Crec que és un pas molt important per a les dones",

no podem oblidar que la nova ministra ha defensat la segregació per gènere en l'atenció sanitària,

ni que ha afirmat que "concedirà especial atenció a les inquietuds i directrius dels dignataris religiosos", alguns dels quals, com l'aiatol·là Jatami, ha dit que:

"L'Islam respecte la dona. Això no vol dir, però, que hàgim de deixar-lis posicions socials importants".

Segur que resultarà molt interessant escoltar Nazanin Amirian el proper dimecres a CASA ÀSIA. Per raons familiars, jo no hi podré assistir. M'agradaria molt que alguna persona que hi vagi ens expliqui què ha dit.

També podeu llegir:

L'IRAN, LES DONES I LES ELECCIONS (1) [el mirador de les dones, 17 de juny]

L'IRAN, LES DONES I LES ELECCIONS (2) [el mirador de les dones, 21 de juny]

Nazanin Amirian, UNA IRANIANA ENTRE NOSALTRES [el mirador de les dones, 24 de juny]

UN MILIÓ DE VEUS CONTRA LA REPRESSIÓ A L'IRAN [el mirador de les dones, 28 de juny]

United for IRAN. BARCELONA participa al GLOBAL DAY OF ACTION [el mirador de les dones, 21 de juliol]

Sakineh Mohammadi, LA SEVA VIDA ÉS A LES NOSTRES MANS [el mirador de les dones, 22 d'agost]

---------------------------
(1) Dastjerdi, com hem dit, és la primera dona ministra de la República Islàmica, però no la primera dona ministra a l'Iran. Dues dones havien estat ministres en temps del xa
---------------------------

Redactat per Anna González Batlle, el setembre de 2009

ISRAEL SEGREGA LES DONES

Imatge trobada a internet

En un dels primers posts del MIRADOR (abril 2009) denunciava els mitjans integristes jueus que havien esborrat les dues úniques ministres de la foto de família del nou govern israelià. L'article s'acabava amb aquesta frase: Una nova mostra del creixement de l'integrisme jueu, amb greus conseqüències per a les dones.

Malauradament, l'actualitat ens n'ha deixat una altra. Copio literalment de CAP i POTA, el blog de l'amic Enric Llorens (els subratllats són meus):

Llegeixo amb sorpresa, i indignació, la notícia publicada avui a la Vanguardia digital sobre la cada vegada més freqüent moda en zones ultra ortodoxes israelianes d’obligar les dones a seure al darrera de l’autobús. Amb l’argument de mantenir la ”decència” les dones que vulguin utilitzar aquestes més de 90 línies públiques han de vestir “adequadament”, es a dir amb vestit llargs, i , per descomptat, no seure al costat dels homes.

Un grup d’intel·lectuals s’afegit al gran nombre d’organitzacions feministes que estan contra la mesura. Han demanat la desaparició d’aquestes línies. El govern ha de donar una resposta abans d’uns mes.

El problema rau en l’augment constant del poder dels ultra ortodoxos jueus. La debilitat electoral del partit de Netanyahu, ha donat ales als seus aliats ultraconservadors per anar introduint, dia i dia i sense contemplacions, mesures que debiliten la llibertat de les persones, en especial la les dones, i que porten al terreny públic el que hauria ser d’àmbit estrictament privat: la religió.

El tema de la segregació als autobusos no és únic, ja s’han començat a detectar cues segregades a estafetes de correus.

Sovint ens queixem dels islamistes pels seus comportament vers les dones, el ultres jueus són exactament iguals. Seguirem callats? O ens començarem a moure quan aquestos moviments intolerants arribin a casa nostra? No serà massa tard?

ÉS INDIGNANT!
ÉS HUMILIANT!!!
No puc de deixar de pensar en Rosa Park, la dona que el dia 1 de setembre de 1955 va fer un acte de desafiament que canviaria la història nord- americana i li atorgaria el qualificatiu de "mare del moviment pels drets civils". En aquesta època, la llei nord-americana obligava la separació de races en els autobusos, restaurants i en les instal·lacions públiques al sud.

Parks viatjava en un autobús quan un home blanc li va exigir que li cedís el seient. Ella s'hi va negar, tot i que les lleis l'hi obligaven. Una negativa que li va costar l'arrest i una multa de 14 dòlars.

La detenció de Parks, que era membre activa de la representació local de l'Associació Nacional pel Desenvolupament de la Gent de Color, va originar un moviment de protesta sense precedents i va obrir la porta al reconeixement dels drets civils de la comunitat negra.

La seva iniciativa va ser seguida per Martin Luther King, que va organitzar un boicot als autobusos que va durar més d'un any.

Finalment, tots aquests moviments van culminar amb l'aprovació d'una llei contra la discriminació racial als Estats Units.







Redactat per Anna González Batlle, el setembre de 2009