mirador: espai elevat des del que s’observa un ampli panorama.
Però també, espai de la casa des d’on es contempla (MIRA AMB ATENCIÓ I INTERÈS) l’exterior.
mirador (ES); viewpoint (ENG)
Que s'aturi la repressió ja! Fa uns dies, us donava a conèixer la campanya d'Amnistia Internacional. Avui, a través del darrer post de les amigues de CICATRICES TRANSGÉNICAS m'he assabentat de la campanya d'AVAAZ.org. El món en acció , per tal que s'aturi la repressió a l'Iran i que s'ajorni el reconeixement de qualsevol govern iranià fins que els dubtes relacionats amb el procés electoral s'hagin aclarit.
AVAAZ, que significa veu en diversos idiomes d'Europa de l'Est i d'Asia (també en farsí), vol recollir en un setmana un milió de signatures que faran arribar a tots els estats membres de les Nacions Unides, al Moviment de Països No Alineats i a l'Organitzacio de la Conferència Islàmica. La idea és combatra la falacia del règim de la República Islàmica de l'Iran de que darrera la critica a l'actual situació (només) hi ha els EUA i el Regne Unit amb una resposta internacional.
He cregut que també havia de donar-vos-la a conèixer.
Hola:
Millones de manifestantes iraníes enfrentan una inminente y violenta represión. Los líderes del régimen iraní se encuentran divididos respecto del uso de la violencia y cada pequeño acto de presión cuenta: necesitamos con urgencia que los gobiernos del mundo aplacen el reconocimiento a cualquier gobierno recientemente electo que utilice la violencia para asegurar el poder.
Firma la petición y reenvía este email: ¡juntemos 1 millón de voces contra la represión durante esta misma semana!
Vols explicar una història? Doncs, participa en el primer concurs de vídeos fets exclusivament per noies
El dilluns passat, Dones en Xarxa va presentar FEMITIC. FEMI (feminisme) + TIC és més que un concurs de vídeos. Els principals objectius de FEMITIC són:
promocionar l'accés de les dones a Internet (al nostre país hi ha més homes que dones internautes i, a més, la diferència de gènere augmenta en lloc de reduir-se)
visibilitzar els continguts digitals creats per dones.
Concretament, Dones en Xarxa s'ha marcat una meta ambiciosa. Vol aconseguir que mil dones es converteixin en creadores audiovisuals i que pengin la seva obra a la xarxa per a poder-la compartir.
Els vídeos han de girar al voltant del tema dones i internet.
El primer concurs de vídeos adreçat exclusivament a dones i impulsat per Dones en Xarxa
Ahir al matí vaig veure (per casualitat) el final de l'entrevista a Nazanín Amirian al programa "Els matins" de TV3. La tecnologia em/ens permet veure l'entrevista sencera
http://www.tv3.cat/videos/1331329
Mussavi no és un reformista, és un home de la República Islàmica, pertany al Consell d’Estat. Mussaví és un mal menor. La República Islàmica és una teocràcia i les teocràcies són incompatibles amb la democràcia. El poble però ha volgut donar-li una la ultima oportunitat perquè es reformi per dintre abans que s’enderroqui per fora. Iran no és Iraq; no permetrem una intervenció militar estrangera...
És una entrevista densa i intensa on parla d'internet, d'economia, de relacions internacionals... A mi m'ha ajudat a entendre moltes coses i a reafirmar-me en altres. Interessant!
Nazanín Amirian, periodista i escriptora, va ser expulsada d'Iran el 1983, quan Mussaví era primer ministre, i viu Catalunya.
Amirian és llicenciada en Ciències Polítiques i professora de la UNED.
En el seu web (http://www.nazaninamirian.es) trobareu els articles que està publicant a diferents mitjans sobre la crisi a Iran
L'ISLAM SENSE VEL Nazanín Amirian ha escrit, amb Martha Zein, el llibre "Islam sin velo", publicat per Ediciones del Bronce (Planeta). Les ressenyes diuen que les autores desmunten certes idees entorn el "món islàmic", un concepte que, des de la mentalitat occidental, sovint no té en compte les diferents realitats i acabo posant-ho tot en un mateix calaix. És un llibre escrit des d'un punt de vista laic, amb rigor i sentit de l'humor. Demà l'aniré a comprar
Amirian ha escrit molts altres llibres de temes diversos: "Robaiyat", "El cuentacuentos persa", "Mujeres sin hombres", "Kurdistán", el país inexistente" o "Al gusto persa".
És la foto d'una foguera de Sant Joan a Catalunya?
No. És una foto del چهارشنبه سوری (el dimecres de foc) i està feta a l'Iran. La Festa del foc té un origen antiquíssim, preislàmic i se celebra el dimecres abans de l'any nou iranià que comença el primer dia de la primavera. No cal dir que a la República Islàmica no els agrada aquesta festa!
Cercant informació per escriure aquest post, m'he topat amb la foto i he continuat cercant fins que he descobert el seu significat. Com que ahir era la revetlla de Sant Joan, he decidit incorporar-la. Entre altres coses, perquè ens mostren/demostren que no estem tan lluny!
Us ofereixo aquest vídeo i us recomano que el mireu. Només dura 90 segons, però diu tantes coses!
Precisament perquè el vídeo diu tantes coses jo en diré poquíssimes.
Mono de repetició: Persona, habitualment un infant, que no para d'imitar el que fan els altres o les persones grans
Doncs això, per lluitar contra el racisme, contra la violència domèstica, contra la intolerància.... hem de donar exemple amb el nostre comportament. Els nens i les nenes són "monos de repetició", fan allò que ens veuen fer
CHILDREN SEE, CHILDREN DO. MAKE YOUR INFLUENCE POSITIVE. El vídeo forma part d'una campanya de la NAPCAN (Australia's National Association for the Prevention of Child Abuse and Neglect), una entitat australiana de protecció dels infants.
L'ETA ha tornat a assassinar! Abans d'ahir, Eduardo Puelles va morir víctima d'un atemptat de la banda terrorista. Aquest nou crim i les seves repercussions han esdevingut, com no podria ser d'altra manera, l'eix de l'actualitat d'aquest cap de setmana.
No és d'això del que vull parlar en aquest article, però no podia començar-lo sense fer-hi referència. Ja han parlat moltes persones i segurament ho han fet millor que jo ho faria. Abans, però, de començar escriure de nou sobre l'Iran, us deixo amb les paraules de Paqui Hernández, la dona d'Eduardo Puelles, des de fa dos dies la seva vídua.
"A mi me han hecho daño, pero les va a costar mucho poder conmigo. A mi no me van a ver llorar. Lloraré en casa, pero aquí no. No les voy a dar este gusto. Cada uno tiene sus ideas, pero las defiende hablando, no matando....."
Per a ella i la seva família, la meva solidaritat.
Ja fa 7 dies i les notícies que ens arriben de l’Iran -malgrat les expulsions de periodistes, la censura, etc- són cada cop més dolentes i preocupants.
Morts, ferits... i desapareguts. Centenars de persones han estat detingudes i moltes no se sap on són.
Amnistia Internacional ha posat en marxa una recollida de signatures sol·licitant garanties físiques i legals per a les persones detingudes i que sense demora compareixin davant d'un jutge per a poder impugnar els motius de la detenció ; llibertat d'associació, reunió i expressió, inclosa la llibertat de cercar, rebre i difondre informacions i idees, etc. Si voleu coneixer el contingut sencer de la carta i signar-la, cliqueu aquest enllaç
1.- Alliberar sense condicions totes les persones detingudes per protestar contra el resultat electoral oficial
2.- Ordenar el cessament de la violència bassadji (Guardians de la Revolució islàmica) i policial contra els manifestants
3.- Declarar la nul•litat de les eleccions
4.- Ordenar la celebració de nous comicis sota la vigilància d’organitzacions internacionals
5.- Compensar econòmicament els ferits i els familiars dels assassinats
Aquest és el resum de les condicions per a l'establiment de la pau a l'Iran, segons Xirin Ebadi (final de article d'opinió, publicat al diari EL PAÍS d’ahir, article que podeu llegir integrament en aquest enllaç) I qui és XIRIN EBADI?
Xirin Ebadi és una dona iraniana, advocada i activista pro drets humans, que el 2003 es converteix en la primera dona musulmana que rep el premi Nobel de la Pau (crònica del seu discurs d'acceptació).
Ebadi va ser la primera jutgesa de la història de l'Iran. Però en arribar la revolució islàmica de l'aiatol·là Komeini, la van deposar perquè les dones són "massa emocionals i irracionals" per a la judicatura i fins al 1992 no li van concedir el permís per a la pràctica privada de l’advocacia. Ebadi presideix el Centre de Defensors dels Drets Humans i ha intervingut en nombrosos casos de violació dels drets humans, especialment de les dones i els nens i les nenes. Des del passat desembre aquesta organització és il·legal.
Ebadi ha visitat Barcelona en més d’una ocasió. En la darrera, el passat gener, va denunciar que les llibertat individuals “són molt limitades” a l’Iran, on la vida d’una dona val la meitat que la d’un home, s’executen menors d’edat i es persegueixen els activistes pro drets humans. La Nobel de la pau va declarar que el suport del poble al règim de Teheran "és força feble" per les greus violacions als drets humans.
Així mateix, Ebadi afirma que l'Islam i el respecte als drets de la dona són compatibles, i que la discriminación dels musulmans és el resultat d'una cultura patriarcal secular i no de la religió.
Abans de continuar, un breu comentari sobre els bassadji:
Els bassadji són una força paramilitar que actuen sota la direcció del líder suprem de la Revolució iraniana, l’aiatol·la Ali Khamenei, i de la Guàrdia Revolucionària de la República Islàmica. El milió de voluntaris que formen aquesta milícia islàmica disfruten de molts privilegis. No utilitzen uniformes militars però tenen dret portar armes i equipament policial de comunicacions. El seu comportament pot ser brutal, com ha quedat demostrat aquests dies.
La República Islàmica de l’Iran va exhortar les famílies a tenir fills per enfortir el nou règim islàmic i substituir els màrtirs de la guerra amb l’Iraq. Les persones que tenen menys de 30 anys representen dos terceres parts de la població de l’Iran. Per això, no és d’estranyar que la joventut iraniana suposi un percentatge molt elevat en les manifestacions de l’oposició, com podem veure a les imatges. Però la presència nois i noies (moltes noies!) a les manifestacions no és només perquè siguin molts.
Aquesta població jove, urbana (més de 70% dels iranians viuen a les ciutats) i educada (gràcies a una enorme expansió de l’educació superior, milions d’aquests joves han arribat a la universitat; aproximadament la meitat són dones) no està gens contenta. Vol treball (recordeu que el tema econòmic va ser cabdal a la campanya electoral), habitatge, oportunitats i LLIBERTAT. Llibertat política, sí, però també llibertat per decidir com vestir-se o com divertir-se! Les patrulles de la moral els controlen. Una de les tasques dels bassadji és precisament aquesta: controlar que la vestimenta de les noies estigui d'acord a la seva interpretació de l'islam
Avui EL PAÍS ha publicat l'enllaç a aquest vídeo sobre la detenció d'una noia per dur mal col·locat el hijab (el document és de 2007)
La poetessa iraniana Simin Behbahani llegint un escrit en una manifestació a favor dels drets de les dones.
Behbahani i moltíssimes altres dones rebutgen la llei de a república islàmica d'Iran, inspirada en la sharia. demanen la custòdia dels fills en cas de divorci (solen quedar-se amb el marit), que no sigui tan fàcil per a un home casat repudiar a la seva esposa, igualtat en les herències i que el testimoniatge d'una dona en un judici no valgui menys que el d'un home. També demanen que les dones puguin ser candidates a la presidència.
جمهوری اسلامی ايران
Aquest article és un "encàrrec" que m'ha fet el meu amic Joan arran d'un petit comentari que he fet a un post seu al Facebook, sobre el desig que la República Islàmica de l'Iràn (que aquest és el nom oficial d'aquest estat) es converteixi en una república laica.
L'Iran és un estat extens i divers en els seus orígens. Mil quilòmetres de frontera el separen del Paquistan i 300 de l'Afganistan, però també és veí de Turkmenistan, Iraq, Turquia, Azerbaidjan i Armènia
L'Iran és ric amb recursos naturals (és un dels primers productors de petroli, per exemple), però amb enormes desigualtats socials i un percentatge molt elevat de la seva població que viu per sota del llindar de la pobresa. A més està sotmés a una forta crisi econòmica, tema que ha centrat bona part de la passada campanya electoral.
Les dones i les eleccions
Veient les imatges de les eleccions als noticiaris televisius em "sorprenia" la poca presència de dones votant (crec -no ho he pogut confirmar- perquè voten en taules separades!). Però també m'ha sorprès (positivament) la quantitat de dones, joves en la seva majoria, que participen en les manifestacions a favor de Mir-Hossein Mussaví, segons (també) les imatges servides per les televisions.
Acabo de dir que el tema econòmic (alta inflació i elevat atur...) ha estat dominant la campanya electoral. Però la posició de les dones també ha estat important ("hem estat capaces d'entrar en el discurs electoral amb els nostres temes" -Tahmasebi, feminista iraniana-). Tant Mussaví com Karouvi, s'han compromés a intentar millorar el paper de les dones a la república islàmica. L'esposa de Mussaví, Zahra Rahnavard, també ha intervingut activament en la campanya, obrint camins inèdits en la política iraniana i afirmant que les dones assolirien més influència si el seu marit sortia elegit.
Quin és el paper de les dones a l'Iran?
Les dones iranianes, a diferència de les que viuen a altres països islàmics, poden conduir, votar, accedir a gairebé tots els treballs... Cal no oblidar que malgrat els passos enrere que va significar la instauració de la república islàmica amb Ruhollah Khomeini com a màxim dirigent, durant el règim despòtic del xa Mohamed Reza Pahlavis s'havia patrocinat la promoció de la dona.
Però, les dones a l'Iran són ciutadanes de segona classe en qüestions com el divorci, la custòdia dels fills, l'herència... i altres aspectes de la vida. Sota el mandat d'Ahmadinejad, a més, s'ha intentat marginar de nou a les dones a l'esfera privada i promoure-les com a mares i esposes" en compliment de la seva promesa de rellançar els valors de la revolució islàmica.
L'Iran no ha signat la Convenció internacional sobre l'eliminació de qualsevol forma de discriminació contra la dona (com tampoc ha signat moltes altres convencions i protocols internacionals relacionats amb els drets humans, com la que prohibeix el treball infantil).
El hijab o l'aplicació estricta de la llei islàmica en la vestimenta
Amb l'arribada al poder d'Ahmadinejad, el 2005, els codis morals que regeixen la vestimenta de la dona (que ha de cobrir el pèl i les formes del cos) es van endurir després de l'arribada al poder. No obstant això, en els darrers temps (com també hem pogut observar aquests dies en els noticiaris de la tele), cada cop hi ha més dones que surten al carrer amb mocadors de colors i ensenyant el cabell, cosa que al començament de la revolució islàmica hauria comportat que fossin detingudes. L'Iran més liberal demana que es derogui la llei que dicta la forma com les dones han d'anar vestides!
L'Iran, 30 anys després de la implantació de la revolució islàmica
Us recomano que visioneu aquest "Informe Semanal" del passat dissabte 15 de febrer. És una miscel·lània sobre l'Iran, 30 anys després de la implantació de la revolució islàmica: santuari de traficants de drogues i armes; crisi econòmica; urbanisme; exposicions d'art.... A mi m'ha ajudat a situar-me en un terreny gairebé ignot.
Te reconstruiré, Patria, Aunque sea con el adobe de mi alma. Levantaré columnas para sostener tu techo, aunque sea con mis huesos. Oleré de nuevo en tí la flor, para agradar a la generación joven. Te limpiaré de nuevo la sangre con el torrente de mis lágrimas. Llegará otra vez un día luminoso y la oscuridad abandonará la casa... (Simin Behbahani)
Simin Behbahani va néixer el 1927, a Teheran, en el si d’una família culta: el seu pare era periodista i escriptor i la seva mare, una feminista notable, professora, periodista i, també poetessa. Diuen els entesos, que és l’autora d’alguns dels treballs més significatius de la literatura persa dels darrers cent anys i va estar proposada per al premi Nobel de Literatura.
Behbahani, malgrat els seus 82 anys, continua amb el seu activisme a favor dels drets humans i de la llibertat d’expressió; de forma especial, en contra de la discriminació de les dones. Entre altres premis, ostenta el Watch-Hellman/Hammet, per la seva defensa dels drets humans, i li han concedit la Carl von Ossietzky Medal, per la seva lluita a favor de la llibertat d’expressió a l’Iran.
Nou mes, noves "notis". Aquest cop he decidit ordenar les novetats per ordre alfabètic de les autores. La convalescència de la meva pneumònia està arribant al final, uff, ja era hora!
NOVETATS EDITORIALS
- Mercedes Abad publica Media docena de robos y un par de mentiras(Alfaguara) un recull de contes que fugen del món quotidià per anar cap al món surrealista.
- Agnès Agboton publica Eté utú (José J. Olañeta). El subtítol del llibre és: (Cuentos de tradición oral). De por qué las cosas en Àfrica son lo que son. Agnès, que fa 30 anys que viu a Barcelona, ens ofereix una selecció de llegendes i faules que ha recollit al llarg del temps en pobles de Benín, el seu país d’origen.
- Angela Becerra publica Ella, que todo lo tuvo (Planeta), on ficciona sobre una escriptora que no pot tornar a escriure. Amb aquest llibre acaba de guanyar el premi Casa de América.
- Joanna Bourke publica Sed de sangre , en traducció de Luis Noriega y Los violadores, en traducció d’Enrique Herrando Pérez, ambdues a l’editorial Crítica. La primera tracta experiències extremes d’homes en situacions límit, és a dir, de la importància del factor humà en guerres tecnificades. A la segona, relaciona el combat militar i la violència sexual. Bourke (1963) és historiadora i es dedica a la investigació sobre guerra i violència.
- Mª Teresa Campos publica Historias de mi tele (Ed. B), un llibre de memòries sobre els seus anys a la televisió.
- Teresa Colom publica On tot és vidre (Pagès Editors), un recull de poesia.
- Espido Freire publica Los hijos del fin del mundo (Imagine). Un llibre on, a través del pelegrinatge a Santiago, explica la seva visió d’aquesta ruta mística. Amb aquest llibre ha obtingut el IV premi Llanes de Viajes 2009.
- Anna Funder publica Stasiland(Columna/Tempus en castellà), traduïda al català per Esther Roig i al castellà per Julia Osuna. Crònica periodística més que un llibre d’història, elaborada a partir dels testimonis de persones que van patir la policia secreta de l’extinta República Democràtica Alemanya (Stasi).
- Amy Hempel publica Cuentos completos (Seix Barral) en traducció de Sílvia Barbero. És un recull de contes que exposen situacions al límit.
- Åsa Larsson publica Aurora boreal (Seix Barral) en traducció de P. Sánchez Giménez i M. Giménez. Una novel·la policíaca que parteix de l’assassinat del predicador més famós a Suècia. La investigació de l’assassinat corre a càrrec de dues dones: una advocada amiga de la germana del mort i una intel·ligent policia que està embarassada. El llibre va guanyar el premi a la Millor Primera Novel·la Negra de l'Associació sueca d'escriptors de novel·la negra.
- Sara Lawrence-Lighfoot publica El tercer capítol. Passió, risc i aventura més enllà dels 50 (Columna / Libros de Vanguardia en castellà), en traducció de Núria Vives i Núria Artigas al català i Anunciata Bremón al castellà. Les protagonistes del llibre són les persones entre cinquanta i setanta-cinc anys i el “tercer capítol” és aquest període de vint-i-cinc anys que pot ser un dels períodes de major transformació i regeneració de les nostres vides: històries apassionades i commovedores de risc i vulnerabilitat, de dubte i renaixement, d’experimentació i improvisació.
- Michelle Magorian publica Sencillamente Henry (Oniro), en traducció de Pilar Ramírez Tello. Una obra que té el rerefons de la Segona Guerra Mundial i el cine, amb un adolescent que descobrirà el valor de l’amistat malgrat els seus prejudicis.
- Aurora VenturinipublicaLas primas (Caballo de Troya), les passions de quatre persones minusvàlides en una mateixa família a l’Argentina de 1940. Venturini va guanyar l’any 2007 el primer premi de Nova Novel·la que va organitzar el diari argentí Página/12 a la recerca d’una narració agosarada, innovadora i jove; Venturini tenia 85 anys!
Aquest cap de setmana, concretament el diumenge dia 31 de maig, s’ha celebrat la 3a Trobada de dones musulmanes a Catalunya, al CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona), organitzada pel Consell Islàmic Cultural de Catalunya amb el suport de la Generalitat de Catalunya.
El lema de la Trobada era DRETS I DEURES i s'hi han tractat qüestions com el feminisme, la situació de les dones musulmanes a Catalunya o els drets de les dones segons el codi de família marroquí. La conferència inaugural va córrer a càrrec de la sociòloga Glòria García-Romeral, del grup de recerca Investigacions en Sociologia de la Religió (ISOR) de la Universitat Autònoma de Barcelona. Un altre plat fort del programa de la Trobada era la intervenció de la professora universitària i parlamentària marroquina, Bassima Hakkaoui, que va parlar dels drets de la dona musulmana en el codi de la família marroquina. A la tarda, una taula rodona sobre feminisme: conceptes y pretensions, amb la participació de musulmanes del àmbit associatiu; i debat, conclusions i lectura del manifest final.
Un altre cop he de recòrrer a un post de l'amic Jordi López Camps que ha publicat a VITA MOLESKINE, el seu blog, perquè malgrat la importància del tractat i l'èxit de la convocatòria (més de 250 persones, la gran majoria dones) no he trobat cap mitjà català que ho hagi ressenyat. Us adjunto la crònica del diari marroquí LE MATIN i les conclusions de la Trobada que he demanat al Consell Islàmic.
Amb el permís del Jordi, reprodueixo part del seu comentari
Avui s’ha celebrat la 3era trobada de dones musulmanes de Catalunya organitzades pel Consell Islàmic Cultural de Catalunya. Cal reconèixer l’èxit de la convocatòria. Unes 250 persones, la majoria dones, s’han reunit al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona per debatre la situació de la dóna dins l’Islam; les aportacions del nou codi de la família marroquí (la Mudawana); a més d’analitzar la situació sociològica de la dona musulmana a Catalunya. A part dels contingut, un dels fets rellevants d’aquesta trobada ha estat el perfil de les dones participants. La majoria d’elles, un 80%, anaven amb vels de diferents tipus. Sense ser un especialista crec haver distingit: hijab, jilbab, algún nikab i variants de chador. Vestimenta que lluïen també les dones musulmanes converses (*)
En relació als continguts, ha estat rellevant, per la seva significació, la conferència de la professora Bassima Hakkaoui diputada al parlament marroquí pel Partit Justícia i Desenvolupament (PJD). Amb un llenguatge contundent la diputada del PJD ha revisat críticament el codi de la família marroquí (la Mudawana) després de sis anys de la seva aprovació. Bassima Hakkaoui ha deixat dit que es podia criticar a la Mudawana per la seva feblesa islàmica. Tot i que, segons ha dit, el poc referent islàmic de la Mudawana es deu a les pressions del PJD. Oportuna declaració política a les vigílies de les eleccions municipals al Marroc on el PJD aspira a ocupar el màxim nombre d’alcaldies. Segon Bassima Hakkaoui el govern marroquí canvià el codi familiar per pressions occidentals que consideraven que el vell codi de la família discriminava a la dona.
Les altres intervencions més centrades sobre la relació de la religió musulmana amb les dones han coincidit en destacar que l’Islam sempre ha estat defensor dels drets de les dones. Algunes dones musulmanes converses han destacat vehentment que han trobat en l’Islam, tant en els seus continguts com en els signes i símbols, el màxim respecte i reconeixement a la seva identitat femenina.
(*) a la sala, hi havien poques dones que entenguessin que podien manifestar la seva fe sense necessitat d’emparar-se en la vestimenta. Si aquestes dones no troben lloc o no el tenen en trobades com aquestes, o els seus organitzadors no facilitin que aquestes dones hi puguin participar-hi, penso que la societat catalana té un problema. Un greu problema.
Us recomano que continueu lleguint el post del Jordi López Camps fins al final
Aquesta és la tercera trobada. Per a més informació sobre el treball fet i la seva visió de l'Islam i la dona visiteu l’ESPAI DONES del Consell Islàmic
També us aconsello la informació emesa per TV Ciutat Vella amb motiu de la 1a Trobada celebrada el 2007.
El meu amic Rafa (i crec que no tan sols ell) considera que el MIRADOR posa massa l'accent en l'islam. Potser té raó, però us asseguro que, en tot cas, no té a veure amb una decisió premeditada. Són els temes que venen a mi. Jo en sé molt poc de religió i encara molt menys de l'islam. El que si sé, perquè ho veig, perquè ho sento en tot el meu cos, és que la religió/les religions estan intímament lligades amb la situació de les dones. És per això que, sense voler, escric sobre el cardenal Cañizares o les dones d'Afganistan.....
A més a la meva ciutat, Barcelona, i a la resta de municipis metropolitans hi viuen milers de musulmans(homes i dones). Són veïns i veïnes nostres. Per mi, aquest motiu ja seria suficient per a intentar saber-ne més coses.
Musulmanes en l'oblit En aquest sentit, em sembla interessant un article de Dolors Bramon, professora d'estudis islàmics, publicat al diari EL PERIODICO (no crec que hagi canviat massa la situació des que es va publicar fa un any i mig)
La migració de musulmanes no sol ser espontània, sinó que en formen part com a membres d'una família: són esposes, filles, mares, etcètera. És per això que no se'ls pot aplicar el tòpic que pertanyen al grup de persones més emprenedores de la seva comunitat, cosa que sí s'acostuma a dir dels homes. Sovint, a més a més, ni tan sols han decidit la seva pròpia emigració. Una vegada es fa efectiva, convé advertir que cada persona ve amb la seva pròpia cultura i que, en principi, no sembla que en necessitin cap altra. En el cas de les musulmanes, la seva cultura s'emmarca dins de les directrius de l'islam. Però hi ha altres inèrcies que interfereixen en la seva adequació als mecanismes d'adaptació (religiosa, cultural, social, etcètera) i als usos de la població d'acollida, essencialment laica.
Les immigrants per motius econòmics (...) arriben amb poca o nul.la preparació laboral fora de la llar. Llevat de casos excepcionals, la seva primera dificultat vindrà determinada pel desconeixement de l'idioma, que a Catalunya s'agreujarà pel doble ús de castellà i català. Si no treballen (o no les deixen treballar), la seva relació amb l'exterior es realitzarà mitjançant el concurs del marit o els fills, i això serà difícil en determinades ocasions, com ara anar al metge, parlar amb mediadors socials, amb els mestres dels seus fills, etcètera. Si els interlocutors són homes, la comunicació pot arribar a ser una barrera infranquejable que la presència de familiars contribueix a empitjorar.
Les poques que treballen accediran més fàcilment a la llengua, però la seva dedicació al servei domèstic limitarà el seu aprenentatge a l'àmbit privat. Hi pot haver un procés d'aculturació, però serà lent per la falta d'interès mutu dels dos col.lectius. De la mateixa manera, les emigrants musulmanes no se solen relacionar amb espanyoles converses a l'islam. Les diferències socials, econòmiques i culturals figuren entre els motius (...)
En la seva pràctica religiosa, la principal dificultat serà el moment de l'oració a la mesquita. Al seu país, hi ha mesquites només per a dones o entren en les dels homes per una porta diferent, utilitzen una sala reservada o bé es col.loquen al darrere. Però aquí, i amb molt poques excepcions, se les exclou amb l'excusa que no hi ha prou espai ni tan sols per als homes.
Un altre punt és el del vel, que està registrant un augment en el seu ús. Així reivindiquen la seva pertinença a una altra cultura, i no sempre ho fan per motius religiosos, sinó com a rebuig a un Occident dominant i avassallador. Lamento que també es doni el cas de dones forçades a vestir-lo per voluntat del cap de família, i això és el que s'ha d'evitar, però em congratulo que l'anomenat problema del vel aquí hagi estat esporàdic i que no es pugui parlar d'un problema com a tal.
La poligàmia interfereix negativament en la migració. Sovint, i sobretot entre la població negra, l'emigrant ve acompanyat d'una esposa i després la reenvia al seu país perquè en vingui una altra. Això dificulta l'aculturació i, a vegades, l'intercanvi de targetes de la Seguretat Social entre elles comporta problemes sanitaris.
Hi ha aspectes molt durs de la vida d'algunes dones que no tenen origen atribuïble a l'islam. Un és el de la mutilació genital. A Espanya, on la població de risc practica la modalitat menys greu o ablació de clítoris, es van detectar els primers casos als anys 90. Des d'aleshores, hi ha hagut una lluita eficaç i les lesions contra la integritat corporal o la salut física i mental de les persones ja està tipificada al Codi Penal. Però algunes nenes han estat interceptades a punt de viatjar cap als seus països d'origen, on era molt probable que fossin mutilades, i no es pot abaixar la guàrdia
Tant de bo la major informació que adquiriran les musulmanes restableixi el seu dret inalienable a escollir la parella.
Acabo amb una referència a la violència de gènere. Breu perquè no és propi ni exclusiu de l'islam. Una vegada més, cal pensar en les dificultats que suposa per a les víctimes el desconeixement de l'idioma, la por que es descobreixi que no tenen papers i el rol negatiu que exerceixen alguns dirigents de l'islam.
La HUMA, una excepció
La principal ocupació de les dones musulmanes que viuen a Catalunya continua sent tenir cura de la llar, dels fills i del marit. La situació preeminent de l'home les relega a casa, amb poca capacitat per integrar-se, ja que solen desconèixer l'idioma i relacionar-se els és complicat. Un reportatge sobre les dones (i els homes) a la comunitat paquistaní a Barcelona.
La Huma creu que és una bona musulmana. La Huma defensa que la seva vida és seva i que el seu cos és seu...
Entrades
