Pàgines

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris feminisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris feminisme. Mostrar tots els missatges

dimecres, 12 de març del 2014

Amb Xile al cor, Michelle Bachelet salut i bon treball


M'agraden aquestes dones i m'agrada com riuen!

M'agrada aquesta foto feta just després que Isabel Allende, filla de Salvador Allende i primera presidenta del Senat xilè, lliurés la banda presidencial a Michelle Bachelet, filla del general Alberto Bachelet que es va mantenir fidel a la legalitat en el cop d'Estat del dictador Augusto Pinochet i que va morir després de ser torturat pels pinochetistes i presidenta de Xile per segona vegada.
"Creemos que puede haber un Chile diferente y mucho más justo. Quiero que el día que vuelva a dejar esta casa, ustedes sientan que su vida ha cambiado para mejor. Que Chile no es solo un listado de indicadores o estadísticas, sino una mejor patria para vivir"
Desitjo que Bachelet pugui complir la promesa de reformar l'educació i reduir les desigualtats.

Com deia Antoni Gutiérrez, el Guti, en començar les reunions plenàries del Psuc, li desitjo salut i bon treball.

Amb Xile al cor.

dilluns, 27 de maig del 2013

Sóc jo, ets tu. Som totes



Quin tipus de dones avortem?

Un video de dos minuts ho explica molt clar i molt bé: TOTES.
Vol/vull dir que totes, en un moment de la nostra vida, ens podem veure abocades a avortar.
Amb o sense estudis, amb o sense parella, amb o sense educació sexual, amb o sense fills, amb o sense feina, amb o sense... TOTES

#quienessonlasmujeresqueabortan dura només 2 minuts. Us el recomano. és de l'any 2009 però és de plena actualitat

Demà, 28 de maig, és el Dia Internacional d'Acció per la Salut de les Dones. Una ocasió per a dir una vegada més No a les retallades dels drets sexuals i reproductius

dijous, 10 de gener del 2013

Sense NOTIS de la Manolita

Dona amb llibre (Pablo Picasso, 1932)

Els anys 2011 i 2012, des del punt de vista de la feina, han estat fructífers però durs. Han coincidit amb els 24 mesos de projecció pública del projecte Life COR, del qual sóc directora. No és estrany, doncs, que per contra hagi estat un període de poca producció al meu bloc. A més, els darrers mesos ha coincidit amb canvis en la vida de la Manolita i la desaparició (temporal?) del recull mensual de novetats literàries amb perspectiva de gènere. El juliol de l'any passat publico les darreres Notis de la Manolita.

Ana Domínguez Loschi

Avui, el diari EL PAÍS publica una entrevista amb Ana Domínguez Loschi que m'ha cridat l'atenció per al títol: “El comunismo sigue siendo una idea preciosa”. En llegir-la he descobert que aquesta feminista i exmilitant del PCE, acaba d'obrir una llibreria feminista a Madrid: Mujeres&Compañía. La Librería. He deixat d'esmentar que Domínguez ha exercit de llibrera en els darrers anys, o sigui que coneix aquest món i té ofici. Ha estat membre de Librería Mujeres de Madrid fins fa poc i no sembla que hagi deixat de ser-ho per voluntat pròpia. O sigui, que a l'atur però sense dret d'atur, amb 62 anys, ha fet un cop de cap (se ha liado la manta a la cabeza, que diriem en castellà).

Però si menciono el fet i l'entrevista és perquè m'ha recordat Les notis de la Manolita  i perquè volia destacar-ne alguns paràgrafs i compartir-los.
“Ser librera me da el poder de elegir a quién vendo”. Y no, no vende, por ejemplo, al Nobel García Márquez —por el tratamiento dado a la mujer en Memoria de mis putas tristes— ni a Camilo José Cela o los hermanos Grimm.
Domínguez, conocedora de los catálogos editoriales, todavía se asombra de que en alguna gran casa “menos del 5% de los autores son autoras, y la mayoría, de libros de cocina”. Su mayor satisfacción es “descubrir a una escritora”. Y recomendarla a la clientela. “En mi trabajo defiendo mis ideas”, recapitula.
“El feminismo no es un dogma. No es solo una teoría, sino una forma de comportarse en la vida. Ser feminista es exigir tu libertad, liberar tu vida de autoritarismo”.
“Antes pensaba que la solución era una revolución, pero ahora no sé si se puede hacer”. “La salvación de las mujeres es cambiar a los hombres. No queremos ser igual que ellos. Queremos ser nosotras, y ellos a nuestro lado, respetándonos en nuestra diferencia”.
Si voleu llegir l'entrevista sencera la trobareu en aquest enllaç.

Compromís
Amb o sense notis, i com ja he fet al desembre, em comprometro a escriure més sovint al Mirador.
Bon any 2013! 

diumenge, 23 de desembre del 2012

Un 3% menys de diputades al Parlament de Catalunya


Parlament de Catalunya, 17 de desembre de 2012

Aquesta setmana ha quedat constituït el Parlament de la X legislatura. El nou Parlament de Catalunya està format per 50 diputades i diputats de CiU, 21 d'ERC, 20 del PSC, 19 del PP, 13 d'ICV-EUiA, 9 de C's i 3 de la CUP.  En total 135 persones.

D'aquestes, quantes són dones? Només 4 de cada 10.
Al final del post trobareu la llista amb el noms i el grup parlamentari al qual pertanyen de les 54 diputades. Per grups, hi ha 21 diputades de CiU (42%), 8 d'ERC (38,09%), 8 del PSC (40%), 7 del PP (36,84), 6 d'ICV-EUiA (46,15%), 3 de C's (33,33%)  i 1 del CUP (33,33%)

Ara fa dos anys, el 31 de desembre de 2010, escrivia en aquest Mirador que el Parlament de Catalunya havia assolit la paritat ja que per primera vegada s'havia superat el mínim del 40% de dones que marca la Llei d'Igualtat de 2007.

Les diputades, al 2010, representaven el 43% de l'hemicicle. Avui, les diputades només representen un 40%.

Un pas enrere per a les dones i la seva presència pública!

DIPUTADES AL PARLAMENT DE CATALUNYA

DonesPercentatge
Legislatura 1980-198475,2%
Legislatura 1984-1988118,1%
Legislatura 1988-19921410,4%
Legislatura 1992-19951712,6%
Legislatura 1995-19992014,8%
Legislatura 1999-20033223,7%
Legislatura 2003-20064331,8%
Legislatura 2006-20104835,5%
Legislatura 2010-20125843%
Legislatura 2012-20165440%


DIPUTADES de la X legislatura

  1. Alicia Alegret Martí (PP)
  2. Rosa Amorós i Capdevila (ERC)
  3. Inés Arrimadas García (C'S
  4. Ramona Barrufet i Santacana (CiU)
  5. Meritxell Borràs i Solé (CiU)
  6. Cristina Bosch i Arcau (CiU)
  7. Gemma Calvet i Barot (ERC)
  8. Dolors Camats i Luis (ICV-EUiA)
  9. Mireia Canals i Botines (CiU)
  10. Montserrat Capdevila Tatché (PSC)
  11. Violant Cervera i Gòdia (CiU)
  12. Anna Figueras i Ibàñez (CiU)
  13. Victòria Forns i Fernández (CiU)
  14. María José Garcia Cuevas (PP)
  15. Eva García i Rodríguez (PP)
  16. Marina Geli i Fàbrega (PSC)
  17. Núria de Gispert i Català (CiU)
  18. Eva Granados Galiano (PSC)
  19. Hortènsia Grau Juan (ICV-EUiA)
  20. Mercè Jou i Torras (CiU)
  21. Marta Llorens i Garcia (CiU)
  22. Dolors López Aguilar (PP)
  23. Annabel Marcos i Vilar (CiU)
  24. Rocío Martínez-Sampere Rodrigo (PSC)
  25. Laura Massana Mas (ICV-EUiA)
  26. Carina Mejías Sánche (C's)
  27. Begonya Montalban i Vilas (CiU)
  28. Dolors Montserrat i Culleré (PP)
  29. Neus Munté i Fernàndez (CiU)
  30. Joana Ortega i Alemany (CiU)
  31. Núria Parlon Gil (PSC)
  32. Eva Piquer i Vinent (ERC)
  33. M. Glòria Renom i Vallbona (CiU)
  34. Marta Ribas Frías (ICV-EUiA)
  35. Elena Ribera i Garijo (CiU)
  36. Montserrat Ribera i Puig (CiU)
  37. Georgina Rieradevall i Tarrés (CUP)
  38. Irene Rigau i Oliver (CiU)
  39. Carmen de Rivera i Pla (C's)
  40. Meritxell Roigé i Pedrola (CiU)
  41. Alícia Romero Llano (PSC)
  42. Marta Rovira i Vergés (ERC)
  43. Maria Dolors Rovirola i Coromí (CiU)
  44. Alícia Sánchez-Camacho i Pérez (PP)
  45. Núria Segú Ferré (PSC)
  46. Anna Simó i Castelló (ERC)
  47. Anna Solé i Ramos (CiU)
  48. Teresa Vallverdú Albornà (ERC)
  49. Núria Ventura Brsuca (PSC)
  50. Alba Vergés i Bosch (ERC)
  51. Lorena Vicioso Adria (ICV-EUiA)
  52. Sara Vilà Galan (ICV-EUiA)
  53. Marta Vilalta i Torres (ERC)
  54. Marisa Xandri Pujol(PP)

dimecres, 12 de desembre del 2012

Sabates vermelles contra el feminicidi

Zapatos rojos a Ciudad Juárez (Foto: EFE)

Més de 300 sabates vermelles, a l'explanada de la Fiscalia General de l'estat de Chihuahua,  reclamant el retorn dels centenars de noies desaparegudes a Ciudad Juárez i justícia. Aquest acte ha tingut lloc el 10 de desembre, Dia Internacional dels Drets Humans i de les 24 hores d'acció feminista arreu del món.

El vermell de les sabates és el símbol de la sang vessada a Ciudad Juárez en els darrers 20 anys. Les víctimes mortals de feminicidi, normalment noies joves, són quasi un miler.

Art urbà contra la violència masclista

Darrera d'aquesta acció hi ha les mares i familiars de les víctimes organitzades en diverses entitats. Però la iniciativa de les sabates vermelles és de l'artista Elina Chauvet, nascuda a Chihuahua i que viu a Itàlia.

Zapatos rojos es una memoria colectiva, una evocación, un vacío; es una marcha silenciosa, un anhelo, el regreso a casa de nuestros seres queridos

He llegit al diari MILENIO  que Chauvet diu que "ésta es una manera de recordar a las autoridades locales que aún existen decenas de casos de mujeres desaparecidas en Ciudad Juárez que no fueron resueltos. Lejos de terminar, la desaparición de las mujeres continúa; es un llamado a la ciudadanía para unirnos".


La instal·lació d'Elina Chauvet s'ha pogut veure a molts altres llocs, a Amèrica i Europa, com per exemple a Milà amb motiu de la celebració del 25 de novembre, per l'eliminació de la violència contra la dona.

diumenge, 9 de desembre del 2012

10 de desembre: 24 hores d'acció feminista a través del món

Ésser dona és viure en un una guerra constant
Marxem
Ens organitzem i resistim

Marxem
I ens rebel·lem

Marxem
I construïm altres maneres de viure

Marxem
I ens unim

Marxem
Ens reconeixem i decidim

Marxem
Parlem i cridem

Marxem
I generem una altra economia

Marxem
Ballem i cantem

Marxem
I estem als carrers

Marxem
Recordem i ens descobrim

Marxem
I des de les nostres arrels, som

Marxem
I vivim la sexualitat en llibertat

Marxem
I reafirmem el feminisme per a solucions reals

Marxem
Lluitem,

Marxem i construïm el bon viure

Fins que totes siguem lliures,
estarem unides fins a aconseguir-ho!

Avui, 10 de deesembre de 2012, nosaltres activistes de la Marxa Mundial de les Dones realitzarem accions a les nostres comunitats. Començant a Nova Caledònia i arribant fins a Seattle estarem mobilitzades per 24 hores com a símbol que estem alertes al que passa al món, dels atacs als drets de les dones, i per donar a conèixer les nostres resistències i alternatives.

Així, comença el manifest de la Marxa Mundial de Dones. A Barcelona, la convocatòria és a la plaça de Sant Jaume, a les 18.30h


diumenge, 25 de novembre del 2012

25N Dia Internacional contra la violència contra les dones


Avui, 25 de novembre, dia d'eleccions a Catalunya, fa 52 anys que la dictadura dominicana de Rafael Trujillo va torturar i assassinar Patricia, Minerva i Maria Teresa, conegudes com les Miralba.

Històricament, aquestes tres germanes, activistes polítiques per la democràcia, han simbolitzat per al moviment popular i feminista de la República Dominicana la lluita i la resistència.

El 1981, el Primer Encuentro Feminista de Latinoamérica, celebrat a Bogotà, va proposar dedicar el 25 de novembre a la lluita contra la violència de gènere, en record a les Miralba. Finalment,

La iniciativa de dedicar el 25 de noviembre a esta lucha había tenido su origen algunos años antes, concretamente en 1981, durante el Primer Encuentro Feminista de Latinoamérica, celebrado en Bogotá. 

Finalment, al 1999, l'Assemblea General de les Nacions Unides va declarar el 25 de novembre com Dia Internacional per l'eliminació de la violència contra les dones, ja sigui en forma de violència domèstica, violacions, mutilacions genitals, etc.

Gràcies, Forges!

La lluita contra aquest xacra ha de ser diària, però aprofitem aquest dia per fer-ne un recordatori especial i ho fem amb diverses imatges que hem cercat a Facebook.




Si voleu més informació sobre les Germanes Mirabal, entreu a la Casa Museo Hermanas Miralbal

Altres post sobre aquest tema en el mirador de les dones:

dilluns, 30 d’abril del 2012

Nosaltres parim, nosaltres decidim



La revista DONESdigital de l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC) ha publicat un article, signat per Cristina Mora, que fa memòria sobre la lluita per la legalització dels anticonceptius i de l'avortament. Hi ho fa a partir d'una entrevista a Asun Amelivia, una de les protagonistes en primera línia d'aquella lluita.


ENTREVISTA A ASUN AMELIVIA
 

Si nosaltres parim, nosaltres decidim

Tot i que els anticonceptius ja es comercialitzaven des dels anys 60 als Estats Units i a Europa, a Espanya no es van legalitzar fins el 1978. En els anys precedents, però, ja podien consumir-se a les farmàcies sota prescripció mèdica per a la regulació del cicle menstrual, sent 120.000 dones les que els prenien al 1969. Van ser necessàries també moltes campanyes de sensibilització per arribar a l’alliberació sexual de les dones. Un llarg camí que professionals de la salut i militants del PSUC, com l’Asun Amelivia, van ajudar a traçar en aquell moment històric.

El context de la dictadura, caracteritzat per les polítiques natalistes i el culte a la família nombrosa, amb el beneplàcit de l’església catòlica, van condicionar fortament tant la vida sexual de la població, com l’ànim d’aquelles i aquells que des de la militància o la seva professió lluitaven pel fi de la discriminació vers les dones. En aquest sentit, va ser destacable la tasca duta a terme per les feministes del PSUC que, fins que no es va legalitzar el partit el 1977, van aprofitar la xarxa de les entitats veïnals i altres associacions per la realització de tot tipus de campanyes. Entre aquestes destacaven la reivindicació d’amnistia per a la dona, incloent la despenalització dels anticonceptius, de l’avortament o del adulteri, una proposició de llei que el PCE-PSUC va presentar al 77 i que no va ser inclosa.

Trencant tabús amb la sexualitat
Asun Amelivia, metgessa i feminista, que formava part llavors de l’Associació de Dones Universitàries i militava al PSUC, va participar en nombrosos actes divulgatius per començar per allò fonamental: conscienciar a les dones sobre la importància de la seva sexualitat i el dret a decidir sobre aquesta. “Perquè no es parlava de la sexualitat femenina.  De fet, moltes dones es casaven sense saber què volia dir això. Moltes noies tenien la regla sense saber què era, amb els ensurts que s’emportaven. Era la ignorància més absoluta”, comenta la doctora Amelivia.

Per divulgar les reivindicacions feministes i arribar al major nombre de dones possibles, la participació activa en les entitats veïnals, on s’havien creat les vocalies de dones, va ser fonamental. D’aquesta manera tot el coneixement que venia de les universitats i de dones amb una militància feminista s’estenia als barris de Catalunya. Asun Amelivia recorda entusiasmada: “els anys 70 van ser uns anys riquíssims en aquest aspecte, perquè les associacions de veïns estaven plenes de ganes de fer coses, i les vocalies de dones eren espais ideals per fer això. No només a Barcelona, sinó a molts pobles de Catalunya que vam recórrer per aquella època”.

Quan les lleis no bufaven a favor
Les lleis coercitives del moment penalitzaven l’ús dels anticonceptius i la pràctica de l’avortament, dues mesures que moltes dones esquivaven, ja fos aconseguint les receptes justificades pels desajustament hormonals, de la mà de metges i metgesses progressistes, o realitzant l’avortament a les cases, això sí en condicions higièniques deficients que posaven en perill la seva salut. “Algunes metgesses - homes també que hi havia de progres- els receptaven. Però després s’havia de buscar la farmàcia adequada, perquè igual que passa ara  amb l’avortament, els farmacèutics podien dir que eren objectors de consciència i que les seves creences els impedien de vendre-ho”.

Dins del mateix PSC-PSUC hi havia també divergències en la lluita per legalitzar l’avortament. No va ser fins el 1981 que el grup parlamentari va presentar una proposta de llei que incorporava, però, tot i la desavenencia de la Comissió d’Alliberament de la Dona, una clàusula sobre la possible objecció de consciència del personal sanitari.Les mobilitzacions demanant la despenalització total de la interrupció de l’embaràs no van veure els seus fruits, encara que incomplerts, fins 10 anys després del fi de la dictadura, quan el PSOE al 1985 aprovà una llei que plantejava despenalitzar l’avortament en determinats supòsits.

I mentre la societat civil es manifestava, després de llargs anys de repressió, les dones anaven guanyant parcel.les de llibertat tant en la vida pública com en la privada. Societat civil i governs anaven estrenyent vincles i els ajuntaments democràtics dels anys 80 van adoptar les iniciatives de les vocalies de dones dels moviments veïnals, creant els centres de planificació familiar. Abans però de la institucionalització d’aquests espais, la tasca divulgativa que van emprendre dones com l’Asun Amelivia, va servir per trencar el silenci al que tantes dones s’havien vist sotmeses, tal i com recorda la metgessa: “Per a moltes dones poder parlar de la seva sexualitat, que l’havien patit en silenci,  no tenia preu. Perquè l’home no preguntava, ni s’interessava que la dona estigués a gust i tingués plaer. Eren èpoques on fins i tot això era gairebé un pecat, això beneit per l’església, naturalment, ja que deien que el cos de la dona era per parir i res mes”.


Si us ha interessat aquest article us recomano El feminisme al PSUC

dijous, 8 de març del 2012

Y dios me hizo mujer

Diumenge, 7 de març de 1976. Manifestació davant la presó de la Trinitat (Barcelona)
    Y Dios me hizo mujer
    Gioconda Belli

    Y Dios me hizo mujer
    de pelo largo,
    ojos,
    nariz y boca de mujer.
    Con curvas
    y pliegues
    y suaves hondonadas
    y me cavó por dentro,
    me hizo un taller de seres humanos.
    Tejió delicadamente mis nervios
    y balanceó con cuidado
    el número de mis hormonas.
    Compuso mi sangre
    y me inyectó con ella
    para que irrigara
    todo mi cuerpo;
    nacieron así las ideas,
    los sueños,
    el instinto.
    Todo lo que creó suavemente
    a martillazos de soplidos
    y taladrazos de amor,
    las mil y una cosas que me hacen mujer todos los días
    por las que me levanto orgullosa
    todas las mañanas
    y bendigo mi sexo.
He volgut començar aquest post amb aquest cant de la poeta nicaragüenca. No sé vosaltres, però jo necessitava paraules animoses per encarar aquest 8 de març de 2012. A punt de fer 60 anys, amb més de 40 anys de lluita i lluites, tinc la sensació d'anar cap enrere. Per cert, a la imatge de la manifestació de 1976, sóc la que porta la pancarta de la dreta.

Sense parar-me a analitzar la intervenció del ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, al Congrés, denunciant la "violencia de gènere estructural' que obliga les dones a avortar i defensant "el dret reproductiu per excel·lència de la dona" que segons ell és el de la maternitat i, per tant, la necessitat de canviar la llei d'avortament.
Si voleu, podeu escoltar el debat amb la diputada socialista Ángeles Álvarez en aquest enllaç o llegir-lo sencer en el Diario de Sesiones del Congreso de los Diputados


Em refereixo a altres notícies dels darrers dies tan o més "preocupants", notícies que bé podrien qualificar-se, aquí si amb propietat, de violència estructural contra les dones ja que atempten contra els drets que tant ens ha costat aconseguir.

El Congrés dels Diputats ha aprovat avui, Dia de la Dona Treballadora (quina ironia!), la convalidació de la Reforma Laboral impulsada pel govern de Mariano Rajoy amb els vots del PP, d'UPN i de CiU. Aquesta reforma vulnera drets i ataca de forma punyent les condicions de les dones treballadores i les possibilitat de conciliació.

La bretxa salarial
Les dones continuem guanyant un 17% menys que els homes per la mateixa feina, com va posar de manifest la Comissió Europea el 2 de març, Dia Europeu per a la Igualtat de Salaris.



El sostre de vidre
Només un 13,7% de les persones que formen part dels consells d'administració de les principals empreses europees són dones (1 de cada 7 membres). Si pugem de nivell, les dones representen un 3,2% de les presidències dels consells d'administració (1 de cada 30). A l'estat espanyol i a Catalunya, la situació encara és pitjor.
Veure l'article que avui publiquen la vicepresidenta Viviane Reding i el vicepresident Joaquín Almunia de la Comissió Europea

Podria continuar, però ho deixo aquí. Malgrat tot, us desitjo un

Feliç i combatiu Dia, dones treballadores!!

dimecres, 5 d’octubre del 2011

#nosomoszorras

 
Aquesta és la cara d'un home que menysté les dones
Fins aquí no es mereixeria un post. N'hi ha tants!

Però és que no és la d'un home qualsevol. És la d'un jutge, el jutge Juan del Olmo Gálvez. És la cara d'una autoritat pública que ha d'administrar justícia. Una cara que fa anys que apareix als mitjans. Seva va ser l'ordre, després revocada per l'Audiència Nacional, del tancament del diari basc EUSKALDUNO EGUNKARIA. També es seva l'ordre de segrest d'un número de la revista EL JUEVES per una portada que va disgustar la Casa Real...

Seva és també la sentència de l'Audiència Provincial de Múrcia que revoca la pena d'un any de presó a un home convicte  per un delicte d'amenaces a la seva dona, perquè afirma que dir zorra a l'esposa no és menyspreu o insult si qui utilitza aquest terme ho fa per “descriure un animal que ha d'actuar amb precaució”.

Caldria veure què passa a l'Audiència Provincial de Murcia!
Només a l'agost, els jutges de l'Audiència Provincial de Murcia, inclòs el magistrat Juan del Olmo, van anular una dotzena de penes argumentant que "no tota agressió d'un home a la seva esposa o companya sentimental ha de ser castigada mecànicament com un delicte de violència de gènere".
 
En voleu més? Doncs també han rebaixat la pena imposada a un home de Fortuna (Murcia) que va pegar, tirar a terra i donar una patada a la seva parella perquè tampoc van observar-hi "dominació masclista" (!!).
 
Una altra: rebaixa de pena a un home prèviament condemnat per amenaces de mort a la seva dona. La magistrada (si, una dona) va argumentar que l'expressió "te voy a matar" no és una amenaça directa a la dona ni expressa dominació.

La darrera, per acabar: els magistrats de la Secció tercera de l'Audiència Provincial murciana tampoc consideren que "dormir a terra per por a la parella constitueixi una prova per a contrastar un delicte de maltracte". El marit de la dona que dormia a terra l'havia insultat i cremat amb una cigarreta.

Això només passa a Murcia? Per desgracia, no!

dimecres, 28 de setembre del 2011

Aborto legal para no morir (Campaña 28 de setiembre)


Obro aquest breu post amb la captura de la pàgina d'inici del portal de la "Campaña 28 de Septiembre por la Despenalización del aborto en Amèrica Latina y el Caribe - 2011"

Us recomano que visiteu http://www.28deseptiembre.org, hi trobareu tota la informació sobre aquesta iniciativa que va neixer en el "V Encuentro Feminista Latinoamericano y del Caribe", celebrat a San Bernardo (Argentina) l'any 1990. En aquesta trobada es va acordar declarar el dia d'avui, 28 de setembre, "Día por el Derecho al Aborto de las Mujeres de América Latina y del Caribe". Han passat 21 anys i a Amèrica Llatina i el Carib, les coses no han canviat gaire en aquest aspecte.

Alerta! que a casa nostra s'anuncien passos enrere. 

La llei de l'avortament té els dies comptats?
Dilluns passat, Ana Pastor, ex-ministra de Sanitat al govern d'Aznar, va assegurar que si el Partit Popular guanya les properes eleccions derogarà l'actual llei d'avortament, que va entrar en vigor fa un any i escaig (el juliol de 2010), perquè és injusta i innecessària.

Vull acabar amb els tres lemes de la capçalera del portal del 28 de setembre perquè els trobo molt encertats:
Educació sexual per a decidir
Anticonceptius per a NO avortar
Avortament legal per a NO morir




dilluns, 26 de setembre del 2011

WANGARI MAATHAI, la dona arbre


Començo aquest nou article amb l'obra d'Alejandra Rotondi publicada a "Una bruja que dibruja; diseños creativos". Alejandra és argentina i viu a Rosario. L'he conegut perquè s'ha fet seguidora del meu blog. Us aconsello que visiteu els seus. M'han agradat les seves obres i algunes iniciatives que ha fet amb les JUANAS com les de "Mirar en femenino", una petita gran iniciativa.


Rosario, 8 de març de 2010

Però no he començat amb la Mujer árbol per parlar de l'Alejandra Rotondi. Ho he fet perquè vull parlar de Wangari Maathai, premi Nobel de la Pau 2004, que ha mort ahir a Nairobi, als 71 anys, víctima d’un càncer d’ovaris.


Wnagari Maathai és la primera dona africana distingida amb un premi Nobel. El Comité Nobel la va escollir per haver resistit amb coratge el règim opressor de Kenya i per les seves formes úniques d’actuar. El Comitè en el seu discurs de proclamació va posar l’accent en el fet de que era pou d’inspiració per a moltes persones en la lluita pels drets democràtics i especialment per a moltes dones a les que encoratjava a millorar la seva situació.

Wnagari Maathai també és la primera dona que va doctorar-se a tota l'Àfrica oriental i central; la primera professora associada de la Universitat de Nairobi; la primera.... en molts altres aspectes. La professora Maathai és una pionera

Quan plantem arbres, plantem les llavors de la pau i de l'esperança
Wangari Maathai és la fundadora del Green Belt Mouvement (Moviment Cinturó Verd).
El principal objectiu del Moviment és la reducció de la pobresa i la conservació del medi a través de la plantació d'arbres.
Ja porten més de 40 milions d'arbres plantats que han evitat l'erosió del sòl i han millorat les condicions de vida de les dones que els han plantat.
El seu objectiu és plantar-ne 1000 milions!


Wangari Maathai va inspirar la campanya de les Nacions Unides
Plantem per al Planeta: Campanya dels mil milions d'arbres

Acabar amb els conflictes 

El març de l’any passat va participar a la cinquena Trobada de Dones per un món millor, celebrat a València.
En aquella ocasió va dir que “les persones que exerceixen el poder, i ara per ara són homes, han d'entendre que perquè l'Àfrica es desenvolupi, s'ha d'acabar amb els conflictes". Convé "a la producció i al turisme". I, sobretot, "a una societat traumatitzada per les humiliacions i el dolor viscut durant els últims 200 anys".

"De vegades esperem que els africans es comportin de manera normal, però això no és possible després d'experiències com el genocidi de Rwanda", va dir Maathai. En la mateixa línia, per evitar futures guerres per l'aigua, Maathai va demanar a Europa "molts diners" per combatre la desertització i que els africans no hagin de "creuar el Mediterrani i els envaeixin". Si no s'obren els mercats, "podem parlar tot el dia, però no anem a millorar la qualitat de vida", va advertir.

Com a exemple de la desigualtat en els intercanvis comercials, va parlar d'un país europeu, que no va identificar, disposat a importar roba fabricada a Kenya sempre que es confeccionarà amb cotó que li compressin abans. "Però si Àfrica és un gran productor de cotó!". Més contundent va ser en denunciar que les petites armes que provoquen inseguretat en el continent no es fabriquen a l'Àfrica.
El Público, 27 de març de 2010)

Informe Semanal de TVE també li va dedicar un reportatge