A les primeres dècades de la democràcia, cap home jove hauria
fardat de freqüentar prostitutes.
Ésser
putero (segons el diccionari,
home que li agrada tractar o tenir relació amb prostitutes) es considerava propi de carca-mals reaccionaris.
L'endemà del reportatge sobre la prostitució a la Boqueria al diari EL PAÍS, Gemma Lienas hi publicava un article d'opinió que podeu llegir íntegre en aquest
enllaç. Les dues frases amb que he iniciat aquest comentari pertanyen a l'article de Lienas (la introducció de la paraula i de la definició de PUTERO és meva).
Per què he començat amb aquesta afirmació? Doncs perquè la comparteixo i em sembla que hauria se ser motiu de reflexió davant de la realitat actual.
Fa una dècada (no cal anar més lluny), el
perfil del putero (em nego a utilitzar la paraula client) era el d’un home amb una mitjana de 40 anys, que buscava en el sexe de pagament experiències que no obtenia amb la seva dona o parella i que era conscient del risc de contraure malalties de transmissió sexual si no es prenien determinades precaucions.
Actualment, el retrat robot del putero és el d'un home molt més jove, amb una mitjana d’edat de 30 anys; poc informat i, el que és pitjor, poc interessat a conèixer el risc de contraure i de transmetre infeccions de transmissió sexual; busca prostitutes joves; consumeix alcohol i drogues quan està amb les dones prostituïdes, a les quals incita a consumir-ne amb ell; demana sexe sense precaució i està disposat a pagar més per no fer servir preservatiu.
Un de cada 4 homes catalans es confessa putero (reconeix que
va de putes)
A aquest retrat robot dels puteros
nacionals (els que viuen i treballen a Catalunya) cal afegir els
puteros conseqüència del
turisme d'aluvió. Aquells que venen a
la ciutat de la permissivitat (tolerància excessiva, segons el diccionari) atrets per la facilitat d'obtenir sexe, drogues i alcohol a bon preu. Sé de que parlo. Fa trenta anys que visc a Ciutat Vella, concretament al Gòtic. A la cantonada de casa meva, a més dels preceptius llauners de cervesa, hi han els venedors de droga. La presència dels llauners és una novetat relativament recent. De droga sempre se n'hi ha vengut. Però els camells i els compradors han canviat. Els primers molt més agressius l'ofereixen, sense cap mena de dissimul, als segons: els milers de turistes que passen diàriament pel carrer. El que ja no tinc a la cantonada és el grupet de tres o quatre dones que es dedicaven a la prostitució. Les meves
veïnes els hi deia jo, perquè quan vaig arribar no coneixia ningú al barri i a ells les veia cada dia (amb els temps vaig descobrir que dues eren
veïnes, veïnes). Els va arribar l'edat de la
jubilació. A altres més joves han estat foragitades per la
nova prostitució.
Un exercici de funambulisme de la Defensora de les lectores i els lectorsMilagros Pérez Oliva, defensora de les lectores i lectors del diari EL PAÍS, publicava el diumenge una tribuna sobre el reportatge titulat
Sexo de pago al aire libre y el pleno centro de Barcelona, encapçalat per una gran fotografia a cinc columnes on una prostituta era penetrada per un putero i una altra estava practicant una felació. L'edició catalana del diari dedicava tres pàgines al tema amb altres fotografies de sexe explícit.
«¿Cuando una imagen está justificada y cuándo traspasa la raya del amarillismo, el morbo o el sensacionalismo?
¿Ha movido el diario los límites que venía observando en relación a la publicación de imágenes sexuales? Evidentemente, sí. De hecho, es la primera vez que se publican unas fotografías de esa naturaleza. La raya se ha movido y eso ha provocado quejas y división de opiniones en la redacción. Está claro que imágenes como éstas no existían hace unos años, o al menos no eran tan visibles. El fenómeno de la prostitución no sólo se está extendiendo y agudizando de forma alarmante, sino que cada vez adquiere mayores cotas de sordidez y explotación de las mujeres.
¿Era necesario que las imágenes fueran tan explícitas? Y si lo que se pretendía era "mostrar" para denunciar, ¿hacía falta tanto despliegue o con una buena foto hubiera sido suficiente? Es cierto que han quedado sin publicar algunas aún más explícitas y más sórdidas. Pero ése es un argumento falaz: cuando en periodismo se sobrepasa un límite, quienes lo hacen suelen argumentar que hubiera podido ser peor.»
Acabo de reproduir uns paràgrafs de l'article però us aconsello que llegiu l'article sencer:
Fotos de sexo: cuando los límites se mueven. Crec que les preguntes plantejades són adequades; una cosa diferent és que ho siguin les respostes. M'agradaria conèixer que n'opineu.
Per cert, no se m'oblida la tribuna de Milagros Pérez Oliva titulada
Carla Bruni, la princesa Letizia y la fiebre rosa sobre la publicació d'una altra imatge que també va causar molta polèmica:
ELS CULS DE LA BRUNI I DE LA ORTIZ [el mirador de les dones, 29 d'abril]
En aquella ocasió, la Defensora d'El PAÍS, acabava la seva tribuna així
«La reacción que ha provocado la fotografía de portada debe ser vista como una subida de fiebre, como un síntoma de alerta ante peligros que debemos evitar. Lo que muchos lectores no toleran de EL PAÍS es que haga lo contrario de lo que predica en sus editoriales. Y lo que más valoran es su fiabilidad y su rigor. La información no tiene por qué ser aburrida. Hay muchas formas de explicar la realidad de forma interesante y atractiva. La polémica es saludable. Indica que recurrir al amarillismo o la salsa rosa puede convertirse en una trampa para los medios serios: defraudarán a sus lectores fieles y no es seguro que atraigan a otros. Al fin y al cabo, si lo que se busca es sensacionalismo, la prensa amarilla siempre lo hará mejor.»
La doble moral d'alguns mitjansFins ara he parlat d'EL PAÍS perquè ha estat el primer en tractar (esbiaxadament i amb pràctiques censurables) el tema. Però tots els mitjans s'hi han afegit amb un tractament, en la majoria dels casos, incorrecte i posant l'accent en l'oferta (les prostitutes), no en la demanda (els puteros)
És significatiu el cas de
LA VANGUARDIA que el mateix dia que denunciava la gravetat de la prostitució al carrer tenia més de 200 anuncis de
relax (és a dir, de prostitució) a les seves pàgines.
Prohibició / legalització / tolerància...Com era d'esperar ha tornat ha reaparèixer amb intensitat el debat mai tancat sobre la prostitució, una activitat alegal, que es regeix -també- per la llei de l'oferta i la demanda. Tornen a sortir veus reclamant la seva legalització o la seva abolició. O les que reclamen, com ICV-EUiA, la creació de zones de tolerància en alguns carrers on les prostitutes puguin exercir (sempre que els veïns hi estiguin d'acord, afegeix
Joan Herrera. Quin acudit!)
De moment les mesures que s'han adoptat són d'ordre públic: presència dels cossos policials al Raval perquè sembla que hi ha consens en una sola cosa: la prostitució és una pràctica indesitjable al carrer!
Però com afirma
Ángeles Álvarez, portaveu adjunta del socialistes a l'Ajuntament de Madrid i feminista,
«Si aquesta és una pràctica social indesitjable al carrer, també ho és fora d’ell. S’ha d’eradicar la prostitució, però no només la que s’exerceix a la via pública.
En aquest debat no es pot parlar exclusivament que hi ha moltes dones prostituïdes al carrer, sinó també que hi ha molts homes que demanen els seus serveis.
La solució passa per mesures més combatives com multar a qui promou la prostitució i a qui la compra, no a les víctimes d'aquest mercat que són les dones»
Redactat per Anna González Batlle, el setembre de 2009
Entrades
