Amb Xile al cor, Michelle Bachelet salut i bon treball

M'agraden aquestes dones i m'agrada com riuen!

M'agrada aquesta foto feta just després que Isabel Allende, filla de Salvador Allende i primera presidenta del Senat xilè, lliurés la banda presidencial a Michelle Bachelet, filla del general Alberto Bachelet que es va mantenir fidel a la legalitat en el cop d'Estat del dictador Augusto Pinochet i que va morir després de ser torturat pels pinochetistes i presidenta de Xile per segona vegada.

"Creemos que puede haber un Chile diferente y mucho más justo. Quiero que el día que vuelva a dejar esta casa, ustedes sientan que su vida ha cambiado para mejor. Que Chile no es solo un listado de indicadores o estadísticas, sino una mejor patria para vivir"

Desitjo que Bachelet pugui complir la promesa de reformar l'educació i reduir les desigualtats.

Com deia Antoni Gutiérrez, el Guti, en començar les reunions plenàries del Psuc, li desitjo salut i bon treball.

Amb Xile al cor.

Dones deportades a Ravensbrück, no us oblidem

Albert Om saluda Neus Català (Imatge: UB)

La setmana passada el Paraninf de la Universitat de Barcelona va ser l'escenari d'un nou homentage a les dones deportades al camp nazi de Ravensbrück L'acte, organitzat per l'Amical de Ravensbrück, va estar presentat pel periodista Albert Om i va comptar amb la presència de Neus Català, que a punt de fer 98 anys, és actualment la única catalana supervivent d'aquell infern. Català ha dedicat la seva vida a complir la promesa feta: continuar parlant fins als darrers dies de la seva vida de Ravensbrück per evitar que el món oblidi el que hi va passar.

Ravensbrück va ser el camp de concentració de dones més gran ubicat en territori alemany. Inaugurat el 1939, es va ampliar contínuament fins al 1945. Les primeres presoneres eren de nacionalitat alemanya, mentre que gairebé totes les espanyoles hi van arribar el 1944. En total, van ingressar al camp persones de més de quaranta nacionalitats. Entre els anys 1939 i 1945, van patir la deportació a Ravensbrück aproximadament 132.000 dones i infants, 20.000 homes i 1.000 noies adolescents.

L'acte va servir per a presentar el llibre Memorial de las españolas deportadas a Ravensbrück, que recull el conjunt de dades més complet elaborat fins ara sobre les dones espanyoles presoneres a Ravensbrück, vol ser una eina per conèixer millor la deportació espanyola en aquest camp i aprofundir en aquest episodi de la història recent. El llibre reuneix els apunts biogràfics de noranta dones internades a Ravensbrück, amb la història de cadascuna abans d’arribar al camp, l’època que hi van estar presoneres i la trajectòria posterior de les que van sobreviure. Val a dir que malauradament es va destruir molta documentació i no es podrà arribar a conèixer mai ni el nombre exacte de víctimes ni el nom. L’obra també inclou capítols sobre com plantejava el règim nazi la repressió contra les dones, la diàspora després de la Guerra Civil espanyola i la vida a l’interior del camp.

El Paraninf d'empeus ret homenatge a les dones de Ravensbrück (Imatge: UB)

Fins a l'edició d'aquest llibre, que jo sàpiga, el cens més complert era el que es pot consultar a Censo de mujeres deportados a campos de concentración nazi

Aquest cens es va elaborar a partir de dos fonts fonamentals: Memorial de las mujeres españolas en la resistencia y la deportación, de Conchita Boix, Lola Casadellà, Neus Català, Maria González i Maria Llenas, i Els catalans als camps nazis, de Montserrat Roig.

CENS DE DONES DEPORTADES A CAMPS DE CONCENTRACIÓ NAZIYvonne ADROVER; Felisa ALONSO; Margarita ÁLVAREZ; Mercè BALCASEN; Secundina BARCELÓ; Carme BARROSO BARTOLÍ; Felisa BEDONDOZ; Maria BEGUIRISTAIN; M. Antonia BENITEZ LUQUE; Mercedes BERNAL; Feliciana BIERGE; Josephine BORDANOVA; Carmen BUATELL COSTA; Alfonsina BUENO; Maria BUITRAGO; Ángela CABEZA, Adriaine CALDERON; Braulia CANOVAS JANE; Dolors CASADELLÀ; Juana CASTELLANO; Neus CATALÀ I PALLEJÀ; CLAVEL; Esther, Liliane Elise i Rita COHEN ESCALONI; Nieves CORBIS; Conchita COROMINAS y madre; Soledad CORTÉS; Teresa COSTEL; Antonia CRISTÓFAL BRETÓN; Virtudes CUEVAS ESCRIVA; Demetrecia DUPUY; Teresa ENCUENTRA;   Francisca ESCARRÉ; Olvido FANJUL; Justina FAU ESPAÑOL; Concepción FERRER; Roser FLUVIÁ; FONT; Ana FOURNIER; Antonia FREXEDES; Antonia FRUCTUOSO; Carmen FUERTES; Carlota GARCIA; Carmen GARCÍA AMANDA; Dolores GARCIA ECHEVARRIET; Felicidad GASA; Bertha GOLDSCMIDT; Sabina GONZÁLEZ BARTOLÍ; Josefina GONZÁLEZ GUARDIOL; Conchita GRANGÉ; HORTA; Anunciación IRIBERRI; Amalice i Fuente JARA DE LA; Mónica JENÉ; Agustina JURADO; Laura KERWICH; Rosa KLIONSKY; Estrella KUGELMAN; Jesusa LESBUR GERES; Sofia LITMAN; Maria MARANGE; Josefa MARANGES; Angeles MARTINEZ; Constanza MARTINEZ PRIETO; Hermínia MARTORELL ROSALES; Maria MATEOS; Pilar MENDEZ GORBEALUIA; Maria MOLL; Eugènia MONEDER; Anita MONTHUIS; Frania NEGRIN; M. Josefa NICOLAS; Mercedes NUÑEZ TARGA; Nicolasa OLIVA; Danielle OUCHENE; Josette PALOMA; PASTOR; Rita PEREZ MARTINEZ; Amalia PERRAMON LOPEZ; Marita POMARES; Francisca PUIG; Lidia REVIRE; Lisa RICOL; Ana RODA; Maria RODRIGUEZ COCURDE; Ascensión ROMERO; Maria ROQUES RODRIGUEZ; Herminia ROSALES; Leonor i Maria RUBIANO FERNÁNDEZ; Elisa RUIZ (GARRIDO); Aida RUPERT; SABATER; Maria SANTOS; Coloma SERÓS; Carmen SERRANO; Jeanne SERRES; Rosita SILVA; Germana SOLDEVILLA; Blanca SOLSONA; Rosa SOTO; Maria TAPIA ESTEBAN; Agustina TOMAS JURADO; Francisca USANDIZAGA; Marita VAN AAL; M. Pilar VELAZQUEZ; Elvira VELETA; Maria VELETA; Dolores VILLA; Anita WINTER; Carmen ZAPATER AGUILERA; Katia; Mimi; Elena; Frasquita, la gitana.

En tots els casos que hi ha informació els noms van acompanyats d'una fitxa, com és el cas de Neus Català

FICHA DEPORTADA: CATALA I PALLEJA NEUS

Ravensbrück 27.534
Nació en 1915 en Els Guiamets (Priorat-Tarragona).

Hija de campesinos, adoraba a su padre, con quien compartió su pasión por el teatro. Organizó las Juventudes Socialistas Unificadas de Cataluña (JSUC) y fue miembro fundador del PSUC.

Estudiaba enfermería y la guerra le interrumpió los estudios. Al principio de la Guerra civil española se traslada a Barcelona y forma parte de las Juventudes del PSUC. La enviaron como jefa sanitaria a una colonia de niños en Premia de Dalt “Las acacias”.

Neus tenia 21 años y un deseo de vivir inmenso. Al final de la guerra estaba en la colonia y salió de Barcelona una madrugada del mes de enero cuando ya los obuses “nacionales” caían sobre el Tibidabo. A las tres de la tarde se evacuaba hacía la frontera la colonia de 180 criaturas, muchas del Norte de España y otras que habían sido recogidas abandonadas en las bocas del metro.

Pasada la frontera el 8 de febrero de 1939, una enfermera francesa quería quedarse una niña a la que habían salido unos granos en la cara. Era la más pequeña de cuatro hermanos que habían quedado huérfanos en el País Vasco. La estiro de las manos y la apretujó contra ella mientras las criaturas lloraban y se armó un gran revuelo. La niña continuo con ellos. Los del Socorro Rojo iban de un lado para otro desbordados sin saber que hacer con aquella multitud desorganizada, hambrienta, cansada que les había llegado y a Neus sólo le preocupaba no perder ningún niño. Los pusieron en un teatro municipal en Voló y llegaron unos tipos con pan y los lanzaban desde lo alto de un camión mientras otros hacían fotografías. Neus empezó a gritar que no cogieran el pan porque se están convirtiendo en un espectáculo para los franceses. Al cabo de dos días los metieron en un castillo medieval a la Dordonya. No estaba habilitado para vivir, había estado cerrado desde la guerra del 14 cuando sirvió de cárcel para los prisioneros de guerra. La paja estaba sin limpiar y se corrió la voz de que no se podía beber agua del pozo porque había cadáveres. Hacia un frío terrible, entraba el aire por todas partes y las criaturas constipadas acostumbradas a las colonias. Escribió una carta llena de quejas a l Socorro Rojo y estos, pensando que hacían lo correcto, la llevaron a la prefactura. Vinieron dos policías y Neus les enseño las enormes salas donde las criaturas se encogían de frío diciéndoles: “De acuerdo que no nos queráis a nosotros que somos "rojos” pero estas criaturas no tienen ninguna culpa.

Fue su primer enfrentamiento con las autoridades. Después los trasladaron a Carsac donde los trataron muy bien. Encontraron una monja vasca que les recibió “de garras”. Neus en aquel momento tenia setenta y cinco criaturas (las que no tenían a nadie que se hiciera cargo de ellas) Después, algunas fueron reclamadas por familiares lejanos desde el interior y las criaturas no querían volver. Neus recuerda a uno especialmente, Mariano que decía que él no quería volver, que no volvería nunca porque sus padres habían sido asesinados. Mariano murió en un bombardeo alemán. Muchos de estos niños se fueron con familias belgas. Procuraron que los hermanos no se separaran. Antes, habían recibido dos enormes cajas llenas de ropa procedentes de América, porque Neus había escrito una carta abierta explicando a los americanos la situación en la que se encontraban estos niños- Después se supo que esta carta se había reproducido en pasquines por todos lados....

La fitxa sencera de Neus Català en aquest enllaç de Deportadas españolas

Gènere i corrupció: les dones principals víctimes i lluitadores en contra?

Camp de refugiats a Somàlia (Foto: EFE)

Com passa sovint no hi ha xifres fiables. Moltes nenes i dones no denucien els fets per vergonya i per no quedar estigmatitzades. Però de quins fets parlem?

Posarem alguns exemples que no són, ni de lluny, excepcionals. Generalment, a la base, sempre hi ha l'explotació sexual.

• Nena lliurada en matrimoni a un jutge afganès a canvi de deixar en llibertat al seu pare prés (promesa per altra banda no complerta)

• Escolars sexualment assetjades pels seus professots i obligades a mantenir relacions sexuals a canvi d'obtenir les notes que es mereixen. Un fet habitual a Botswana

• Dones que obligades a oferir favors sexuals a canvi de paquets d'aliments i ajuda humanitària (ho denuncia en un informe les Nacions Unides)

• Per no parlar de la trata de blanques on tot el procès de compra, venda i explotació de nenes i dones és impossible sense el sobron sistemàtic i generalizat perquè una llarga llista d'agents (policies, advocats, guardes fronterers, hotels...) facin la vsta grossa.

Les principals víctimes de la corrupció són les persones pobres. I les dones són desproporcionadament pobres!

La utilització privada dels recursos públics atempta contra els drets bàsics i afecte de manera diferenciada els drets de les dones

El mes passat es va celebrar una trobada de persones expertes per a tractar el tema de la corrupció i les dones. Ho hem sapigut a través de TrustLaw.

Font:Women the main victims an often most effectives enemies of corruption - experts

Les dones podem acabar amb la corrupció?

La conferència tambè va plantejar-se aquest tema sense poder oferir una resposta inequívoca i contundent. No obstant això sembla que es pot afirmar que, en determinades circumstàncies, el paper de les dones en la gestió del comú comporta una reducció de la corrupció.

I van posar l'exemple del Perú, on l'entrada de dones a la polícia de trànsit (un dels sectors més corruptes del pais) ha comportat una caiguda important dels soborns exigits.

"En relativamente poco tiempo, las mujeres policías han pasado de luchar por ingresar en el Cuerpo de la Policía a ser requeridas para tareas específicas porque aseguran que aportan más transparencia, mayor sensibilidad en el trato y suelen ser menos corruptas que algunos hombres." Tu voz

I també el milió i mig de dones (es diu aviat!) elegides per als panchayats  a la Índia que ha fet possible una resposat més ràpida i eficaç a les necessitats de la gent....

Panchayat de Kanaipur (Bengala occidental)

I a Europa, a casa nostra més concretament, 
les dones som més eficaces en la lluita contra la corrupció? 

Deixo la pregunta a l'aire. Qui la vol entomar?

Sabates vermelles contra el feminicidi

Zapatos rojos a Ciudad Juárez (Foto: EFE)

Més de 300 sabates vermelles, a l'explanada de la Fiscalia General de l'estat de Chihuahua,  reclamant el retorn dels centenars de noies desaparegudes a Ciudad Juárez i justícia. Aquest acte ha tingut lloc el 10 de desembre, Dia Internacional dels Drets Humans i de les 24 hores d'acció feminista arreu del món.

El vermell de les sabates és el símbol de la sang vessada a Ciudad Juárez en els darrers 20 anys. Les víctimes mortals de feminicidi, normalment noies joves, són quasi un miler.

Art urbà contra la violència masclista

Darrera d'aquesta acció hi ha les mares i familiars de les víctimes organitzades en diverses entitats. Però la iniciativa de les sabates vermelles és de l'artista Elina Chauvet, nascuda a Chihuahua i que viu a Itàlia.

Zapatos rojos es una memoria colectiva, una evocación, un vacío; es una marcha silenciosa, un anhelo, el regreso a casa de nuestros seres queridos

He llegit al diari MILENIO  que Chauvet diu que "ésta es una manera de recordar a las autoridades locales que aún existen decenas de casos de mujeres desaparecidas en Ciudad Juárez que no fueron resueltos. Lejos de terminar, la desaparición de las mujeres continúa; es un llamado a la ciudadanía para unirnos".

La instal·lació d'Elina Chauvet s'ha pogut veure a molts altres llocs, a Amèrica i Europa, com per exemple a Milà amb motiu de la celebració del 25 de novembre, per l'eliminació de la violència contra la dona.

10 de desembre: 24 hores d'acció feminista a través del món

Ésser dona és viure en un una guerra constant

Marxem
Ens organitzem i resistim

Marxem
I ens rebel·lem

Marxem
I construïm altres maneres de viure

Marxem
I ens unim

Marxem
Ens reconeixem i decidim

Marxem
Parlem i cridem

Marxem
I generem una altra economia

Marxem
Ballem i cantem

Marxem
I estem als carrers

Marxem
Recordem i ens descobrim

Marxem
I des de les nostres arrels, som

Marxem
I vivim la sexualitat en llibertat

Marxem
I reafirmem el feminisme per a solucions reals

Marxem
Lluitem,

Marxem i construïm el bon viure

Fins que totes siguem lliures,
estarem unides fins a aconseguir-ho!

Avui, 10 de deesembre de 2012, nosaltres activistes de la Marxa Mundial de les Dones realitzarem accions a les nostres comunitats. Començant a Nova Caledònia i arribant fins a Seattle estarem mobilitzades per 24 hores com a símbol que estem alertes al que passa al món, dels atacs als drets de les dones, i per donar a conèixer les nostres resistències i alternatives.

Així, comença el manifest de la Marxa Mundial de Dones. A Barcelona, la convocatòria és a la plaça de Sant Jaume, a les 18.30h

Una bona notícia: Nasrin Sotoude deixa la vaga de fam

Avui dimarts 4 de desembre, després de 49 dies, l'advocada iraniana i lluitadora pels drets humans, ha abandonat la vaga de fam.

Article publicat el diumenge

La solidaritat que ha generat la seva lluita, dins i fora del seu país, ha aconseguit que el govern de l'Iran hagi aixecat la prohibició que la seva filla petita viatges a l'estranger, un dels motius de la seva vaga de fam.

Nasrin Sotoudeh ended her nearly 50-day long hunger strike

Desitjo que Nasrin Sotoude recuperi la seva salut molt malparada per les condicions de la presó i sobretot per la perllongada vaga de fam. I demano, jo m'hi comprometo, que no l'oblidem i la continuem acompanyant en la seva dura lluita. I fer-ho des de fora de l'Iran és fàcil. Per a fer-ho des de dins cal molt coratge. Per això vull compartir amb vosaltres les imatge d'aquestes dones iranianes a Teheran que han sortit al carrer en solidaritat amb Nasrin Sotoude. 

Dones a Teheran en solidaritat amb Nasrin Sotoude

Les he trobada en un web NO PASDARAN  i han estat pujades a la xarxa unes hores abans que de tenir coneixement que Sotoude havia abandonat la vaga de fam.

Amb Nasrin Sotoudeh i la seva lluita

Fa un mes que l'advocada Nasrin Sotoudeh, juntament amb el cineasta Jafar Panahi, ambdós iranians, ha estat guardonada amb el Premi Sàkharov a la llibertat de consciència que anualment atorga el Parlament Europeu per a distingir persones que defensen els drets humans i la democràcia i lluiten contra la intolerància, el fanatisme i l'opressió.

Al concedir el Premi Sàkharov a la llibertat de consciència als iranians Nasrin Sotoudeh i Jafar Panahi, el Parlament Europeu envia un missatge de solidaritat i reconeixement a un home i una dona que no han sucumbit a la por i a la intimidació i que han decidit anteposar la sort del seu país a la seva pròpia

Martin Schulz, president del Parlament Europeu (26 d'octubre 2012)

Nasrin Sotoudeh a Barcelona
Des de fa dos dies, al carrer de Dalmau de Barcelona, hi ha un grafit exigint la llibertat de Nasrin Sotoudeh, empresonada i en vaga de fam des del passat 17 d'octubre perquè el govern iranià deixi en pau als seus fills.


Vídeo de la creació del grafit LLIBERTAT PER NASRIN

Però qui és Nasrin Sotoudeh (نسرین ستوده)

La Premi Sàkharov 21012 és una advocada iraniana amb una llarga experiència en la defensa dels drets humans.

Nascuda el 1963, casada i mare de dos fills, aquesta activista ha assumit la defensa de persones detingudes durant les multitudinàries protestes contra la fraudulenta reelecció del president iranià, Mahmud Ahmadinejad, el juny de 2009. També ha estat l'advocada de menors condemnats a la pena de mort, de dones i de presos de consciència. Sotoudeh, per exemple, va assistir com a lletrada, la premi Nobel de la pau del 2003, Xirin Ebadi.

Detinguda el setembre de 2010 i acusada de divulgació de propaganda contra l'Estat i conspiració per atemptar contra la seguretat nacional, ha estat condemnada a 11 anys de presó que compleix a Evin (Teheran) en règim de aïllament i incomunicació.

El 17 d'octubre ha començat una vaga en protesta per l'assetjament a la seva família i per les restriccions al dret de visita. La gota que va fer vessar el vas és la prohibició de viatjar a l'estranger a la seva filla de 12 anys. Feia mesos que les autoritats de la terrible presó d'Evin l'hi impedien les visites del seu marit i fills i les trucades telefòniques i, prop d'un any, que no podia veure la seva mare i el seu germà.

Ebadi, Sotoudeh i el respecte als drets humans
L'activista iraniana i premi Nobel de la Pau, Xirin Ebadi i sis organitzacions de defensa dels drets humans han exigit a les autoritats de l'Iran que Sotoudeh deixi de ser objecte de maltractaments i pugui veure la seva família.

Així mateix, Ebadi i Amnistia Internacional (AI), Humans Rights Watch (HRW), la Campanya internacional per als drets humans a l'Iran, Reporters sense fronteres (RSF), la Federació Internacional dels drets humans (FIDH) i la Lliga iraniana de la defensa dels drets humans, en aplicació de la legislació en matèria de drets humans, exigeixen al govern de l'Iran que totes les persones empresonades puguin rebre la visita de les seves famílies i tinguin accés a tractament mèdic quan ho necessitin.

Necessitem que Nasrin i totes les persones empresonades per defensar els drets humans puguin veure acomplerts els seus somnis!

Altres articles al Mirador sobre l'Iran, les dones i les eleccions de 2009

• L'IRAN, LES DONES I LES ELECCIONS (17 de juny de 2009)


• L'IRAN, LES DONES I LES ELECCIONS [2] (21 de juny de 2009)


• Nazanín Amirian, UNA IRANIANA ENTRE NOSALTRES (24 de juny de 2009)


• UN MILIÓ DE VEUS EN CONTRA DE LA REPRESSIÓ A L'IRAN (28 de juny de 2009)


• United for IRAN. BARCELONA participa al GLOBAL DAY OF ACTION (21 de juliol de 2009)

25N Dia Internacional contra la violència contra les dones

Avui, 25 de novembre, dia d'eleccions a Catalunya, fa 52 anys que la dictadura dominicana de Rafael Trujillo va torturar i assassinar Patricia, Minerva i Maria Teresa, conegudes com les Miralba.

Històricament, aquestes tres germanes, activistes polítiques per la democràcia, han simbolitzat per al moviment popular i feminista de la República Dominicana la lluita i la resistència.

El 1981, el Primer Encuentro Feminista de Latinoamérica, celebrat a Bogotà, va proposar dedicar el 25 de novembre a la lluita contra la violència de gènere, en record a les Miralba. Finalment,

La iniciativa de dedicar el 25 de noviembre a esta lucha había tenido su origen algunos años antes, concretamente en 1981, durante el Primer Encuentro Feminista de Latinoamérica, celebrado en Bogotá. 

Finalment, al 1999, l'Assemblea General de les Nacions Unides va declarar el 25 de novembre com Dia Internacional per l'eliminació de la violència contra les dones, ja sigui en forma de violència domèstica, violacions, mutilacions genitals, etc.

Gràcies, Forges!

La lluita contra aquest xacra ha de ser diària, però aprofitem aquest dia per fer-ne un recordatori especial i ho fem amb diverses imatges que hem cercat a Facebook.




Si voleu més informació sobre les Germanes Mirabal, entreu a la Casa Museo Hermanas Miralbal

Altres post sobre aquest tema en el mirador de les dones:

• EL MASCLISME ÉS VIOLÈNCIA


• Contra la violència masclista: +EDUCACIÓ I TOLERÀNCIA ZERO


• DONES IMMIGRANTS: un major risc de violència


• Contra la violència masclista: LA FERIDA ÉS DE TOTHOM


• La imposició del HIJAB ÉS VIOLÈNCIA MASCLISTA


• Y say NO! JO DIC NO A LA VIOLÈNCIA MASCLISTA


• POR NADA


• ¡NO DEJEMOS SOLA A FAUSTA!


• CONTRA LA MGF. Flor del desierto (fragment)

#REGINAMARTÍNEZ, periodista. Assassinada a Veracruz

La periodista mexicana Regina Martínez, corresponsal de la revista Proceso i de l'agència APRO i col·laboradora de NOTIVER i d'altres mitjans locals impresos i digitals, ha estat assassinada.

Han trobat el seu cos sense vida, a la banyera de casa seva, a Xalapa (Veracruz), amb signes d'haver estat torturada i, després, estrangulada.

Regina Martínez, amb més de 30 anys de professió, s'havia especialitzat en temes relacionats amb la seguretat i el narcotràfic i les possibles vinculacions amb funcionaris del govern. La mort de Rogelio Martínez Cruz, activista social  i coordinador regional del Frente Amplio Social (FAS), el passat dijous, és el subjecte del darrer article publicat per Martínez.

 A Regina l'han assassinat a casa seva, a la colònia Felipe Carrillo (Puerto de Xalapa)

Raul Torres Jiménez, com recorda a l'article que ha publicat a EL PAÍS, el darrer cop que es va trobar amb Regina Martínez li va dir Cuídate mucho, Regina, los tiempos son difíciles para el periodismo en general. Molt difícils, sobretot a Mèxic!

A continuació trobareu informació sobre les agressions a periodistes i mitjans a Mèxic, el país americà més perillós per a exercir el periodisme segons les Nacions Unides i la OEA. Abans però vull recordar les quatre dones periodistes assassinades a Mèxic l'any passat a través dels articles publicats al Mirador de les Dones:

Ana María Marcela Yarce, Rocío González Trápaga, Yolanda Ordaz de la Cruz i Maria Elisabeth Macías (Nena de Laredo)

Yolanda Ordaz de la Cruz treballava per NOTIVER, igual que Regina Martínez.

Silencio forzado

Aquest és el títol principal de la memòria de les agressions a periodistes i mitjans de comunicació a Mèxic, l'any 2011, elaborada i publicada per Article 19, una ONG que treballa en la defensa de la llibertat d'expressió.

Obrir la publicació

L'any 2011, Article 19 ha comptabilitzat 172 agressions relacionades amb l'exercici de la llibertat de premsa. D'aquesta xifra, només per parlar d'aquelles més impactants, destaquen 11 assassinats (9 periodistes i altres 2 persones que treballaven a mitjans de comunicació), 2 desaparicions i 8 agressions amb armes de foc.

DONES. Violència diferenciada
Mireu que diu l'informe sobre les agressions a dones periodistes

Un aspecto que no puede pasarse por alto de los datos recogidos por ARTICLE 19 son las 34 agresiones dirigidas contra comunicadoras y trabajadoras de medios durante el año pasado (cuatro fueron asesinatos).

Pese a que en la mayoría de los casos no parece haber un patrón de violencia por razones de género, en al menos tres de los casos atendidos sí pudo advertirse violencia y métodos diferenciados de presión e intimidación que en el caso de las mujeres busca lastimar el entorno íntimo y familiar.

Uno de ellos resulta preocupante, en tanto que autoridades del estado de Hidalgo fueron señaladas de haber participado en una larga campaña de acoso contra una reportera local; las agresiones incluyeron el robo de fotografías de su hija y la difusión de un video e imágenes denigrantes de ella desnuda para desacreditar su labor en lo profesional.

Otro incidente más tuvo lugar en Durango. Desconocidos allanaron el domicilio de una periodista local, llevándose algunas pertenencias. Los objetos robados no eran ni cercanamente los de mayor valor, aunque sí incluyeron su computadora personal y ropa interior de la comunicadora, lo cual tiene una fuerte carga de violencia sexual.

Dijous vinent, 3 de maig, se celebrarà el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa. No ho oblidem, hi ha molta feina a fer. I, sobretot, no callem!

MENOS DÍAS AQUÍ. Proyecto colectivo. Contamos muertes por violencia en México. Mantenemos viva la memoria de nuestros muertos. Reclamamos paz.

A flor de piel, un ramo de Colombia

A FLOR DE PIEL, UN RAMO DE COLOMBIA és un documental de 2010, dirigit i produït per Sarah Charland-Faucher i Simon Charland-Faucher, és un bon complement al post Flors ecològiques i justes que vaig escriure el dimarts.



El documental que dura 54 minuts m'ha agradat molt

@NenaDLaredo (María Elizabeth Macías), la cuarta periodista assassinada

La periodista mexicana Maria Elisabeth Macias Castro, assassinada pel narcoterrorisme

23 de setiembre de 2011
- Ciudad Victoria, Tamps. María Elizabeth Macías Castro, periodista, murió y fue localizada sin vida en la colonia Madero.
- Ciudad Juárez, Chihuahua. Roberto Carlos Maldonado Ruiz, 38 años, jefe de la Policía Municipal murió asesinado en la colonia 15 de enero.
- Durango, Dgo. René Efraín Martínez Martínez de 29 años, murió en un enfrentamiento en el municipio de Santiago Papasquiaro.
- Xalapa, Veracruz. Gabriela Arlene, murió y apareció luego de tres meses de desaparecida.
- Ciudad Juárez, Chihuahua. Tres personas no identificadas murieron en diferentes partes del estado.
- Hermosillo, Son. Dos personas no identificadas murieron y sus cuerpos fueron encontrados en una fosa clandestina.
- Torreón, Coah. Eduardo y Ulises Morales Juárez de 20 y 19 años, Alberto Antonio Ceniceros Adame, de 26 años, y Alfredo Díaz, de 22 años murieron ejecutados.
- Hidalgo del Parral, Chihuahua. Noel Sandoval, Benito Ontiveros y Javier Mireles Gallegos, murieron asesinados en de San Francisco del Oro.
- Chihuahua. Francisco Javier Díaz Chapa, de 20 años murió incinerado en una pista de baile.
- Ciudad Delicias, Chih. Seis personas no identificadas murieron asesinadas. Copiat literalment de MENOS DÍAS AQUÍ

Desapareguda el dia 23 de setembre en sortir del diari, el cos decapitat, amb senyals evidents de tortura i semi nu de la periodista Elizabeth Macías Castro, va aparèixer l'endemà al costat del monument a Cristobal Colón a Nuevo Laredo (Tamaulipas. Mèxico).

Cadàver de la periodista Elizabeth Macías Castro. Al costat, un teclat i un avís

La nota deia "Yo soy la Nena de Laredo y aquí estoy por mis reportes y los suyos [...] Esto me paso por mis acciones..

Elizabeth Macías Castro era cap de redacció de PRIMERA HORA, diari de Nuevo Laredo. També era al darrera d'@NenaDLaredo com a moderadora i administradora del portal independent de notícies www.nuevolaredoenvivo.es.tl. És precisament el seu activisme a les xarxes socials denunciant el narcoterrorisme el que li ha costat la vida.

De confirmarse que este asesinato fue cometido por los grupos del crimen organizado, se constataría que la mordaza de terror que los cárteles criminales han impuesto en regiones enteras de México, logrando silenciar periódicos, radios y televisiones, están llegando a las webs y a las redes sociales, una esfera que hasta ahora escapaba a su control. (EL PAÍS, 26 de juliol de 2011) 

El narcoterrorime contra les i els piuladors
Uns dies abans, també a Nuevo Laredo, havien aparegut els cossos de d'un noi i d'una noia penjats d'un pont. Al costat, una nota amenaçava les persones que utilitzessin les xarxes socials per denunciar els criminals amb un destí similar. L'amenaça no va trigar a complir-se!

Este atroz homicidio [el de Macías] sería el tercero ocurrido en esa ciudad fronteriza en venganza por publicaciones en Internet y las redes sociales sobre cárteles del narco-crimen organizado. El 13 de septiembre aparecieron colgados de un puente peatonal los cuerpos de una mujer de 28 años y un hombre de 25. El cadáver de la mujer apareció destripado y con los pechos desnudos, colgando de pies y manos, mientras a su lado estaba suspendido de las manos el cuerpo ensangrentado del joven, con su hombro derecho visiblemente separado del cuerpo. Junto a los cuerpos de los jóvenes twuitteros había un letrero en cartulina con esta terrible amenaza contra quienes usen Internet para reportar narco-delitos: “Esto les va a pasar a todos los relajes (twitteros) del Internet, pónganse vergas (listos) ya los traigo en corto, Atte: Z” (MAPOCHO PRESS) 

Malgrat tot, però, com diuen els autors del Blog del Narco: La información fluye, y seguirá fluyendo aunque algunos intenten detenerla.

Les darreres 4 periodistes mexicanes assassinades 
Maria Elizabeth Macías Castro és la darrera dona periodista assassinada a Mèxic. Però, malauradament aquest estiu, s'ha cobrat altres tres víctimes:

Yolanda Ordaz de la Cruz (Nos urgen personas voluntarias para contar muertos. EL MIRADOR DE LES DONES, 27 de juliol de 2011), Ana María Marcela Yarce i Rocío González Trápaga (Marcela i Rocío, dues periodistes assassinades. EL MIRADOR DE LES DONES, 2 de setembre de 2011). 

Mèxic és dels llocs més perillosos per a l'exercici del periodisme. El crim organitzat no tolera les persones que intenten informar del que passa. Quasi un centenar de periodistes assassinats en els darrers 10 anys a Mèxic ho certifiquen. El seu objectiu és el silenci imposat a força de terror. A diversos estats la cobertura que els mitjans de comunicació fan del crim organitzat és gairebé nul·la. Per intentar subsanar aquesta situació han nascut webs, blogs i comptes de twitter on la ciutadanis denuncia els crims.

#NuevoLaredo en vivo. Con más de 400 mil visitantes, el sitio Nuevo Laredo en vivo es una página web sin publicidad, cuyo contenido central son chats de discusión, chats de denuncias, así como ligas para realizar denuncias anónimas en dependencias como el Ejercito y la Secretaría de Marina Armada de México, además de recomendaciones para visitar ligas de noticias en Nuevo Laredo y seguir la cuenta en Twitter: @nuevolaredovivo.

Conocida como la NenaDLaredo, la periodista moderaba algunos de los chats de la página, en donde las denuncias contra grupos del narcotráfico eran recurrentes.

En el perfil de la cuenta en Twitter, se definen como Pagina de los ciudadanos de Nuevo Laredo Tamulipas Ciudadanos Ejemplares para informarnos entre nosotros de lo que ocurre en nuestra ciudad Unete. 

Nuevo Laredo en vivo és una mostra del que acabem de dir. Un altre exemple seria el blog de MENOS DÍAS AQUÍ que he mencionat a l'inici de l'article. Des del 12 de setembre de 2010 han pogut comptar 16.083 morts per violència a Mèxic. 

Aixó és insoportable!!!

Aborto legal para no morir (Campaña 28 de setiembre)

Obro aquest breu post amb la captura de la pàgina d'inici del portal de la "Campaña 28 de Septiembre por la Despenalización del aborto en Amèrica Latina y el Caribe - 2011"

Us recomano que visiteu http://www.28deseptiembre.org, hi trobareu tota la informació sobre aquesta iniciativa que va neixer en el "V Encuentro Feminista Latinoamericano y del Caribe", celebrat a San Bernardo (Argentina) l'any 1990. En aquesta trobada es va acordar declarar el dia d'avui, 28 de setembre, "Día por el Derecho al Aborto de las Mujeres de América Latina y del Caribe". Han passat 21 anys i a Amèrica Llatina i el Carib, les coses no han canviat gaire en aquest aspecte.

Alerta! que a casa nostra s'anuncien passos enrere. 

La llei de l'avortament té els dies comptats?
Dilluns passat, Ana Pastor, ex-ministra de Sanitat al govern d'Aznar, va assegurar que si el Partit Popular guanya les properes eleccions derogarà l'actual llei d'avortament, que va entrar en vigor fa un any i escaig (el juliol de 2010), perquè és injusta i innecessària.

Vull acabar amb els tres lemes de la capçalera del portal del 28 de setembre perquè els trobo molt encertats:

Educació sexual per a decidir
Anticonceptius per a NO avortar
Avortament legal per a NO morir

Dimiteix la ministra Chacón (MarÍa Cecilia)

 A l'esquerra del president Evo Morales, la ministra de Defensa, Cecilia Chacón.

El tercer personatge és Ahmad Vahidi, ministre de l'Iran, país amb el que Bolívia manté excel·lents relacions

L'atzar, un altre cop l'atzar! Quantes dones ostenten (o han ostentat) la cartera ministerial de Defensa? Poques, molt poques. Des del 14 d'abril de 2008, la catalana Carme Chacón és una d'aquestes poquíssimes dones al món que són al capdavant de les polítiques de defensa i comanden l'exercit.

Aquesta setmana he sabut que a Bolívia hi havia una altra dona que formava part d'aquest grup tan minoritari. I que, mira quina casualitat, també es diu Chacón, però no Carme sinó María Cecila.

Què com ho he sabut? Doncs perquè he llegit que ha dimitit! Ho ha fet com a resposta a la violenta repressió de la marxa indígena sobre la Paz, iniciada el passat 15 d'agost per defensar els seus drets i la protecció del Territorio Indígena del Parque Nacional Isiboro Sécure (TIPNIS). En aquest territori de 12.360 km2, on viuen quasi 70 comunitats indígenes, volen construir una carretera finançada per Brasil i defensada per indígenes del Chapare (cocaleros com Evo Morales) que partiria en dos el parc nacional i "casa gran" dels pobles amazònics iurakares, moxenyos i tsimanes.

Asumo esta decisión porque no comparto la medida de intervención de la marcha que ha asumido el Gobierno y no puedo defender o justificar la misma
No puedo defender o justificar la carga policial en tanto existan otras alternativas en el marco del diálogo, respeto a los derechos humanos, no violencia y defensa de la Madre Tierra

María Cecilia Chacón

 Per aquestes paraules i el que hi ha darrera d'elles, escric aquest post. Chacón (María Cecilia) feia poc temps que era ministra de Defensa de Bolívia. Ha durat poc al càrrec perquè com a protesta davant d'uns fets molt greus ha preferit dimitir.


Fa unes hores, Evo Morales s'ha vist obligat a suspendre de forma temporal el projecte de carretera fins que una comissió faci un informe!

WANGARI MAATHAI, la dona arbre

Començo aquest nou article amb l'obra d'Alejandra Rotondi publicada a "Una bruja que dibruja; diseños creativos". Alejandra és argentina i viu a Rosario. L'he conegut perquè s'ha fet seguidora del meu blog. Us aconsello que visiteu els seus. M'han agradat les seves obres i algunes iniciatives que ha fet amb les JUANAS com les de "Mirar en femenino", una petita gran iniciativa.


Rosario, 8 de març de 2010

Però no he començat amb la Mujer árbol per parlar de l'Alejandra Rotondi. Ho he fet perquè vull parlar de Wangari Maathai, premi Nobel de la Pau 2004, que ha mort ahir a Nairobi, als 71 anys, víctima d’un càncer d’ovaris.

Wnagari Maathai és la primera dona africana distingida amb un premi Nobel. El Comité Nobel la va escollir per haver resistit amb coratge el règim opressor de Kenya i per les seves formes úniques d’actuar. El Comitè en el seu discurs de proclamació va posar l’accent en el fet de que era pou d’inspiració per a moltes persones en la lluita pels drets democràtics i especialment per a moltes dones a les que encoratjava a millorar la seva situació.

Wnagari Maathai també és la primera dona que va doctorar-se a tota l'Àfrica oriental i central; la primera professora associada de la Universitat de Nairobi; la primera.... en molts altres aspectes. La professora Maathai és una pionera

Quan plantem arbres, plantem les llavors de la pau i de l'esperança
Wangari Maathai és la fundadora del Green Belt Mouvement (Moviment Cinturó Verd).
El principal objectiu del Moviment és la reducció de la pobresa i la conservació del medi a través de la plantació d'arbres.
Ja porten més de 40 milions d'arbres plantats que han evitat l'erosió del sòl i han millorat les condicions de vida de les dones que els han plantat.
El seu objectiu és plantar-ne 1000 milions!

Wangari Maathai va inspirar la campanya de les Nacions Unides
Plantem per al Planeta: Campanya dels mil milions d'arbres

Acabar amb els conflictes 

El març de l’any passat va participar a la cinquena Trobada de Dones per un món millor, celebrat a València.

En aquella ocasió va dir que “les persones que exerceixen el poder, i ara per ara són homes, han d'entendre que perquè l'Àfrica es desenvolupi, s'ha d'acabar amb els conflictes". Convé "a la producció i al turisme". I, sobretot, "a una societat traumatitzada per les humiliacions i el dolor viscut durant els últims 200 anys".

"De vegades esperem que els africans es comportin de manera normal, però això no és possible després d'experiències com el genocidi de Rwanda", va dir Maathai. En la mateixa línia, per evitar futures guerres per l'aigua, Maathai va demanar a Europa "molts diners" per combatre la desertització i que els africans no hagin de "creuar el Mediterrani i els envaeixin". Si no s'obren els mercats, "podem parlar tot el dia, però no anem a millorar la qualitat de vida", va advertir.

Com a exemple de la desigualtat en els intercanvis comercials, va parlar d'un país europeu, que no va identificar, disposat a importar roba fabricada a Kenya sempre que es confeccionarà amb cotó que li compressin abans. "Però si Àfrica és un gran productor de cotó!". Més contundent va ser en denunciar que les petites armes que provoquen inseguretat en el continent no es fabriquen a l'Àfrica.

El Público, 27 de març de 2010)

Informe Semanal de TVE també li va dedicar un reportatge