mirador: espai elevat des del que s’observa un ampli panorama.
Però també, espai de la casa des d’on es contempla (MIRA AMB ATENCIÓ I INTERÈS) l’exterior.
mirador (ES); viewpoint (ENG)
La solidaritat que ha generat la seva lluita, dins i fora del seu país, ha aconseguit que el govern de l'Iran hagi aixecat la prohibició que la seva filla petita viatges a l'estranger, un dels motius de la seva vaga de fam.
Nasrin Sotoudeh ended her nearly 50-day long hunger strike
Desitjo que Nasrin Sotoude recuperi la seva salut molt malparada per les condicions de la presó i sobretot per la perllongada vaga de fam. I demano, jo m'hi comprometo, que no l'oblidem i la continuem acompanyant en la seva dura lluita. I fer-ho des de fora de l'Iran és fàcil. Per a fer-ho des de dins cal molt coratge. Per això vull compartir amb vosaltres les imatge d'aquestes dones iranianes a Teheran que han sortit al carrer en solidaritat amb Nasrin Sotoude.
Dones a Teheran en solidaritat amb Nasrin Sotoude
Les he trobada en un web NO PASDARAN i han estat pujades a la xarxa unes hores abans que de tenir coneixement que Sotoude havia abandonat la vaga de fam.
Fa un mes que l'advocada Nasrin Sotoudeh, juntament amb el cineasta Jafar Panahi, ambdós iranians, ha estat guardonada amb el Premi Sàkharov a la llibertat de consciència que anualment atorga el Parlament Europeu per a distingir persones que defensen els drets humans i la democràcia i lluiten contra la intolerància, el fanatisme i l'opressió.
Al concedir el Premi Sàkharov a la llibertat de consciència als iranians Nasrin Sotoudeh i Jafar Panahi, el Parlament Europeu envia un missatge de solidaritat i reconeixement a un home i una dona que no han sucumbit a la por i a la intimidació i que han decidit anteposar la sort del seu país a la seva pròpia
Martin Schulz, president del Parlament Europeu (26 d'octubre 2012)
Nasrin Sotoudeh a Barcelona
Des de fa dos dies, al carrer de Dalmau de Barcelona, hi ha un grafit exigint la llibertat de Nasrin Sotoudeh, empresonada i en vaga de fam des del passat 17 d'octubre perquè el govern iranià deixi en pau als seus fills.
La Premi Sàkharov 21012 és una advocada iraniana amb una llarga experiència en la defensa dels drets humans.
Nascuda el 1963, casada i mare de dos fills, aquesta activista ha assumit la defensa de persones detingudes durant les multitudinàries
protestes contra la fraudulenta reelecció del president iranià,
Mahmud Ahmadinejad, el juny de 2009. També ha estat l'advocada de menors condemnats a la pena de mort, de dones i de presos de consciència. Sotoudeh, per exemple, va assistir com a lletrada, la premi
Nobel de la pau del 2003, Xirin Ebadi.
Detinguda el setembre de 2010 i acusada de divulgació de propaganda contra l'Estat i conspiració per atemptar contra la seguretat nacional, ha estat condemnada a 11 anys de presó que compleix a Evin (Teheran) en règim de aïllament i incomunicació.
El 17 d'octubre ha començat una vaga en protesta per l'assetjament a la seva família i per les restriccions al dret de visita. La gota que va fer vessar el vas és la prohibició de viatjar a l'estranger a la seva filla de 12 anys. Feia mesos que les autoritats de la terrible presó d'Evin l'hi impedien les visites del seu marit i fills i les trucades telefòniques i, prop d'un any, que no podia veure la seva mare i el seu germà.
Ebadi, Sotoudeh i el respecte als drets humans
L'activista iraniana i premi Nobel de la Pau, Xirin Ebadi i sis organitzacions de defensa dels drets humans han exigit a les autoritats de l'Iran que Sotoudeh deixi de ser objecte de maltractaments i pugui veure la seva família.
A l'esquerra del president Evo Morales, la ministra de Defensa, Cecilia Chacón.
El tercer personatge és Ahmad Vahidi, ministre de l'Iran, país amb el que Bolívia manté excel·lents relacions
L'atzar, un altre cop l'atzar! Quantes dones ostenten (o han ostentat) la cartera ministerial de Defensa? Poques, molt poques. Des del 14 d'abril de 2008, la catalana Carme Chacón és una d'aquestes poquíssimes dones al món que són al capdavant de les polítiques de defensa i comanden l'exercit.
Aquesta setmana he sabut que a Bolívia hi havia una altra dona que formava part d'aquest grup tan minoritari. I que, mira quina casualitat, també es diu Chacón, però no Carme sinó María Cecila.
Què com ho he sabut? Doncs perquè he llegit que ha dimitit! Ho ha fet com a resposta a la violenta repressió de la marxa indígena sobre la Paz, iniciada el passat 15 d'agost per defensar els seus drets i la protecció del Territorio Indígena del Parque Nacional Isiboro Sécure (TIPNIS). En aquest territori de 12.360 km2, on viuen quasi 70 comunitats indígenes, volen construir una carretera finançada per Brasil i defensada per indígenes del Chapare (cocaleros com Evo Morales) que partiria en dos el parc nacional i "casa gran" dels pobles amazònics iurakares, moxenyos i tsimanes.
Asumo esta decisión porque no comparto la medida de intervención de la marcha que ha asumido el Gobierno y no puedo defender o justificar la misma No puedo defender o justificar la carga policial en tanto existan otras alternativas en el marco del diálogo, respeto a los derechos humanos, no violencia y defensa de la Madre Tierra
María Cecilia Chacón
Per aquestes paraules i el que hi ha darrera d'elles, escric aquest post. Chacón (María Cecilia) feia poc temps que era ministra de Defensa de Bolívia. Ha durat poc al càrrec perquè com a protesta davant d'uns fets molt greus ha preferit dimitir.
Fa unes hores, Evo Morales s'ha vist obligat a suspendre de forma temporal el projecte de carretera fins que una comissió faci un informe!
Aquest era el títol del post que aquesta nit, desvetllada, i després de consultar les versions digitals de diferents diaris, he escrit. Per desgràcia, les informacions segons les quals la vida d'Ashtiani ja no corria perill no eren certes. Ashtiani continua empresonada pel règim islàmic iranià i la seva vida continua a les nostres mans. L'acusació d'adulteri i la sentència de pena de mort continuen vigents.
Altres 21 dones esperen a les presons de l'Iran esser executades per lapidació.
Aquest és el text que vaig escriure ahir a la nit, quan encara es pensava que havia acabat el malson d'Ashtiani:
La iraniana Sakineh Mohammadi Ashtiani que ha passat els 4 darrers anys a la presó, acusada d'adulteri i condemnada a morir lapidada, ha estat alliberada.
Poques vegades es produeix tanta unanimitat. El clam en defensa de la seva vida i demanat que s'aturés l'execució de la sentència ha aplegat a països, organitzacions de defensa dels drets humans i a milions de persones a tot el món. Les xarxes socials hi han jugat un gran paper
Poques vegades s'aconsegueix una victòria com la que representa l'alliberament de Sakineh. Cal celebrar-ho i cal treure'n conseqüències: la unió fa la força, diuen; en aquest cas, ha quedat palès. Les mans de milions de persones, unides per una causa han salvat la vida a Sakineh Mohammadi Ashtiani.
Espero que el govern iranià també en tregui conseqüències!
Neda i molts altres iranians i iranianes van ser assassinats fa quasi 13 mesos. Ja fa més d'un any que l'Iràn era tema de conversa diària. El Mirador de les Dones va dedicar diversos articles a parlar de l'Iran i les dones. S'ha celebrat (sense celebracions) el primer aniversari de la contestada reelecció de Mahmud Ahmadineyad. I les coses, lluny de millorar, empitjoren.
Aleshores, la força de moltíssimes persones va aconseguir salvar la vida a Sakineh. Semblava que el destí de morir lentament a cops de pedra per haver estat acusada d'adulteri s'allunyava. Només ho semblava. Ara Sakineh Mohammadi Ashtiani torna a estar en perill de mort.
La filla i el fill d'aquesta dona vídua, de 43 anys, empresonada des de 2005, que ja va ser castigada amb 99 fuetades, ens demanen que la salvem d'una mort horrible
Què podem fer-hi? Tornar a participar a la ciberacció, organitzada per Amnistia Internacional,per exigir a les autoritats iranianes que no executin Sakineh Mohammadi i que aturin totes les execucions per lapidació.
La teva firma pot tornar salvar la vida de Sakineh Mohammadi. Implica-hi a les teves amistats i familiars.
El Codi Penal Iranià estipula especifica com s'han d'executar les penes de mort per lapidació, les quals violen els articles 6 i 7 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics.
A l'Iran hi ha, com a mínim, 8 dones més i 3 homes en perill de ser executats a pedrades.
Barcelona, dones i futur són algunes de les meves paraules preferides.
Les prefereixo perquè estan íntimament relacionades amb la meva vida. Serveixen per anomenar la meva ciutat, les meves congèneres i el meu horitzó.
Però a què treuen cap aquestes manifestacions? doncs perquè l'acte organitzat pel PSC de Barcelona, per a celebrar el Dia Internacional de la Dona (treballadora), que va tenir lloc ahir, a l'Espai Francesca Bonnemaison, portava el títol de
“LA BARCELONA DE LES DONES, LA BARCELONA DEL FUTUR”
Malauradament vaig haver de marxar abans que s'acabés l'acte i no vaig poder escoltar la intervenció de la Carmen Alborch (senadora i regidora de l’Ajuntament de València i ex ministra de Cultura) ni el final de la intervenció de la Maria Dolors Renau (exparlamentària i expresidenta de la Internacional Socialista de les Dones).
De la mirada a l'acció protagonista Si que vaig escoltar sencera la intervenció de Jordi Hereu, president de la Federació de Barcelona del PSC i alcalde de la ciutat, que venia d'un acte al barri de Trinitat Vella.
Hereu va dir que la mirada de la dona era ineludible i troncal per a la construcció de la Barcelona del futur. I va concloure, però, que calia passar de la mirada de la dona a l'acció protagonista de la dona.
Carmen Lucas, secretària de polítiques de les dones de la Federació de Barcelona del PSC, va lliurar a Jordi Hereu un pen drive amb l'Agenda de les dones de Barcelona.
Els terrats, miradors de les dones Mujer en la azotea, oli de Juan Díaz Almagro
Abans de la seva intervenció varem visionar dos vídeos (felicitats, Pepi!), un sobre la història del 8 de Març, l'altre que recollia les opinions de les regidores socialistes a l'Ajuntament de Barcelona: Carmen Andrés, Montse Ballarín, Assumpta Escarp, Itziar González, Sara Jaurrieta, Inma Moraleda, Gemma Mumbrú i Montse Sánchez. Per cert, aquestes 8 dones signifiquen el 57 % del Grup Municipal Socialista; és a dir, més de la mitat dels i de les electes socialistes a Barcelona són dones!! En el cas de CiU, per exemple, les dones representen un 36% del total.
En el vídeo, Itziar González, la regidora de Ciutat Vella, el meu districte, parla des d'un terrat, des del terrat de casa seva, no molt lluny del meu. Em va agradar l'escenari triat. Els terrats són un lloc propi de les dones (encara que no exclusiu). Als terrats pujàvem a fer la bugada i a estendre-la. Els terrats tenen quelcom de màgic:
Era bonic pujar al terrat: en obrir la porta, ja estaves al cel, allargaves els braços i faltava poc per tocar-lo…(Roser Galindo)
Els terrats són miradors sobre la ciutat: miradors de les dones.
Però els terrats també poden ser espais de lluita i de resistència. Aquí veiem tres dones en un terrat de Teheran protestant per la manipulació dels resultats electorals del passat mes de juny. Aquesta foto de Pietro Masturzo forma part d'una sèrie titulada Roofs of Teheran i ha estat la guanyadora del World Press Photo 2009 en la categoria de foto de l'any.
També podria escriure sobre Nojoud Alí, una nena iemenita, forçada a casar-se. La història de la Nojoud per desgràcia no és una excepció: les nenes són moneda de canvi al Iemen, l'Aràbia Saudita, Afganistan, Pakistan, la Índia, Bangladesh, l'Egipte, l'Iran o Mali, entre altres països. El que és excepcional del cas de la Nojoud es que, després de mesos de maltractaments per part del seu marit, es va atrevir a recórrer als tribunals demanant el divorci. Nojoud, de moment, ha guanyat la partida i ha tingut un final més feliç que Fawzia Youssef, la nena de 12 anys que va morir de part (un cas, entre els milers que es produeixen anualment, que va arribar als mitjans). Fawzia va ser obligada a casar-se als 11 anys.
Avui, però, no vull anar ni a l'Iran, ni al Iemen, no necessito anar tan lluny. 600 quilòmetres i escaig em separen del lloc dels fets: Ciudad Real
Personalment no m'agraden els símbols externs de religiositat. A més, per molt que em diguin que el hijab (segons el Termcat, mocador amb què algunes dones musulmanes es cobreixen els cabells i el coll) és un símbol de feminitat a mi em sembla que ho és, si més no, de desigualtat de la dona.
Les polèmiques plantejades arreu d’Europa entorn al hijab, permeten extreure alguns aprenentatges respecte al cas català/espanyol, on s’han produït pocs casos semblants. En tot cas, seria interessant no reproduir els mateixos errors i les mateixes situacions incòmodes que altres societats europees han hagut de superar. És possible elaborar quatre proposicions a tenir present en l'abordatge d'aquestes qüestions: 1.- Garantir l’expressió de les conviccions religioses de les persones que viuen a la nostra societat, no establint cap mena de criteri de distinció selectiva entre aquells que pertanyen a la tradició religiosa principal, i aquells que formen part de col·lectius religiosos minoritaris. 2.- Conèixer i compartir l’opinió de tots els actors que han de participar en la resolució de les situacions que puguin generar alguna mena de polèmica, davant l’expressió de tals conviccions religioses. Cap actor hauria de veure’s relegat a l’hora d’exposar els seus arguments. 3.- Contribuir a rebaixar les tensions amb que s’acostumen a abordar aquests debats, tenint present que aquest apassionament només pot portar a radicalitzar les postures entre els actors. Un primer pas en aquesta direcció és considerar i reconèixer la validesa dels arguments que són exposats per l’altra part. 4.-combatre activament tota expressió de discriminació, doncs no ha de tenir cabuda en una posició a favor de la cohesió i la convivència
Dit això, és del tot inacceptable i és punible que algú decideixi com he d'anar vestida en nom de la religió i que em castigui per no obeir la seva imposició. És violència masclista
QUANTES NENES, JOVES I DONES MUSULMANES SÓN OBLIGADES A TAPAR-SE PART DEL SEU COS EN NOM DE L'ISLAM? Hem conegut el cas de la Saadia que s'ha atrevit a denunciar-ho. Quantes Saadia no ho fan per por?
Sant Jordi de Cercs, 7 de novembre de 2009 Anna GONZÁLEZ BATLLE
El reelegit (amb frau electoral) president iranià, Mahmud Ahmadineyad ha designat la primera dona ministra en els 30 anys de República Islàmica(1). La ginecòloga Marzieh Vahid Dastjerdi, de perfil ultraconservador, és la nova titular de Sanitat.
Tot apunta que Ahmadineyad ha volgut fer un gest d'apropament a les dones després que aquestes hagin tingut (i tinguin; la lluita continua) un important paper en les manifestacions contra la tupinada a les darreres eleccions i contra les condicions de segregació i de discriminació que pateixen. De fet, el president va proposar dues altres candidates a ministre. El Parlament no els va donar la seva confiança.
PERÒ, una flor no fa estiu És a dir, la presencia de Dastjerdi en el govern de la República Islàmica no garanteix que es produeixi cap canvi en la situació de la resta de dones iranianes. Malgrat les seves declaracions després d'haver aconseguit la confiança del Parlament (175 vots a favor, 82 en contra i 29 en blanc):
"Les dones han assolit els vells anhels de tenir una dona en el govern per a defensar les seves peticions. Crec que és un pas molt important per a les dones",
no podem oblidar que la nova ministra ha defensat la segregació per gènere en l'atenció sanitària,
ni que ha afirmat que "concedirà especial atenció a les inquietuds i directrius dels dignataris religiosos", alguns dels quals, com l'aiatol·là Jatami, ha dit que:
"L'Islam respecte la dona. Això no vol dir, però, que hàgim de deixar-lis posicions socials importants".
Segur que resultarà molt interessant escoltarNazanin Amirian el proper dimecres a CASA ÀSIA. Per raons familiars, jo no hi podré assistir. M'agradaria molt que alguna persona que hi vagi ens expliqui què ha dit.
--------------------------- (1) Dastjerdi, com hem dit, és la primera dona ministra de la República Islàmica, però no la primera dona ministra a l'Iran. Dues dones havien estat ministres en temps del xa ---------------------------
Redactat per Anna González Batlle, el setembre de 2009
La lapidació està concebuda per augmentar i allargar el sofriment de la víctima. La lapidació produeix una mort molt dolorosa i molt lenta. Es tracta d'escollir pedres d'una mida que causin dolor però que no siguin el suficientment grans per fer perdre el coneixement i matar la víctima amb rapidesa.
Aquest atroç procediment, que era utilitzat pels jueus per a matar les persones adúlteres, no s'introdueix a l'Islam fins el segle VII (dC). Una quarantena de països, tots de majoria musulmana, mantenen la lapidació per a castigar especialment les dones que mantenen relacions sexulas "il·legals"
Sakineh Mohammadi és una dona iraniana que ha estat declarada "culpable d'adulteri estant casada" i condemnada a morir lapidada. El seu advocat ha demanat que es revisi la causa. No se sap el temps que trigarà la Comissió d'Amnistia i Indult a fer-ho. El que si se sap és que si la Comissió no admet la petició de l'advocat, el risc que l'execució per lapidació sigui imminent és molt alt.
Per això, Amnistia Internacional ha organitzat una ciberacció per exigir les autoritats iranianes que no executin Sakineh Mohammadi i que aturin totes les execucions per lapidació.
La teva firma pot salvar la vida de Sakineh Mohammadi. No seria la primera vegada que s'han commutat condemnes a lapidació gràcies a la pressió internacional. Implica-hi a les teves amistats i familiars.
BARCELONAés una de les 103 ciutats del món que participaran en elDIA D'ACCIÓ A FAVOR DE LA DEMOCRÀCIA, LA LLIBERTAT i ELS DRETS HUMANS a L'IRAN, el proper DISSABTE 25 de juliol (a la plaça de la Universitat, a les 20.30 hores).
El “Global Day of Action” ha estat promoguda per Shirin Ebadi, aquella dona iraniana, advocada i activista pro drets humans, que el 2003 es converteix en la primera dona musulmana que rep el premi Nobel de la Pau, i de la qual vaig parlar el passat 21 de juny (veure L'IRAN, LES DONES I LES ELECCIONS [2]).
Aquesta mobilització global està convocada internacionalment per Shirin Ebadi i l'International Campaign for Human Rights in Iran, i compta amb el suport d'Amnistia Internacional, Human Rights Watch, Reporters without Borders, Iranian League for Defense of Human Rights (LDDHI), PeaceJam, FIDH, Nobel Women's Initiative i Physicians for Human Rights (PHR), entre altres.
El dia d’acció internacional s’organitza al voltant de las següents peticions:
1‐ Que la comunitat internacional defensi els drets humans del poble iranià i que el secretari general de la ONU designi una delegació per investigar la situació dels presos i de les persones desaparegudes
2‐ L’immediat i incondicional alliberament i amnistia de tots els presos polítics i presos de consciència, incloent periodistes, estudiants, i activistes civils de la societat
3‐ El final de la violència per part del règim, en les seves diferents tipologies
4‐ Respecte als drets humans: Llibertat de reunió, d'expressió i de premsa, segons el garantit pel Dret Internacional.
El dissabte 25, de forma conjunta se celebraran concentracions de suport a la població civil iraniana en la seva lluita per les llibertats democràtiques a 45 ciutats de Canadà i els Estats Units d'Amèrica; 40 ciutats europees (Barcelona ja no és l'única ciutat espanyola, en els darrers dies s'han incoporat Palència, Palma i Castelldefels!); 3 ciutats llatinoamericanes (Veneçuela, Bogotà i Sao Paulo); 9 asiàtiques (entre elles, Istambul i Beirut), 2 africanes i 4 australianes.
Una població civil que a partir d'avui ho tindran encara més difícil, ja el Consell de Guardians acaba d'aprovar una llei per a controlar Internet. La que alguns han anomenat la REVOLUCIÓ VERDA ha tingut un gran aliat: Internet (penseu que a l'Iran més d'un terç de la població té accés a Internet -23 milions de persones-, mentre que a Hondures -un altre punt molt conflictiu-, la seva penetració és menor d'un 6%).
Aquest tag ha estat actualitzat el dia 25, a les 08.52h per tal d'incorporar les ciutats que s'han adherit en els darrers dies. Molt bé per CASTELLDEFELS!
Conforme l'esperança d'una solució ràpida per a Hondures s'ha esvaït, la resta del món hem anat oblidant el país i la seva gent. És el mateix que hem fet amb l''Iran o els uigurs a la Xina per a no anar més lluny en el temps.
No ho recullen els mitjans, però les manifestacions i altres accions contra el cop d'Estat continuen. Les feministes hi juguen un paper important.
El govern de facto hondureny ha aixecat el toc de queda. Això voldria dir que s'han restituït les llibertats individuals i el dret d'associació i d'expressió. Però ens arriben noticies que ho desmenteixen: se suspende el estado de sitio pero se sigue violentando las garantias constitucionales.
Ràdio Internacional Feminista ha estat censurada i els seus programes no poden escoltar-se. Reproduïm un nou comunicat de repulsa que ens ha arribat de FEMINISTAS EN RESISTENCIA.
A LA COMUNIDAD INTERNACIONAL DENUNCIAMOS:
LA CENSURA EJERCIDA POR EL GOBIERNO GOLPISTA Y LAS EMPRESAS MULTIMEDIA PRO-GOLPISTAS, A LOS PROGRAMAS DE RADIO FEMINISTA "TIEMPO DE HABLAR" DEL CENTRO DE DERECHO DE MUJERES (CDM), Y "LA BULLARANGA", DEL CENTRO DE ESTUDIO DE LA MUJER -HONDURAS(CEM-H).
- EL PRIMERO QUE SE TRASMITE DE 8 A 9 DE LA MAÑANA, FUE RETIRADO DEL AIRE A POCOS MINUTOS DE INICIADO, EL DIA DE HOY SABADO 11 DE JULIO, Y EL SEGUNDO, QUE SE TRASMITE A LAS 11 DE LA MAÑANA, EN LA MISMA EMISORA, NO SALIO AL AIRE.
EL ESPACIO DE LA EMISORA RADIO CADENA VOCES CONTRATADO PARA LA DIFUSION DE ESTOS PROGRAMAS PERMANECE EN SILENCIO. LA INFORMACION DE LOS TECNICOS DE LA EMISORA ES QUE "NO SABEN" POR QUE FUE SUSPENDIDA LA TRASMISION.
SOLICITAMOS PRONUNCIARSE CONTRA LA CENSURA Y VIOLACION AL DERECHO A LA LIBRE EXPRESION DE LAS ORGANIZACIONES FEMINISTAS DE HONDURAS POR EL REGIMEN DE FACTO.
Que s'aturi la repressió ja! Fa uns dies, us donava a conèixer la campanya d'Amnistia Internacional. Avui, a través del darrer post de les amigues de CICATRICES TRANSGÉNICAS m'he assabentat de la campanya d'AVAAZ.org. El món en acció , per tal que s'aturi la repressió a l'Iran i que s'ajorni el reconeixement de qualsevol govern iranià fins que els dubtes relacionats amb el procés electoral s'hagin aclarit.
AVAAZ, que significa veu en diversos idiomes d'Europa de l'Est i d'Asia (també en farsí), vol recollir en un setmana un milió de signatures que faran arribar a tots els estats membres de les Nacions Unides, al Moviment de Països No Alineats i a l'Organitzacio de la Conferència Islàmica. La idea és combatra la falacia del règim de la República Islàmica de l'Iran de que darrera la critica a l'actual situació (només) hi ha els EUA i el Regne Unit amb una resposta internacional.
He cregut que també havia de donar-vos-la a conèixer.
Hola:
Millones de manifestantes iraníes enfrentan una inminente y violenta represión. Los líderes del régimen iraní se encuentran divididos respecto del uso de la violencia y cada pequeño acto de presión cuenta: necesitamos con urgencia que los gobiernos del mundo aplacen el reconocimiento a cualquier gobierno recientemente electo que utilice la violencia para asegurar el poder.
Firma la petición y reenvía este email: ¡juntemos 1 millón de voces contra la represión durante esta misma semana!
Ahir al matí vaig veure (per casualitat) el final de l'entrevista a Nazanín Amirian al programa "Els matins" de TV3. La tecnologia em/ens permet veure l'entrevista sencera
http://www.tv3.cat/videos/1331329
Mussavi no és un reformista, és un home de la República Islàmica, pertany al Consell d’Estat. Mussaví és un mal menor. La República Islàmica és una teocràcia i les teocràcies són incompatibles amb la democràcia. El poble però ha volgut donar-li una la ultima oportunitat perquè es reformi per dintre abans que s’enderroqui per fora. Iran no és Iraq; no permetrem una intervenció militar estrangera...
És una entrevista densa i intensa on parla d'internet, d'economia, de relacions internacionals... A mi m'ha ajudat a entendre moltes coses i a reafirmar-me en altres. Interessant!
Nazanín Amirian, periodista i escriptora, va ser expulsada d'Iran el 1983, quan Mussaví era primer ministre, i viu Catalunya.
Amirian és llicenciada en Ciències Polítiques i professora de la UNED.
En el seu web (http://www.nazaninamirian.es) trobareu els articles que està publicant a diferents mitjans sobre la crisi a Iran
L'ISLAM SENSE VEL Nazanín Amirian ha escrit, amb Martha Zein, el llibre "Islam sin velo", publicat per Ediciones del Bronce (Planeta). Les ressenyes diuen que les autores desmunten certes idees entorn el "món islàmic", un concepte que, des de la mentalitat occidental, sovint no té en compte les diferents realitats i acabo posant-ho tot en un mateix calaix. És un llibre escrit des d'un punt de vista laic, amb rigor i sentit de l'humor. Demà l'aniré a comprar
Amirian ha escrit molts altres llibres de temes diversos: "Robaiyat", "El cuentacuentos persa", "Mujeres sin hombres", "Kurdistán", el país inexistente" o "Al gusto persa".
És la foto d'una foguera de Sant Joan a Catalunya?
No. És una foto del چهارشنبه سوری (el dimecres de foc) i està feta a l'Iran. La Festa del foc té un origen antiquíssim, preislàmic i se celebra el dimecres abans de l'any nou iranià que comença el primer dia de la primavera. No cal dir que a la República Islàmica no els agrada aquesta festa!
Cercant informació per escriure aquest post, m'he topat amb la foto i he continuat cercant fins que he descobert el seu significat. Com que ahir era la revetlla de Sant Joan, he decidit incorporar-la. Entre altres coses, perquè ens mostren/demostren que no estem tan lluny!
L'ETA ha tornat a assassinar! Abans d'ahir, Eduardo Puelles va morir víctima d'un atemptat de la banda terrorista. Aquest nou crim i les seves repercussions han esdevingut, com no podria ser d'altra manera, l'eix de l'actualitat d'aquest cap de setmana.
No és d'això del que vull parlar en aquest article, però no podia començar-lo sense fer-hi referència. Ja han parlat moltes persones i segurament ho han fet millor que jo ho faria. Abans, però, de començar escriure de nou sobre l'Iran, us deixo amb les paraules de Paqui Hernández, la dona d'Eduardo Puelles, des de fa dos dies la seva vídua.
"A mi me han hecho daño, pero les va a costar mucho poder conmigo. A mi no me van a ver llorar. Lloraré en casa, pero aquí no. No les voy a dar este gusto. Cada uno tiene sus ideas, pero las defiende hablando, no matando....."
Per a ella i la seva família, la meva solidaritat.
Ja fa 7 dies i les notícies que ens arriben de l’Iran -malgrat les expulsions de periodistes, la censura, etc- són cada cop més dolentes i preocupants.
Morts, ferits... i desapareguts. Centenars de persones han estat detingudes i moltes no se sap on són.
Amnistia Internacional ha posat en marxa una recollida de signatures sol·licitant garanties físiques i legals per a les persones detingudes i que sense demora compareixin davant d'un jutge per a poder impugnar els motius de la detenció ; llibertat d'associació, reunió i expressió, inclosa la llibertat de cercar, rebre i difondre informacions i idees, etc. Si voleu coneixer el contingut sencer de la carta i signar-la, cliqueu aquest enllaç
1.- Alliberar sense condicions totes les persones detingudes per protestar contra el resultat electoral oficial
2.- Ordenar el cessament de la violència bassadji (Guardians de la Revolució islàmica) i policial contra els manifestants
3.- Declarar la nul•litat de les eleccions
4.- Ordenar la celebració de nous comicis sota la vigilància d’organitzacions internacionals
5.- Compensar econòmicament els ferits i els familiars dels assassinats
Aquest és el resum de les condicions per a l'establiment de la pau a l'Iran, segons Xirin Ebadi (final de article d'opinió, publicat al diari EL PAÍS d’ahir, article que podeu llegir integrament en aquest enllaç) I qui és XIRIN EBADI?
Xirin Ebadi és una dona iraniana, advocada i activista pro drets humans, que el 2003 es converteix en la primera dona musulmana que rep el premi Nobel de la Pau (crònica del seu discurs d'acceptació).
Ebadi va ser la primera jutgesa de la història de l'Iran. Però en arribar la revolució islàmica de l'aiatol·là Komeini, la van deposar perquè les dones són "massa emocionals i irracionals" per a la judicatura i fins al 1992 no li van concedir el permís per a la pràctica privada de l’advocacia. Ebadi presideix el Centre de Defensors dels Drets Humans i ha intervingut en nombrosos casos de violació dels drets humans, especialment de les dones i els nens i les nenes. Des del passat desembre aquesta organització és il·legal.
Ebadi ha visitat Barcelona en més d’una ocasió. En la darrera, el passat gener, va denunciar que les llibertat individuals “són molt limitades” a l’Iran, on la vida d’una dona val la meitat que la d’un home, s’executen menors d’edat i es persegueixen els activistes pro drets humans. La Nobel de la pau va declarar que el suport del poble al règim de Teheran "és força feble" per les greus violacions als drets humans.
Així mateix, Ebadi afirma que l'Islam i el respecte als drets de la dona són compatibles, i que la discriminación dels musulmans és el resultat d'una cultura patriarcal secular i no de la religió.
Abans de continuar, un breu comentari sobre els bassadji:
Els bassadji són una força paramilitar que actuen sota la direcció del líder suprem de la Revolució iraniana, l’aiatol·la Ali Khamenei, i de la Guàrdia Revolucionària de la República Islàmica. El milió de voluntaris que formen aquesta milícia islàmica disfruten de molts privilegis. No utilitzen uniformes militars però tenen dret portar armes i equipament policial de comunicacions. El seu comportament pot ser brutal, com ha quedat demostrat aquests dies.
La República Islàmica de l’Iran va exhortar les famílies a tenir fills per enfortir el nou règim islàmic i substituir els màrtirs de la guerra amb l’Iraq. Les persones que tenen menys de 30 anys representen dos terceres parts de la població de l’Iran. Per això, no és d’estranyar que la joventut iraniana suposi un percentatge molt elevat en les manifestacions de l’oposició, com podem veure a les imatges. Però la presència nois i noies (moltes noies!) a les manifestacions no és només perquè siguin molts.
Aquesta població jove, urbana (més de 70% dels iranians viuen a les ciutats) i educada (gràcies a una enorme expansió de l’educació superior, milions d’aquests joves han arribat a la universitat; aproximadament la meitat són dones) no està gens contenta. Vol treball (recordeu que el tema econòmic va ser cabdal a la campanya electoral), habitatge, oportunitats i LLIBERTAT. Llibertat política, sí, però també llibertat per decidir com vestir-se o com divertir-se! Les patrulles de la moral els controlen. Una de les tasques dels bassadji és precisament aquesta: controlar que la vestimenta de les noies estigui d'acord a la seva interpretació de l'islam
Avui EL PAÍS ha publicat l'enllaç a aquest vídeo sobre la detenció d'una noia per dur mal col·locat el hijab (el document és de 2007)
La poetessa iraniana Simin Behbahani llegint un escrit en una manifestació a favor dels drets de les dones.
Behbahani i moltíssimes altres dones rebutgen la llei de a república islàmica d'Iran, inspirada en la sharia. demanen la custòdia dels fills en cas de divorci (solen quedar-se amb el marit), que no sigui tan fàcil per a un home casat repudiar a la seva esposa, igualtat en les herències i que el testimoniatge d'una dona en un judici no valgui menys que el d'un home. També demanen que les dones puguin ser candidates a la presidència.
جمهوری اسلامی ايران
Aquest article és un "encàrrec" que m'ha fet el meu amic Joan arran d'un petit comentari que he fet a un post seu al Facebook, sobre el desig que la República Islàmica de l'Iràn (que aquest és el nom oficial d'aquest estat) es converteixi en una república laica.
L'Iran és un estat extens i divers en els seus orígens. Mil quilòmetres de frontera el separen del Paquistan i 300 de l'Afganistan, però també és veí de Turkmenistan, Iraq, Turquia, Azerbaidjan i Armènia
L'Iran és ric amb recursos naturals (és un dels primers productors de petroli, per exemple), però amb enormes desigualtats socials i un percentatge molt elevat de la seva població que viu per sota del llindar de la pobresa. A més està sotmés a una forta crisi econòmica, tema que ha centrat bona part de la passada campanya electoral.
Les dones i les eleccions
Veient les imatges de les eleccions als noticiaris televisius em "sorprenia" la poca presència de dones votant (crec -no ho he pogut confirmar- perquè voten en taules separades!). Però també m'ha sorprès (positivament) la quantitat de dones, joves en la seva majoria, que participen en les manifestacions a favor de Mir-Hossein Mussaví, segons (també) les imatges servides per les televisions.
Acabo de dir que el tema econòmic (alta inflació i elevat atur...) ha estat dominant la campanya electoral. Però la posició de les dones també ha estat important ("hem estat capaces d'entrar en el discurs electoral amb els nostres temes" -Tahmasebi, feminista iraniana-). Tant Mussaví com Karouvi, s'han compromés a intentar millorar el paper de les dones a la república islàmica. L'esposa de Mussaví, Zahra Rahnavard, també ha intervingut activament en la campanya, obrint camins inèdits en la política iraniana i afirmant que les dones assolirien més influència si el seu marit sortia elegit.
Quin és el paper de les dones a l'Iran?
Les dones iranianes, a diferència de les que viuen a altres països islàmics, poden conduir, votar, accedir a gairebé tots els treballs... Cal no oblidar que malgrat els passos enrere que va significar la instauració de la república islàmica amb Ruhollah Khomeini com a màxim dirigent, durant el règim despòtic del xa Mohamed Reza Pahlavis s'havia patrocinat la promoció de la dona.
Però, les dones a l'Iran són ciutadanes de segona classe en qüestions com el divorci, la custòdia dels fills, l'herència... i altres aspectes de la vida. Sota el mandat d'Ahmadinejad, a més, s'ha intentat marginar de nou a les dones a l'esfera privada i promoure-les com a mares i esposes" en compliment de la seva promesa de rellançar els valors de la revolució islàmica.
L'Iran no ha signat la Convenció internacional sobre l'eliminació de qualsevol forma de discriminació contra la dona (com tampoc ha signat moltes altres convencions i protocols internacionals relacionats amb els drets humans, com la que prohibeix el treball infantil).
El hijab o l'aplicació estricta de la llei islàmica en la vestimenta
Amb l'arribada al poder d'Ahmadinejad, el 2005, els codis morals que regeixen la vestimenta de la dona (que ha de cobrir el pèl i les formes del cos) es van endurir després de l'arribada al poder. No obstant això, en els darrers temps (com també hem pogut observar aquests dies en els noticiaris de la tele), cada cop hi ha més dones que surten al carrer amb mocadors de colors i ensenyant el cabell, cosa que al començament de la revolució islàmica hauria comportat que fossin detingudes. L'Iran més liberal demana que es derogui la llei que dicta la forma com les dones han d'anar vestides!
L'Iran, 30 anys després de la implantació de la revolució islàmica
Us recomano que visioneu aquest "Informe Semanal" del passat dissabte 15 de febrer. És una miscel·lània sobre l'Iran, 30 anys després de la implantació de la revolució islàmica: santuari de traficants de drogues i armes; crisi econòmica; urbanisme; exposicions d'art.... A mi m'ha ajudat a situar-me en un terreny gairebé ignot.
Te reconstruiré, Patria, Aunque sea con el adobe de mi alma. Levantaré columnas para sostener tu techo, aunque sea con mis huesos. Oleré de nuevo en tí la flor, para agradar a la generación joven. Te limpiaré de nuevo la sangre con el torrente de mis lágrimas. Llegará otra vez un día luminoso y la oscuridad abandonará la casa... (Simin Behbahani)
Simin Behbahani va néixer el 1927, a Teheran, en el si d’una família culta: el seu pare era periodista i escriptor i la seva mare, una feminista notable, professora, periodista i, també poetessa. Diuen els entesos, que és l’autora d’alguns dels treballs més significatius de la literatura persa dels darrers cent anys i va estar proposada per al premi Nobel de Literatura.
Behbahani, malgrat els seus 82 anys, continua amb el seu activisme a favor dels drets humans i de la llibertat d’expressió; de forma especial, en contra de la discriminació de les dones. Entre altres premis, ostenta el Watch-Hellman/Hammet, per la seva defensa dels drets humans, i li han concedit la Carl von Ossietzky Medal, per la seva lluita a favor de la llibertat d’expressió a l’Iran.
Entrades
