Amb Xile al cor, Michelle Bachelet salut i bon treball

M'agraden aquestes dones i m'agrada com riuen!

M'agrada aquesta foto feta just després que Isabel Allende, filla de Salvador Allende i primera presidenta del Senat xilè, lliurés la banda presidencial a Michelle Bachelet, filla del general Alberto Bachelet que es va mantenir fidel a la legalitat en el cop d'Estat del dictador Augusto Pinochet i que va morir després de ser torturat pels pinochetistes i presidenta de Xile per segona vegada.

"Creemos que puede haber un Chile diferente y mucho más justo. Quiero que el día que vuelva a dejar esta casa, ustedes sientan que su vida ha cambiado para mejor. Que Chile no es solo un listado de indicadores o estadísticas, sino una mejor patria para vivir"

Desitjo que Bachelet pugui complir la promesa de reformar l'educació i reduir les desigualtats.

Com deia Antoni Gutiérrez, el Guti, en començar les reunions plenàries del Psuc, li desitjo salut i bon treball.

Amb Xile al cor.

Gènere i corrupció: les dones principals víctimes i lluitadores en contra?

Camp de refugiats a Somàlia (Foto: EFE)

Com passa sovint no hi ha xifres fiables. Moltes nenes i dones no denucien els fets per vergonya i per no quedar estigmatitzades. Però de quins fets parlem?

Posarem alguns exemples que no són, ni de lluny, excepcionals. Generalment, a la base, sempre hi ha l'explotació sexual.

• Nena lliurada en matrimoni a un jutge afganès a canvi de deixar en llibertat al seu pare prés (promesa per altra banda no complerta)

• Escolars sexualment assetjades pels seus professots i obligades a mantenir relacions sexuals a canvi d'obtenir les notes que es mereixen. Un fet habitual a Botswana

• Dones que obligades a oferir favors sexuals a canvi de paquets d'aliments i ajuda humanitària (ho denuncia en un informe les Nacions Unides)

• Per no parlar de la trata de blanques on tot el procès de compra, venda i explotació de nenes i dones és impossible sense el sobron sistemàtic i generalizat perquè una llarga llista d'agents (policies, advocats, guardes fronterers, hotels...) facin la vsta grossa.

Les principals víctimes de la corrupció són les persones pobres. I les dones són desproporcionadament pobres!

La utilització privada dels recursos públics atempta contra els drets bàsics i afecte de manera diferenciada els drets de les dones

El mes passat es va celebrar una trobada de persones expertes per a tractar el tema de la corrupció i les dones. Ho hem sapigut a través de TrustLaw.

Font:Women the main victims an often most effectives enemies of corruption - experts

Les dones podem acabar amb la corrupció?

La conferència tambè va plantejar-se aquest tema sense poder oferir una resposta inequívoca i contundent. No obstant això sembla que es pot afirmar que, en determinades circumstàncies, el paper de les dones en la gestió del comú comporta una reducció de la corrupció.

I van posar l'exemple del Perú, on l'entrada de dones a la polícia de trànsit (un dels sectors més corruptes del pais) ha comportat una caiguda important dels soborns exigits.

"En relativamente poco tiempo, las mujeres policías han pasado de luchar por ingresar en el Cuerpo de la Policía a ser requeridas para tareas específicas porque aseguran que aportan más transparencia, mayor sensibilidad en el trato y suelen ser menos corruptas que algunos hombres." Tu voz

I també el milió i mig de dones (es diu aviat!) elegides per als panchayats  a la Índia que ha fet possible una resposat més ràpida i eficaç a les necessitats de la gent....

Panchayat de Kanaipur (Bengala occidental)

I a Europa, a casa nostra més concretament, 
les dones som més eficaces en la lluita contra la corrupció? 

Deixo la pregunta a l'aire. Qui la vol entomar?

Un 3% menys de diputades al Parlament de Catalunya

Parlament de Catalunya, 17 de desembre de 2012

Aquesta setmana ha quedat constituït el Parlament de la X legislatura. El nou Parlament de Catalunya està format per 50 diputades i diputats de CiU, 21 d'ERC, 20 del PSC, 19 del PP, 13 d'ICV-EUiA, 9 de C's i 3 de la CUP.  En total 135 persones.

D'aquestes, quantes són dones? Només 4 de cada 10.
Al final del post trobareu la llista amb el noms i el grup parlamentari al qual pertanyen de les 54 diputades. Per grups, hi ha 21 diputades de CiU (42%), 8 d'ERC (38,09%), 8 del PSC (40%), 7 del PP (36,84), 6 d'ICV-EUiA (46,15%), 3 de C's (33,33%)  i 1 del CUP (33,33%)

Ara fa dos anys, el 31 de desembre de 2010, escrivia en aquest Mirador que el Parlament de Catalunya havia assolit la paritat ja que per primera vegada s'havia superat el mínim del 40% de dones que marca la Llei d'Igualtat de 2007.

Les diputades, al 2010, representaven el 43% de l'hemicicle. Avui, les diputades només representen un 40%.

Un pas enrere per a les dones i la seva presència pública!

DIPUTADES AL PARLAMENT DE CATALUNYA

	Dones	Percentatge
Legislatura 1980-1984	7	5,2%
Legislatura 1984-1988	11	8,1%
Legislatura 1988-1992	14	10,4%
Legislatura 1992-1995	17	12,6%
Legislatura 1995-1999	20	14,8%
Legislatura 1999-2003	32	23,7%
Legislatura 2003-2006	43	31,8%
Legislatura 2006-2010	48	35,5%
Legislatura 2010-2012	58	43%
Legislatura 2012-2016	54	40%

DIPUTADES de la X legislatura

1. Alicia Alegret Martí (PP)
2. Rosa Amorós i Capdevila (ERC)
3. Inés Arrimadas García (C'S
4. Ramona Barrufet i Santacana (CiU)
5. Meritxell Borràs i Solé (CiU)
6. Cristina Bosch i Arcau (CiU)
7. Gemma Calvet i Barot (ERC)
8. Dolors Camats i Luis (ICV-EUiA)
9. Mireia Canals i Botines (CiU)
10. Montserrat Capdevila Tatché (PSC)
11. Violant Cervera i Gòdia (CiU)
12. Anna Figueras i Ibàñez (CiU)
13. Victòria Forns i Fernández (CiU)
14. María José Garcia Cuevas (PP)
15. Eva García i Rodríguez (PP)
16. Marina Geli i Fàbrega (PSC)
17. Núria de Gispert i Català (CiU)
18. Eva Granados Galiano (PSC)
19. Hortènsia Grau Juan (ICV-EUiA)
20. Mercè Jou i Torras (CiU)
21. Marta Llorens i Garcia (CiU)
22. Dolors López Aguilar (PP)
23. Annabel Marcos i Vilar (CiU)
24. Rocío Martínez-Sampere Rodrigo (PSC)
25. Laura Massana Mas (ICV-EUiA)
26. Carina Mejías Sánche (C's)
27. Begonya Montalban i Vilas (CiU)
28. Dolors Montserrat i Culleré (PP)
29. Neus Munté i Fernàndez (CiU)
30. Joana Ortega i Alemany (CiU)
31. Núria Parlon Gil (PSC)
32. Eva Piquer i Vinent (ERC)
33. M. Glòria Renom i Vallbona (CiU)
34. Marta Ribas Frías (ICV-EUiA)
35. Elena Ribera i Garijo (CiU)
36. Montserrat Ribera i Puig (CiU)
37. Georgina Rieradevall i Tarrés (CUP)
38. Irene Rigau i Oliver (CiU)
39. Carmen de Rivera i Pla (C's)
40. Meritxell Roigé i Pedrola (CiU)
41. Alícia Romero Llano (PSC)
42. Marta Rovira i Vergés (ERC)
43. Maria Dolors Rovirola i Coromí (CiU)
44. Alícia Sánchez-Camacho i Pérez (PP)
45. Núria Segú Ferré (PSC)
46. Anna Simó i Castelló (ERC)
47. Anna Solé i Ramos (CiU)
48. Teresa Vallverdú Albornà (ERC)
49. Núria Ventura Brsuca (PSC)
50. Alba Vergés i Bosch (ERC)
51. Lorena Vicioso Adria (ICV-EUiA)
52. Sara Vilà Galan (ICV-EUiA)
53. Marta Vilalta i Torres (ERC)
54. Marisa Xandri Pujol(PP)

Amb Nasrin Sotoudeh i la seva lluita

Fa un mes que l'advocada Nasrin Sotoudeh, juntament amb el cineasta Jafar Panahi, ambdós iranians, ha estat guardonada amb el Premi Sàkharov a la llibertat de consciència que anualment atorga el Parlament Europeu per a distingir persones que defensen els drets humans i la democràcia i lluiten contra la intolerància, el fanatisme i l'opressió.

Al concedir el Premi Sàkharov a la llibertat de consciència als iranians Nasrin Sotoudeh i Jafar Panahi, el Parlament Europeu envia un missatge de solidaritat i reconeixement a un home i una dona que no han sucumbit a la por i a la intimidació i que han decidit anteposar la sort del seu país a la seva pròpia

Martin Schulz, president del Parlament Europeu (26 d'octubre 2012)

Nasrin Sotoudeh a Barcelona
Des de fa dos dies, al carrer de Dalmau de Barcelona, hi ha un grafit exigint la llibertat de Nasrin Sotoudeh, empresonada i en vaga de fam des del passat 17 d'octubre perquè el govern iranià deixi en pau als seus fills.


Vídeo de la creació del grafit LLIBERTAT PER NASRIN

Però qui és Nasrin Sotoudeh (نسرین ستوده)

La Premi Sàkharov 21012 és una advocada iraniana amb una llarga experiència en la defensa dels drets humans.

Nascuda el 1963, casada i mare de dos fills, aquesta activista ha assumit la defensa de persones detingudes durant les multitudinàries protestes contra la fraudulenta reelecció del president iranià, Mahmud Ahmadinejad, el juny de 2009. També ha estat l'advocada de menors condemnats a la pena de mort, de dones i de presos de consciència. Sotoudeh, per exemple, va assistir com a lletrada, la premi Nobel de la pau del 2003, Xirin Ebadi.

Detinguda el setembre de 2010 i acusada de divulgació de propaganda contra l'Estat i conspiració per atemptar contra la seguretat nacional, ha estat condemnada a 11 anys de presó que compleix a Evin (Teheran) en règim de aïllament i incomunicació.

El 17 d'octubre ha començat una vaga en protesta per l'assetjament a la seva família i per les restriccions al dret de visita. La gota que va fer vessar el vas és la prohibició de viatjar a l'estranger a la seva filla de 12 anys. Feia mesos que les autoritats de la terrible presó d'Evin l'hi impedien les visites del seu marit i fills i les trucades telefòniques i, prop d'un any, que no podia veure la seva mare i el seu germà.

Ebadi, Sotoudeh i el respecte als drets humans
L'activista iraniana i premi Nobel de la Pau, Xirin Ebadi i sis organitzacions de defensa dels drets humans han exigit a les autoritats de l'Iran que Sotoudeh deixi de ser objecte de maltractaments i pugui veure la seva família.

Així mateix, Ebadi i Amnistia Internacional (AI), Humans Rights Watch (HRW), la Campanya internacional per als drets humans a l'Iran, Reporters sense fronteres (RSF), la Federació Internacional dels drets humans (FIDH) i la Lliga iraniana de la defensa dels drets humans, en aplicació de la legislació en matèria de drets humans, exigeixen al govern de l'Iran que totes les persones empresonades puguin rebre la visita de les seves famílies i tinguin accés a tractament mèdic quan ho necessitin.

Necessitem que Nasrin i totes les persones empresonades per defensar els drets humans puguin veure acomplerts els seus somnis!

Altres articles al Mirador sobre l'Iran, les dones i les eleccions de 2009

• L'IRAN, LES DONES I LES ELECCIONS (17 de juny de 2009)


• L'IRAN, LES DONES I LES ELECCIONS [2] (21 de juny de 2009)


• Nazanín Amirian, UNA IRANIANA ENTRE NOSALTRES (24 de juny de 2009)


• UN MILIÓ DE VEUS EN CONTRA DE LA REPRESSIÓ A L'IRAN (28 de juny de 2009)


• United for IRAN. BARCELONA participa al GLOBAL DAY OF ACTION (21 de juliol de 2009)

Nosaltres parim, nosaltres decidim

La revista DONESdigital de l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC) ha publicat un article, signat per Cristina Mora, que fa memòria sobre la lluita per la legalització dels anticonceptius i de l'avortament. Hi ho fa a partir d'una entrevista a Asun Amelivia, una de les protagonistes en primera línia d'aquella lluita.


ENTREVISTA A ASUN AMELIVIA
 

Si nosaltres parim, nosaltres decidim

Tot i que els anticonceptius ja es comercialitzaven des dels anys 60 als Estats Units i a Europa, a Espanya no es van legalitzar fins el 1978. En els anys precedents, però, ja podien consumir-se a les farmàcies sota prescripció mèdica per a la regulació del cicle menstrual, sent 120.000 dones les que els prenien al 1969. Van ser necessàries també moltes campanyes de sensibilització per arribar a l’alliberació sexual de les dones. Un llarg camí que professionals de la salut i militants del PSUC, com l’Asun Amelivia, van ajudar a traçar en aquell moment històric.

El context de la dictadura, caracteritzat per les polítiques natalistes i el culte a la família nombrosa, amb el beneplàcit de l’església catòlica, van condicionar fortament tant la vida sexual de la població, com l’ànim d’aquelles i aquells que des de la militància o la seva professió lluitaven pel fi de la discriminació vers les dones. En aquest sentit, va ser destacable la tasca duta a terme per les feministes del PSUC que, fins que no es va legalitzar el partit el 1977, van aprofitar la xarxa de les entitats veïnals i altres associacions per la realització de tot tipus de campanyes. Entre aquestes destacaven la reivindicació d’amnistia per a la dona, incloent la despenalització dels anticonceptius, de l’avortament o del adulteri, una proposició de llei que el PCE-PSUC va presentar al 77 i que no va ser inclosa.

Trencant tabús amb la sexualitat
Asun Amelivia, metgessa i feminista, que formava part llavors de l’Associació de Dones Universitàries i militava al PSUC, va participar en nombrosos actes divulgatius per començar per allò fonamental: conscienciar a les dones sobre la importància de la seva sexualitat i el dret a decidir sobre aquesta. “Perquè no es parlava de la sexualitat femenina.  De fet, moltes dones es casaven sense saber què volia dir això. Moltes noies tenien la regla sense saber què era, amb els ensurts que s’emportaven. Era la ignorància més absoluta”, comenta la doctora Amelivia.

Per divulgar les reivindicacions feministes i arribar al major nombre de dones possibles, la participació activa en les entitats veïnals, on s’havien creat les vocalies de dones, va ser fonamental. D’aquesta manera tot el coneixement que venia de les universitats i de dones amb una militància feminista s’estenia als barris de Catalunya. Asun Amelivia recorda entusiasmada: “els anys 70 van ser uns anys riquíssims en aquest aspecte, perquè les associacions de veïns estaven plenes de ganes de fer coses, i les vocalies de dones eren espais ideals per fer això. No només a Barcelona, sinó a molts pobles de Catalunya que vam recórrer per aquella època”.

Quan les lleis no bufaven a favor
Les lleis coercitives del moment penalitzaven l’ús dels anticonceptius i la pràctica de l’avortament, dues mesures que moltes dones esquivaven, ja fos aconseguint les receptes justificades pels desajustament hormonals, de la mà de metges i metgesses progressistes, o realitzant l’avortament a les cases, això sí en condicions higièniques deficients que posaven en perill la seva salut. “Algunes metgesses - homes també que hi havia de progres- els receptaven. Però després s’havia de buscar la farmàcia adequada, perquè igual que passa ara  amb l’avortament, els farmacèutics podien dir que eren objectors de consciència i que les seves creences els impedien de vendre-ho”.

Dins del mateix PSC-PSUC hi havia també divergències en la lluita per legalitzar l’avortament. No va ser fins el 1981 que el grup parlamentari va presentar una proposta de llei que incorporava, però, tot i la desavenencia de la Comissió d’Alliberament de la Dona, una clàusula sobre la possible objecció de consciència del personal sanitari.Les mobilitzacions demanant la despenalització total de la interrupció de l’embaràs no van veure els seus fruits, encara que incomplerts, fins 10 anys després del fi de la dictadura, quan el PSOE al 1985 aprovà una llei que plantejava despenalitzar l’avortament en determinats supòsits.

I mentre la societat civil es manifestava, després de llargs anys de repressió, les dones anaven guanyant parcel.les de llibertat tant en la vida pública com en la privada. Societat civil i governs anaven estrenyent vincles i els ajuntaments democràtics dels anys 80 van adoptar les iniciatives de les vocalies de dones dels moviments veïnals, creant els centres de planificació familiar. Abans però de la institucionalització d’aquests espais, la tasca divulgativa que van emprendre dones com l’Asun Amelivia, va servir per trencar el silenci al que tantes dones s’havien vist sotmeses, tal i com recorda la metgessa: “Per a moltes dones poder parlar de la seva sexualitat, que l’havien patit en silenci,  no tenia preu. Perquè l’home no preguntava, ni s’interessava que la dona estigués a gust i tingués plaer. Eren èpoques on fins i tot això era gairebé un pecat, això beneit per l’església, naturalment, ja que deien que el cos de la dona era per parir i res mes”.

Si us ha interessat aquest article us recomano El feminisme al PSUC

#REGINAMARTÍNEZ, periodista. Assassinada a Veracruz

La periodista mexicana Regina Martínez, corresponsal de la revista Proceso i de l'agència APRO i col·laboradora de NOTIVER i d'altres mitjans locals impresos i digitals, ha estat assassinada.

Han trobat el seu cos sense vida, a la banyera de casa seva, a Xalapa (Veracruz), amb signes d'haver estat torturada i, després, estrangulada.

Regina Martínez, amb més de 30 anys de professió, s'havia especialitzat en temes relacionats amb la seguretat i el narcotràfic i les possibles vinculacions amb funcionaris del govern. La mort de Rogelio Martínez Cruz, activista social  i coordinador regional del Frente Amplio Social (FAS), el passat dijous, és el subjecte del darrer article publicat per Martínez.

 A Regina l'han assassinat a casa seva, a la colònia Felipe Carrillo (Puerto de Xalapa)

Raul Torres Jiménez, com recorda a l'article que ha publicat a EL PAÍS, el darrer cop que es va trobar amb Regina Martínez li va dir Cuídate mucho, Regina, los tiempos son difíciles para el periodismo en general. Molt difícils, sobretot a Mèxic!

A continuació trobareu informació sobre les agressions a periodistes i mitjans a Mèxic, el país americà més perillós per a exercir el periodisme segons les Nacions Unides i la OEA. Abans però vull recordar les quatre dones periodistes assassinades a Mèxic l'any passat a través dels articles publicats al Mirador de les Dones:

Ana María Marcela Yarce, Rocío González Trápaga, Yolanda Ordaz de la Cruz i Maria Elisabeth Macías (Nena de Laredo)

Yolanda Ordaz de la Cruz treballava per NOTIVER, igual que Regina Martínez.

Silencio forzado

Aquest és el títol principal de la memòria de les agressions a periodistes i mitjans de comunicació a Mèxic, l'any 2011, elaborada i publicada per Article 19, una ONG que treballa en la defensa de la llibertat d'expressió.

Obrir la publicació

L'any 2011, Article 19 ha comptabilitzat 172 agressions relacionades amb l'exercici de la llibertat de premsa. D'aquesta xifra, només per parlar d'aquelles més impactants, destaquen 11 assassinats (9 periodistes i altres 2 persones que treballaven a mitjans de comunicació), 2 desaparicions i 8 agressions amb armes de foc.

DONES. Violència diferenciada
Mireu que diu l'informe sobre les agressions a dones periodistes

Un aspecto que no puede pasarse por alto de los datos recogidos por ARTICLE 19 son las 34 agresiones dirigidas contra comunicadoras y trabajadoras de medios durante el año pasado (cuatro fueron asesinatos).

Pese a que en la mayoría de los casos no parece haber un patrón de violencia por razones de género, en al menos tres de los casos atendidos sí pudo advertirse violencia y métodos diferenciados de presión e intimidación que en el caso de las mujeres busca lastimar el entorno íntimo y familiar.

Uno de ellos resulta preocupante, en tanto que autoridades del estado de Hidalgo fueron señaladas de haber participado en una larga campaña de acoso contra una reportera local; las agresiones incluyeron el robo de fotografías de su hija y la difusión de un video e imágenes denigrantes de ella desnuda para desacreditar su labor en lo profesional.

Otro incidente más tuvo lugar en Durango. Desconocidos allanaron el domicilio de una periodista local, llevándose algunas pertenencias. Los objetos robados no eran ni cercanamente los de mayor valor, aunque sí incluyeron su computadora personal y ropa interior de la comunicadora, lo cual tiene una fuerte carga de violencia sexual.

Dijous vinent, 3 de maig, se celebrarà el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa. No ho oblidem, hi ha molta feina a fer. I, sobretot, no callem!

MENOS DÍAS AQUÍ. Proyecto colectivo. Contamos muertes por violencia en México. Mantenemos viva la memoria de nuestros muertos. Reclamamos paz.

Y dios me hizo mujer

Diumenge, 7 de març de 1976. Manifestació davant la presó de la Trinitat (Barcelona)

    Y Dios me hizo mujer
    Gioconda Belli

    Y Dios me hizo mujer
    de pelo largo,

    ojos,

    nariz y boca de mujer.

    Con curvas

    y pliegues

    y suaves hondonadas

    y me cavó por dentro,

    me hizo un taller de seres humanos.

    Tejió delicadamente mis nervios

    y balanceó con cuidado

    el número de mis hormonas.

    Compuso mi sangre

    y me inyectó con ella

    para que irrigara

    todo mi cuerpo;

    nacieron así las ideas,

    los sueños,

    el instinto.

    Todo lo que creó suavemente

    a martillazos de soplidos

    y taladrazos de amor,

    las mil y una cosas que me hacen mujer todos los días

    por las que me levanto orgullosa

    todas las mañanas

    y bendigo mi sexo.

He volgut començar aquest post amb aquest cant de la poeta nicaragüenca. No sé vosaltres, però jo necessitava paraules animoses per encarar aquest 8 de març de 2012. A punt de fer 60 anys, amb més de 40 anys de lluita i lluites, tinc la sensació d'anar cap enrere. Per cert, a la imatge de la manifestació de 1976, sóc la que porta la pancarta de la dreta.

Sense parar-me a analitzar la intervenció del ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, al Congrés, denunciant la "violencia de gènere estructural' que obliga les dones a avortar i defensant "el dret reproductiu per excel·lència de la dona" que segons ell és el de la maternitat i, per tant, la necessitat de canviar la llei d'avortament.

Si voleu, podeu escoltar el debat amb la diputada socialista Ángeles Álvarez en aquest enllaç o llegir-lo sencer en el Diario de Sesiones del Congreso de los Diputados

Em refereixo a altres notícies dels darrers dies tan o més "preocupants", notícies que bé podrien qualificar-se, aquí si amb propietat, de violència estructural contra les dones ja que atempten contra els drets que tant ens ha costat aconseguir.

El Congrés dels Diputats ha aprovat avui, Dia de la Dona Treballadora (quina ironia!), la convalidació de la Reforma Laboral impulsada pel govern de Mariano Rajoy amb els vots del PP, d'UPN i de CiU. Aquesta reforma vulnera drets i ataca de forma punyent les condicions de les dones treballadores i les possibilitat de conciliació.

Veure informe de la Fundació Maria Aurèlia Capmany

La bretxa salarial
Les dones continuem guanyant un 17% menys que els homes per la mateixa feina, com va posar de manifest la Comissió Europea el 2 de març, Dia Europeu per a la Igualtat de Salaris.



El sostre de vidre
Només un 13,7% de les persones que formen part dels consells d'administració de les principals empreses europees són dones (1 de cada 7 membres). Si pugem de nivell, les dones representen un 3,2% de les presidències dels consells d'administració (1 de cada 30). A l'estat espanyol i a Catalunya, la situació encara és pitjor.

Veure l'article que avui publiquen la vicepresidenta Viviane Reding i el vicepresident Joaquín Almunia de la Comissió Europea

Podria continuar, però ho deixo aquí. Malgrat tot, us desitjo un

Feliç i combatiu Dia, dones treballadores!!

Portades incendiàries de l'ABC. Què volen aquesta gent?

Quan l'he vist a Facebook, no podia creure-ho. M'ha passat pel cap la possibilitat que fos un fotomuntatge i per això he volgut comprovar que, efectivament, es tracta de la portada d'avui, 1 de març de 2012, del diari espanyol ABC.

A la imatge no li cal cap comentari. Els titulars, si no els veieu bé diuen:

Desafio en la calle contra las urnas

La oposición responsable del PSOE

Los socialistas justifican las protestas, muy violentas en Barcelona con asaltos a bancos (sic)

L'altra portada, la de les pàgines de Catalunya que ha corregut per la xarxa sí que és un fotomuntatge (gràcies, Fernando Pindado, per aclarir-ho). Es tracta d'un exercici sobre on podríem arribar!

Les 7 portades del dia

És un post escrit amb urgència, amb indignació! però què volen aquesta gent?
Què podem fer? Això no és pot acceptar des de cap punt de vista!

@NenaDLaredo (María Elizabeth Macías), la cuarta periodista assassinada

La periodista mexicana Maria Elisabeth Macias Castro, assassinada pel narcoterrorisme

23 de setiembre de 2011
- Ciudad Victoria, Tamps. María Elizabeth Macías Castro, periodista, murió y fue localizada sin vida en la colonia Madero.
- Ciudad Juárez, Chihuahua. Roberto Carlos Maldonado Ruiz, 38 años, jefe de la Policía Municipal murió asesinado en la colonia 15 de enero.
- Durango, Dgo. René Efraín Martínez Martínez de 29 años, murió en un enfrentamiento en el municipio de Santiago Papasquiaro.
- Xalapa, Veracruz. Gabriela Arlene, murió y apareció luego de tres meses de desaparecida.
- Ciudad Juárez, Chihuahua. Tres personas no identificadas murieron en diferentes partes del estado.
- Hermosillo, Son. Dos personas no identificadas murieron y sus cuerpos fueron encontrados en una fosa clandestina.
- Torreón, Coah. Eduardo y Ulises Morales Juárez de 20 y 19 años, Alberto Antonio Ceniceros Adame, de 26 años, y Alfredo Díaz, de 22 años murieron ejecutados.
- Hidalgo del Parral, Chihuahua. Noel Sandoval, Benito Ontiveros y Javier Mireles Gallegos, murieron asesinados en de San Francisco del Oro.
- Chihuahua. Francisco Javier Díaz Chapa, de 20 años murió incinerado en una pista de baile.
- Ciudad Delicias, Chih. Seis personas no identificadas murieron asesinadas. Copiat literalment de MENOS DÍAS AQUÍ

Desapareguda el dia 23 de setembre en sortir del diari, el cos decapitat, amb senyals evidents de tortura i semi nu de la periodista Elizabeth Macías Castro, va aparèixer l'endemà al costat del monument a Cristobal Colón a Nuevo Laredo (Tamaulipas. Mèxico).

Cadàver de la periodista Elizabeth Macías Castro. Al costat, un teclat i un avís

La nota deia "Yo soy la Nena de Laredo y aquí estoy por mis reportes y los suyos [...] Esto me paso por mis acciones..

Elizabeth Macías Castro era cap de redacció de PRIMERA HORA, diari de Nuevo Laredo. També era al darrera d'@NenaDLaredo com a moderadora i administradora del portal independent de notícies www.nuevolaredoenvivo.es.tl. És precisament el seu activisme a les xarxes socials denunciant el narcoterrorisme el que li ha costat la vida.

De confirmarse que este asesinato fue cometido por los grupos del crimen organizado, se constataría que la mordaza de terror que los cárteles criminales han impuesto en regiones enteras de México, logrando silenciar periódicos, radios y televisiones, están llegando a las webs y a las redes sociales, una esfera que hasta ahora escapaba a su control. (EL PAÍS, 26 de juliol de 2011) 

El narcoterrorime contra les i els piuladors
Uns dies abans, també a Nuevo Laredo, havien aparegut els cossos de d'un noi i d'una noia penjats d'un pont. Al costat, una nota amenaçava les persones que utilitzessin les xarxes socials per denunciar els criminals amb un destí similar. L'amenaça no va trigar a complir-se!

Este atroz homicidio [el de Macías] sería el tercero ocurrido en esa ciudad fronteriza en venganza por publicaciones en Internet y las redes sociales sobre cárteles del narco-crimen organizado. El 13 de septiembre aparecieron colgados de un puente peatonal los cuerpos de una mujer de 28 años y un hombre de 25. El cadáver de la mujer apareció destripado y con los pechos desnudos, colgando de pies y manos, mientras a su lado estaba suspendido de las manos el cuerpo ensangrentado del joven, con su hombro derecho visiblemente separado del cuerpo. Junto a los cuerpos de los jóvenes twuitteros había un letrero en cartulina con esta terrible amenaza contra quienes usen Internet para reportar narco-delitos: “Esto les va a pasar a todos los relajes (twitteros) del Internet, pónganse vergas (listos) ya los traigo en corto, Atte: Z” (MAPOCHO PRESS) 

Malgrat tot, però, com diuen els autors del Blog del Narco: La información fluye, y seguirá fluyendo aunque algunos intenten detenerla.

Les darreres 4 periodistes mexicanes assassinades 
Maria Elizabeth Macías Castro és la darrera dona periodista assassinada a Mèxic. Però, malauradament aquest estiu, s'ha cobrat altres tres víctimes:

Yolanda Ordaz de la Cruz (Nos urgen personas voluntarias para contar muertos. EL MIRADOR DE LES DONES, 27 de juliol de 2011), Ana María Marcela Yarce i Rocío González Trápaga (Marcela i Rocío, dues periodistes assassinades. EL MIRADOR DE LES DONES, 2 de setembre de 2011). 

Mèxic és dels llocs més perillosos per a l'exercici del periodisme. El crim organitzat no tolera les persones que intenten informar del que passa. Quasi un centenar de periodistes assassinats en els darrers 10 anys a Mèxic ho certifiquen. El seu objectiu és el silenci imposat a força de terror. A diversos estats la cobertura que els mitjans de comunicació fan del crim organitzat és gairebé nul·la. Per intentar subsanar aquesta situació han nascut webs, blogs i comptes de twitter on la ciutadanis denuncia els crims.

#NuevoLaredo en vivo. Con más de 400 mil visitantes, el sitio Nuevo Laredo en vivo es una página web sin publicidad, cuyo contenido central son chats de discusión, chats de denuncias, así como ligas para realizar denuncias anónimas en dependencias como el Ejercito y la Secretaría de Marina Armada de México, además de recomendaciones para visitar ligas de noticias en Nuevo Laredo y seguir la cuenta en Twitter: @nuevolaredovivo.

Conocida como la NenaDLaredo, la periodista moderaba algunos de los chats de la página, en donde las denuncias contra grupos del narcotráfico eran recurrentes.

En el perfil de la cuenta en Twitter, se definen como Pagina de los ciudadanos de Nuevo Laredo Tamulipas Ciudadanos Ejemplares para informarnos entre nosotros de lo que ocurre en nuestra ciudad Unete. 

Nuevo Laredo en vivo és una mostra del que acabem de dir. Un altre exemple seria el blog de MENOS DÍAS AQUÍ que he mencionat a l'inici de l'article. Des del 12 de setembre de 2010 han pogut comptar 16.083 morts per violència a Mèxic. 

Aixó és insoportable!!!