WANGARI MAATHAI, la dona arbre

Començo aquest nou article amb l'obra d'Alejandra Rotondi publicada a "Una bruja que dibruja; diseños creativos". Alejandra és argentina i viu a Rosario. L'he conegut perquè s'ha fet seguidora del meu blog. Us aconsello que visiteu els seus. M'han agradat les seves obres i algunes iniciatives que ha fet amb les JUANAS com les de "Mirar en femenino", una petita gran iniciativa.


Rosario, 8 de març de 2010

Però no he començat amb la Mujer árbol per parlar de l'Alejandra Rotondi. Ho he fet perquè vull parlar de Wangari Maathai, premi Nobel de la Pau 2004, que ha mort ahir a Nairobi, als 71 anys, víctima d’un càncer d’ovaris.

Wnagari Maathai és la primera dona africana distingida amb un premi Nobel. El Comité Nobel la va escollir per haver resistit amb coratge el règim opressor de Kenya i per les seves formes úniques d’actuar. El Comitè en el seu discurs de proclamació va posar l’accent en el fet de que era pou d’inspiració per a moltes persones en la lluita pels drets democràtics i especialment per a moltes dones a les que encoratjava a millorar la seva situació.

Wnagari Maathai també és la primera dona que va doctorar-se a tota l'Àfrica oriental i central; la primera professora associada de la Universitat de Nairobi; la primera.... en molts altres aspectes. La professora Maathai és una pionera

Quan plantem arbres, plantem les llavors de la pau i de l'esperança
Wangari Maathai és la fundadora del Green Belt Mouvement (Moviment Cinturó Verd).
El principal objectiu del Moviment és la reducció de la pobresa i la conservació del medi a través de la plantació d'arbres.
Ja porten més de 40 milions d'arbres plantats que han evitat l'erosió del sòl i han millorat les condicions de vida de les dones que els han plantat.
El seu objectiu és plantar-ne 1000 milions!

Wangari Maathai va inspirar la campanya de les Nacions Unides
Plantem per al Planeta: Campanya dels mil milions d'arbres

Acabar amb els conflictes 

El març de l’any passat va participar a la cinquena Trobada de Dones per un món millor, celebrat a València.

En aquella ocasió va dir que “les persones que exerceixen el poder, i ara per ara són homes, han d'entendre que perquè l'Àfrica es desenvolupi, s'ha d'acabar amb els conflictes". Convé "a la producció i al turisme". I, sobretot, "a una societat traumatitzada per les humiliacions i el dolor viscut durant els últims 200 anys".

"De vegades esperem que els africans es comportin de manera normal, però això no és possible després d'experiències com el genocidi de Rwanda", va dir Maathai. En la mateixa línia, per evitar futures guerres per l'aigua, Maathai va demanar a Europa "molts diners" per combatre la desertització i que els africans no hagin de "creuar el Mediterrani i els envaeixin". Si no s'obren els mercats, "podem parlar tot el dia, però no anem a millorar la qualitat de vida", va advertir.

Com a exemple de la desigualtat en els intercanvis comercials, va parlar d'un país europeu, que no va identificar, disposat a importar roba fabricada a Kenya sempre que es confeccionarà amb cotó que li compressin abans. "Però si Àfrica és un gran productor de cotó!". Més contundent va ser en denunciar que les petites armes que provoquen inseguretat en el continent no es fabriquen a l'Àfrica.

El Público, 27 de març de 2010)

Informe Semanal de TVE també li va dedicar un reportatge

SIHEM BENSEDRINE: periodista tunisiana, assot del dictador Ben Ali

Sihem Bensedrine, periodista i activista pels drets humans

El rostro de paraíso turístico que el régimen tunecino ofrece al mundo oculta una dictadura. 

En su vértice, se encuentra el hombre a quien Europa y las instituciones económicas internacionales ven como un alumno ejemplar: Zine el Abidine Ben Ali, en el poder desde hace 22 años.

S. Bensedrine (Madrid, juny 2010) 

L'amic Josep Maria m'ha enviat aquest matí un correu electrònic: Per si t'hagués passat per alt; crec que és del teu interès. A continuació l'enllaç a aquest vídeo amb una entrevista a Sihem Bensedrine. Gràcies, amic


Si no heu pogut visionar el vídeo, cliqueu aquest enllaç

La col·lega tunesiana, perseguida a Tunísia per defensar els drets humans i per dirigir la primera ràdio independent de l'Àfrica del Nord, és des de fa uns mesos ciutadana de Barcelona.
Bensedrine, obligada a exiliar-se, està acollida al Programa "Escriptor Refugiat". Aquest programa, coordinat pel PEN Català, acull durant un període de dos anys un escriptor o escriptora amenaçat, perseguit o amb risc de ser empresonat com a conseqüència dels seus escrits. Gràcies a la solidaritat de la xarxa internacional i el centre català del Pen Club, Bensedrine disposa d’un habitatge i té garantida la seva integritat i la possibilitat de continuar la seva tasca de defensora de la llibertat d’expressió.

CONCENTRACIO SOLIDÀRIA AMB EL POBLE DE TUNISIA
Plaça de Sant Jaume (Barcelona), 13 de gener de 2010
Sihem Bensedrine llegeix el MANIFEST

Benvolguts amics i amigues,

Homes i dones lliures de Catalunya,

Vosaltres sabeu el que s'entén per una dictadura sagnant,
Sabeu el que són les execucions extrajudicials,
Sabeu el que és un rastreig de les ciutats pels esquadrons de la mort,
Sabeu el que és la violació massiva de dones per terroritzar a una població 

Avui en dia, aquella Tunísia situada a no més d'una hora i mitja de casa vostra i on molts de vosaltres heu passat les vostres vacances, està passant per la terrible experiència que vosaltres heu viscut no fa molt de temps.

El poble tunisià està sent massacrat; Els ciutadans són sacrificats com conills, sota el foc real dels esquadrons de la mort que depenen de la presidència; el balanç encara provisional de les víctimes d’aquesta massacre supera ja els 100 morts i augmenta d’hora en hora.

Els periodistes i els sindicalistes són segrestats i no es tenen notícies d'ells.

Tot això fa quatre setmanes que dura, en mig del silenci criminal de la comunitat internacional; El poble tunisià s’ha aixecat contra una dictadura mafiosa; s’ha alçat contra aquest règim vergonyós que l’ha aixafat amb la seva tirania durant 23 anys.

Reclama la seva dignitat i la seva llibertat; 

El poble tunisià ha demostrat maduresa i capacitat per viure en una democràcia i un gran desig de gaudir de la llibertat i la igualtat de la que gaudeixen els seus veïns del nord del Mediterrani i que no fa gaire es trobaven en la seva mateixa situació. Durant aquestes quatre setmanes, no s’ha comès cap acte terrorista; les multituds enfurismades no han cridat cap consigna islamista; el fantasma de l'islamisme radical que es va utilitzar per justificar la repressió als ulls dels europeus, ha perdut tota credibilitat. 

L'Europa oficial ha fracassat en el seu deure de solidaritat i està faltant als principis i valors dels drets humans; per molt menys del que està passant ara a Tunísia, es van adoptar resolucions i sancions contra l'Iran. El poble tunisià estan sent assassinat amb el suport de França, que ha ofert la seva experiència per a reprimir el nostre poble.

Dones i homes lliures de Catalunya,
El poble tunisià necessita solidaritat i protecció.Esperem de vosaltres una manifestació concreta de lleialtat a la vostra història i als valors de defensa de les llibertats.

LA INDEPENDENT va publicar fa una setmana un entrevista amb Bensedrine

ELS DRETS HUMANS 62 anys després...

Eleonor Roosevelt (1948)

El 10 de desembre de 1948, avui fa 62 anys, l’Assemblea General de les Nacions Unides aprovà i proclamà un text destinat a convertir-se en el mínim comú denominador pel qual regir-se la humanitat.

L'Assemblea General proclama la present DECLARACIÓ UNIVERSAL DE DRETS HUMANS com l'ideal comú que tots els pobles i totes les nacions han d'assolir a fi que tant els individus com les institucions, inspirant-se constantment en aquesta Declaració, s'esforcin a promoure el respecte d'aquests drets i d'aquestes llibertats mitjançant l'ensenyament i l'educació, i assegurar, amb mesures progressives nacionals i internacionals, el seu reconeixement i aplicació universals i efectius, tant entre els pobles dels Estats membres com entre els dels territoris col·locats sota llur jurisdicció.

Per a llegir el text integre, cliqueu aquest enllaç Declaració Universal de Drets Humans

Mínim comú denominador? Res més lluny de la meva intenció que treure importància a la Declaració Universal de Drets Humans. La  Declaració de 1948 és el primer instrument universal que reconeix els drets inherents a la persona humana sense distinció de raça, color, sexe, llengua, origen nacional o socials, posició econòmica, naixement o qualsevol altra condició. S'aprova després de dues guerres mundials (només fa 3 anys que s'ha acabat la Segona Guerra Mundial), amb un mapa polític molt diferent a l'actual (molts dels actuals estats africans, per exemple, encara no han estat creats).

És veritat que després de 62 anys les vulneracions dels drets humans són constants, però us imagineu que no disposéssim d'aquest mínim comú denominador? Jo, no.

Forges (10 de desembre de 2010)

Eleonor Roosevelt
La Comissió de Drets Humans encarregada de proclamar els 30 articles de la Declaració Universal estava presidida per una dona, Eleanor Roosevelt, vídua del president nord-americà com algunes persones la presenten. Eleonor Roosevelt és, però, molt més que això. És escriptora, activista pels drets humans, feminista... i somniadora. 

EL SOMNI D'ELEONOR
Us recomano que mireu aquests dos vídeos 



EL SUEÑO DE ELEONOR (1a. part)
EL SUEÑO DE ELEONOR (2a. part)

El destí dels drets humans és a les mans de tots els nostres ciutadans i de les nostres comunitats (Eleonor Roosevelt)

CONTRA LA MGF. Flor del desierto (fragment)

Suposo que ja ho coneixes, però m'ho acaben d'enviar i igual t'interessa per al Mirador.

Voldria dir una frase sobre aquest horror, però em supera.

Montse

Tot i que ho sàpigues, impressiona escoltar-ho.

Josep Maria

Primer, la meva germana; al cap d'uns dies, l'amic. Tots dos m'han enviat un correu amb els textos que he reproduït al començament i un arxiu amb un fragment de FLOR DEL DESIERTO, la pel·licula basada en el llibre autobiogràfic escrit per Waris Dirie.

Qui és Waris Dirie
Nascuda a Somàlia, l'any 1965, Waris Dirie es va convertir en una cèlebre top model. Waris, que significa flor del desert, procedeix d'una família nòmada musulmana. L'any 1997, a la cimera de la seva carrera en el món de la moda, en una entrevista a MARIE CLAIRE, confessa que va ser mutilada genitalment quan era una nena de 5 anys. Tots els mitjans de comunicació se'n fan ressò i Waris Darie esdevé una activista contra la mutilació genital femenina (MGF) o ablació. És nomenada Ambaixadora especial de les Nacions Unides contra la MGF i l'any següent escriu Flor del desert. En el llibre, parla de la seva mutilació. La seva mare volia que fos una "dona pura", moneda de canvi per a un "bon matrimoni" pactat. Per això, seguint una brutal tradició va fer que li tallessin el clitòris i li cosissin la vagina.


La MGF
La mutilació genital femenina és el nom genèric donat a pràctiques tradicionals que impliquen l’extirpació total o parcial dels genitals externs femenins o altres agressions als òrgans genitals femenins de les dones per raons culturals, religioses o altres amb finalitats no terapèutiques. La MGF és un acte de violència masclista. Desenes de milions de dones de tot el món són víctimes de la MGF.

La lluita contra la MGF a Catalunya
La pràctica de la MGF és poc freqüent a Catalunya, ja que el percentatge de població procedent de països on es practica l'ablació és molt baix. Sí, però, que s'ha tingut coneixement d'algun cas de menors a les que se'ls hi ha practicat tot aprofitant els viatges de vacances que han fet les famílies als països d'origen.

Per això el Parlament de Catalunya, en sessió tinguda el 20 de juny de 2001, va aprovar la Resolució 832/VI, sobre l'adopció de mesures contra la pràctica de mutilacions rituals genitals femenines. Fruït d'aquesta resolució es va crear una comissió interdisciplinària d'experts, per tal de dissenyar un pla d'acció contra la pràctica de mutilacions rituals femenines a Catalunya. Si voleu conèixer el Protocol d'actuacions per a prevenir la mutilació genital femenina, de la Generalitat de Catalunya, cliqueu aquest enllaç

EUROPA I LES DONES: la presidència espanyola (2)

Foto de família de les participants a la 5a Trobada Espanya-Àfrica DONES PER UN MÓN MILLOR, celebrada a València els dies 27 i 28 de març de 2010

Més de cinc-centes dones dels cinc continents s'han reunit a València en defensa dels drets de les dones, especialment de les dones africanes, autèntic motor del desenvolupament polític, econòmic i social d'Àfrica. La trobada s'ha celebrat en el marc de la presidència espanyola de la Unió Europea.

L'objectiu de la 5a Trobada Africa-Espanya Dones per un Món Millor era que els governs col·loquin la lluita contra la violència masclista a les seves agendes polítiques, a la vegada que atorguen més participació a les dones i posen fi als conflictes armats.

DONES PER UN MÓN MILLOR és un referent internacional en la lluita per la igualtat de gènere. Formada per centenars d'organitzacions, la xarxa de dones africanes i espanyoles per un món millor és un espai de relació i de diàleg per a la cooperació, la solidaritat i l'empoderament de les dones com a agents actives de desenvolupament.

Abans de València, les torbades de la xarxa han tingut com a escenari Moçambic (2006), Madrid (2007), Níger (2008) i Libèria (2009).

’Ellas son... África’

A la Trobada es va presentar el documental ELLAS SON... ÁFRICA, elaborat per quatre realitzadores espanyoles (Laura Mañá, Patricia Ferreira, Inés París i Chus Gutiérrez) i rodat a Mali, Etiòpia, Namíbia i Moçambic. El documental, produït per Bausan Films, compta amb la col·laboració de Televisión Española i de l'Agencia Española de Cooperación y Desarrollo.

La DECLARACIÓ DE VALÈNCIA, 10 COMPROMISOS CONTRA LA DISCRIMINACIÓ

Los derechos de las mujeres son parte esencial de los derechos humanos y como tales deben ser respetados. Sin embargo, y a pesar de los avances, la falta de voluntad política, la insuficiencia de recursos, las restricciones vinculadas a usos y costumbres de distinta naturaleza impiden, aún hoy, su libre ejercicio.

Es por tanto imprescindible consolidar modelos sociales que dignifiquen la vida de las mujeres en un mundo sin discriminación y sin violencia, en un mundo igual para todos, en un mundo donde los derechos sean hechos.

Para alcanzar esa meta, para seguir avanzando, las más de 500 mujeres -procedentes de 50 países africanos, de España, Europa e Iberoamérica- reunidas en Valencia los días 27 y 28 de marzo de 2010 en el V Encuentro de Mujeres por un Mundo Mejor, acordamos los siguientes compromisos:

1. EN APOYO al liderazgo político: nos proponemos poner en marcha, desde la convicción de que el liderazgo de las mujeres enriquece el tejido democrático, un programa permanente de liderazgo político y social en el Centro de Formación Regional de Bamako, que se abrirá en los próximos meses.

2. En apoyo al desarrollo institucional: Nos proponemos doblar el número de programas de refuerzo de las instituciones democráticas que acordamos en Monrovia.

3. En apoyo al liderazgo empresarial: Nos proponemos seguir facilitando el acceso de las mujeres a los medios y recursos productivos, fomentando el desarrollo de empresas dirigidas por ellas con la creación de dos centros regionales de promoción empresarial.

4. PARA AVANZAR en el acceso a las microfinanzas: Nos proponemos incorporar a la agenda de la Cumbre Mundial del Microcrédito, que se celebrará en Valladolid el año 2011, las fórmulas para que las mujeres puedan ampliar su acceso a las microfinanzas y el crédito.

5. Para avanzar en la gestión agrícola: Nos proponemos seguir contribuyendo a la capacitación de las mujeres programando cursos regionales de formación continuada en gestión, comercio y asociacionismo agrícola del Centro de Formación de Malí.

6. Para avanzar en la concertación con otras instituciones: Nos proponemos favorecer la cooperación con otras organizaciones regionales, apoyando los objetivos de la Década de las Mujeres Africanas lanzada recientemente por la Unión Africana y Naciones Unidas.

7. PARA CONSOLIDAR la educación: impulsaremos un programa de formación, organizado por la Universidad Nacional de Educación a Distancia de España, para incrementar el número de maestras en diversos países africanos y ampliaremos los proyectos de cooperación cultural que ya venimos realizando.

8. Para consolidar los sistemas de salud: Nos proponemos iniciar, en diversos países, un programa de formación de enfermeras y matronas que garantice una mejor asistencia primaria.

9. Y para todo ello, nos comprometemos a aprobar, antes del próximo Encuentro de Mujeres por un Mundo Mejor, el PLAN ESTRATÉGICO, presentado aquí en Valencia, con objetivos específicos y acciones concretas.

10. Nos comprometemos a reunirnos de nuevo, en el VI ENCUENTRO que se celebrará el año próximo en Namibia.

Valencia, diumenge, 28 març 2010

José Luís Rodriguez Zapatero, com a president de torn de la Unió Europea, va clausurar la Trobada amb un discurs que es va centrar en els drets humans i el creixement econòmic, que juntament amb la sanitat i l'empoderament de les dones eren els principals temes abordats a València. En aquest vídeo podeu veure la seva intervenció, així com la de Bibiana Aido, ministra espanyola d'Igualtat.



Podeu veure també:

EUROPA I LES DONES: la presidència espanyola [el mirador de les dones, 3 de febrer de 2010]

Amb considerable retard, he pogut acabar d'escriure aquest comentari. Vaig començar-lo fa una setmana. Finalment!

Amb l'Alicia, l'Albert i el Roque: NO US OBLIDEM

L'Alicia, l'Albert i el Roque no celebraran les festes del Solstici (Nadal i Cap d'Any, inclosos) amb els seus familiars, amigues i amics.

L'Alicia, l'Albert i el Roque no són les úniques persones que no podran fer-ho perquè estan segrestats i ni tan sols sabem on són. Però avui parlo d'elles perquè em són properes. No les conec personalment, però al meu voltant hi ha moltes persones que han estat els seus companys de jocs infantils, que han estudiat plegats, que han compartit i comparteixen treball i anhels... que formen part de les seves biografies. Possiblement no comparteixo al 100% la seva manera d'entendre la cooperació, I QUÈ?

Alícia Gámez, Albert Vilalta i Roque Pasqual van ser segrestats el dia 29 de novembre passat a uns 150 quilòmetres de Nouakchott quan viatjaven en un comboi de Barcelona Acció Solidària per la carretera que uneix la capital mauritana amb Nouadhibou. Des d'aquell dia són a les mans d'Al-Qaida del Magreb Islámic (AQMI), organització jihadista que es financia amb el tràfec de drogues i els segrestos .

EL PAÍS del diumenge passat dedicava diverses pàgines a l'AQMI. En una analitzava el perfil d'Abu Hannás, el jutge del desert. Ell seria l'autor del Manual sobre els presoners estrangers on s'explica què fer i com tractar els segrestats: si són militars els jihadistes estan autoritzats a matar-los; si són civils cal demanar un rescat o un intercanvi de presoners; si són dones..., si són dones poden convertir-les en esposes.

Solidaritat, discreció i unitat demanava ahir al vespre l'alcalde Hereu a la concentració silenciosa de la plaça del Rei (enllaç al vídeo). Hi estic d'acord.

Per això cal que els DIMECRES (esperem que siguin pocs perquè es produeixi aviat l'alliberament dels segrestats), a les 19.00 hores, a la PLAÇA DEL REI de Barcelona, anem tots i totes a demostrar solidàriament i de forma unitària que NO OBLIDEM l'ALÍCIA, l'ALBERT i el ROQUE

PASSIONÀRIES: Ibárruri i Haidar

DOLORES IBÁRRURI

Aquesta setmana ha fet 20 anys de la mort de Dolores Ibárruri, la Passionària. Personalment només la vaig veure en dues ocasions però forma part de la meva biografia, i no solament perquè sempre m'ha recordat la meva iaia Feli .

Per entendre millor aquesta dona que es va convertir en símbol i en mite, us recomano la lectura d'un article del Manolo Vázquez Montalbán, publicat en el diari EL PAÍS el desembre de 1995. L'article comença dient Si un personaje histórico español no se merece el todo o la nada es Dolores Ibárruri, Pasionaria, no sólo para las amistades y los afines, sino para medio mundo.

Dolores és una dona d'una alçada, en tots els sentits de la paraula, poc comuna. Dolores és el referent de la dona que no respon als motllos establerts. A Dolores no l'odien, només, per ser comunista sinó per transgressora. És l'antítesi del prototip reaccionari femení que Franco va idealitzar en la figura de la seva mare

El prolífic i gran analista Manolo Vázquez Montalbán va dedicar més de 500 pàgines a la figura de Dolores Ibárruri i a la seva influència o ascendència sobre els homes que, juntament amb ella i en diferents moments i posicions dins de l'escalafó, van ocupar la direcció del Partit Comunista d'Espanya. El resultat es va titular PASIONARIA Y LOS SIETE ENANITOS.





També, us recomano un Informe Semanal de TVE de l'any 1995. La seva veu, les imatges i les intervencions de la seva filla Amaya, de la inseparable Irene Falcón i de varies participants de Dones Antifeixistes contribueixen a apropar-nos-la.

La vida de Dolores Ibárruri, "Pasionaria"

En aquesta imatge, Dolores, acompanyada de Rafael Alberti, es dirigeix a la mesa del Congrés dels Diputats, a ocupar la vicepresidència d'edat, en la sessió constitutiva després de les eleccions del juny de 1977. Em sembla una de les imatges més significatives del que s'ha anomenat la transició democràtica. Dolores torna a ser diputada!

Tots els líders del món que van conèixer Dolores -diu Manolo Vázquez- van contribuir a la construcció del mite i a que la paraula Passionària s'incorpori al vocabulari universal com a sinònim de dona que lluita per l'emancipació.

Per això no ens ha d'estranyar que Aminatu Haidar l'anomenin la Passionària de l'independentisme sahrauí.


AMINATU HAIDAR
Ha volgut la coincidència que aquesta setmana també hagi estat la de la detenció i posterior expulsió del Marroc de Aminatu Haidar, activista per l'autodeterminació del Sàhara i presidenta del Col·lectiu de Defensors dels Drets Humans Sahrauís (CODESA). Aminatu és una dels símbols de la lluita del poble sahrauí contra la repressió marroquina. Ha estat detinguda i torturada en diverses ocasions i durant quatre anys va estar desapareguda: estava detinguda a les presons secretes del Marroc.

Amb el vent a la cara
Aminatu tornava dels Estats Units d'Amèrica de recollir el Premi Coratge Civil 2009, atorgat per la Fundació Train. Anava acompanyada de dos periodistes espanyols, que estan elaborant un documental sobre ella que es titularà AMB EL VENT A LA CARA.

L'expulsió s'ha produït gràcies a la pressió internacional i el motiu adduït és que l'activista es va negar a acceptar que a la fitxa d'entrada al país figurés com de nacionalitat marroquina. Aminatu ha dit volen imposar-me que reconegui que el Sàhara Occidental és del Marroc.

M'agrada aquesta imatge. És de l'any 2005. Amitau Haidar acabava de sortir de la seva darrera estada a la presó

El 14 de novembre de 1975 es van signar els acords tripartits de Madrid, en els quals s'estipulava que Espanya transferia temporalment l'administració del Sàhara Occidental (però no la sobirania) a Espanya, el Marroc i Mauritània. Això va suposar l'annexió de facto de l'antiga colònia espanyola al regne del Marroc. Ahir va fer 34 anys que Espanya de facto va abandonar les i els sahrauís a la seva sort i els va condemnar a viure en campaments de refugiats

NASIJA

Alguns homes han interpretat la paraula revelada per a mantenir el poder sobre el poble...
per a flagel de les dones

Algunos hombres han interpretado la palabra revelada para mantener el poder sobre el pueblo...
para flagelo de las mujeres

L'amic Miquel Cartró m'ha enviat un missatge amb el següent text: Anna, és impressionant i..., acompanyat de l'enllaç a un curtmetratge: NASIJA.

• Nasija és el nom d'una dona subsahariana condemnada a morir lapidada per ser dona, ser pobre, tenir una filla i voler viure sola
• Nasija és un curt del canari Guillermo Rios, amb un llarg i exitós periple per nombrosos festivals nacionals i internacionals
• Nasija són 11 minuts de denúncia i d'emocions a flor de pell.

Us convido a veure NASIJA
http://www.dailymotion.com/video/x2y3ti_nasija_shortfilms

NO SIGUIS INDECENT, TREU-TE ELS PANTALONS!

Lubna Ahmed al-Hussein és periodista i publica una columna setmanal anomenada "Kalam Rijal" (la traducció seria "Parli amb l'home" i es refereix al poc valor de la paraula de les dones) en alguns diaris sudanesos.

Lubna Ahmed al-Hussein és empleada de les Nacions Unides al Sudan i molt critica amb el govern sudanès i amb la situació de les dones.

Aquesta sudanesa ha estat detinguda en una restaurant de Khartum, la capital del Sudan, juntament amb altres 12 dones,

per vestir indecentment =
per portar pantalons

He dubtat molt abans de titular definitivament aquest comentari. Els fets són tan REPULSIUS que finalment he optat pel SARCASME!


Lubna Ahmed al-Hussein s'enfronta a ser assotada. En aplicació de la llei islàmica, la xaria, ha de ser assotada i rebre fins a 40 fuetades. Però Hussein i altres dues detingudes han posat el cas en mans d'advocats i esperen la sentència. La resta de dones detingudes per portar pantalons van reconèixer la seva "culpa" i van demanar clemència. El càstig es va aplicar amb immediatesa: van rebre 10 assots.

Hussein ha explicat que el seu cas i el de les altres 12 dones, algunes menors d'edat, no és una excepció. La periodista ha denunciat que cada dia centenars de dones son assotades a causa de la roba que porten. Aquest "càstig" funciona, serveix d'escarni públic. Les dones queden "tocades"; les seves famílies també.

Al Sudan, l'Estat més extens de l'Àfrica, hi ha una gran desigualtat entre el nord, àrab i islamista, i les comunitats negres del Sud, cristianes i animistes. Una desigualtat alimentada per les forces colonials britàniques (el Sudan ha estat colònia britànica fins a 1956) i, després, pels governs de Jartum.

La llei islàmica va ser introduïda fa 30 anys per l'ex-president Jaffar Al Numeri. En teoria, però, els no musulmans no haurien d'estar-hi subjectes. Algunes de les detingudes no són musulmanes, són del sud.

portaven pantalons massa ajustats, de manera que pertorbaven la pau

(R. Lege, subcomissari de la policia del comtat de Juba)

Diem en teoria perquè hem trobat un despatx d'agència d'Europa Press pel qual ens assabentem de la detenció d'altres 25 dones, a Juba, la capital de la regió del Sud de Sudan. La causa un altre cop la seva vestimenta; el motiu: pertorbaven la pau



Com diu l'amic Enric Llorens, que m'ha enviat el seu darrer post: FUETEJADA PER PORTAR PANTALONS, el Sudan és un país africà que malauradament només surt als noticiaris europeus quan és l’hora d’explicar alguna desgràcia: epidèmies de fam, sequera, plagues o guerres estan sempre a l’orde del dia.

Del Sudan n'hauriem de parlar i de fer-hi més. La situació a la zona de Darfur és gravíssima. La política de terra cremada duta a terme pels janjaweed, les milícies àrabs, ha causat més de 300.000 morts i ha obligat més de 3 milions de persones a fugir de les seves llars. La majoria s'han convertit en desplaçats interns dins del país: molts viuen refugiats en els campaments de l'ACNUR i altres organitzacions humanitàries i depenen de la seva ajuda per a sobreviure; altres estan disseminades al llarg de la zona fronterera, en condicions extremes. La resta, centenars de milers de persones, ha fugit als països veïns del Txad i de la República Centreafricana.



El conflicte bèl·lic entre els rebels de Darfur i el govern de Jartum no és un conflicte ètic o religiós, malgrat que els negres del sud viuen sotmesos pels àrabs musulmans del nord. El conflicte és pel control dels recursos naturals. En el sud hi ha una important zona petrolífera (Bentiu), jaciments de níquel i urani, i terres molt fèrtils.

A la imatge de Reuters, el pressident Al Bashir. A començaments d'any, la Cort Penal Internacional (CPI), amb seu a la Haia, va dictar ordre d'arrest acusant-lo de crims de guerra i contra la humanitat pels fets de Dafur.

Tant Al Bashir, com el seu antecessor Jaffar Al Numeri, han arribat al poder com a resultat d'un cop d'estat.

PODEM QUEDAR-NOS SENSE FER-HI RES?