La imposició del HIJAB ÉS VIOLÈNCIA MASCLISTA

Avui, podria escriure sobre Kobra Babaei, una dona iraniana, pobre, declarada culpable d'"adulteri estant casada" i condemnada a morir lapidada.

Enllaç a la ciberacció d'Amnistia Internacional per aturar aquesta i altres lapidacions.

Per a més informació podeu llegir
- Sakineh Mohammadi, LA SEVA VIDA ÉS A LES NOSTRES MANS (el mirador de les dones, 22 d'agost de 2009)
o veure
- NASIJA (el mirador de les dones, 28 d'octubre)

També podria escriure sobre Nojoud Alí, una nena iemenita, forçada a casar-se. La història de la Nojoud per desgràcia no és una excepció: les nenes són moneda de canvi al Iemen, l'Aràbia Saudita, Afganistan, Pakistan, la Índia, Bangladesh, l'Egipte, l'Iran o Mali, entre altres països. El que és excepcional del cas de la Nojoud es que, després de mesos de maltractaments per part del seu marit, es va atrevir a recórrer als tribunals demanant el divorci. Nojoud, de moment, ha guanyat la partida i ha tingut un final més feliç que Fawzia Youssef, la nena de 12 anys que va morir de part (un cas, entre els milers que es produeixen anualment, que va arribar als mitjans). Fawzia va ser obligada a casar-se als 11 anys.

Avui, però, no vull anar ni a l'Iran, ni al Iemen, no necessito anar tan lluny. 600 quilòmetres i escaig em separen del lloc dels fets: Ciudad Real

Hem conegut que Saadia Hakim, una dona marroquina que fa anys que viu entre nosaltres, al poble de Socuéllamos, va ser titllada de puta i apallissada per uns compatriotes per anar amb el cap descobert.

Personalment no m'agraden els símbols externs de religiositat. A més, per molt que em diguin que el hijab (segons el Termcat, mocador amb què algunes dones musulmanes es cobreixen els cabells i el coll) és un símbol de feminitat a mi em sembla que ho és, si més no, de desigualtat de la dona.

Però el debat entorn a l'ús del mocador islàmic a l'espai públic és molt complex i no pretenc abordar-lo aquí. Us deixo amb el que diu Jordi Moreras, a Simbologies en l’espai públic. Els debats sobre l’ús del hijab a Europa. (Barcelona, 2008. Fundació Jaume Bofill):

Les polèmiques plantejades arreu d’Europa entorn al hijab, permeten extreure alguns aprenentatges respecte al cas català/espanyol, on s’han produït pocs casos semblants. En tot cas, seria interessant no reproduir els mateixos errors i les mateixes situacions incòmodes que altres societats europees han hagut de superar. És possible elaborar quatre proposicions a tenir present en l'abordatge d'aquestes qüestions:
1.- Garantir l’expressió de les conviccions religioses de les persones que viuen a la nostra societat, no establint cap mena de criteri de distinció selectiva entre aquells que pertanyen a la tradició religiosa principal, i aquells que formen part de col·lectius religiosos minoritaris.
2.- Conèixer i compartir l’opinió de tots els actors que han de participar en la resolució de les situacions que puguin generar alguna mena de polèmica, davant l’expressió de tals conviccions religioses. Cap actor hauria de veure’s relegat a l’hora d’exposar els seus arguments.
3.- Contribuir a rebaixar les tensions amb que s’acostumen a abordar aquests debats, tenint present que aquest apassionament només pot portar a radicalitzar les postures entre els actors. Un primer pas en aquesta direcció és considerar i reconèixer la validesa dels arguments que són exposats per l’altra part.
4.- combatre activament tota expressió de discriminació, doncs no ha de tenir cabuda en una posició a favor de la cohesió i la convivència

Dit això, és del tot inacceptable i és punible que algú decideixi com he d'anar vestida en nom de la religió i que em castigui per no obeir la seva imposició. És violència masclista

QUANTES NENES, JOVES I DONES MUSULMANES SÓN OBLIGADES A TAPAR-SE PART DEL SEU COS EN NOM DE L'ISLAM? Hem conegut el cas de la Saadia que s'ha atrevit a denunciar-ho. Quantes Saadia no ho fan per por?

Sant Jordi de Cercs, 7 de novembre de 2009
Anna GONZÁLEZ BATLLE