Pàgines

diumenge, 29 de novembre de 2009

Contra la violència masclista: LA FERIDA ÉS DE TOTHOM


A començaments de novembre vaig topar amb aquesta imatge. M'hauria agradat dir-vos de qui era, però no he aconseguit saber-ne l'autoria.

Negre i vermell sobre blanc, simple que no senzilla, minimalista diria alguna persona. Em va impactar molt i la vaig guardar esperant el moment de compartir-la amb vosaltres. La celebració del Dia Internacional de la NO VIOLÈNCIA CONTRA LES DONES em va semblar una ocasió adequada. Primer però vaig pujar la imatge al meu perfil del Facebook i vaig etiquetar-la amb els noms de part de les meves amistats (part, perquè el sistema no em va permetre etiquetar-les totes). Alhora de l'obligada tria, vaig prioritzar les dones.

Estic contenta, he obtingut moltes respostes i comentaris. Per tant, aquest post no és meu; és de tots i totes el que hi heu volgut col·laborar. Perquè QUAN LA SANG ÉS D'UNA DONA MALTRACTADA, LA FERIDA ÉS DE TOTHOM (la frase no és meva, però me l'he apropiat)

Autores i autors

Silvia ALABART GARRE - Nuria ANTOLÍ - Griselda BALLESTER - Josep Fèlix BALLESTEROS - Julia de BENITO GUTIÉRREZ - Amparo BERNAD - Pilar BESPÍN MINGUILLÓN - Emília BRIONES - Pitu BUXÓ - Ester CAPELLA - Santi CARBONELL BERTRÁN - Carme CARMONA - Núria CARMONA - Eulalia CORTÉS - Núria CORTINAS - Montse CUNILLERA BUSQUETS - Ana María DAVILA - Agrupació DONES DE DALT - Josep DURÁN - David ESCUDER MARTÍNEZ - Bego FLORIA - Maria FREIRÍA - Carme FREIXA ZURITA - Jordina FREIXANET - Anna GARRIGA CASAS - Anna Maria GASPAR - Nati GÓMEZ - Eva GONZALO PALAU - Vicenç GONZÁLEZ BELMONTE - Charo HIDALGO HIDALGO - Mari Carmen INSA - Lady KAYAK - Gemma LIENAS MASSOT - Caro Lina (BARBER) - Fab LLANOS - Enric LLORENS - Jordi LÓPEZ CAMPS - Africa LORENTE - Caterina MAJÓS - Daniela MANSILLA - Isabel MARCUELLO - Àngels MARÍN - Jana MARTÍ ESTADELLA - Aurea MARTÍN - Namara MARTÍNEZ NAVARRETE - J.L. MASIP QUEROL - Lola MINGUEZ - Carme PADILLA - Montserrat PALLARÉS CARREÑO - Ethel PARICIO - Cristina PÉREZ PRADES - Cati PIZA - Carme POVEDA - Isabel POZO - Rosa PUEYO PORTA - Ana ROMERO CÀLIX - Juani RUZAFA LÓPEZ - Eugènia SÁNCHEZ CARRETE - Txetxu SANZ MARTÍNEZ - Rafi SEGURA - Carmen SERENO - Jordi VALLS - Beni VEIGA - Olga VERLARDIEZ

Aquests són els noms de més de 60 persones que han comentat la imatge. Moltes s'han limitat (limitat? us sembla poc?) a dir que la imatge els ha agradat o a agrair la complicitat que significa haver-les etiquetat (haver pensat en elles).

Aquestes persones són els autèntics autors i autores d'aquest post. Les he ordenat per ordre alfabètic. A més, he buscat qui d'elles tenia blog i els he enllaçat.

Hi han interpretacions diverses; algunes referides a la seva pròpia experiència; altres menys literals, més globals... He estat dubtant sobre què feia i com ho feia jo... he cercat imatges... finalment he cregut que el millor era lliurar-vos els comentaris sense més (no he posat els missatges d'agraïment purs i durs). L'únic que desitjo és que hi siguin tots perquè el Facebook no ha parat de fer-me putades.

M'agrada el cartell, és molt significatiu. Més val una imatge que mil paraules....
Quin tema més complex!!!! La violència masclista és una lacra que desgraciadament no pot ser eradicada, ara per ara. L'home maltractador es capaç de immolar-se, i això és terrible. Molts d'ells no els importa morir per la seva espantosa causa. Aquesta indiferència per la mort en front als seus propòsits ens posa les coses molt i molt difícils. L'allunyament, les penes de presó, el càstig, tant els hi fa. Creuen en la seva raó. Es necessita una educació social molt i molt profunda.... No podem parar de lluitar. Els que tenim fills n'hem de ser plenament conscients i responsables. Aquest és també un camí.... la societat està malalta i l'esperit de lluita sota zero. Sempre li dic a la meva filla: encara que sigui poc o molt poc val la pena posar el teu granet de sorra. Si tots ho féssim les coses serien molt diferents. Endavant!!!!
Sílvia ALABART
--------------

Molt bona, Molt forta, Molt delicada, Molt femenina...arriba! T'agraeixo que em demanis la teva opinió.

Anna, la imatge és gràficament molt bona (feminitat, amor, cor ferit), però no sé si estic totalment d'acord amb les seves connotacions. Jo penso que no som les úniques a qui se'ns trenca el cor. Sincerament. Es més, penso que tenim una facilitat sorprenent per tirar endavant en les circumstàncies més extremes i per molt que et fereixin, tires endavant. Com totes i com tots. Aquí no hi ha diferencies perquè sentiments els tenim tots!

Núria ANTOLÍ
------------

Per a mi, la sang es el darrer capítol d'una història de violència. Quan arriba significa que la ira i el menyspreu han guanyat la partida en una relació malaltissa. El vermell comença sent una mala mirada, una mala resposta, un crit. Quan això es converteix en agressió física no hi ha volta enrere.
Amparo BERNAD
-------------
Un cor esquinçat: el de totes i el de tots
Ester CAPELLA
-------------

És un crit a la consciència de tots plegats i ens demana un ajut que no arribat a temps, mai arriba a temps...
Santi CARBONELL
---------------

Elegància, alegria, llibertat, atractiva, femenina, vida, independent..... tacats de ràbia, impotència, soledat enfosquida i tristesa. ..contra la violència cal anar junts: dones i homes!
Núria CARMONA
-------------

Cada trocet de cor trencat és una experiència que ens ajuda a créixer...Tot son experiències acumulades que s'han de viure per arribar a aquesta conclusió ... Si et trencant el cor és perquè has estimat i això és un sentiment estimulant encara que de vegades ens costi car... Jo prefereixo cors recomposts i amb historia que cors ben dibuixats sense cap relleu ....
Núria CORTINAS
--------------

Anna, moltes vegades ens han trencat el cor, però de seguida amb una mica de pega l'enganxem.
Gràcies per pensar en nosaltres.
Agrupació DONES DE DALT
-----------------------

Anna, como siempre en la vanguardia. Todavía no somos conscientes de la gran red que estamos tejiendo entre todas. Un beso
María FREIRIA
-------------

No tan solo a algunas (nos rompen el corazón) en las relaciones, creo que a las mujeres en general nos rompen el corazón el sexismo social, el sexismo de las religiones, el sexismo laboral....
Krme FREIXA
-----------

Gràcies Anna! Farem córrer el missatge!
Jordina FREIXANET
-----------------

Gràcies, bonica. El meu cor ja no és meu; estar esbocinat, esmicolat i desballestat; un lladre me'l llevà i ja ni el tinc. Tan i tan aplaudeixo la teva iniciativa i predicaré de per tot la bona nova; de moment a les amèriques que van justos d'afectes....
Anna GARRIGA
------------

És la puresa maltractada, ferida i llastimada que és queda aturada, perquè no entén què és el que ha passat...
Eva GONZALO
-----------

El maltractament és encara una seqüela de la "inquisició" i tot lo que va comporta 400 anys de persecució,. La democràcia que tenim no es la solució a aquest problema greu de la societat [conseqüència de] la falta d'educació social i de respecte que alguns (PP, Església... ) volen mantenir per a continuar amb els seus privilegis. Hòstia Anna estic inspirat, la veritat és que no ser com expressar-ho però segur que tu me entens. Petons.
Vicenç GONZALEZ
---------------

És reconfortant, ara que s'acosta la data del 25 de novembre. Moltes gràcies amiga
Lady KAYAK
----------

Duro el dibujo, quizás como el mensaje!!!! Seguimos

en muchos ámbitos a las mujeres nos rompen el acceso, cuando no la ILUSION POR .....y esto quizás sea lo más difícil de reparar, aunque las redes ayudan a mejorar las roturas!!!!!!

Caro LINA
---------

Yo añadiría uno o dos vestidos más, uno más vacío, otro más llenito, emulando los michelines que muchas tenemos, con exactamente la misma herida y las mismas manchas, para decir que, aunque no seamos iguales, podemos padecer de las mismas violencias. Me ha gustado muchísimo la reflexión de l'Enric.
Fab LLANOS
----------

Només em faltava això, una tarda de divendres que tinc lliure i l’Anna em posa deures. En fi, tot i que no és dels meus millors dies, aquí van algunes idees que em suggereix el cartell.
D’entrada em recorda l’estètica “tarantiniana”, en especial em sona a Kill Bill – pel·lícula que per altra banda m’apassiona -. I com sempre que parlo de cinema o de literatura recordo que cal que tinguem molt clar el què és la ficció i el què és realitat. Cal saber on és la línia vermella; aquella que no és pot traspassar mai.
No hem tingut filles, però tinc dos nois. Els hem intentat educar en democràcia i llibertat, sempre hem parlat de tot; a casa no hi ha temes tabú. No cap al meu magí que els meus fills pugin alguna vegada a la seva vida utilitzar la violència per imposar les seves idees. Si algun dels meus fills utilitzés la violència masclista per mi seria un cop molt dur, m’estarien agredint a mi també, i , el què és pitjor, certificaria el fracàs de les nostres ensenyances.
La violència masclista primerament és un atac imperdonable a la llibertat de les dones, però també atenta contra la llibertat dels homes . És el reflex que a la nostra societat encara falta molta democràcia, que falta molta educació i més pedagogia. La societat actual està fracassant, encara ens queda molt fer. Encara ens hem de “guanyar la llibertat”
.
Enric LLORENS
-------------

Jo no hi era, però no puc ser-ne indiferent. He de fer tot el que pugui perquè no passi mai més.
Jordi LÓPEZ CAMPS
-----------------

Gràcies. Crec que no necessita paraules. és molt expressiva. Petons
Africa LORENTE
--------------

Gracias Anna, nade tiene el derecho a romper a nadie. Y cuando digo romper, lo digo en el más amplio sentido de la palabra.
Isabel MARCUELLO
----------------

Me’l van trencar en mil trossos. Està gairebé recompost; falta ajuntar uns dos-cents trenta i cinc trocets i JA!!!!!
Lola MINGUEZ
------------

Nunca será tarde para buscar un mundo mejor y más nuevo, si en el empeño ponemos coraje y esperanza (Alfred Tennyson)
Caterina MAJÓS
--------------

Es tan difícil blindar-se!
Àngels MARÍN
------------

Eso espero, porque a veces la cicatriz aún está ahí.
Aurea MARTÍN
------------

El dolor de la ferida, d'alguna cosa que s'ha trencat per sempre. Un ànima estripada.
Ethel PARICIO
-------------

Gràcies Anna! El que em sap més greu és tenir por a que es torni a trencar. Petons
Cristina PÉREZ
--------------

Gràcies Anna, el cor es trenca moltes vegades, però el tornem a enganxar i apa .....
Carme POVEDA
------------

I si passa, l'arreglem i l'enfortim... gràcies!
Ana ROMERO
----------

Gràcies Anna per aquesta foto tant expressiva. Tenim el cor molt fràgil, i alora molt dur. Ens el trenquen, el recomponem però queda l'esquerda
Eugènia SÁNCHEZ CARRETE
-----------------------

La primera impresión ha sido la película el Padrino III. La segunda es la traición, un vestido blanco lo asocio a fiesta (seguramente a boda) y el rojo lo vinculo con un disparo, con algo que rompe la fiesta, el compromiso. Traicionero, a distancia. La tercera idea o impresión sería la perdida de un futuro para una persona que imagino joven.
Txetxu SANZ
---------------


I per acabar, com a agraïment a totes i tots, una cançó que he descobert aquesta setmana:
SE ACABARON LAS LÁGRIMAS



Huecco - "Se acabaron las lágrimas" (Colaboraciones)


Cuando sientes frio en la mirada
cuando alguien a roto tu sonrisa de cristal
y tu carita de porcelana se acuerda de su mano
mano de metal

u es hora de empezar a andar
u se acabaron las lagrimas
u es hora de empezar a andar
rompe tu jaula

4 primaveras cayadas
las losas se cayan no saben decir na
siente las espinas que se clavan pinchando bien adentro
donde duele mas

u es hora de empezar a andar
u se acabaron las lagrimas
u es hora de empezar a andar
rompe tu jaula ya

ESTRIBILLO:

mira
escapa que la vida se acaba, que los sueños se gastan,
los minutos se marchan
salta que la calma te abraza, los momentos se pasan y se
te rompe el alma
ai el alma

cuando sientes que nunca lo extrañas,
y la lluvia cae castigando la ciudad
que las gotas no calan tu alma
sus barcas en tus ojos
y tus escudos no podran remar

de nada vale ya llorar
se acabaron las lagrimas
sientes que ya no hay marcha atras
rompe tu jaula ya

ESTRIBILLO:

mira
escapa que la vida se acaba, que los sueños se gastan,
los minutos se marchan
salta que la calma te abraza, los momentos se pasan y se
te muere el alma
ai el alma

y siente la llamada de la libertad
rompe las cadenas que te hacen llorar
corretela, monta y no lo pienses mas
salta, rie, baila
y siente la llamada de la libertad
rompe las cadenas que te hacen llorar
corretela, monta y no lo pienses mas
salta, rie, baila

escapa que la vida se acaba, que los sueños se gastan,
los minutos se marchan
salta que la calma te abraza, los momentos se pasan y se
te rompe el alma
uai
escapa que la vida se acaba, que los sueños se gastan,
los minutos se marchan
salta que la calma te abraza, los momentos se pasan y se
te rompe el alma
uai el alma

escapa que la vida se acaba, que los sueños se gastan,
los minutos se marchan
salta que la calma te abraza, los momentos se pasan y se
te rompe el alma
el alma, el alma

divendres, 27 de novembre de 2009

LA DIGNITAT DE CATALUNYA

(sense les dones?)


La Vanguardia, 27 de novembre

La iniciativa de la premsa de Catalunya de publicar un editorial conjunt en defensa de la integritat de l'Estatut aprovat en referèndum (podeu llegir-lo al final del post) ha merescut l'aplaudiment de moltíssimes persones i sectors. El meu, també. És un fet sense precedents però una situació molt delicada on ens juguem el futur. Felicitats als que l'han impulsat.

He volgut fer aquesta entradeta perquè no càpiga cap dubte sobre el meu posicionament. I per què tanta precaució? Doncs perquè la foto de portada de LA VANGUARDIA d'avui, amb la qual obro aquest post, posa de manifest l'excepcional mobilització de l'anomenada societat civil però també la falta absoluta d'equitat de gènere de la nostra societat civil.

Divuit rostres: 17 homes i una dona
No critico al diari. Ha reflectit la realitat. Només vull fer un crit d'alerta. La tan lloada societat civil catalana caldrà que faci un pensament. Amb cada vegada més honroses excepcions, la societat civil va molt per darrera de les institucions polítiques en temes com la democràcia interna, el relleu generacional i, sobretot, l'equitat de gènere. I les institucions polítiques no són sempre exemplars.

La dignitat de Catalunya
editorial conjunt de la premsa catalana, 25 de novembre de 2009


Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.

L’expectació és alta
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.


Avanç o retrocés

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.


dijous, 26 de novembre de 2009

La vacuna del virus del papil·loma: LA MEVA EXPERIÈNCIA, LA MEVA OPINIÓ



Fa uns mesos vaig acceptar intervenir en el programa QUÈQUICOM sobre la vacuna del virus del papiloma. Per què? Què hi feia jo en un programa científic? Doncs donar la meva opinió personal com a infectada pel virus. Demà l'emetran, a les 21.30 hores, pel canal 33. Si voleu, però el podeu veure ara en aquest enllaç

A Espanya, cada dia moren dues dones per càncer de coll d'úter; a Catalunya, la mortalitat és més baixa: 102 mortes a l'any, un 35% dels casos detectats.

Jo vaig tenir més sort. En una de les revisions ginecològiques periòdiques van detectar el tumor i després d'una conització (intervenció quirúrgica consistent en l'extirpació del cèrvix uterí), vaig "fer net".

En el programa també hi intervenen Xavier Bosch, investigador de l'Institut Català d'Oncologia i desenvolupador d'aquesta vacuna; Carmen Cabezas, de la Conselleria de Salut; Miquel Porta, epidemiòleg de l'Institut Municipal d'Investigació Mèdica; Andreu Segura, director de la Societat Espanyola de Salut Pública; i Jaume Puig, Centre de Recerca d'Economia i Salut, UPF. Uns a favor i altres en contra d'administrar la vacuna.

Em falten coneixements per rebatre algunes afirmacions que s'hi fan. Però tinc dues coses clares. La primera és la importància cabdal de la prevenció. La segona és que no accepto raons econòmiques per a no administrar la vacuna. No em val que em diguin que "la incidència de la malaltia és massa baixa per vacunar milions de nenes sanes". Quin és el preu d'una sola dona morta per càncer de coll d'úter. A mi, m'hauria agradat estar vacunada.

dissabte, 21 de novembre de 2009

Contra la violència masclista: + EDUCACIÓ i TOLERÀNCIA ZERO



Avui, a Barcelona, s'ha celebrat la cloenda del el V Fòrum per la prevenció de la violència vers les dones. El Fòrum, que s'ha consolidat com un espai de participació i reflexió de la comunitat educativa, les entitats i col·lectius que treballen per la prevenció i les ciutadanes (i els ciutadans), té com a objectius sensibilitzar i eradicar les violències de gènere (per cert, heu vist alguna referència d'aquest fòrum de 3 dies de durada en els mitjans de comunicació?).

El Fòrum, organitzat per la Plataforma unitària contra les violències de gènere, pretén ser un espai per “trencar el silenci” i prevenir possibles relacions vinculades a la dominació i submissió entre les noies i nois, a través de la participació activa de totes les persones assistents, tan adolescents com persones adultes, en debats, tallers, vídeo-fòrums...

Aquest matí també s'ha reunit el Consell de Dones del PSC al qual he assistit. Al final d'aquest article trobareu els principals punts del Manifest del Dia Internacional contra la Violència de Gènere i l'enllaç per a poder-lo llegir íntegrament.



Què en pensem de la violència masclista?
Els homes i les dones ho fem de la mateixa manera?

Per què moltes víctimes no denuncien?
Per què perdones els seus agressors?
Per què...


Segons vam llegir en EL PERIODICO, l'any vinent, el departament d'Interior de la Generalitat enquestarà 15.000 persones per a tenir un coneixement real d'aquest tipus de violència a Catalunya.

De moment, doncs, ens seran d'utilitat els resultats d'una enquesta on line realitzada sobre una mostra de 1000 usuaris (és tot el que he trobat sobre la fitxa tècnica) sobre la percepció social de la violència masclista, que el Ministerio de Igualdad va donar a conèixer juntament amb la presentació pública del "Balance sobre violencia de género del primer semestre de 2009".

Trobareu tots els resultats en aquest enllaç (de la pàgina 19 a la 30). He volgut però compartir amb vosaltres alguns ítems.

Com veureu, els resultats de l'enquesta posen de manifest que les dones i els homes, en general, tenim diferències quant a la percepció del fenomen.
Així, un 91,6% (92,3% de les dones; 90,9% dels homes) opinen que la violència de gènere és inacceptable. Però alerta, 7 de cada 100 persones creuen que la violència contra les dones ha existit sempre i que és inevitable! I un 1% de les dones i un 1,6% dels homes pensen que és acceptable en algunes condicions (pàg. 21).
Una de les preguntes més punyents és sobre el grau de culpa que els enquestats creuen que tenen les dones maltractades amb freqüència que continuen convivint amb l'agressor. El 71,% de les dones i el 55,45 dels homes consideren que les dones maltractades que ho fan no són gens o res culpables. I he dit punyent perquè el 10% de les persones enquestades están d'acord amb l'anunciat i un 26,4% hi estan bastant d'acord; només un terç de la mostra no hi està gens d'acord. (pàg. 27)

Quan els pregunten pel mecanisme de lluita més eficaç, les respostes varien substancialment.

Mentre el 46,1 de les dones apunten l'educació com l'arma més efectiva, ho fan el 64,8% dels homes. En canvi, quasi un terç (un 28,9%) de les dones creuen que l'enduriment de les penes és un bon instrument; només un 14,5% dels homes ho creuen. On no hi ha variació és en el valor de la conscienciació social. Solament un de cada 10 homes i una de cada 10 dones apunten la conscienciació com un mecanisme eficaç!

Els motius per a no denunciar l'agressió

En primer lloc, trobem la por (63% de les dones; 58,6% dels homes), seguida per la vergonya (17,6% de les dones; 23,1% dels homes). Crec que ha de fer pensar i molt que el 5,1% de les dones i el 4,8 dels homes pensin que el motiu per a no formular denuncia és perquè és una agressió justificada! O que el 4,2% de les dones i el 3,4% dels homes pensin que és perquè l'agressió no és greu

El paper dels mitjans

Els coneixements sobre la violència de gènere procedeixen de forma aclaparadora (90.9%) dels mitjans de comunicació.
  • un 70,8% (73,7% de les dones i un 68% dels homes) de la TV
  • un 15% (11,5% de les dones i un 18,5% dels homes) de la premsa escrita
  • un 5,1% (4% de les dones i 6,2% dels homes de la ràdio)
Cap de les altres procedències supera el 4% (pàg. 20)

Per altra banda, la majoria dels enquestats, quasi 6 persones de cada 10 consideren que els mitjans fan un tractament sensacionalista de la violència de gènere (un 51,3% de les dones i un 62% dels homes). Menys d'un terç considera que el tractament informatiu és correcte (el 30,9% de les dones i el 24, 1% dels homes)

I aquí ho deixo, perquè si no acabaria comentant cada una de les preguntes i no es tracta d'això. Però no puc estar-me de comentar-ne una darrera: un 4% de les dones (un 3,8% dels homes) opina que està bastant o molt justificat que home agredeixi la seva dona o novia si aquesta decideix deixar-lo! (pàg. 28)

-------------------------------------------------------


A punt de començar la intervenció de Mar Serna, consellera de Treball
Imatge: Carme Sánchez Martín


He anunciat al començament que al final posaria l'enllaç del MANIFEST del PSC contra la violència masclista, presentat al Consell de Dones del dissabte. Fet! A continuació el trobareu quasi sencer.

Educació + tolerància zero
= + IGUALTAT


A punt de complir-se cinc anys de la promulgació de la Ley Integral de Medidas Urgente contra la violencia de género i gairebé dos anys de la Llei dels Drets de les Dones per a l’eradicació de la violència masclista, és hora de reconèixer allò que aquestes lleis pioneres han suposat per a la societat i també la seva transcendència a nivell mundial : aquestes mesures legals han estat imprescindibles perquè la conscienciació social en contra d'aquests crims hagi calat profundament en la societat, i han tingut una especial rellevància en la protecció de les víctimes de maltractaments i en el respecte i la dignitat que han assolit les dones al llarg d'aquests anys.
A Catalunya, tot i la tasca feta pels ajuntaments, la sequera de respostes polítiques a aquest fenomen durant els diferents governs de CiU ha fet que encara resti molta feina per fer. Tot i amb això, aquestes lleis estan demostrant ser eficaços instruments: molts han estat els maltractaments evitats i els assassinats que s'han impedit [...].
En aquest temps, les campanyes de conscienciació social han produït els seus fruits, però no podem passar per alt que queden missatges, palesos o soterrats en les famílies, en l'educació, en els mitjans de comunicació, en la publicitat, en la televisió, en els videojocs, etc., que segueixen transmetent una imatge de les dones que denigra profundament el seu paper i la seva situació en la societat, que les menysprea i les anul·la, que les fa responsables, gairebé, de tots els mals, mantenint un estereotip femení cruel i inacceptable i, sobretot, injust.

Aquesta imatge, tergiversada i malèvola, s’insereix en el més profund de les persones més joves que estan formant la seva personalitat i les fa reproduir tan terrible violència, cosa que comporta que l'edat de maltractadors i víctimes sigui cada vegada menor i que els casos de maltractament hagin augmentat en les franges d'edat inferiors als 30 anys.

Hem de treballar, doncs, perquè la percepció social que hom té de les dones no segueixi sent esbiaixada, de dependència ni de dominació. I en aquesta tasca és imprescindible implicar i reconèixer a tots aquells homes que estan convençuts que sense igualtat d’oportunitats no assolirem mai la justícia social ni transformarem un model de societat que ens impedeix assolir la felicitat a totes i a tots, a tots aquells que saben que aquesta lluita és també la seva.

L'educació en valors democràtics implica situar el paper de les dones com a persones en igualtat de drets i per això, l'educació, tant dins de la família com a l'aula, ha de ser l'eix de les nostres properes actuacions de manera prioritària [...] També cal cercar un compromís més explícit en pares i mares perquè qüestionin i combatin tot allò que contribueixi a la perpetuació dels rols de la desigualtat, i perquè transmetin missatges directes als seus fills i a les seves filles: “que no se t’acudeixi controlar a una dona”, i “no et deixis mai controlar per un home”.

Ens queda molt treball per fer en el llarg camí cap a la igualtat, per aconseguir la construcció d’una societat sense subordinacions culturals i socials entre dones i homes. A les novetats legislatives introduïdes per la Llei dels drets de les Dones per a l’eradicació de la violència masclista caldrà afegir-hi aquelles que incorpori la futura Llei d’igualtat catalana que s’està dissenyant en aquests moments. I no cal dir que encara existeixen països a Europa que ni tan sols quantifiquen els assassinats per violència de gènere i en els quals aquests no són considerats com específics de violència contra les dones. És aquest un repte que caldrà intentar resoldre durant la Presidència Espanyola de la Unió Europea a partir de Gener de 2010 i per al qual ja s'ha anunciat un primer pas definitiu: la creació de l'Observatori Europeu de Violència de Gènere i l'aplicació de l'Ordre de Protecció Europea que suposarà un nivell de protecció uniforme per a les víctimes de violència de gènere en tots els Estats de la Unió.

Estem en un moment en què la societat ha d'agafar, encara amb més decisió, les regnes del canvi de valors en els i les joves i ha de fer una crida general al respecte, a la dignitat, a la llibertat, a la igualtat, a la integritat i al valor social imprescindible de les dones com a subjectes posseïdors dels drets fonamentals.

El futur no és només l'arribada del temps esperat, el futur ha de ser construït, i aquesta construcció ha de ser aixecada sobre els pilars dels drets humans, de tots ells. Si en falta algun, com ara succeeix amb la Igualtat, el futur mai arribarà. És cert que tots i totes hem de construir el futur, però també és veritat que l'aportació dels i les joves és decisiva perquè l'espai conquerit sigui un lloc de convivència on es trobin la igualtat amb la llibertat, i la justícia amb la dignitat
.


25 de novembre de 2009
Dia Internacional contra la violència de gènere



Enllaços a articles anteriors sobre la violència masclista

dijous, 19 de novembre de 2009

LES NOTIS DE LA MANOLITA (novembre 09)

Ja hem passat l'equador del novembre (= novè mes del calendari romà) i som en disposició d'editar les NOTIS del mes.

NOVETATS EDITORIALS

La Esfera de los Libros publica Un sombrero lleno de cerezas d’Oriana Fallacci (1929-2006), la història novel·lada de la seva família des del segle XVIII fins al final del XIX.

La periodista Oriana Fallacci a la dècada dels 60 del segle passat


- Anne Marie Garat publica Nacida de las tinieblas (La otra orilla) en traducció d’Isabel González Gallarza, segona entrega d’una tetralogia, que va començar amb En manos del diablo. La segona entrega té lloc en l’època d’entreguerres del segle XX.

- Eva Illouz publica El consumo de la utopía romàntica, amb el sots-títol El amor y las contradicciones culturales del capitalismo (Katz Editores), en traducció de Ma Victòria Rodil. Un assaig sobre la dicotomia entre l’amor com a impuls desinteressat i com a valor econòmic.

- Rona Jaffe publica El millor de la vida (Rosa dels Vents/Lumen en castellà), en traducció de Sílvia Alemany al català i d‘Ana Alcaina al castellà. Aquesta novel·la, publicada al 1957 en anglès, descriu la vida de 4 noies joves, amb una certa ambició i amb ganes d’amors, a Nova York. Arran de l’èxit de públic, Jean Negulesco va dirigir la pel·lícula amb el mateix títol, The Best of Everything, l’any 1959.


L’editorial Minúscula publica La Casa de la Infancia de Marie Louise Kaschnitz (1901-1974), en traducció de Rosa Pilar Blanco. Va sortir per primer cop l’any 1956, és gairebé autobiogràfica i combina el real i l’oníric en un relat on tracta de la seva mateixa infància.

- Lorrie Moore publica Al peu de l’escala (Edicions 62/Seix&Barral en castellà) en traducció d’Albert Torrescasana al català i Francisco Domínguez Montoro al castellà. Una noia de procedència rural fa el procés de transició a la vida adulta en el si d’una família que ha adoptat una criatura i on descobrirà la hipocresia social.

- Thais Morales publica Una aparición inesperada (Egales), la seva segona novel·la. Una història sobre decisions importants i menys importants. A la història hi ha referències a lesbianes conegudes. Morales és experta en història del lesbianisme.

- Almudena Solana publica La importancia de los peces fluorescentes (Suma de Letras), on pren el punt de vista de les persones que pateixen insomni. Casos de persones que no dormen per diverses causes.


PREMIS

Mª Angeles Caso ha obtingut el premi Planeta 2009 amb la novel·la Contra el viento, la història de supervivència i lluita d’una dona de Cabo Verde, Sao, que va lluitar per recuperar el seu fill, d’un home maltractador. Caso ha dit que compartirà una part del premi amb Sao. L’import del premi és de 601.000 euros

Marie Ndiaye, escriptora d’origen senegalès, criada als suburbis de París, ha obtingut el premi literari més important de França, el Goncourt, amb Trois femmes puissantes (Tres dones poderoses). Ndiaye recrea tres històries d’heroïnes modernes que lluiten per obrir-se camí en un món hostil.

Roser Berdagué Costa ha guanyat el Premi Nacional de Traducción pel conjunt de la seva obra, realitzada al llarg de 40 anys, amb 340 obres traduïdes al català i al castellà de les llengües anglesa, francesa i italiana. El premi està dotat amb 200.000 euros.

Núria Esponellà ha guanyat el Premi Néstor Luján de novel·la històrica, amb Rere els murs, una obra ambientada al monestir de Sant Pere de Rodes, que protagonitzen una barreja de personatges reals i ficticis. Aquest premi l’atorga Columna i està dotat amb 6.000 euros.
El monestir de Sant Pere de Rodes


Elvira Navarro
ha guanyat el Premi Jaén de Novel·la amb La ciudad feliz. El premi, que està convocat per l’editorial Mondadori i patrocinat per l’Obra Social de la Caixa de Granada, té una dotació de 24.000 euros. Enguany s'hi van presentar 307 originals.


TRASPÀS


Maria Dolors Alibés Riera ha mort als 69 anys, el 6 de novembre, a Sant Pau de Seguries on residia. Historiadora i mestra de professió, s'havia especialitzat en literatura juvenil, amb la publicació d'una trentena de novel·les i reculls de contes, alguns traduïts al basc, al castellà i al francès. Col·laboradora habitual de publicacions com Avui, Cavall Fort, Rodamón i Regió7, havia guanyat premis literaris, com el Cavall Fort de contes l'any 1983, i el premi de la Fundació d'Amics de les Arts i les Lletres de Sabadell de l'any 1984. Entre les seves obres destaquen títols, com Màquines d'empaquetar fum i altres enginys i Superfantasmes en un supermercat.


I per acabar una sorpresa.
Algunes persones no s'acaben de creure que hi hagi una persona que es digui Manolita i que cada mes escrigui les NOTIS.
Doncs bé, no es cap recurs literari.
Pel Pilar vam anar a Tortosa. Aquesta foto correspon a aquella escapada


Manolita Sanz, gran lectora i escrividora

dissabte, 14 de novembre de 2009

PASSIONÀRIES: Ibárruri i Haidar


DOLORES IBÁRRURI

Aquesta setmana ha fet 20 anys de la mort de Dolores Ibárruri, la Passionària. Personalment només la vaig veure en dues ocasions però forma part de la meva biografia, i no solament perquè sempre m'ha recordat la meva iaia Feli .

Per entendre millor aquesta dona que es va convertir en símbol i en mite, us recomano la lectura d'un article del Manolo Vázquez Montalbán, publicat en el diari EL PAÍS el desembre de 1995. L'article comença dient Si un personaje histórico español no se merece el todo o la nada es Dolores Ibárruri, Pasionaria, no sólo para las amistades y los afines, sino para medio mundo.
Dolores és una dona d'una alçada, en tots els sentits de la paraula, poc comuna. Dolores és el referent de la dona que no respon als motllos establerts. A Dolores no l'odien, només, per ser comunista sinó per transgressora. És l'antítesi del prototip reaccionari femení que Franco va idealitzar en la figura de la seva mare
El prolífic i gran analista Manolo Vázquez Montalbán va dedicar més de 500 pàgines a la figura de Dolores Ibárruri i a la seva influència o ascendència sobre els homes que, juntament amb ella i en diferents moments i posicions dins de l'escalafó, van ocupar la direcció del Partit Comunista d'Espanya. El resultat es va titular PASIONARIA Y LOS SIETE ENANITOS.





També, us recomano un Informe Semanal de TVE de l'any 1995. La seva veu, les imatges i les intervencions de la seva filla Amaya, de la inseparable Irene Falcón i de varies participants de Dones Antifeixistes contribueixen a apropar-nos-la.

La vida de Dolores Ibárruri, "Pasionaria"




En aquesta imatge, Dolores, acompanyada de Rafael Alberti, es dirigeix a la mesa del Congrés dels Diputats, a ocupar la vicepresidència d'edat, en la sessió constitutiva després de les eleccions del juny de 1977. Em sembla una de les imatges més significatives del que s'ha anomenat la transició democràtica. Dolores torna a ser diputada!


Tots els líders del món que van conèixer Dolores
-diu Manolo Vázquez- van contribuir a la construcció del mite i a que la paraula Passionària s'incorpori al vocabulari universal com a sinònim de dona que lluita per l'emancipació.

Per això no ens ha d'estranyar que Aminatu Haidar l'anomenin la Passionària de l'independentisme sahrauí.


AMINATU HAIDAR
Ha volgut la coincidència que aquesta setmana també hagi estat la de la detenció i posterior expulsió del Marroc de Aminatu Haidar, activista per l'autodeterminació del Sàhara i presidenta del Col·lectiu de Defensors dels Drets Humans Sahrauís (CODESA). Aminatu és una dels símbols de la lluita del poble sahrauí contra la repressió marroquina. Ha estat detinguda i torturada en diverses ocasions i durant quatre anys va estar desapareguda: estava detinguda a les presons secretes del Marroc.

Amb el vent a la cara
Aminatu tornava dels Estats Units d'Amèrica de recollir el Premi Coratge Civil 2009, atorgat per la Fundació Train. Anava acompanyada de dos periodistes espanyols, que estan elaborant un documental sobre ella que es titularà AMB EL VENT A LA CARA.

L'expulsió s'ha produït gràcies a la pressió internacional i el motiu adduït és que l'activista es va negar a acceptar que a la fitxa d'entrada al país figurés com de nacionalitat marroquina. Aminatu ha dit volen imposar-me que reconegui que el Sàhara Occidental és del Marroc.

M'agrada aquesta imatge. És de l'any 2005. Amitau Haidar acabava de sortir de la seva darrera estada a la presó


El 14 de novembre de 1975 es van signar els acords tripartits de Madrid, en els quals s'estipulava que Espanya transferia temporalment l'administració del Sàhara Occidental (però no la sobirania) a Espanya, el Marroc i Mauritània. Això va suposar l'annexió de facto de l'antiga colònia espanyola al regne del Marroc. Ahir va fer 34 anys que Espanya de facto va abandonar les i els sahrauís a la seva sort i els va condemnar a viure en campaments de refugiats

dijous, 12 de novembre de 2009

TRANSPARENCIA i RIGOR


Foto EFE

Avui, dijous 12 de novembre, el grup municipal socialista de l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet ha presentat la seva candidata a l'alcaldia: es tracta de Núria Parlón. Estic contenta! Em sembla la millor proposta i és per això que escric aquest post.

La Núria, després de la detenció de l'alcalde Muñoz i del seu primer tinent d'alcalde, escrivia en el seu mur del Facebook:
Benvolguts amics i amigues, a tots els que em feu arribar missatges de suport en aquests dies, us vull fer saber que estic molt serena i amb la temperància necessària per a ser més forta que mai i fer més feina que mai
Li ho vaig agrair públicament.

Això ho escrivia el dia 29 d'octubre. Dues setmanes després ha dit en roda de premsa:
Accepto aquesta gran responsabilitat amb emoció i vocació de servei a la meva ciutat i em comprometo a treballar des del rigor, la transparència i el diàleg, amb un clar objectiu: recuperar la dignitat de la ciutat de Santa Coloma de Gramenet.

Foto: Laura Guerrero

Dori, Núria será una buena alcaldesa
Estoy convencida. Te lo aseguro. He estado a punto de telefonearte esta noche, pero finalmente he decidido dedicarte este post. Sé que estás muy decepcionada y que te has vuelto desconfiada. Tienes razón y razones. Esta mañana te lo he reconocido. Pero también te he dicho: Dori, que no "todos son iguales". ¿Te acuerdas que te he preguntado si alguna amistad te había decepcionado y que me has contestado: ¡claro!? ¿Te acuerdas que he insistido y te he dicho: Dori, y a pesar de ello, continuas creyendo en la amistad y tienes amigos y amigas? Entonces hemos dejado el tema, como para continuar discutiéndolo otro día. Pues, mira, sólo han pasado unas horas para que lo recupere. Tendremos ocasiones de continuar hablándolo. Tu opinión me importa mucho.


La Dori és andalusa, però des dels 14 anys viu a Santa Coloma. Es veïna del Fondo. Estima Santa Coloma i molt! A Santa Coloma hi ha milers de Doris. Són les persones que han fet possible que Santa Coloma despuntés.



Núria, ets una dona valenta, amb experiència i discurs polític. Pel que et conec, també ets una dona sensible. Necessitaràs grans dosis de totes aquestes virtuts i el suport de moltes persones. Compta amb el meu. Núria, tu pots! Però Núria, no deixis mai d'escoltar la Dori i totes les Doris

dimecres, 11 de novembre de 2009

Jo no puc esperar. EL MEU TEMPS S'ACABA!


La ELA existe http://www.youtube.com/watch?v=vFxcZtVHdnA

Isabel Rojas és llicenciada en Història de l'Art i fotografa. Isabel Rojas té 48 anys i viu amb la seva filla a Sant Adrià de Besòs. Isabel Rojas és elàtica, és a dir, té esclerosi lateral amioatròfica (ELA). ISABEL ROJAS NO POT ESPERAR perquè EL SEU TEMPS S'ACABA!

Però Isabel Rojas, una dona lluitadora, no es rendeix. Isabel Rojas forma part de la Plataforma de Afectados de ELA

La Plataforma reivindica que les persones malaltes puguin accedir de forma efectiva a qualsevol terapia que consideri que pugui beneficiar el seu estat de salut. I afegeixen:
Como Plataforma, defendemos que si la medicina no tiene cura para nuestra enfermedad, ni medicamentos-terapias que la detengan y/o mejoren nuestra situación, los enfermos tenemos el derecho de “probar” cualquier sustancia o terapia que, sin ser perjudicial para nuestro organismo, pueda llegar a tener algún efecto beneficioso para nosotros.
Isabel Rojas demana que els ajudem a difondre l'espot. Mira'l i comparteix-lo amb les teves amistats. Gràcies

Teràpia amb cel·lules mare: una experiència personal (text d'Isabel Rojas)



Ayer era miercoles, el photoblog de la Isabel Rojas

dilluns, 9 de novembre de 2009

Y say NO! JO DIC NO A LA VIOLÈNCIA MASCLISTA



Jo he dit no a la violència masclista i m'he adherit a la crida mundial per a convertir l'eliminació de la violència contra les dones en una prioritat màxima a tot el món.
Ja ho hem fet més de 6 milions de persones. Tu també pots fer-ho

Entra a DIGUES NO i UNEIX-T'HI
http://www.saynotoviolence.org/ o la versió en castellà


"Hem d'unir-nos. La violència contra les dones no pot ser tolerada en cap de les seves formes, en cap context, sota cap circumstància, per cap dirigent polític ni per cap govern. El moment per a fer el canvi és ara. Només si ens unim i ens fem sentir podrem aconseguir el canvi"
- Ban Ki-moon, Secretari General de les Nacions Unides

Més informació

dissabte, 7 de novembre de 2009

La imposició del HIJAB ÉS VIOLÈNCIA MASCLISTA



Avui, podria escriure sobre Kobra Babaei, una dona iraniana, pobre, declarada culpable d'"adulteri estant casada" i condemnada a morir lapidada.

Enllaç a la ciberacció d'Amnistia Internacional per aturar aquesta i altres lapidacions.
Per a més informació podeu llegir
- Sakineh Mohammadi, LA SEVA VIDA ÉS A LES NOSTRES MANS (el mirador de les dones, 22 d'agost de 2009)
o veure
- NASIJA (el mirador de les dones, 28 d'octubre)

També podria escriure sobre Nojoud Alí, una nena iemenita, forçada a casar-se. La història de la Nojoud per desgràcia no és una excepció: les nenes són moneda de canvi al Iemen, l'Aràbia Saudita, Afganistan, Pakistan, la Índia, Bangladesh, l'Egipte, l'Iran o Mali, entre altres països. El que és excepcional del cas de la Nojoud es que, després de mesos de maltractaments per part del seu marit, es va atrevir a recórrer als tribunals demanant el divorci. Nojoud, de moment, ha guanyat la partida i ha tingut un final més feliç que Fawzia Youssef, la nena de 12 anys que va morir de part (un cas, entre els milers que es produeixen anualment, que va arribar als mitjans). Fawzia va ser obligada a casar-se als 11 anys.

Avui, però, no vull anar ni a l'Iran, ni al Iemen, no necessito anar tan lluny. 600 quilòmetres i escaig em separen del lloc dels fets: Ciudad Real

Hem conegut que Saadia Hakim, una dona marroquina que fa anys que viu entre nosaltres, al poble de Socuéllamos, va ser titllada de puta i apallissada per uns compatriotes per anar amb el cap descobert.

Personalment no m'agraden els símbols externs de religiositat. A més, per molt que em diguin que el hijab (segons el Termcat, mocador amb què algunes dones musulmanes es cobreixen els cabells i el coll) és un símbol de feminitat a mi em sembla que ho és, si més no, de desigualtat de la dona.

Però el debat entorn a l'ús del mocador islàmic a l'espai públic és molt complex i no pretenc abordar-lo aquí. Us deixo amb el que diu Jordi Moreras, a Simbologies en l’espai públic. Els debats sobre l’ús del hijab a Europa. (Barcelona, 2008. Fundació Jaume Bofill):
Les polèmiques plantejades arreu d’Europa entorn al hijab, permeten extreure alguns aprenentatges respecte al cas català/espanyol, on s’han produït pocs casos semblants. En tot cas, seria interessant no reproduir els mateixos errors i les mateixes situacions incòmodes que altres societats europees han hagut de superar. És possible elaborar quatre proposicions a tenir present en l'abordatge d'aquestes qüestions:
1.- Garantir l’expressió de les conviccions religioses de les persones que viuen a la nostra societat, no establint cap mena de criteri de distinció selectiva entre aquells que pertanyen a la tradició religiosa principal, i aquells que formen part de col·lectius religiosos minoritaris.

2.- Conèixer i compartir l’opinió de tots els actors que han de participar en la resolució de les situacions que puguin generar alguna mena de polèmica, davant l’expressió de tals conviccions religioses. Cap actor hauria de veure’s relegat a l’hora d’exposar els seus arguments.
3.- Contribuir a rebaixar les tensions amb que s’acostumen a abordar aquests debats, tenint present que aquest apassionament només pot portar a radicalitzar les postures entre els actors. Un primer pas en aquesta direcció és considerar i reconèixer la validesa dels arguments que són exposats per l’altra part.
4.- combatre activament tota expressió de discriminació, doncs no ha de tenir cabuda en una posició a favor de la cohesió i la convivència
Dit això, és del tot inacceptable i és punible que algú decideixi com he d'anar vestida en nom de la religió i que em castigui per no obeir la seva imposició. És violència masclista

QUANTES NENES, JOVES I DONES MUSULMANES SÓN OBLIGADES A TAPAR-SE PART DEL SEU COS EN NOM DE L'ISLAM? Hem conegut el cas de la Saadia que s'ha atrevit a denunciar-ho. Quantes Saadia no ho fan per por?

Sant Jordi de Cercs, 7 de novembre de 2009
Anna GONZÁLEZ BATLLE