PASSIONÀRIES: Ibárruri i Haidar

DOLORES IBÁRRURI

Aquesta setmana ha fet 20 anys de la mort de Dolores Ibárruri, la Passionària. Personalment només la vaig veure en dues ocasions però forma part de la meva biografia, i no solament perquè sempre m'ha recordat la meva iaia Feli .

Per entendre millor aquesta dona que es va convertir en símbol i en mite, us recomano la lectura d'un article del Manolo Vázquez Montalbán, publicat en el diari EL PAÍS el desembre de 1995. L'article comença dient Si un personaje histórico español no se merece el todo o la nada es Dolores Ibárruri, Pasionaria, no sólo para las amistades y los afines, sino para medio mundo.

Dolores és una dona d'una alçada, en tots els sentits de la paraula, poc comuna. Dolores és el referent de la dona que no respon als motllos establerts. A Dolores no l'odien, només, per ser comunista sinó per transgressora. És l'antítesi del prototip reaccionari femení que Franco va idealitzar en la figura de la seva mare

El prolífic i gran analista Manolo Vázquez Montalbán va dedicar més de 500 pàgines a la figura de Dolores Ibárruri i a la seva influència o ascendència sobre els homes que, juntament amb ella i en diferents moments i posicions dins de l'escalafó, van ocupar la direcció del Partit Comunista d'Espanya. El resultat es va titular PASIONARIA Y LOS SIETE ENANITOS.





També, us recomano un Informe Semanal de TVE de l'any 1995. La seva veu, les imatges i les intervencions de la seva filla Amaya, de la inseparable Irene Falcón i de varies participants de Dones Antifeixistes contribueixen a apropar-nos-la.

La vida de Dolores Ibárruri, "Pasionaria"

En aquesta imatge, Dolores, acompanyada de Rafael Alberti, es dirigeix a la mesa del Congrés dels Diputats, a ocupar la vicepresidència d'edat, en la sessió constitutiva després de les eleccions del juny de 1977. Em sembla una de les imatges més significatives del que s'ha anomenat la transició democràtica. Dolores torna a ser diputada!

Tots els líders del món que van conèixer Dolores -diu Manolo Vázquez- van contribuir a la construcció del mite i a que la paraula Passionària s'incorpori al vocabulari universal com a sinònim de dona que lluita per l'emancipació.

Per això no ens ha d'estranyar que Aminatu Haidar l'anomenin la Passionària de l'independentisme sahrauí.


AMINATU HAIDAR
Ha volgut la coincidència que aquesta setmana també hagi estat la de la detenció i posterior expulsió del Marroc de Aminatu Haidar, activista per l'autodeterminació del Sàhara i presidenta del Col·lectiu de Defensors dels Drets Humans Sahrauís (CODESA). Aminatu és una dels símbols de la lluita del poble sahrauí contra la repressió marroquina. Ha estat detinguda i torturada en diverses ocasions i durant quatre anys va estar desapareguda: estava detinguda a les presons secretes del Marroc.

Amb el vent a la cara
Aminatu tornava dels Estats Units d'Amèrica de recollir el Premi Coratge Civil 2009, atorgat per la Fundació Train. Anava acompanyada de dos periodistes espanyols, que estan elaborant un documental sobre ella que es titularà AMB EL VENT A LA CARA.

L'expulsió s'ha produït gràcies a la pressió internacional i el motiu adduït és que l'activista es va negar a acceptar que a la fitxa d'entrada al país figurés com de nacionalitat marroquina. Aminatu ha dit volen imposar-me que reconegui que el Sàhara Occidental és del Marroc.

M'agrada aquesta imatge. És de l'any 2005. Amitau Haidar acabava de sortir de la seva darrera estada a la presó

El 14 de novembre de 1975 es van signar els acords tripartits de Madrid, en els quals s'estipulava que Espanya transferia temporalment l'administració del Sàhara Occidental (però no la sobirania) a Espanya, el Marroc i Mauritània. Això va suposar l'annexió de facto de l'antiga colònia espanyola al regne del Marroc. Ahir va fer 34 anys que Espanya de facto va abandonar les i els sahrauís a la seva sort i els va condemnar a viure en campaments de refugiats