Pàgines

dijous, 29 d’abril de 2010

La ratlla dels texans (divertimento)


Ahir al matí estava esperant el bus per anar a treballar quan va arribar una dona que és una estirada; sembla que s'hagi empassat un pal d'escombra i mai saluda. Aleshores em vaig fixar en un detall de la seva vestimenta i vaig escriure el següent al meu mur del Facebook.
És de les que es planxen els texans amb ratlla! Hi ha alguna persona que m'estigui llegint que ho faci? En coneixeu alguna? Com és?
Eren les 7.39 del matí. Avui, més de 24 hores més tarda, continuen els comentaris i he decidit compartir-los. Parlen d'usos i costums, d'una de les tasques domèstiques que més odi desperta, encara que a algunes persones els agrada.... Llegiu, llegiu
S: jajajajajajajajajajaja.... jo en conec un i és bastant conservador....

B: OH NOOOOOOO!!!! Texans amb ratlla és gairebé igual a portar mocassins amb mitjons blancs!!!!!!! ;)))))))


C: jajajajajaja...o sandàlies amb mitjos d'estiu:-) no, no conec a ningú que es planxi o es faci planxar els texans...


T: Jo planxo el texans, que passa!

A: I li marques la ratlla?


T: Alguna vegada ho he fet! Però no per norma


C: noooooooo me lo creo

T: Pos si! justamente los que llevo hoy venían con raya y la primera vez que los planché pues... la conservé.


B: i pots estar segura que jo vaig posar EL GRITO EN EL SIELO quan ho vaig veure!!!! I no és que vinguessin amb ratlla, és que d'estar penjats a la botiga tenien el plec del penjador... (aquí hi posaria un emoticon amb les celles aixecades i el morro torçat, però no sé fer-lo...)

A: Moltes gràcies per les aportacions, i una cosa a favor de T: es planxa els pantalons... Però ja ho veus, no cal que els marquis la ratlla, podríem fer un cor d'acompanyament a B i posar el grito en el sielo...

C: m'apunto al cor d'acompanyament a B:-)

L: Jo no recordo ni on tinc la planxa...


E: Viejos tiempos!! deshaceros de la plancha, ya!


AM: AAANNNNAAA... tu no, si us plau... no pot ser que caiguis en un pecat tan capital como aquest... Mira que jo planxo (i per vocació, que consti) fins i tot els draps de cuina... però TEXANS AMB RATLLA.. guaaaaaa!!!!!!!.......... quin horror!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! MAI MAI MAI.. el que va dir B i no cal afegir més.

B: Un altre descàrrec a favor de T, no només es planxa els texans, planxa la roba de tota la família

T: Pero aquí quién plancha, yo, pues que nadie se meta en la cocina cuando hay un cocinero. :)

Una aclariment: B i T són parella, comparteixen fills, hipoteca... i tasques domèstiques

I tu que n'opines?

dilluns, 26 d’abril de 2010

POR NADA


¿N0 queríais saber por qué las matan? Las matan POR NADA

Les persones que em coneixeu bé, sabeu que cada cop que un criminal, després de matar la "seva" dona, s'intenta suïcidar, dic el mateix: per què aquest malnascut (de fet utilitzo un altre qualificatiu però no és políticament correcte) no s'ha matat abans d'assassinar-la?

Dimecres, dia 29 d'abril, és el darrer dia que es pot veure POR NADA, en el renovat Cinema Maldà de Barcelona. Es tracta d'un documental dirigit per l'antropòloga Mercedes Fernández-Martorell, una de las principals expertes en violència masclista a Espanya.

Segons la crítica, es tracta d'una mirada diferent sobre la violència masclista que aborda les raons dels maltractadors i la conducta de les seves parelles. Encara que interpretada per actors professionals, les paraules pertanyen a maltractadors. L'autora ha assistit a 700 judicis i ha realitzat entrevistes en profunditat a 30 homes condemnats per violència masclista. Aniré a veure-la


EL PERIÓDICO–¿Quines característiques tenen els homes maltractadors?
MFM-La majoria són molt treballadors i sempre diuen que la seva dona està boja. Són vulnerables i dependents. A més, no maltracten qualsevol persona, només la seva dona, que és la que «suposadament» els desposseeix de la seva dignitat d’home.

–¿I les dones maltractades?
La seva identitat passa per tenir un home al costat que les defensi, dependents i submises.

Los hombres que hoy maltratan a sus parejas las ningunean, les gritan, les dan puñetazos y las apuñalan con la identidad de hombre anulada y el entendimiento destruido. Son hombres que maltratan alegándose: ¡Estoy perdiendo mi hombría! ¡Ella no acata el único poder que verdaderamente poseo y debo conservar si quiero ser respetado: que en mi casa se cumplan las leyes que entre los hombres hemos acordado! Y se repiten: ¡Es culpa de ella! ¡Es ella la que no me deja sentirme como verdadero hombre!

La raíz del problema estriba en que los maltratadores son "hombres muy débiles desde el punto de vista emocional e intelectual", que no saben reaccionar ante el desajuste entre las pautas de comportamiento que aprendieron y la realidad social que les rodea.

Por eso, desde su punto de vista, los hombres que maltratan son "personas que viven en un estado de dependencia terrible de la mujer para sentirse verdaderamente hombres y son víctimas de esa dependencia social y emocional"

Maltratadores hablan de sus delitos en un documental sobre violencia machista.
ABC, 19 d'abril
de 2010



DEDICAT AL PEP, que va retallar-me l'article d'EL PERIODICO de dissabte

diumenge, 25 d’abril de 2010

O DIA DE LIBERDADE (25 d'abril de 1975)


Quan es compleixen 36 anys de l'anomenat O Dia de Liberdade, reproduim la cançó que el Movimento das Forças Armadas (MFA) va utilitzar com a senyal per ocupar els punts estratègics del país i iniciar-se, així, el que es coneix com la Revolução dos Cravos, la Revolució del Clavells portuguesa.

El cap de poques hores que Radio Renascença emetés Grândola, Vila Morena, la cançó de José Afonso dedicada a la "Societat Musical Fraternitat Treballadora Grandolense", queia el règim i el dictador Caetano surtia cap a l'exili.

Les persones que participàvem a la lluita antifranquista vèrem viure els fets com a nostres, amb l'esperança que la fi de la dictadura de Franco també estès molt aprop. Franco es va morir al cap d'un any i mig, el 20-N de 1975, però en aquest cas el dictador no va haver de marxar a l'exili. Va morir de vell i al llit. Això explica que la nostra transició. Això explica que ahir ens hàgim vist oblidades a tornar a sortir al carrer per recordar que les víctimes són les persones desaparegudes i que el temps del silenci no pot ser indefinit.

Us deixo amb Grandola, vila morena cantada per Amália Rodrigues, la reina del fado.



Jo encara recordo la lletra sencera
Grândola, vila morena
Terra da fraternidade,
O povo é quem mais ordena
Dentro de ti, ó cidade.
Dentro de ti, ó cidade
O povo é quem mais ordena,
Terra da fraternidade
Grândola, vila morena.

Em cada esquina um amigo
Em cada rosto igualdade,
Grândola, vila morena
Terra da fraternidade.

Terra da fraternidade
Grândola, vila morena
Em cada rosto igualdade
O povo é quem mais ordena.

À sombra duma azinheira
Que já não sabia a idade
Jurei ter por companheira
Grândola a tua vontade.

Grândola a tua vontade
Jurei ter por companheira,
À sombra duma azinheira
Que já não sabia a idade.

Jo encara m'emociono que la canto. És que, segons Espernaza Aguirre, sóc una carcamal; no hi puc, ni hi vull fer-hi res!

DEDICAT A LA NÚRIA i al seu fill Oriol

dissabte, 24 d’abril de 2010

El temps de silenci no pot ser indefinit



Convertir els botxins en víctimes mai no pot ser un acte de justícia.

Per això resulta irritant el processament de Garzón pel seu intent de reconèixer i donar reparació a les víctimes del franquisme.

Estan convertint el pacte d'amnistia en un principi d'ocultació del passat, de negació del reconeixement a les víctimes i de blanqueig del franquisme.

L'esperit de la transició era avançar cap endavant des de l'exigència moral de no tornar mai a un enfrontament com la Guerra Civil.

Per a això, es va pactar una amnistia que protegís tots els potencials protagonistes del canvi, els que venien del franquisme i els que venien de la resistència.

Però aquesta amnistia no significava una absolució del passat.

Era, simplement, ajornar el dol per a fer-lo quan la democràcia hagués arribat ja a la seva maduresa i el seu equilibri.

Amb paciència, es van deixar passar els anys, però el temps de silenci no podia ser indefinit.

Alguna cosa falla a la democràcia espanyola si, avui, encara els botxins passen per davant de les víctimes.
Josep Ramoneda

Faig meva la reflexió de Josep Ramoneda, publicada al diari EL PAIS, el diumenge passat. Jo no no hauria pogut escriure millor. Us recomano l'article sencer El derecho a ser llorados, que trobareu a aquest enllaç

I per això, perquè El temps del silenci no pot ser indefinit, aquesta tarda, a les 18.30h, serè a la plaça de Sant Jaume (Barcelona).


Un clam de justícia és una plataforma que aplega ciutadanes, ciutadans i diferents entitats, associacions i organitzacions, l’objectiu comú de la qual és la defensa dels valors i la memòria democràtica

La memòria obre expedients que el dret considera arxivats
Walter Benjamin

UN CLAM DE JUSTÍCIA PER A LES MÉS DE 100.000 PERSONES DESAPAREGUDES
Un clam de justícia per als milers i milers de persones torturades i empresonades pel franquisme

HA ARRIBAT L'HORA DE LES VÍCTIMES

Dissabte, 24 d’abril, a les 18,30 hores
Concentració ciutadana a la plaça de Sant Jaume de Barcelona


Podeu veure també:
ELS CRIMS SÓN LES DESAPARICIONS [el mirador de les dones, 9 d'abril de 2010]



dijous, 22 d’abril de 2010

EDUQUEM EN IGUALTAT per un món més just per a tothom


El dissabte passat, la Blanca Vela em va escriure una breu missatge que deia: Anna, coneixes aquest web?, i a continuació posava l'enllaç http://www.educandoenigualdad.com/
Vaig contestar-li: hi entraré, i ho he fet.

EDUCANT EN IGUALTAT és un programa de FETE UGT en col·laboració amb l’Instituto de la Mujer i el Ministeri d’Igualtat. La seva finalitat és avançar en la igualtat tant en l’organització i funcionament dels centres educatius com en el currículum per anar cap a una societat més justa. El programa proporciona pautes per a:
  • Sensibilitzar la comunitat educativa sobre la importància que té educar en igualtat, afavorint la llibertat femenina i eliminant les situacions de discriminació cap a les nenes i les dones.
  • Incorporar en el currículum la realitat d’ambdós sexes, promovent relacions de confiança basades en la paraula i no en la força.
  • Formar alumnes en valors i actituds d’igualtat que els ensenyin a compartir la vida des del respecte, el reconeixement mutu, l’autonomia i la responsabilitat compartida.
  • Prevenir la violència contra les nenes i les dones.
  • Garantir la plena participació en igualtat d’homes i dones en tot el sistema educatiu.
  • Proporcionar al professorat eines teòriques i pràctiques per al desenvolupament d’un model d’educació compartida als centres.
  • Implementar la utilització d’un llenguatge no sexista en els centres educatius.
  • Visualitzar les pràctiques d’èxit que es duen a terme en matèria de coeducació.
  • Crear una xarxa en línia que fomenti la reflexió i l’intercanvi d’informació, materials i experiències entorn de la coeducació.
EDUCANT EN IGUALTAT disposa d'un web (el que em va recomanar l'amiga Blanca), dirigit per Montse Boix, amb materials didàctics en línia i assessoria psicopedagògica, una col·lecció de guies i materials per al professorat i l’alumnat, tallers per a nens i nenes....

He estat navegant pel web i mirant alguns dels materials i són molt recomanables!


Aído se convierte en la "mala del cuento" para "cargarse" a Cenicienta
Aído y Seara unen fuerzas para eliminar de las aulas algunos de los cuentos clásicos, con la ayuda de UGT
Igualdad propone vetar cuentos "sexistas" como "Blancanieves"
Estos experimentos de ingeniera social con los que se intenta dar contenido a un ministerio que debería desaparecer, muestran la decadencia absoluta en la que se encuentra el "arte del gobierno" por estos lares
Aquests només són alguns dels titulars i opinions que la campanya EDUCANT EN IGUALTAT va merèixer de... de qui voleu que sigui? doncs, d'ABC, LA RAZON, LIBERTAD DIGITAL.... que han tornat a trobar una "ocasió" per anar contra la ministra Aido i les accions a favor de la igualtat impulsades pel seu ministeri.

De tota manera, he tornat a mirar què deien els materials i he trobat que la fitxa 5 de la Guia per a l'educació infantil proposa una activitat amb el títol La princesa diferent que diu textualment
Els contes infantils estan plens d’estereotips sobre les dones i els homes. Gairebé totes les històries col·loquen les dones i les nenes en una situació passiva, en la qual el protagonista, generalment masculí, ha de realitzar diverses activitats per salvar-la. És el cas de la Bella Dorment, la Ventafocs, Blancaneus … Amb aquesta activitat, el conte es transforma explicant que la igualtat és divertida i emocionant tant per a les nenes com per als nens.
Objectius:
• Ensenyar-los a llegir de forma crítica els contes en què s’estereotipa el paper de les dones i els homes.
• Proposar models divertits i actius en els quals es puguin reflectir tant elles com ells.

Per tant, que no diguin el què no és, que es deixin de romanços!

O com diuen/diem les DONES EN XARXA: menos cuentos chinos y más cuentos no sexistas



Per un món més just per a tothom, cal educar en igualtat!
Ni un pas enrere

dimecres, 21 d’abril de 2010

DOROTHY HEIGHT, una vida dedicada a la lluita per la igualtat



Ahir, a les 17.29 hores, escrivia en el meu mur del Facebook
In memoriam! Ha mort Dorothy Height. Ha tingut una vida llarga (tenia 98 anys) i activa pels drets civils. Va ser presidenta (durant 40 anys) del Consell Nacional de Dones Negres dels EUA. L'Agrupació Dones de Dalt ha donat l'alerta. Si tinc ocasió li dedicaré un post en EL MIRADOR DE LES DONES; es mereix que la coneguem més
Una viriàsi (passa de moda aquests dies) m'ha brindat l'ocasió de fer-ho

Una vida dedicada a la lluita per la igualtat
Matriarca del moviment pels drets civils, Dorothy Irene Height ha dedicat la seva vida a la lluita contra el racisme i les injustícies socials i per la igualtat de gènere.

Segurament, la seva primera batalla i la seva primera victòria es va produir quan era escolar. El director de l'escola va voler impedir que fos la directora del cor, però aquest es va negar a cantar fins que li restituïssin el càrrec.

El seu nom va íntimament lligat al del National Council of Negro Women, una organització que va encapçalar durant 41 anys, des de 1957 quan va ser-ne elegida presidenta fins al 1998. Des del 1998 n'ha estat presidenta emèrita.


En aquesta imatge, podem veure-la al costat de Martin Luther King pronunciant el cèlebre discurs I have a dream, a les escales del Memorial a Lincoln, a Washington D.C., el 28 d’agost de 1963. Per cert, que anys més tard Dorothy Heigth es lamentava que cap dona parlés a favor dels drets de les dones el dia de la Marxa sobre Washington per la Llibertat i el Treball.
La senyora Height ha estat, possiblement, la dona més influent en el lideratge de la lluita pels drets civils, però els mitjans no li van atorgar la notorietat i el reconeixement que van atorgar a altres líders de la seva època.
THE WASHINGTON POST, 21 d'abril de 2010

Possiblement per això, en el meu cas i crec que no és únic, ha calgut que es morís per a tenir l'oportunitat de conèixer-la. Els diaris van plens de necrològiques amb dades biogràfiques

Diuen que va dir
vull ser recordada com una persona que va lluitar per la justícia i la llibertat
Que així sia!

També podeu llegir:
ISRAEL SEGREGA LES DONES [el mirador de les dones, 1 de setembre de 2009], dedicat en part a Rosa Park, la mare del moviment pels drets civils

dimarts, 20 d’abril de 2010

ELS LLIBRES



Me l'ha enviat, des de Grenoble, el meu cosí Ramon. Gràcies, Ramon; i gràcies al Didier

Molt adient per aquests dies previs a Sant Jordi. Molt adient, sempre.

El llibre, un projecte revolucionari

divendres, 16 d’abril de 2010

LES NOTIS DE LA MANOLITA (abril 10)


M'he afanyat a editar i publicar les NOTIS que em va enviar la Manolita fa uns dies perquè les tingueu abans de Sant Jordi. Venen carregades de novetats

NARRATIVA

- Maria Barbal ha presentat el seu nou llibre La pressa del temps (Destino), una recopilació de 27 relats, que ha escrit els dos darrers anys, després de publicar la novel·la Emma.

La publicació de La pressa del temps ha coincidit amb el 25 aniversari de la seva novel·la Pedra de tartera, un dels grans èxits de la literatura catalana contemporània, al convertir-se en allò que s'anomena un long seller, amb més de 300.000 exemplars venuts, dels quals uns 100.000 a Alemanya. Ara, Pedra de tartera és a punt de convertir-se en obra de teatre, per partida doble. De fet, es representarà el 23 d’abril de l’any que ve a Meiningen, en una versió de Joaquim Vidal-Folch, traduïda per Heike Nottebaum. També, es podrà veure una adaptació de Marc Rosich, dirigida per Lourdes Barba i interpretada per Àurea Màrquez, a la propera temporada del Teatre Nacional de Catalunya. La novel·la, amb la qual Barbal va començar l’anomenat cicle del Pallars, i que inclou Mel i metzines i Càmfora, compta amb unes seixanta edicions en editorials i col·leccions diferents, en català, castellà, portuguès, romanès, alemany, francès, holandès i eslovè. Aviat es traduirà a l’anglès i l’italià.
.
- Suma publica Los cuadernos secretos de Agatha Christie, editats per John Curran. Com indica el títol es tracta d’una troballa feta per aquest filòleg, amic del nét d’Agatha Christie, que li va encarregar la investigació sobre els quaderns de la famosa dama del crim. A més d’explicar com elaborava les seves obres, ha trobat dos relats inèdits, amb el personatge d’Hèrcules Poirot, La captura de Cerbero i El incidente de la pelota del perro.

- Flàvia Company publica L’illa de l’última veritat (Proa) on el protagonista transmet la història del seu naufragi real i moral a una narradora.

- Luisa González publica La posada de las almas (Edhasa). Els habitants d’un poble decideixen fer front a la seva més que probable extinció per la construcció d’una presa.

- Jacqueline Kelly publica La evolución de Calpurnia Tate (Roca editorial) en traducció d'Isabel Margelí. La protagonista és una nena que neix al segle XIX a Texas i que vol descobrir els secrets de les espècies que té al seu voltant, en un relat amb Darwin en el rerefons.

- Lars Kepler és el pseudònim de la parella Alexandra Coelho i Alexander Ahndoril que acaben de treure El hipnotista (Planeta). Són dos autors suecs que han decidit fer un homenatge a Stieg Larsson, escrivint novel·la negra. El protagonista de l’obra és un inspector, Joona Linna, i la hipnosi hi té un paper rellevant. El projecte és escriure 8 obres d’aquesta saga i ja tenen a punt la segona, El contrato Paganini.

- Jhumpa Lahiri publica Una terra estranya (Amsterdam/Salamandra en castellà), en traducció d'Ainara Munt al català i d'Eduardo Iriarte al castellà. L’escriptora d’origen bengalí, nascuda a Londres i criada als Estats Units, amb viatges anyals a Calcuta, ha escrit uns contes on l’adaptació i la identitat són temes cabdals. El llibre va ser escollit millor llibre de l’any pel diari The New York Times. Un premi que suma al Pulitzer aconseguit amb Intérprete de emociones.

- Carole Martínez publica Los hilos del corazón (Tusquets) en traducció de Javier Albiñana. És la lluita d’una dona per la supervivència a finals del XIX i principis del XX, al sud d'Espanya, en un entorn hostil i amb un do que pot suposar una maledicció.


- Anne Michaels
publica La cripta de invierno (Alfaguara) en traducció d’Eva Cruz.. Una història on els personatges comencen treballant en el trasllat dels temples d’Abu Simbel.

- Julia Navarro publica Dime quién soy (Plaza & Janés). Aquesta vegada, Navarro abandona les novel·les històriques que l’han fet famosa, per donar protagonisme a una dona que, a l’inici de la Segona República, decideix viure pel seu compte, deixant marit i fill.

- Marie NDiaye publica Tres dones fortes (Quaderns Crema / Acantilado en castellà) en traducció d’Anna Casassas al català i de José Ramon Monreal al castellà. És la història d’un trio de dones d’origen senegalès, amb la qual NDiaye va guanyar el premi Goncourt 2009.

- Cynthia Ozick publica El xal (Viena Edicions) en traducció de Dolors Udina. Està composat per dues històries, El xal i Rosa, dos moments en la vida d’una dona, al camp de concentració i a la vida posterior als Estats Units. En el record, la vida anterior, a Varsòvia.

- Katherine Pancol publica Los ojos amarillos de los cocodrilos (La esfera de los libros) en traducció de Juan Carlos Durán. Dues germanes, una amb èxit i l’altra no, intercanviaran els seus papers. Aquest llibre ha estat best seller a França on ha venut més d’un milió d’exemplars.

- Ruth Rendell publica El agua está espléndida (Plata). Una novel·la amb secrets de família que amaguen cadàvers i trames sense resoldre.

Alinea a la dretaASSAIG

- Verena Berger i Mercè Saumell són les editores d’Escenarios compartidos. Cine y teatro en España en el umbral del siglo XXI (Lit Verlag), un recull dels treballs d’investigadors europeus on s’aborda les relacions de cine i teatre des de l’inici de la transició fins ara.

- Marta Pessarrodona publica França 1939 (Ara llibres), un recorregut per la situació de diversos intel·lectuals catalans que van anar a l’exili. Soldevila, Riba, Pi Sunyer, Rodoreda, Obiols, Fontserè, la Institució de les Lletres Catalanes… Marta Pessarrodona ressegueix l’èxode de les institucions i de les persones, així com la seva estada forçada al país veí fins a l’embarcament cap a Amèrica. És un assaig al qual ha dedicat 4 anys de treball, amb l’apassionament que la caracteritza.



- Marjorie Perloff publica El momento futurista (Pre-Textos) on tracta de l’avantguarda futurista que va tenir a Rússia i Itàlia el seu moment més brillant.

POESIA

Edicions de 1984 publica Poesia completa d’Anna Akmàtova, en traducció de Jaume Creus. L’autora va pertànyer, amb Ossip Mandelstam, a una corrent poètica, l’acmeisme, que refusava els símbols i l’ambigüitat i buscava un llenguatge poètic d’imatges clares i llenguatge quotidià, allunyat de la mística.

- Wislawa Szymborska publica Aquí (Bartleby Editores) en traducció de Gerardo Beltran i Aberl A. Murcia, en una edició en polonès i castellà. Des que l’autora va ser premi Nobel al 1996 s’ha traduït força al castellà i al català. És un cant al moment que vivim.





PREMIS


- Begoña Aranguren ha guanyat el premi Azorín de novel·la amb El amor del Rey on narra la vida d’una amant d’Alfons XIII. Aquest premi el convoquen la Diputació d’Alacant i l’editorial Planeta i està dotat amb 68.000 euros. En aquesta 34 edició s’hi han presentat 132 originals.

- María Tena ha resultat finalista del Premi Primavera de Novel·la amb La fragilidad de las panteras. El premi és de 30.000 euros.

divendres, 9 d’abril de 2010

Els crims són les desaparicions



En aquestes urnes porten les restes d'un familiar assassinat pels franquistes i abandonat, amb nocturnitat, en una fosa comú d'Arucas (Gran Canaria). En aquesta fosa, s'hi han trobat els cadàvers de 24 persones desaparegudes el 1937. Ara les seves restes han estat enterrades, amb dignitat. Descansin en pau (els morts i la seves famílies que durant 73 anys han viscut amb el dolor afegit de no haver-los pogut donar sepultura). Fotos d'Arucas: Juan Carlos Alonso


Els veritables delictes són les desaparicions de la Guerra Civil i del franquisme i no la investigació del jutge espanyol, afirma l'editorial de The New York Times sobre el processament del jutge Baltasar Garzón pel Tribunal Suprem espanyol.

Garzón està acusat de prevaricar per haver-se declarat competent per a jutjar els crims i les desaparicions de persones durant la Guerra Civil i la dictadura franquista i haver ordenat que s'obrissin algunes foses on es sospitava que hi havien enterrades persones desaparegudes.

Fa pocs dies la meva amiga Herminia va escriure aquest text en el seu blog. Gràcies, Herminia. M'ha sembñat molt adient compartir-lo amb vosaltres.

VÍCTIMAS del Pozo del Olvido al Mausoleo del Recuerdo
Había reparado en él en la Plaza de la Constitución mientras Sergio Millares leía el manifiesto contra el olvido. Más que el pelo blanco, blanco, lo que me llamó la atención sobre aquel traje negro de setenta y tres años de luto era una expresión tal de dolor como yo no recuerdo haber visto otra en mi vida, y mira si he visto. Luego lo ví en la fila; cuando llegó su turno tomó la pequeña urna, la cogió como quien tiene entre sus brazos un hijo pequeño, el más preciado de los tesoros, y como si lo acunara pasó por delante de mí sin parar de llorar empapando las flores y el lazo con los colores de la bandera de la República. Lloraba por un padre que cuando lo mataron tendría, más o menos, la edad que tiene hoy su nieto.



Fueron tantas las lágrimas derramadas en el corto trayecto desde la Plaza hasta depositar la cajita en el coche fúnebre, que tengo la impresión de que traspasaron la madera y llegaron a los huesitos ¿de quién? ¿de su padre? ¿del padre de Balbina? ¿del de Pino Sosa? ¿del abuelo de su vecino? o ¿del tío de Juan?. Qué más da. Su padre estaba en una de las veinticuatro urnas sin nombre y, en su corazón, todos eran su padre.



Me lo volví a encontrar en el cementerio. Mientras los operarios, con un cuidado y una delicadeza llamativa, introducían una por una las pequeñas cajas en el Mausoleo del Recuerdo, él estaba semiescondido, apoyado en el tronco de un árbol llorando sin parar. Cómo lloraba aquel hombre. Cómo nos hizo llorar. La angustia solitaria de tantos años de silencio estalló en dolor compartido. Por fin el momento de reparar con un gesto de amor el odio recibido a través de unas balas una noche de 1937.


El acto de hoy en Arucas fue impecable. Sobrio, contenido. Las palabras de Millares, la música, el toque de silencio, el himno de la República por la que fueron vilmente asesinados. El cortejo. El pesar colectivo. Estuvo quien quiso estar.

Por supuesto que no fue el obispo. En un gesto vil de menosprecio el representante de la Iglesia oficial quiso ofender a las víctimas del franquismo no sólo con su ausencia. Lo que pasa es que no ofende quien quiere sino quien puede. No es comprensible tanta mezquindad. No se entiende que, aún, sectores de nuestra sociedad que se dicen cristianos no muestren compasión con la tragedia que miles de familias de este país arrastran desde hace tanto tiempo. Quedan muchos pozos, simas, mar feas y fosas comunes repletas de memoria regadas por la geografía española y hasta ahora, que cosas, el único imputado es el juez Garzón por querer hacer justicia. ¿Qué más nos queda por ver?



De momento tenemos la enorme satisfacción de haber participado hoy en un acto estremecedor en el que, por lo menos, las veinticuatro familias de las veinticuatro víctimas de Arucas saben donde están los suyos y adonde han de ir a llevarle flores. Que descansen en paz.


Herminia Fajardo, 21 de marzo de 2010

No volem que els falangistes tornin a guanyar la batalla

Jo com el ministre de Foment, José Blanco, respecto profundament la Justícia, però no vull que els falangistes i els seus hereus tornin a guanyar la batalla.
El ministro de Fomento, José Blanco, ha declarado hoy, en relación al procesamiento del juez Baltasar Garzón, que respeta "profundamente" a la Justicia, pero no le gustaría que "los falangistas ganaran de nuevo la batalla".Falange Española de las JONS, junto al sindicato ultraderechista Manos Limpias y la asociación Libertad e Identidad, es una de las entidades que se han querellado contra Garzón por haberse declarado competente para investigar los crímenes y desapariciones durante la Guerra Civil y la dictadura (EFE, 9 de abril de 2010)

Contra la vergonya de milers de desapareguts
Com a tothom, suposo, hi ha gent que em cau bé i altres que no. Acostuma a haver-hi una base racional que justifica els meus gustos i disgustos però no sempre és així. Baltasar Garzón és de les persones que no em cauen bé. Falta d'empatia? Comportaments, al meu parer, desafortunats? De tot una mica i més. Per què acabo de fer aquesta confessió? Doncs perquè quedi clar que no defenso la persona de Garzón.

Em posiciono al costat de les víctimes del franquisme i contra la impunitat dels criminals. Contra la vergonya que significa que les restes de milers de demòcrates continuïn indignament enterrats en foses comunes o, molt pitjor, que milers de demòcrates continuïn desapareguts sense que les seves famílies sàpiguen que els va passar i on poder ser!

Per tot això he signat el MANIFIESTO POR LA JUSTÍCIA DEL JUEZ BALTASAR GARZÓN

Que la memòria venci l'oblit


dissabte, 3 d’abril de 2010

EUROPA I LES DONES: la presidència espanyola (2)


Foto de família de les participants a la 5a Trobada Espanya-Àfrica DONES PER UN MÓN MILLOR, celebrada a València els dies 27 i 28 de març de 2010

Més de cinc-centes dones dels cinc continents s'han reunit a València en defensa dels drets de les dones, especialment de les dones africanes, autèntic motor del desenvolupament polític, econòmic i social d'Àfrica. La trobada s'ha celebrat en el marc de la presidència espanyola de la Unió Europea.

L'objectiu de la 5a Trobada Africa-Espanya Dones per un Món Millor era que els governs col·loquin la lluita contra la violència masclista a les seves agendes polítiques, a la vegada que atorguen més participació a les dones i posen fi als conflictes armats.

DONES PER UN MÓN MILLOR és un referent internacional en la lluita per la igualtat de gènere. Formada per centenars d'organitzacions, la xarxa de dones africanes i espanyoles per un món millor és un espai de relació i de diàleg per a la cooperació, la solidaritat i l'empoderament de les dones com a agents actives de desenvolupament.

Abans de València, les torbades de la xarxa han tingut com a escenari Moçambic (2006), Madrid (2007), Níger (2008) i Libèria (2009).

’Ellas son... África’



A la Trobada es va presentar el documental ELLAS SON... ÁFRICA, elaborat per quatre realitzadores espanyoles (Laura Mañá, Patricia Ferreira, Inés París i Chus Gutiérrez) i rodat a Mali, Etiòpia, Namíbia i Moçambic. El documental, produït per Bausan Films, compta amb la col·laboració de Televisión Española i de l'Agencia Española de Cooperación y Desarrollo.

La DECLARACIÓ DE VALÈNCIA, 10 COMPROMISOS CONTRA LA DISCRIMINACIÓ

Los derechos de las mujeres son parte esencial de los derechos humanos y como tales deben ser respetados. Sin embargo, y a pesar de los avances, la falta de voluntad política, la insuficiencia de recursos, las restricciones vinculadas a usos y costumbres de distinta naturaleza impiden, aún hoy, su libre ejercicio.

Es por tanto imprescindible consolidar modelos sociales que dignifiquen la vida de las mujeres en un mundo sin discriminación y sin violencia, en un mundo igual para todos, en un mundo donde los derechos sean hechos.

Para alcanzar esa meta, para seguir avanzando, las más de 500 mujeres -procedentes de 50 países africanos, de España, Europa e Iberoamérica- reunidas en Valencia los días 27 y 28 de marzo de 2010 en el V Encuentro de Mujeres por un Mundo Mejor, acordamos los siguientes compromisos:

1. EN APOYO al liderazgo político: nos proponemos poner en marcha, desde la convicción de que el liderazgo de las mujeres enriquece el tejido democrático, un programa permanente de liderazgo político y social en el Centro de Formación Regional de Bamako, que se abrirá en los próximos meses.

2. En apoyo al desarrollo institucional: Nos proponemos doblar el número de programas de refuerzo de las instituciones democráticas que acordamos en Monrovia.

3. En apoyo al liderazgo empresarial: Nos proponemos seguir facilitando el acceso de las mujeres a los medios y recursos productivos, fomentando el desarrollo de empresas dirigidas por ellas con la creación de dos centros regionales de promoción empresarial.

4. PARA AVANZAR en el acceso a las microfinanzas: Nos proponemos incorporar a la agenda de la Cumbre Mundial del Microcrédito, que se celebrará en Valladolid el año 2011, las fórmulas para que las mujeres puedan ampliar su acceso a las microfinanzas y el crédito.

5. Para avanzar en la gestión agrícola: Nos proponemos seguir contribuyendo a la capacitación de las mujeres programando cursos regionales de formación continuada en gestión, comercio y asociacionismo agrícola del Centro de Formación de Malí.

6. Para avanzar en la concertación con otras instituciones: Nos proponemos favorecer la cooperación con otras organizaciones regionales, apoyando los objetivos de la Década de las Mujeres Africanas lanzada recientemente por la Unión Africana y Naciones Unidas.

7. PARA CONSOLIDAR la educación: impulsaremos un programa de formación, organizado por la Universidad Nacional de Educación a Distancia de España, para incrementar el número de maestras en diversos países africanos y ampliaremos los proyectos de cooperación cultural que ya venimos realizando.

8. Para consolidar los sistemas de salud: Nos proponemos iniciar, en diversos países, un programa de formación de enfermeras y matronas que garantice una mejor asistencia primaria.

9. Y para todo ello, nos comprometemos a aprobar, antes del próximo Encuentro de Mujeres por un Mundo Mejor, el PLAN ESTRATÉGICO, presentado aquí en Valencia, con objetivos específicos y acciones concretas.

10. Nos comprometemos a reunirnos de nuevo, en el VI ENCUENTRO que se celebrará el año próximo en Namibia.

Valencia, diumenge, 28 març 2010



José Luís Rodriguez Zapatero, com a president de torn de la Unió Europea, va clausurar la Trobada amb un discurs que es va centrar en els drets humans i el creixement econòmic, que juntament amb la sanitat i l'empoderament de les dones eren els principals temes abordats a València. En aquest vídeo podeu veure la seva intervenció, així com la de Bibiana Aido, ministra espanyola d'Igualtat.



Podeu veure també:
EUROPA I LES DONES: la presidència espanyola [el mirador de les dones, 3 de febrer de 2010]


Amb considerable retard, he pogut acabar d'escriure aquest comentari. Vaig començar-lo fa una setmana. Finalment!

divendres, 2 d’abril de 2010

SENTIM-NOS DEESSES!


Al darrer Consell Plenari de l'Ajuntament de Barcelona, celebrat fa una setmana, Elsa Blasco, la regidora de Dones i Joventut, va presentar a tots els grups municipals les 560 propostes de dones per a transformar Barcelona, el document que recull les conclusions del II Congrés de les Dones de Barcelona, celebrat els dies 16 i 17 d'octubre de l'any passat. Prèviament, el document fou aprovat pel Plenari del Consell de les dones de Barcelona del dia 13 de gener i publicitat en el marc del XXIV Premi 8 de març- Maria Aurèlia Capmany.

Les 560 propostes estan estructurades a partir dels quatre eixos temàtics del congrés: ciutadania, cultura, temps i treballs, i espai públic i vida quotidiana, i seran la base per a l’elaboració del nou Pla Municipal per a les Dones 2011-2014. Abans però es destriaran les propostes que són de competència municipal i quines no ho són, per tal de canalitzar-les a les institucions competents.

Principals conclusions del II Congrés de les Dones de Barcelona

  • Posar en valor per part de tots els agents socials les activitats de cura de les persones i avançar cap a la corresponsabilitat del treball domèstic i familiar. Les dones han regalat a la ciutat un nou concepte, la CUIDADANIA . Barcelona ha de ser una ciutat que valori, no només les tasques productives de la seva ciutadania sinó també les adreçades a tenir cura dels altres.
  • Reconèixer que Barcelona ha millorat els darrers anys els espais per a les dones, ara cal donar un pas més, cal una nova racionalització dels temps. Cal entendre la conciliació de la vida laboral i familiar per a tothom, per a les dones que ja ho venen fent i també pels homes, que tot just comencen.
  • Promoure que les dones polítiques, independentment del partit al que pertanyin, es comprometin a treballar conjuntament pels drets de les dones: un Pacte de Gènere.
  • Avançar en políques inclusives enfocades a dones amb especial vulnerabilitat (grans, discapacitades, nouvingudes?), elaborant aquestes polítiques donant veu als propis col·lectius, avançar cap a l'empoderament.
  • El debat respecte al treball sexual presenta diferents visions i no és en el marc del Congrés que es pendrà cap decisió. El II Congrés de Dones sí que demana al Consell de les Dones que es lideri un debat que ajudi a decidir les formes en què s'ha d'actuar.
  • Plantejar les qüestions que afecten a les dones en base als seus drets per davant de qualsevol altra qüestió: drets a decidir, dret al propi cos.
  • Trencar estereotips en el tractament de la imatge de les dones als mitjans de comunicació i aconseguir plenament la utilització d'un llenguatge no sexista.
  • Incloure l'enfocament de gènere en qualsevol formació tècnica i/o professional; arquitectura, informàtica, enginyeria, història?.
  • Augmentar el número de places d'escoles bressol.
  • Fer de Barcelona una ciutat totalment accessible.

En el seu moment, vaig escriure dos comentaris en aquest MIRADOR sobre el II Congrés de les Dones de Barcelona
- LA CARTA EUROPEA PER LA IGUALTAT D'HOMES I DONES A LA VIDA LOCAL [el mirador de les dones, 25 d'octubre de 2009]
- PROCÉS AL PATRIARCAT en majúscules [el mirador de les dones, 25 d'octubre de 2009]
Ara, vull aprofitar l'ocasió per a recomanar-vos que llegiu la conferència inaugural del Congrés: LES DONES COM A SUBJECTE DE TRANSFORMACIÓ SOCIAL, a càrrec d'Amelia Valcárcel. Crec que no m'equivoco si dic que ens va agradar a totes les dones que vam participar a la sessió d'obertura del Congrés. Paga la pena. La trobareu en aquest enllaç.

De tant en tant, SENTIM-NOS DEESSES
També us recomano que visioneu la taula rodona celebrada el dia següent amb el títol L'EVOLUCIÓ DE LES POLÍTIQUES D'EQUITAT DE GÈNRE A BARCELONA I NOUS REPTES I OPORTUNITATS, molt ben moderada per la Milagros Pérez Oliva. Em va agradar. Sobretot em va agradar la Marina Subirats quan va reivindicar la UTOPIA.
Necessitem pensar la utopia.
Necessitem pensar com si fóssim omnipotents.
De tant en tant, necessitem sentir-nos deesses, però no de les de l'antiguitat, de les del patriarcat.
És un exercici que costa perquè ens han educat a pensar només el que és possible, a pensar espais reduïts, espais petits.
Doncs no, de tant en tant em de dir-nos: Ara, si jo volgués, podria fer el que fos, el que jo desitjo, sense pensar en totes les dificultats. Ara sóc omnipotent i si ho sóc, com organitzaria tal cosa....

http://php.dracpixelhost.com/congresdeladona/