Pàgines

divendres, 25 de setembre de 2009

AVORTAMENT: Fa 30 anys que tinc 30 anys i encara espero!


Fragment d'un cartell de PAN Y ROSAS

Cada vuit minuts mor una dona a causa d'un avortament il·legal

Quasi la meitat (20.000.000 dels 42.000.000) dels avortaments que es practiquen al món, anualment, són considerats il·legals i es realitzen en condicions de clandestinitat i amb risc per a la salut de la dona

Són dades de Woman on Waves, les dones sobre les ones, una ONG holandesa que es dedica a prevenir embarassos no desitjats i avortaments insegurs per tot el món, a bord d'un vaixell.

Vaixell de Women on Waves en aigües internacionals on professionals de la medicina practiquen avortaments a dones que viuen en països on aquesta pràctica és prohibida

El 1990, a l'Argentina, en el marc de l'Assemblea del Moviment Feminista Llatinoamericà, es va instaurar el Dia per a la Despenalització de l'Avortament, el 28 de setembre. A molts països d'Amèrica Llatina l'avortament en mans no qualificades i en condicions dolentes eren la primera causa de mortalitat de les dones fèrtils en molts països. Una situació que es manté i es repeteix també a l'Àfrica i a l'Àsia. I a molts països occidentals també és prohibit o té limitacions legals. En el nostre cas, l'avortament només és legal sota tres condicions.
Fa trenta anys que tinc trenta anys (de fet en tinc 57) i encara no avorto, ni lliure ni gratuïtament (i no és per la menopausa...)
Frase manllevada a Caladona
Per a no haver d'esperar més, ens veiem
el PROPER DILLUNS (28 de setembre)
a les 7 del VESPRE
a la PLAÇA de SANT JAUME (Barcelona)



Redactat per Anna González Batlle, el setembre de 2009

COMUNICACIÓ NO SEXISTA



El 7 d'octubre, a les 8 del vespre, a la Llotja de Mar, es lliuraran els Premis de COMUNICACIÓ NO SEXISTA, que atorga l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC).

Aquests guardons van reemplaçar l'any passat als Premis Periodístics Lliris, Cards i Rosa del Desert que lliurava l'ADPC des de l'any 1992.


Premis de Comunicació No Sexista 2008

Un exemple de bones pràctiques
No copiaré la llista de premiades i premiats els darrers 16 anys. Es poden trobar a la web de l'ADPC. Per la seva actualitat vull referir-me a exemple de bona pràctica de comunicacio no sexista premiat a l'edició de l'any passat. Crec que a les persones que fins avui no heu sentit a parlar d'aquests guardons us donarà idea del que volen ser els PREMIS DE COMUNICACIÓ NO SEXISTA. Es tracta del Premi Bones Pràctiques en Comunicació no sexista atorgat als diaris AVUI, 20 Minutos i Público per eliminar o no incorporar anuncis de contactes discriminatoris a les seves pàgines.

Sobre aquest tema us suggereixo que llegiu l'article

- ELS PUTEROS, clau de volta de la prostitució [el mirador de les dones, 7 de setembre], on parlo de la doble moral de molts mitjans que denuncien la prostitució (al carrer, és clar!) i alhora venen espais publicitaris per anunciar prostíbuls i "serveis de relax".

També us recomano el darrer post de les amigues de CICATRICES TRANSGÉNICAS



Si les vostres agendes us ho permeten, sereu molt benvingudes (i benvinguts) a la festa del premis de l'ADPC.
M'agradaria que ens hi trobéssim!



Redactat per Anna González Batlle, el setembre de 2009

dimecres, 23 de setembre de 2009

FEMITIC, ara a VOTAR!

El termini per a presentar propostes al FEMITIC, el festival de vídeos per a dones organitzat per DONES EN XARXA, ja s'ha acabat. Ara som a la fase de les votacions per a escollir els 10 millors treballs del total de 119 vídeos presentats.







Fins el 19 d'octubre!
L'elecció dels millors treballs audiovisuals es fa per votació popular. És a dir, hi pot participar tothom. Per tant, us convido a participar-hi.

Entreu a la pestanya veure tots els vídeos o bé al canal de FEMITIC a Youtube. Mireu l'oferta i voteu els vídeos que més us hagin agradat.

Penseu que en molts casos són obres primerenques de dones amb coses a dir i amb la suficient il·lusió i gosadia (no és el meu cas, ho confesso) per a convertir-se en creadores audiovisuals i penjar la seva obra a la xarxa, exposada a la mirada de tothom
Recordeu que els principals objectius de FEMITIC són:
  • promocionar l'accés de les dones a Internet (al nostre país hi ha més homes que dones internautes i, a més, la diferència de gènere augmenta en lloc de reduir-se)
  • visibilitzar els continguts digitals creats per dones.
i que els vídeos havien de girar al voltant del tema dones i internet.


També podeu llegir:

MÉS DONES A LA XARXA [el mirador de les dones, 25 de juny]

Redactat per Anna González Batlle, el setembre de 2009

dimarts, 15 de setembre de 2009

LES NOTIS DE LA MANOLITA (setembre 09)

Ja hem tornat, una miqueta abans de l'anunciat, esperant que hàgiu passat un bon estiu i que hàgiu disfrutat amb la lectura

La Manolita ens ha enviat la seva tria de

NOVETATS EDITORIALS

Arqueòloga

- María Bunar publica Un paso entre dos mundos (SGEL), on es relaciona una arqueòloga d’ara amb les investigacions de Champollion a Egipte i l’època egípcia que investiga. Bunar és historiadora i aquesta és la seva primera obra.




Comissària


- Rosa Ribas publica Con anuncio (Viceversa), la seva segona novel·la negra amb el personatge de la comissària Cornèlia Weber –Tejedor, de filiació alemanya-espanyola. És un cas que la farà treballar amb un comissari masclista i racista. L’autora és del Prat de Llobregat.


enGabiades

- Xirin Ebadi, premi Nobel de la Pau 2003, publica La jaula de oro (La Esfera de los libros) un repàs, des de la ficció, de la història recent de l’Iran. Segons diu, ha escollit la narrativa per aconseguir major difusió.

Si voleu saber més coses sobre l'autora, llegiu I QUI ÉS XIRIN EBADI? a l'article L'IRAN, LES DONES I LES ELECCIONS [2]


Esclaves

- Isabel Allende publica La isla bajo el mar (Plaza & Janés), una història d’esclaus situada al segle XVIII, on les dones tenen un paper preponderant.


Exili argentí

- Montserrat Bacardi publica Catalans a Buenos Aires. Records de Fivaller Seras (Pagès Editors). És una història de la comunitat catalana a l’Argentina, les seves institucions i moltes anècdotes recollides de Fivaller Seras, un personatge que era una memòria vivent des de la seva llibreria D’Artagnan a Buenos Aires. Fivaller Seras va morir l’abril passat.


Famílies

- Lionel Shriver publica El mundo después del cumpleaños (Anagrama), la història d’una parella on s’introdueix una tercera persona. Lionel Shriver és el pseudònim de Margaret Ann i va guanyar l’Orange Prize 2005 amb l’exitosa Tenemos que hablar de Kevin.

- Milena Agus, publica Mientras duerme el tiburón (Siruela), on narra les relacions en el si d’una família sarda força estranya. L’autora, italiana nascuda a Gènova, però que ha adoptat Sardenya per viure, és autora de Mal de piedras, també publicada per Siruela, amb força èxit.

- Martina Cole publica Más cerca (Alianza) en traducció de Juan Castilla Plaza. Una novel·la negra que, a més de l’acció habitual, mostra la interioritat de les famílies relacionades amb el món del crim.

- Janice Y.K. Lee publica La maestra de piano (Salamandra) en traducció de Gema Moral. L’obra se situa al Hong Kong dels 50 del segle passat, amb l’afegit de salts enrere al temps de l’ocupació japonesa.




Medieval


- Claudia Casanova publica La tierra de Dios (Planeta), una novel·la històrica amb una protagonista, Aalis de Saint.Noire, que ja havia estat protagonista de La dama y el león, una anterior novel·la de l’autora, publicada fa tres anys.







sobre Menjar


- Felicity Lawrence publica ¿Quién decide lo que comemos? (Urano), sobre els efectes de la globalització en la indústria agroalimentària i, en darrer terme, en la nostra salut. L’autora és una periodista especialitzada en temes d’alimentació.

- Monica Ali publica En la cocina (Duomo), la història d’un xef, a qui les pressions laborals i personals, el condueixen a una crisi. L’autora va néixer a Bangladesh i va anar a viure a Anglaterra als 3 anys.


Pionera

Dues autores tracten el mateix personatge. Clelia Martínez Maza publica Hipatia (La Esfera de los libros) i Olalla García publica El jardín de Hipatia (Espasa Calpe).

Ὑπατία (370 – 415) és la primera dona matemàtica de la qual es té coneixement documentat. També va ser molt reconeguda en el camp de l’astronomia (hi ha un cràter i un espadat lunars amb el nom d'Hypatia) i en el de la filosofia neoplatonisme.


Poesia

- Olga Xirinacs publica Óssa Major. Poesia completa (1977-2009) (Editorial Òmicron), un volum de més de 1.000 pàgines, on recull 32 anys de treball poètic.

- Isabel Clara Simó publica El conjur (Edicions 62), el seu primer llibre de poemes.


Reines

Mª Pilar Queralt publica La rosa de Coimbra (Styria), una biografia novel·lada d’Isabel d’Aragó, neta de Jaume el Conqueridor, que va ser reina de Portugal. És la tercera d’una sèrie dedicada a primeres dames portugueses. Les anteriors van ser Inés de Castro i Leonor.






Lletra gran

Facilitar la lectura és l’objectiu de la col·lecció Lectura Plus que promouen Grup 62, Grup Planeta i “La Caixa”. La proposta és editar més de 100 obres d’autors universals amb una lletra més gran que l’habitual. Edicions 62 farà els llibres en català i Grup Planeta, els de castellà. “La Caixa” els utilitzarà als clubs de lectura de gent gran dels seus més de 600 centres.
La idea d’editar amb lletra gran la va llançar Agatha Christie el 1964, perquè les seves amistats poguessin seguir llegint els seus llibres.


Més sobre Rodoreda


L’actriu nord-americana Jessica Lange donarà vida a la Colometa de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, al teatre Romea l’any que ve. Ho farà en anglès, sota la direcció de Joan Ollé Aquest espectacle es va estrenar al maig al Baryshnikov Arts Center de Nova York en el marc del Catalan Days, organitzat per l’Institut Ramon Llull.


Bon inici de curs!!


Redactat per Anna González Batlle, el setembre de 2009

dilluns, 14 de setembre de 2009

DIA INTERNACIONAL CONTRA LA PUBLICITAT SEXISTA

FENT XARXA

A través de MIZANGAS (Movimiento de Mujeres Jóvenes Afro) de l'Uruguai he sabut que avui, 14 de setembre, se celebra el DIA INTERNACIONAL DE LA IMATGE DE LES DONES, una ocasió per posicionar-nos en contra de la publicitat sexista.

Les noves amigues del Facebook m'han fet conèixer el blog PALABRA DE MUJER, escrit a Venezuela. En el post "Sexismo en la publicidad" trobareu el Decàleg sobre publicitat sexista elaborat per FEMINISTAS DEL BIO-BIO (Xile)


DECÁLOGO PARA IDENTIFICAR LA PUBLICIDAD SEXISTA

  1. Promueve modelos que consolidan pautas tradicionalmente fijadas para cada uno de los géneros. Anuncios e imágenes que siguen perpetuando los roles tradicionalmente asignados a cada género, ajenos a los cambios sociales y a las nuevas realidades vividas por muchas mujeres.
  2. Fija unos estándares de belleza femenina considerados como sinónimo de éxito. Anuncios e imágenes que limitan las posibilidades de éxito social para las mujeres al seguimiento de unos modelos de belleza.
  3. Ejerce presión sobre el cuerpo femenino a través de determinados tipos de productos. Anuncios e imágenes que limitan los objetivos vitales de las mujeres a la adecuación a unos determinados patrones estéticos. En estos anuncios, las mujeres aparecen descontextualizadas, parece que no hacen nada, sólo centran sus diálogos en el cuidado corporal.
  4. Presenta el cuerpo de las mujeres como un espacio de imperfecciones que hay que corregir. Anuncios e imágenes que presentan los cuerpos de las mujeres y sus cambios debidos a la edad como “problemas” que es preciso ocultar y/o corregir.
  5. Sitúa a los personajes femeninos en una posición de inferioridad y dependencia. Anuncios e imágenes que presentan a las mujeres como dependientes con respecto a los hombres, en un segundo plano, sin voluntad, pasivas y sumisas. Llama la atención el recurso a una imagen postrada, sometida, de las modelos en los reportajes de moda.
  6. Excluye a las mujeres de las decisiones económicas de mayor relevancia. Anuncios e imágenes que siguen perpetuando los roles tradicionalmente asignados a cada género y que siguen considerando que las mujeres no tienen autonomía económica, las sitúan en un segundo plano cuando se trata de tomar decisiones sobre compras de mayor cuantía económica.
  7. Aleja a las mujeres de los espacios profesionales prestigiados socialmente y, por el contrario, les asigna los roles de limpieza, cuidados y alimentación familiar. Anuncios e imágenes que siguen manteniendo el tradicional reparto de espacios, asignando a las mujeres el ámbito de lo privado, desprovisto de prestigio, y a los hombres el espacio de lo público, del saber y de la autoridad.
  8. Niega los deseos y voluntades de las mujeres y muestra, como “natural”, su adecuación a los deseos y voluntades de las demás personas. Anuncios e imágenes que nos muestran a mujeres realizadas como personas en la medida en la que responden a lo que los demás piden de ella: los hijos e hijas, el marido, la madre. Aun cuando una mujer tenga uno o más trabajos fuera del hogar, deberá ocuparse de todo cuando regresa a casa, se le exige ser “superwoman”.
  9. Representa al cuerpo femenino como objeto, esto es, como valor añadido a los atributos de un determinado producto; como su envoltorio, en definitiva. Anuncios e imágenes que recurren al cuerpo femenino, o al fetichismo de determinadas partes del mismo: labios, pies o prendas de vestir femeninas, como reclamo para atraer la mirada y la atención del potencial cliente.
  10. Muestra a las mujeres como incapaces de controlar sus emociones y sus reacciones, “justificando” así las prácticas violentas que se ejercen sobre ellas. Anuncios e imágenes que muestran a las mujeres movidas por caprichos, faltas de juicio en sus reacciones y comportamientos, histéricas, charlatanas… En el fondo, se está recurriendo a estereotipos conductuales muy habituales en la representación tradicional de las mujeres. En estos mensajes, las mujeres quedan ridiculizadas o han de ser vueltas a la cordura por el elemento masculino.



MI VIDA TIENE VALOR
MI CUERPO NO TIENE PRECIO


Redactat per Anna González Batlle, el setembre de 2009

dilluns, 7 de setembre de 2009

ELS PUTEROS, clau de volta de la prostitució

A les primeres dècades de la democràcia, cap home jove hauria fardat de freqüentar prostitutes.

Ésser putero (segons el diccionari, home que li agrada tractar o tenir relació amb prostitutes) es considerava propi de carca-mals reaccionaris.



L'endemà del reportatge sobre la prostitució a la Boqueria al diari EL PAÍS, Gemma Lienas hi publicava un article d'opinió que podeu llegir íntegre en aquest enllaç. Les dues frases amb que he iniciat aquest comentari pertanyen a l'article de Lienas (la introducció de la paraula i de la definició de PUTERO és meva).

Per què he començat amb aquesta afirmació? Doncs perquè la comparteixo i em sembla que hauria se ser motiu de reflexió davant de la realitat actual.

Fa una dècada (no cal anar més lluny), el perfil del putero (em nego a utilitzar la paraula client) era el d’un home amb una mitjana de 40 anys, que buscava en el sexe de pagament experiències que no obtenia amb la seva dona o parella i que era conscient del risc de contraure malalties de transmissió sexual si no es prenien determinades precaucions.

Actualment, el retrat robot del putero és el d'un home molt més jove, amb una mitjana d’edat de 30 anys; poc informat i, el que és pitjor, poc interessat a conèixer el risc de contraure i de transmetre infeccions de transmissió sexual; busca prostitutes joves; consumeix alcohol i drogues quan està amb les dones prostituïdes, a les quals incita a consumir-ne amb ell; demana sexe sense precaució i està disposat a pagar més per no fer servir preservatiu.

Un de cada 4 homes catalans es confessa putero (reconeix que va de putes)

A aquest retrat robot dels puteros nacionals (els que viuen i treballen a Catalunya) cal afegir els puteros conseqüència del turisme d'aluvió. Aquells que venen a la ciutat de la permissivitat (tolerància excessiva, segons el diccionari) atrets per la facilitat d'obtenir sexe, drogues i alcohol a bon preu. Sé de que parlo. Fa trenta anys que visc a Ciutat Vella, concretament al Gòtic. A la cantonada de casa meva, a més dels preceptius llauners de cervesa, hi han els venedors de droga. La presència dels llauners és una novetat relativament recent. De droga sempre se n'hi ha vengut. Però els camells i els compradors han canviat. Els primers molt més agressius l'ofereixen, sense cap mena de dissimul, als segons: els milers de turistes que passen diàriament pel carrer. El que ja no tinc a la cantonada és el grupet de tres o quatre dones que es dedicaven a la prostitució. Les meves veïnes els hi deia jo, perquè quan vaig arribar no coneixia ningú al barri i a ells les veia cada dia (amb els temps vaig descobrir que dues eren veïnes, veïnes). Els va arribar l'edat de la jubilació. A altres més joves han estat foragitades per la nova prostitució.

Un exercici de funambulisme de la Defensora de les lectores i els lectors
Milagros Pérez Oliva, defensora de les lectores i lectors del diari EL PAÍS, publicava el diumenge una tribuna sobre el reportatge titulat Sexo de pago al aire libre y el pleno centro de Barcelona, encapçalat per una gran fotografia a cinc columnes on una prostituta era penetrada per un putero i una altra estava practicant una felació. L'edició catalana del diari dedicava tres pàgines al tema amb altres fotografies de sexe explícit.
«¿Cuando una imagen está justificada y cuándo traspasa la raya del amarillismo, el morbo o el sensacionalismo?

¿Ha movido el diario los límites que venía observando en relación a la publicación de imágenes sexuales? Evidentemente, sí. De hecho, es la primera vez que se publican unas fotografías de esa naturaleza. La raya se ha movido y eso ha provocado quejas y división de opiniones en la redacción. Está claro que imágenes como éstas no existían hace unos años, o al menos no eran tan visibles. El fenómeno de la prostitución no sólo se está extendiendo y agudizando de forma alarmante, sino que cada vez adquiere mayores cotas de sordidez y explotación de las mujeres.

¿Era necesario que las imágenes fueran tan explícitas? Y si lo que se pretendía era "mostrar" para denunciar, ¿hacía falta tanto despliegue o con una buena foto hubiera sido suficiente? Es cierto que han quedado sin publicar algunas aún más explícitas y más sórdidas. Pero ése es un argumento falaz: cuando en periodismo se sobrepasa un límite, quienes lo hacen suelen argumentar que hubiera podido ser peor.»

Acabo de reproduir uns paràgrafs de l'article però us aconsello que llegiu l'article sencer: Fotos de sexo: cuando los límites se mueven. Crec que les preguntes plantejades són adequades; una cosa diferent és que ho siguin les respostes. M'agradaria conèixer que n'opineu.

Per cert, no se m'oblida la tribuna de Milagros Pérez Oliva titulada Carla Bruni, la princesa Letizia y la fiebre rosa sobre la publicació d'una altra imatge que també va causar molta polèmica: ELS CULS DE LA BRUNI I DE LA ORTIZ [el mirador de les dones, 29 d'abril]
En aquella ocasió, la Defensora d'El PAÍS, acabava la seva tribuna així
«La reacción que ha provocado la fotografía de portada debe ser vista como una subida de fiebre, como un síntoma de alerta ante peligros que debemos evitar. Lo que muchos lectores no toleran de EL PAÍS es que haga lo contrario de lo que predica en sus editoriales. Y lo que más valoran es su fiabilidad y su rigor. La información no tiene por qué ser aburrida. Hay muchas formas de explicar la realidad de forma interesante y atractiva. La polémica es saludable. Indica que recurrir al amarillismo o la salsa rosa puede convertirse en una trampa para los medios serios: defraudarán a sus lectores fieles y no es seguro que atraigan a otros. Al fin y al cabo, si lo que se busca es sensacionalismo, la prensa amarilla siempre lo hará mejor.»

La doble moral d'alguns mitjans
Fins ara he parlat d'EL PAÍS perquè ha estat el primer en tractar (esbiaxadament i amb pràctiques censurables) el tema. Però tots els mitjans s'hi han afegit amb un tractament, en la majoria dels casos, incorrecte i posant l'accent en l'oferta (les prostitutes), no en la demanda (els puteros)

És significatiu el cas de LA VANGUARDIA que el mateix dia que denunciava la gravetat de la prostitució al carrer tenia més de 200 anuncis de relax (és a dir, de prostitució) a les seves pàgines.

Prohibició / legalització / tolerància...
Com era d'esperar ha tornat ha reaparèixer amb intensitat el debat mai tancat sobre la prostitució, una activitat alegal, que es regeix -també- per la llei de l'oferta i la demanda. Tornen a sortir veus reclamant la seva legalització o la seva abolició. O les que reclamen, com ICV-EUiA, la creació de zones de tolerància en alguns carrers on les prostitutes puguin exercir (sempre que els veïns hi estiguin d'acord, afegeix Joan Herrera. Quin acudit!)

De moment les mesures que s'han adoptat són d'ordre públic: presència dels cossos policials al Raval perquè sembla que hi ha consens en una sola cosa: la prostitució és una pràctica indesitjable al carrer!

Però com afirma Ángeles Álvarez, portaveu adjunta del socialistes a l'Ajuntament de Madrid i feminista,
«Si aquesta és una pràctica social indesitjable al carrer, també ho és fora d’ell. S’ha d’eradicar la prostitució, però no només la que s’exerceix a la via pública.

En aquest debat no es pot parlar exclusivament que hi ha moltes dones prostituïdes al carrer, sinó també que hi ha molts homes que demanen els seus serveis.

La solució passa per mesures més combatives com multar a qui promou la prostitució i a qui la compra, no a les víctimes d'aquest mercat que són les dones»




Redactat per Anna González Batlle, el setembre de 2009

L'IRAN: la primera dona ministra, però...


El reelegit (amb frau electoral) president iranià, Mahmud Ahmadineyad ha designat la primera dona ministra en els 30 anys de República Islàmica(1). La ginecòloga Marzieh Vahid Dastjerdi, de perfil ultraconservador, és la nova titular de Sanitat.

Tot apunta que Ahmadineyad ha volgut fer un gest d'apropament a les dones després que aquestes hagin tingut (i tinguin; la lluita continua) un important paper en les manifestacions contra la tupinada a les darreres eleccions i contra les condicions de segregació i de discriminació que pateixen. De fet, el president va proposar dues altres candidates a ministre. El Parlament no els va donar la seva confiança.



PERÒ, una flor no fa estiu
És a dir, la presencia de Dastjerdi en el govern de la República Islàmica no garanteix que es produeixi cap canvi en la situació de la resta de dones iranianes. Malgrat les seves declaracions després d'haver aconseguit la confiança del Parlament (175 vots a favor, 82 en contra i 29 en blanc):
"Les dones han assolit els vells anhels de tenir una dona en el govern per a defensar les seves peticions. Crec que és un pas molt important per a les dones",
no podem oblidar que la nova ministra ha defensat la segregació per gènere en l'atenció sanitària,

ni que ha afirmat que "concedirà especial atenció a les inquietuds i directrius dels dignataris religiosos", alguns dels quals, com l'aiatol·là Jatami, ha dit que:
"L'Islam respecte la dona. Això no vol dir, però, que hàgim de deixar-lis posicions socials importants".
Segur que resultarà molt interessant escoltar Nazanin Amirian el proper dimecres a CASA ÀSIA. Per raons familiars, jo no hi podré assistir. M'agradaria molt que alguna persona que hi vagi ens expliqui què ha dit.



També podeu llegir:
L'IRAN, LES DONES I LES ELECCIONS (1) [el mirador de les dones, 17 de juny]

L'IRAN, LES DONES I LES ELECCIONS (2) [el mirador de les dones, 21 de juny]

Nazanin Amirian, UNA IRANIANA ENTRE NOSALTRES [el mirador de les dones, 24 de juny]

UN MILIÓ DE VEUS CONTRA LA REPRESSIÓ A L'IRAN [el mirador de les dones, 28 de juny]

United for IRAN. BARCELONA participa al GLOBAL DAY OF ACTION
[el mirador de les dones, 21 de juliol]

Sakineh Mohammadi, LA SEVA VIDA ÉS A LES NOSTRES MANS [el mirador de les dones, 22 d'agost]
---------------------------
(1) Dastjerdi, com hem dit, és la primera dona ministra de la República Islàmica, però no la primera dona ministra a l'Iran. Dues dones havien estat ministres en temps del xa
---------------------------

Redactat per Anna González Batlle, el setembre de 2009

dimarts, 1 de setembre de 2009

ISRAEL SEGREGA LES DONES


Imatge trobada a internet

En un dels primers posts del MIRADOR (abril 2009) denunciava els mitjans integristes jueus que havien esborrat les dues úniques ministres de la foto de família del nou govern israelià. L'article s'acabava amb aquesta frase: Una nova mostra del creixement de l'integrisme jueu, amb greus conseqüències per a les dones.

Malauradament, l'actualitat ens n'ha deixat una altra. Copio literalment de CAP i POTA, el blog de l'amic Enric Llorens (els subratllats són meus):

Llegeixo amb sorpresa, i indignació, la notícia publicada avui a la Vanguardia digital sobre la cada vegada més freqüent moda en zones ultra ortodoxes israelianes d’obligar les dones a seure al darrera de l’autobús. Amb l’argument de mantenir la ”decència” les dones que vulguin utilitzar aquestes més de 90 línies públiques han de vestir “adequadament”, es a dir amb vestit llargs, i , per descomptat, no seure al costat dels homes.

Un grup d’intel·lectuals s’afegit al gran nombre d’organitzacions feministes que estan contra la mesura. Han demanat la desaparició d’aquestes línies. El govern ha de donar una resposta abans d’uns mes.

El problema rau en l’augment constant del poder dels ultra ortodoxos jueus. La debilitat electoral del partit de Netanyahu, ha donat ales als seus aliats ultraconservadors per anar introduint, dia i dia i sense contemplacions, mesures que debiliten la llibertat de les persones, en especial la les dones, i que porten al terreny públic el que hauria ser d’àmbit estrictament privat: la religió.

El tema de la segregació als autobusos no és únic, ja s’han començat a detectar cues segregades a estafetes de correus.

Sovint ens queixem dels islamistes pels seus comportament vers les dones, el ultres jueus són exactament iguals. Seguirem callats? O ens començarem a moure quan aquestos moviments intolerants arribin a casa nostra? No serà massa tard?




ÉS INDIGNANT!
ÉS HUMILIANT!!!

No puc de deixar de pensar en Rosa Park, la dona que el dia 1 de setembre de 1955 va fer un acte de desafiament que canviaria la història nord- americana i li atorgaria el qualificatiu de "mare del moviment pels drets civils". En aquesta època, la llei nord-americana obligava la separació de races en els autobusos, restaurants i en les instal·lacions públiques al sud.

Parks viatjava en un autobús quan un home blanc li va exigir que li cedís el seient. Ella s'hi va negar, tot i que les lleis l'hi obligaven. Una negativa que li va costar l'arrest i una multa de 14 dòlars.

La detenció de Parks, que era membre activa de la representació local de l'Associació Nacional pel Desenvolupament de la Gent de Color, va originar un moviment de protesta sense precedents i va obrir la porta al reconeixement dels drets civils de la comunitat negra.

La seva iniciativa va ser seguida per Martin Luther King, que va organitzar un boicot als autobusos que va durar més d'un any.

Finalment, tots aquests moviments van culminar amb l'aprovació d'una llei contra la discriminació racial als Estats Units.







Redactat per
Anna González Batlle, el setembre de 2009