Pàgines

dilluns, 30 d’abril de 2012

Nosaltres parim, nosaltres decidim



La revista DONESdigital de l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC) ha publicat un article, signat per Cristina Mora, que fa memòria sobre la lluita per la legalització dels anticonceptius i de l'avortament. Hi ho fa a partir d'una entrevista a Asun Amelivia, una de les protagonistes en primera línia d'aquella lluita.


ENTREVISTA A ASUN AMELIVIA
 

Si nosaltres parim, nosaltres decidim

Tot i que els anticonceptius ja es comercialitzaven des dels anys 60 als Estats Units i a Europa, a Espanya no es van legalitzar fins el 1978. En els anys precedents, però, ja podien consumir-se a les farmàcies sota prescripció mèdica per a la regulació del cicle menstrual, sent 120.000 dones les que els prenien al 1969. Van ser necessàries també moltes campanyes de sensibilització per arribar a l’alliberació sexual de les dones. Un llarg camí que professionals de la salut i militants del PSUC, com l’Asun Amelivia, van ajudar a traçar en aquell moment històric.

El context de la dictadura, caracteritzat per les polítiques natalistes i el culte a la família nombrosa, amb el beneplàcit de l’església catòlica, van condicionar fortament tant la vida sexual de la població, com l’ànim d’aquelles i aquells que des de la militància o la seva professió lluitaven pel fi de la discriminació vers les dones. En aquest sentit, va ser destacable la tasca duta a terme per les feministes del PSUC que, fins que no es va legalitzar el partit el 1977, van aprofitar la xarxa de les entitats veïnals i altres associacions per la realització de tot tipus de campanyes. Entre aquestes destacaven la reivindicació d’amnistia per a la dona, incloent la despenalització dels anticonceptius, de l’avortament o del adulteri, una proposició de llei que el PCE-PSUC va presentar al 77 i que no va ser inclosa.

Trencant tabús amb la sexualitat
Asun Amelivia, metgessa i feminista, que formava part llavors de l’Associació de Dones Universitàries i militava al PSUC, va participar en nombrosos actes divulgatius per començar per allò fonamental: conscienciar a les dones sobre la importància de la seva sexualitat i el dret a decidir sobre aquesta. “Perquè no es parlava de la sexualitat femenina.  De fet, moltes dones es casaven sense saber què volia dir això. Moltes noies tenien la regla sense saber què era, amb els ensurts que s’emportaven. Era la ignorància més absoluta”, comenta la doctora Amelivia.

Per divulgar les reivindicacions feministes i arribar al major nombre de dones possibles, la participació activa en les entitats veïnals, on s’havien creat les vocalies de dones, va ser fonamental. D’aquesta manera tot el coneixement que venia de les universitats i de dones amb una militància feminista s’estenia als barris de Catalunya. Asun Amelivia recorda entusiasmada: “els anys 70 van ser uns anys riquíssims en aquest aspecte, perquè les associacions de veïns estaven plenes de ganes de fer coses, i les vocalies de dones eren espais ideals per fer això. No només a Barcelona, sinó a molts pobles de Catalunya que vam recórrer per aquella època”.

Quan les lleis no bufaven a favor
Les lleis coercitives del moment penalitzaven l’ús dels anticonceptius i la pràctica de l’avortament, dues mesures que moltes dones esquivaven, ja fos aconseguint les receptes justificades pels desajustament hormonals, de la mà de metges i metgesses progressistes, o realitzant l’avortament a les cases, això sí en condicions higièniques deficients que posaven en perill la seva salut. “Algunes metgesses - homes també que hi havia de progres- els receptaven. Però després s’havia de buscar la farmàcia adequada, perquè igual que passa ara  amb l’avortament, els farmacèutics podien dir que eren objectors de consciència i que les seves creences els impedien de vendre-ho”.

Dins del mateix PSC-PSUC hi havia també divergències en la lluita per legalitzar l’avortament. No va ser fins el 1981 que el grup parlamentari va presentar una proposta de llei que incorporava, però, tot i la desavenencia de la Comissió d’Alliberament de la Dona, una clàusula sobre la possible objecció de consciència del personal sanitari.Les mobilitzacions demanant la despenalització total de la interrupció de l’embaràs no van veure els seus fruits, encara que incomplerts, fins 10 anys després del fi de la dictadura, quan el PSOE al 1985 aprovà una llei que plantejava despenalitzar l’avortament en determinats supòsits.

I mentre la societat civil es manifestava, després de llargs anys de repressió, les dones anaven guanyant parcel.les de llibertat tant en la vida pública com en la privada. Societat civil i governs anaven estrenyent vincles i els ajuntaments democràtics dels anys 80 van adoptar les iniciatives de les vocalies de dones dels moviments veïnals, creant els centres de planificació familiar. Abans però de la institucionalització d’aquests espais, la tasca divulgativa que van emprendre dones com l’Asun Amelivia, va servir per trencar el silenci al que tantes dones s’havien vist sotmeses, tal i com recorda la metgessa: “Per a moltes dones poder parlar de la seva sexualitat, que l’havien patit en silenci,  no tenia preu. Perquè l’home no preguntava, ni s’interessava que la dona estigués a gust i tingués plaer. Eren èpoques on fins i tot això era gairebé un pecat, això beneit per l’església, naturalment, ja que deien que el cos de la dona era per parir i res mes”.


Si us ha interessat aquest article us recomano El feminisme al PSUC

diumenge, 29 d’abril de 2012

#REGINAMARTÍNEZ, periodista. Assassinada a Veracruz


La periodista mexicana Regina Martínez, corresponsal de la revista Proceso i de l'agència APRO i col·laboradora de NOTIVER i d'altres mitjans locals impresos i digitals, ha estat assassinada.

Han trobat el seu cos sense vida, a la banyera de casa seva, a Xalapa (Veracruz), amb signes d'haver estat torturada i, després, estrangulada.

Regina Martínez, amb més de 30 anys de professió, s'havia especialitzat en temes relacionats amb la seguretat i el narcotràfic i les possibles vinculacions amb funcionaris del govern. La mort de Rogelio Martínez Cruz, activista social  i coordinador regional del Frente Amplio Social (FAS), el passat dijous, és el subjecte del darrer article publicat per Martínez.

 A Regina l'han assassinat a casa seva, a la colònia Felipe Carrillo (Puerto de Xalapa)

Raul Torres Jiménez, com recorda a l'article que ha publicat a EL PAÍS, el darrer cop que es va trobar amb Regina Martínez li va dir Cuídate mucho, Regina, los tiempos son difíciles para el periodismo en general. Molt difícils, sobretot a Mèxic!

A continuació trobareu informació sobre les agressions a periodistes i mitjans a Mèxic, el país americà més perillós per a exercir el periodisme segons les Nacions Unides i la OEA. Abans però vull recordar les quatre dones periodistes assassinades a Mèxic l'any passat a través dels articles publicats al Mirador de les Dones:

Yolanda Ordaz de la Cruz treballava per NOTIVER, igual que Regina Martínez.

Silencio forzado


Aquest és el títol principal de la memòria de les agressions a periodistes i mitjans de comunicació a Mèxic, l'any 2011, elaborada i publicada per Article 19, una ONG que treballa en la defensa de la llibertat d'expressió.


L'any 2011, Article 19 ha comptabilitzat 172 agressions relacionades amb l'exercici de la llibertat de premsa. D'aquesta xifra, només per parlar d'aquelles més impactants, destaquen 11 assassinats (9 periodistes i altres 2 persones que treballaven a mitjans de comunicació), 2 desaparicions i 8 agressions amb armes de foc.


DONES. Violència diferenciada
Mireu que diu l'informe sobre les agressions a dones periodistes
Un aspecto que no puede pasarse por alto de los datos recogidos por ARTICLE 19 son las 34 agresiones dirigidas contra comunicadoras y trabajadoras de medios durante el año pasado (cuatro fueron asesinatos).

Pese a que en la mayoría de los casos no parece haber un patrón de violencia por razones de género, en al menos tres de los casos atendidos sí pudo advertirse violencia y métodos diferenciados de presión e intimidación que en el caso de las mujeres busca lastimar el entorno íntimo y familiar.

Uno de ellos resulta preocupante, en tanto que autoridades del estado de Hidalgo fueron señaladas de haber participado en una larga campaña de acoso contra una reportera local; las agresiones incluyeron el robo de fotografías de su hija y la difusión de un video e imágenes denigrantes de ella desnuda para desacreditar su labor en lo profesional.

Otro incidente más tuvo lugar en Durango. Desconocidos allanaron el domicilio de una periodista local, llevándose algunas pertenencias. Los objetos robados no eran ni cercanamente los de mayor valor, aunque sí incluyeron su computadora personal y ropa interior de la comunicadora, lo cual tiene una fuerte carga de violencia sexual.

Dijous vinent, 3 de maig, se celebrarà el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa. No ho oblidem, hi ha molta feina a fer. I, sobretot, no callem!

MENOS DÍAS AQUÍ. Proyecto colectivo. Contamos muertes por violencia en México. Mantenemos viva la memoria de nuestros muertos. Reclamamos paz.

diumenge, 22 d’abril de 2012

LES NOTIS DE LA MANOLITA (abril'12)

Sant Jordi ja és aquí. Si voleu comprar-vos o regalar un llibre us suggereixo que escolliu alguna de les novetats del mes que ha seleccionat la Manolita.

NOVETATS LITERÈRIES

- Vanessa Diffenbaugh publica El llenguatge secret de les flors (Edicions 62 i Salamandra, en castellà) en traducció de Josefina Caball al català, i Gemma Rovira al castellà. En part, l’obra és un al·legat pels joves tutelats que s’han de buscar la vida, a partir dels 18 anys, als Estats Units. Al final del llibre hi ha un glossari de 300 flors, on es recull el significat de cadascuna segons el llenguatge amb què es comunicaven els amants a l’època victoriana.

video
Un tast d'aquesta opera prima (el primer capítol) en aquest enllaç

- Queta García publica La Belleza (Leer-e/Ibuku) en format digital. Narciso ve al món amb una aparença poc habitual i amb una estranya peculiaritat. Es tracta d’una al·legoria sobre la por al desconegut, als qui són diferents. La lectura ens farà descobrir on és la bellesa vertadera. Amb aquest títol l’autora santboiana va guanyar el Primer Premi Internacional Concejo de Siero.

- Almudena Grandes publica El lector de Julio Verne, segona novel·la de les sis que té previst escriure en el marc d'Episodios de una guerra interminable, dedicada a la postguerra espanyola. En aquest cas ha situat l’acció, que gira a l'entorn del mític guerriller Cencerro, en un poble de la Sierra Sur de Jaén. Vivim la història a través de mirada d’un infant de 9 anys, fill de guardia civil

- Evelyn Juers publica La casa del exilio. Vida y época de Heinrich Mann y Nelly Kröger-Mann (Circe) en traducció de Verónica Fernández Muro. Ell libre tracta de l’exili alemany i de l’exili en general. L’autora ha triat la figura del germà gran de Thomas Mann per simbolitzar què passa amb les comunitats d’exiliats: sospites i abandonaments, entre altres coses.

- Sarah Lark publica La canción de los maoríes (Ediciones B), on dues cosines, Elaine i Kura, s’han d’enfrontar al dilema de viure segons les convencions dels anglesos o deixar-se endur cap a una vida més lliure amb el poble maori.

- Elsa Osorio publica La capitana (Siruela) sobre Mika Feldman, una jueva argentina que va arribar a dirigir un grup de milicians a la Guerra Civil espanyola, després que el seu marit morís en combat. Mika Feldman (1902-1992) va exercir de dentista a la Patagònia, va pertànyer un temps al Partit Comunista i, als 80, es va manifestar contra la guerra de les Malvines.

- Libros del Asteroide publica Al oeste con la noche, l’autobiografia de Beryl Markham, (1902-1986) amb un pròleg de Martha Gellhorn, reportera de guerra i una de les esposes de Hemingway. El llibre, publicat per primer cop al 1942, a Estats Units, va ser reeditat al 1983, quan va ser redescobert pels elogis que Hemingway li havia dedicat. La vida d’aquesta dona, que sempre es va desenvolupar a l’Àfrica, és la d’una pionera de l’aviació, criadora de cavalls i amb diversos amants coneguts.

- Carme Martí publica Un cel de plom / Cenizas en el cielo (Amsterdam llibres / Roca editores) una narració basada en la vida de Neus Català (1915), republicana i supervivent dels camps d’extermini nazis. Un testimoni colpidor, amb que Neus Català vol donar veu a tantes persones que van lluitar com ella.

- Bénédicte des Mazery publica Vidas rotas (Alianza). L’autora ha investigat en les cartes de soldats de la Primera Guerra Mundial, moltes de les quals no van arribar mai al seu destí perquè van ser censurades per evitar que la població conegués, de primera mà, el que estava passant al front.

- Olga Merino publica Perros que ladran en el sótano (Alfaguara), una trama sobre una família que viu a Tànger, a l'època que la ciutat formava part del Protectorat espanyol. S’hi barregen dues trames, la del passat i la del present, ja a Espanya, en un ambient amb regust fosc i trist.

- Herta Müller publica Hambre y seda (Siruela) en traducció d’Isabel García Adánez. La premi Nobel de Literatura de 2009, tracta les vivències sobre la xenofòbia i els conflictes entre l’Est i l’Oest. Müller és d’origen romanès i resideix a Alemanya.
A LES NOTIS DE LA MANOLITA (octubre'09)  trobareu més informació sobre Herta Müller

- Amélie Nothomb publica Una forma de vida (Empúries / Anagrama). La mateixa escriptora és la protagonista de la novel·la on es carteja amb un soldat d’Estats Units destinat a la guerra d’Iraq. El soldat és obès, perquè es dedica a menjar de manera compulsiva per suportar la situació. Amélie li recomana al soldat fer body art.

- Ada Parellada publica Sal de vainilla (Edicions 62 / Planeta), una història d’amor entre dos personatges que treballen entre fogons. És l’estrena com a novel·lista d’aquesta autora que ha publicat més de 20 llibres de cuina i que participa en programes televisius per difondre bones pràctiques en l’alimentació. Des de 1993, regenta el restaurant Semproniana, a l’Eixample de Barcelona.

- Marilynne Robinson publica En casa (Galaxia Gutenberg) en traducció de Montserrrat Gurguí i Hernán Sabaté. Unes relacions familiars tenses i contingudes en una història que rememora la tornada del fill pròdig. Es la seva segona novel·la després de Gilead que va ser premi Pulitzer al 2005 i el mateix ambient.

- Clara Sánchez publica Entra en mi vida (Destino), una trama d’intriga psicològica amb infants robats i una nena que descobreix, amb dificultats, la raó dels silencis familiars. Un tema d’una evident actualitat.

- Isabel-Clara Simó publica Un tros de cel. És la vida, narrada en primera persona, de Wing, una nena venuda per la seva família com a esclava sexual a Hong Kong i que, adolescent, es converteix en prostituta de luxe a València. L’autora ha explicat que tenia com a compromís personal abordar en una novel·la la tragèdia dels abusos sexuals a menors.

Premis

- Blanca Álvarez ha guanyat el Premi Anaya de literatura infantil i juvenil en la seva IX edició amb Aún te quedan ratones por cazar. L’import del premi és de 18.000 euros.

- Mercè Anguera ha guanyat el 38è Premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil amb La princesa invisible, on l’acció passa a la perruqueria familiar. El premi el convoquen l’editorial La Galera i la Fundació Enciclopèdia Catalana, s’atorga la Nit de Santa Llúcia i té una dotació de 6.000 euros.




Traspàs

La poeta, assagista i feminista nord-americana Adrienne Rich ha mort als 82 anys a Santa Cruz (Califòrnia) on vivia amb la seva companya, l’escriptora Michelle Cliff, des de 1970.
Nascuda a Baltimore al 1929, W.H. Auden va prologar el seu primer llibre de poemes al 1951. “L’experiència de ser mare em va radicalitzar” va dir després de publicar Instantáneas de una nuera (1963). Al 1976, va publicar el llibre en prosa Nacemos de mujer. Com a assatgista va publicar Heterosexualidad obligatoria y existencia lesbiana. La poeta catalana Montserrat Abelló li va traduir Atlas d’un món difícil, que va publicar Edicions de la Guerra. Al 1974 li van donar el Premi Nacional del Llibre, el va refusar de manera individual, per rebre’l en nom de totes les dones amb les nominades poetes negres, Alice Walker i Audre Lorde.