Pàgines

dimecres, 30 de desembre de 2009

ELS i LES BATLLE: la meva família



Feia temps que ho volia fer, però ho anava deixant per a més endavant. Això d'avui només n'és el començament. No en conec tota la història, només alguns detalls. Part d'aquesta història es troba a diversos arxius.

Estic parlant dels Batlle, estic parlant de la meva família i de la seva història. Caldrà (potser quan em jubili) que em dediqui a cercar peces d'aquest trencaclosques que per a mi és la història dels Batlle. Una família amb un arbre geològic antic, frondós i robust, amb arrels al segle XI (l'arbre de la família Batlle és un dels documents que hauré d'anar a buscar als arxius, ja que s'ha extraviat el que ens havia regalat la família VIADER).

No ha passat el mateix amb el document escrit per n'Eduard de Batlle i Descatllar, un dels meus besavis, que reprodueixo i transcric. El va titular BREU ACLARACIÓ A AQUEST DOCUMENT (és refereix al "Privilegio concedido por S.M. CARLOS II, rey de las Españas a Juan Batlle del lugar de Parets del Ampurdán en el Principado de Cataluña. MDCLXXVIII" i en parlaré més endavant)

I ho faig, com diu l'Eduard de Batlle i Descatllar, no per aliment de vanitats ni grandeses, que sortosament el Món ja ha anat democratitzant-se sinó com a preciós record de tots els nostres benvolguts i dignes avantpassats.

Ho faig en memòria del meu avi, en Ramon Batlle i Gordó, de la meva mare, l'Anna Batlle i Sagristà, i dels altres familiars que he conegut i estimat i que ara també són morts. Però ho faig sobretot per a la meva germana Montserrat i el meu cosí, el Ramon Martí Batlle, i els seus fills: l'Oriol, la Flora i la Laia. I pel meu pare, el Josep González Navarro. I, per suposat, ho faig perquè ho vull compartir amb la meva família àmplia (de sang o no) i les amigues i amics i les lectores i lectors.

BREU ACLARACIÓ A AQUEST DOCUMENT
La casa Pairal dels Batlle de Parets estava situada en el Lloc anomenat Santa Llogaria de Parets d'Empordà en la província de Girona, a tres kilòmetres del Poble de Bàscara.

A mitjans del segle 19, residia en ella en Ramon de Batlle i de Feliu, orfe de Pares i amb vuit germans dels quals ell era el major i hereu.


Ramon de Batlle i de Feliu

Per als anys del 1856 al 1858 el dit hereu contragué matrimoni amb na Maria dels Dolors de Descatllar i de Saleta, natural de Quadres en el poble de Gurb, província de Barcelona i a cinc kilòmetres de Vic. Hagueren quatre fills d'aquest matrimoni: en Lluís, en Joaquim, na Pilar i el que firma aquest escrit. Morí la pobre mare deixant-los tots petits per allà l'any 1866 i als voltants de 1870 el seu marit contragué segon matrimoni del que no hagué successió.



Els contratemps que la casa Batlle venia suportant, els molts gastos que l'educació i dots dels germans ocasionaven i també la qüestió política en la guerra civil carlista acabaren d'embolicar el patrimoni de la família i vingué un dia que honradament el cap de la família ja anomenat decidí cedir als seus acreedors tots els seus béns en pagament dels deutes que de temps immemorial pesaven sobre d'ell i agravats en aquesta última època per les causes ja citades.

D'aquesta manera desaparegué la casa Pairal de nostres avantpassats que sense aquesta petita aclaració no sabrien ni on havia existit.

Aquest document adjunt fou extraviat alguns anys i recuperat per mi, el deixo al meu fill únic varó en Ramon Batlle i Gordó, amb l'encàrrec de que el guardi i vagi a mans dels més seriós i entenimentats dels nostres descendents, no per aliment de vanitats ni grandeses, que sortosament el Món ja ha anat democratitzant-se sinó com a preciós record de tots els nostres benvolguts i dignes avantpassats.

Barcelona any 1925

Eduard de Batlle i Descatllar



Fa més d'un segle que el meu besavi Eduard va haver d'abandonar per sempre Can Batlle, en passar a ser propietat dels creditors de la família i venir de molt jovenet a guanyar-se la vida a Barcelona. Però Can Batlle continua sobresurtin per la seva noble estructura i dimensions.

Anna González Batlle

Article publicat al blog d'AMIF
(Associació Memòria per a Imaginar el Futur)
http://associacioamif.blogspot.com/

dijous, 24 de desembre de 2009

Amb l'Alicia, l'Albert i el Roque: NO US OBLIDEM



L'Alicia, l'Albert i el Roque no celebraran les festes del Solstici (Nadal i Cap d'Any, inclosos) amb els seus familiars, amigues i amics.

L'Alicia, l'Albert i el Roque no són les úniques persones que no podran fer-ho perquè estan segrestats i ni tan sols sabem on són. Però avui parlo d'elles perquè em són properes. No les conec personalment, però al meu voltant hi ha moltes persones que han estat els seus companys de jocs infantils, que han estudiat plegats, que han compartit i comparteixen treball i anhels... que formen part de les seves biografies. Possiblement no comparteixo al 100% la seva manera d'entendre la cooperació, I QUÈ?

Alícia Gámez, Albert Vilalta i Roque Pasqual van ser segrestats el dia 29 de novembre passat a uns 150 quilòmetres de Nouakchott quan viatjaven en un comboi de Barcelona Acció Solidària per la carretera que uneix la capital mauritana amb Nouadhibou. Des d'aquell dia són a les mans d'Al-Qaida del Magreb Islámic (AQMI), organització jihadista que es financia amb el tràfec de drogues i els segrestos .

EL PAÍS del diumenge passat dedicava diverses pàgines a l'AQMI. En una analitzava el perfil d'Abu Hannás, el jutge del desert. Ell seria l'autor del Manual sobre els presoners estrangers on s'explica què fer i com tractar els segrestats: si són militars els jihadistes estan autoritzats a matar-los; si són civils cal demanar un rescat o un intercanvi de presoners; si són dones..., si són dones poden convertir-les en esposes.

Solidaritat, discreció i unitat demanava ahir al vespre l'alcalde Hereu a la concentració silenciosa de la plaça del Rei (enllaç al vídeo). Hi estic d'acord.

Per això cal que els DIMECRES (esperem que siguin pocs perquè es produeixi aviat l'alliberament dels segrestats), a les 19.00 hores, a la PLAÇA DEL REI de Barcelona, anem tots i totes a demostrar solidàriament i de forma unitària que NO OBLIDEM l'ALÍCIA, l'ALBERT i el ROQUE

dimarts, 22 de desembre de 2009

L'hivern no és trist. FELIÇ SOLSTICI


Autor desconegut

Aquesta nit ha estat la més llarga de l'any! Ahir, 21 de desembre, vàrem entrar oficialment a l'hivern. Vull aprofitar l'ocasió per desitjar-vos un càlid i feliç hivern a pesar de les baixes temperatures. Estic d'acord amb el poeta: l'hivern no és trist!

Us deixo amb el poema de Miquel Martí i Pol

HIVERN

Estimo la quietud dels jardins
i les mans inflades i vermelles dels manobres.

Estimo la tendresa de la pluja
i el pas insegur dels vells damunt la neu.

Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietud dels capvespres vora l’estufa.

Estimo les nits inacabables
i la gent que s’apressa sortint del cinema.

L’hivern no és trist:
És una mica malenconiós,
d’una malenconia blanca i molt íntima.

L’hivern no és el fred i la neu:
És un oblidar la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.

L’hivern no és els dies de boira:
És una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses.

L’hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.

Tot esperant, però, que arribi la primavera!


dissabte, 12 de desembre de 2009

Lluny de nosaltres els CABALLEROS ESPAÑOLES



Ja ho vaig confessar a l'agost: sóc una feminata desaforada segons l'autor d'El Capitán Alatriste, un veritable prototip de "caballero español".
FEMINATA DESAFORADA [el mirador de les dones, 5 d'agost de 2009]
Ara, també he de confessar-vos que sóc una feminista revengista, a més d'una dona nècia, segons Enrique Lynch, un professor d'Estètica a qui el diari EL PAÍS ofereix tribuna per a opinar.

La publicació de la tribuna Revanchismo de género, signada per Lynch el passat dia 19 de novembre, sobre la campanya MALTRATOZERO, ha provocat un intens debat dins i fora del diari.

De todos los hombres que haya en mi vida, ninguno será más que yo // De todas las mujeres que haya en mi vida, ninguna será menos de yo

A continuació trobareu els enllaços a articles i opinions de persones que treballen al diari o que hi col·laboren.
REIVINDICACIÓN, NO REVANCHISMO [María Silvestre Cabrera t Arantxa Elizondo Lopetegui, 20 de novembre de 2009]
SHAKIRA TAMBIEN LLORA [Soledad Gallego-Díaz, 21 de novembre de 2009]
¿QUIEN TEME AL FEMINISMO? [Milagros Pérez Oliva, 22 de novembre de 2009]
¡POR MALAS! [Gemma Lienas, 23 de novembre de 2009]
GRAMÀTICA DE LA DESIGUALDAD [Concha Caballero, 23 de novembre de 2009]
NO SON MÁS QUE YO [Pilar del Rio, 24 de novembre de 2009]
¿A QUIÉN TEMEMOS LAS FEMINISTAS? [Judith Astelarra, 24 de novembre de 2009]
MACHISMO Y MORDAZA [Maite Rico, 26 de novembre de 2009]
LOS "TONTUS SAPIENS" [Maruja Torres, 6 de desembre de 2009]
Enrique Lynch, però no en va tenir prou amb l'article del dia 19 de novembre sinó que més endavant insisteix:

LAS MUJERES (NO LOS HOMBRES) SON LAS RESPONSABLES, por freudianos mecanismos del complejo de Edipo, DE LA MENTALIDAD DE SUS HIJOS

Moltes veus de dones, després de tants despropòsits d'Enrique Lynch, s'han aixecat per a defensar que s'havia de prohibir la publicació de l'article. No comparteixo aquesta posició; senzillament em pregunto per què EL PAÍS continua mantenint el senyor Lynch com a opinador

Però no perdem el fil! A què treu cap tanta auto-inculpació? Ho sabreu de seguida

“Ellas envenenan y ellos golpean, salvo que se ponga un hombre -un héroe- de por medio”

Ho ha dit Enrique Lynch? No. La frase té a veure amb un altre "caballero español" = Jesús Neira, aquell professor convertit en heroi per haver sortit en defensa de Violeta Santander, una dona que estava sent agredida, i que ha estat nomenat per Esperanza Aguirre president del Consejo Asesor del Observatorio Regional de Violencia de Género de la Comunidad de Madrid.


Jesús Neira, a Antena 3

Jesús Neira, des que va sortir de l'hospital, no ha deixat de fer declaracions; algunes, si més no "sorprenents" sobre política i sobre les dones. Com quan després d'afirmar que l'arrel de la violència masclista és educativa, afegeix:
"Muchas veces los niños tratan a las niñas como si fuesen un amiguito más, y yo creo que no es eso", concluye, "un niño debe aprender que es necesario tratarlas con deferencia" [El País, 8 de març de 2009]
La Razón Española, una revista precusora dels neocons, acaba de dedicar-li un article-homenatge per la seva valentia i per haver actuat com un veritable "caballero español en tiempos de abortos, parricidios, crueldad con los ancianos y los niños, profanación de ámbitos sagrados, violencias sexuales...".

L'article el signa Ignacio Peyró, col·laborador de la COPE, d'Intereconomia... Peyró afirma
que “Connolly decía que, en la guerra de los sexos, las armas de ellos son la irreflexión y las de ellas la venganza. Es otra manera de decir que ellas envenenan y ellos golpean, salvo que se ponga un hombre –un héroe- de por medio”.
Per a més informació, EL PLURAL

Enteneu, ara, per què cal tenir ben lluny els "caballeros españoles"?

divendres, 11 de desembre de 2009

LES NOTIS DE LA MANOLITA (desembre 09/gener 10)

La Manolita m'ha fet arribar les seves propostes pels mesos de desembre i gener. Aquí teniu les NOTIS convenientment editades.

NOVETATS EDITORIALS


Llibres del Asteroide publica en català i castellà Quatre germanes de Jetta Carleton (1913-1999). La traducció al català és de Jordi Nopca i al castellà de Maria Teresa de Gispert. És la història de 3 germanes que es reuneixen tots el estius a una granja del Mig Oest i les seves vides. Va ser un bestseller quan es va publicar als Estats Units.

- Anne Holt publica La diosa ciega (Roca), el primer llibre on es presenta Hanne Wilhelmsen i els seus col·legues en una trama que implica fins i tot la mateixa policia.

- Iulia Latínina publica El caos del Cáucaso (Los Libros del Lince), una novel·la política realista, segons l’autora, que va ser companya de publicació de l’assassinada Anna Politkovskaya.

- Doris Lessing publica Alfred i Emily (Ed. 62/Lumen en castellà) on fa una reescriptura de la seva infància i dels seus pares. Lessing va ser premi Nobel l’any 2007.

Doris Lessin i la seva mare




- Bernard Mack
publica Ellas conquistaron el cielo (Blume) on es presenta a les aviadores que van ser pioneres: Amelia Earhart, Hélène Boucher, etc.

No s’hi cita Mari Pepa Colomer, la primera dona que va obtenir el títol d’aviadora a Espanya, el 1931. L'Ajuntament de Barcelona acaba d'aprovar dedicar-li els jardins situats a l'interior d'illa situada entre els carrers Felip II, Josep Estivill, Hondures i Palència

- Margaret Mazzantini publica La palabra más hermosa (Lumen) en traducció de Roberto Falcón, el viatge d’anada i tornada d’una parella a la guerra mentre cerquen una criatura.

Primer capítol i tràiler de La palabra más hermosa

- Marta Salís és l’editora del recull de 25 contes Cuando se abrió la puerta. Cuentos de la Nueva Mujer (1882-1914) publicat per l’editorial Alba. La majoria són de dones, però també hi ha algun home. Tots els relats presenten la nova dona que tracta de sortir endavant.

- Katrhyn Stockett publica Criadas y señoras (Maeva) amb el tema de la igualtat racial al sud d’Estats Units, vers al 1960, en l’època que Martin Luther King posa en peu el moviment per la igualtat.

- Esther Tusquets publica Confesiones de una vieja dama indigna (Bruguera), una continuació de Habíamos ganado la guerra. Aquí hi surt la gauche divine i la seva vida d’editora.


Poesia

- Rosa Lentini i Francisco Rico han estat els editors de Mil años de poesía europea (Backlist), una selecció dels més grans poetes europeus dels darrers deu segles.


- Wislawa Szymborska publica el recull de poemes Aquí (Bartleby), en edició bilingüe i en traducció de Gerardo Beltrán i Abel A. Muricia Soriano. L’autora, nascuda el 1923 va rebre el premi Nobel l’any 1996.



Cuinetes

- Gemma Lienas publica Us espero a taula (Columna), una selecció de les seves millors receptes que ha ajuntat i experimentat des que tenia 18 anys. S’hi poden trobar: plats per sorprendre, per celebrar ocasions especials, per fer en poc temps, etc.. Lienas és una reconeguda escriptora feminista i autora, també, de llibres infantils i juvenils.


PREMIS

- Carol Ann Duffy és la poeta llorejada (Poet Laureate) de Gran Bretanya des del mes de maig. Aquest càrrec l’anomena la reina i té una duració de 10 anys (des que així ho va decidir Tony Blair, abans era vitalici).

Fa poesia per a infants. Al 1999 va publicar The World’s Wife (La dona del món) on explica històries de dones que van ser a l’ombra de grans homes en la història. És catedràtica de poesia a Manchester i té una filla. Rebrà un tonel de xerès i 5.750 lliures l’any (6.484 euros).

Carol és la primera dona poeta que obté aquest honor en 340 anys. És també la primera escocesa i la primera que es declara lesbiana.

Originalment, el poeta escollit havia d’escriure poesia commemorativa per als reis i reines, però actualment es tracta d’una distinció honorífica. Duffy ha anunciat que destinarà els diners del premi a un projecte de creació i promoció d’un premi anual per a poesia.