Pàgines

diumenge, 23 de desembre de 2012

Un 3% menys de diputades al Parlament de Catalunya


Parlament de Catalunya, 17 de desembre de 2012

Aquesta setmana ha quedat constituït el Parlament de la X legislatura. El nou Parlament de Catalunya està format per 50 diputades i diputats de CiU, 21 d'ERC, 20 del PSC, 19 del PP, 13 d'ICV-EUiA, 9 de C's i 3 de la CUP.  En total 135 persones.

D'aquestes, quantes són dones? Només 4 de cada 10.
Al final del post trobareu la llista amb el noms i el grup parlamentari al qual pertanyen de les 54 diputades. Per grups, hi ha 21 diputades de CiU (42%), 8 d'ERC (38,09%), 8 del PSC (40%), 7 del PP (36,84), 6 d'ICV-EUiA (46,15%), 3 de C's (33,33%)  i 1 del CUP (33,33%)

Ara fa dos anys, el 31 de desembre de 2010, escrivia en aquest Mirador que el Parlament de Catalunya havia assolit la paritat ja que per primera vegada s'havia superat el mínim del 40% de dones que marca la Llei d'Igualtat de 2007.

Les diputades, al 2010, representaven el 43% de l'hemicicle. Avui, les diputades només representen un 40%.

Un pas enrere per a les dones i la seva presència pública!

DIPUTADES AL PARLAMENT DE CATALUNYA

DonesPercentatge
Legislatura 1980-198475,2%
Legislatura 1984-1988118,1%
Legislatura 1988-19921410,4%
Legislatura 1992-19951712,6%
Legislatura 1995-19992014,8%
Legislatura 1999-20033223,7%
Legislatura 2003-20064331,8%
Legislatura 2006-20104835,5%
Legislatura 2010-20125843%
Legislatura 2012-20165440%


DIPUTADES de la X legislatura

  1. Alicia Alegret Martí (PP)
  2. Rosa Amorós i Capdevila (ERC)
  3. Inés Arrimadas García (C'S
  4. Ramona Barrufet i Santacana (CiU)
  5. Meritxell Borràs i Solé (CiU)
  6. Cristina Bosch i Arcau (CiU)
  7. Gemma Calvet i Barot (ERC)
  8. Dolors Camats i Luis (ICV-EUiA)
  9. Mireia Canals i Botines (CiU)
  10. Montserrat Capdevila Tatché (PSC)
  11. Violant Cervera i Gòdia (CiU)
  12. Anna Figueras i Ibàñez (CiU)
  13. Victòria Forns i Fernández (CiU)
  14. María José Garcia Cuevas (PP)
  15. Eva García i Rodríguez (PP)
  16. Marina Geli i Fàbrega (PSC)
  17. Núria de Gispert i Català (CiU)
  18. Eva Granados Galiano (PSC)
  19. Hortènsia Grau Juan (ICV-EUiA)
  20. Mercè Jou i Torras (CiU)
  21. Marta Llorens i Garcia (CiU)
  22. Dolors López Aguilar (PP)
  23. Annabel Marcos i Vilar (CiU)
  24. Rocío Martínez-Sampere Rodrigo (PSC)
  25. Laura Massana Mas (ICV-EUiA)
  26. Carina Mejías Sánche (C's)
  27. Begonya Montalban i Vilas (CiU)
  28. Dolors Montserrat i Culleré (PP)
  29. Neus Munté i Fernàndez (CiU)
  30. Joana Ortega i Alemany (CiU)
  31. Núria Parlon Gil (PSC)
  32. Eva Piquer i Vinent (ERC)
  33. M. Glòria Renom i Vallbona (CiU)
  34. Marta Ribas Frías (ICV-EUiA)
  35. Elena Ribera i Garijo (CiU)
  36. Montserrat Ribera i Puig (CiU)
  37. Georgina Rieradevall i Tarrés (CUP)
  38. Irene Rigau i Oliver (CiU)
  39. Carmen de Rivera i Pla (C's)
  40. Meritxell Roigé i Pedrola (CiU)
  41. Alícia Romero Llano (PSC)
  42. Marta Rovira i Vergés (ERC)
  43. Maria Dolors Rovirola i Coromí (CiU)
  44. Alícia Sánchez-Camacho i Pérez (PP)
  45. Núria Segú Ferré (PSC)
  46. Anna Simó i Castelló (ERC)
  47. Anna Solé i Ramos (CiU)
  48. Teresa Vallverdú Albornà (ERC)
  49. Núria Ventura Brsuca (PSC)
  50. Alba Vergés i Bosch (ERC)
  51. Lorena Vicioso Adria (ICV-EUiA)
  52. Sara Vilà Galan (ICV-EUiA)
  53. Marta Vilalta i Torres (ERC)
  54. Marisa Xandri Pujol(PP)

divendres, 21 de desembre de 2012

Optimisme, projectes i acció per al 2013



Diuen que l'optimista té sempre un projecte i la pessimista una excusa.

A més, Churchill reconeixia que era optimista perquè no era massa útil ser una altra cosa.

Per últim, l'enyorat Perich escrivia:
Un optimista és el que creu que tot té solució.
Un pessimista és el que pensa el mateix, però sap que ningú ho intentarà.


Doncs, jo dic que hem d'intentar-ho!

Us desitjo un 2013 ple d'optimisme, de projectes i d'acció!

                                                                 Anna González Batlle

dissabte, 15 de desembre de 2012

+ llibres com arbres x r-estrenar el nadal

Recordeu l'arbre de nadal que vaig publicar l'any passat?


L'èxit de viralització de la imatge m'ha fet cercar nous arbres de nadal, construïts amb llibres, per a R-estrenar el Nadal de 2012.

Uns són més elaborats i reeixits que altres, però tots són adients per a desitjar-vos salut i felicitat.

Començaré pel de la llibreria canadenca LIBER, al Quebec


Seguit pel de la biblioteca d'una escola secundària d'Allentown, als Estats Units d'Amèrica


El de la biblioteca de Santiago de Cacém (Portugal), aquest sense llumetes


El de l'aparador de la llibreria francesa Sommières


1 els de les biblioteca d'Alvesta (Suècia), de la Mediateca Intermunicipal de Lunel (França), per acabar amb un de mexicà, la de la biblioteca del Tecnològic de Monterrey


Totes les imatges menys la primera les he trobat a Improbables Librairies. Improbables Biblioteques.
Es una pàgina preciosa

dimecres, 12 de desembre de 2012

Sabates vermelles contra el feminicidi

Zapatos rojos a Ciudad Juárez (Foto: EFE)

Més de 300 sabates vermelles, a l'explanada de la Fiscalia General de l'estat de Chihuahua,  reclamant el retorn dels centenars de noies desaparegudes a Ciudad Juárez i justícia. Aquest acte ha tingut lloc el 10 de desembre, Dia Internacional dels Drets Humans i de les 24 hores d'acció feminista arreu del món.

El vermell de les sabates és el símbol de la sang vessada a Ciudad Juárez en els darrers 20 anys. Les víctimes mortals de feminicidi, normalment noies joves, són quasi un miler.

Art urbà contra la violència masclista

Darrera d'aquesta acció hi ha les mares i familiars de les víctimes organitzades en diverses entitats. Però la iniciativa de les sabates vermelles és de l'artista Elina Chauvet, nascuda a Chihuahua i que viu a Itàlia.

Zapatos rojos es una memoria colectiva, una evocación, un vacío; es una marcha silenciosa, un anhelo, el regreso a casa de nuestros seres queridos

He llegit al diari MILENIO  que Chauvet diu que "ésta es una manera de recordar a las autoridades locales que aún existen decenas de casos de mujeres desaparecidas en Ciudad Juárez que no fueron resueltos. Lejos de terminar, la desaparición de las mujeres continúa; es un llamado a la ciudadanía para unirnos".


La instal·lació d'Elina Chauvet s'ha pogut veure a molts altres llocs, a Amèrica i Europa, com per exemple a Milà amb motiu de la celebració del 25 de novembre, per l'eliminació de la violència contra la dona.

diumenge, 9 de desembre de 2012

10 de desembre: 24 hores d'acció feminista a través del món

Ésser dona és viure en un una guerra constant
Marxem
Ens organitzem i resistim

Marxem
I ens rebel·lem

Marxem
I construïm altres maneres de viure

Marxem
I ens unim

Marxem
Ens reconeixem i decidim

Marxem
Parlem i cridem

Marxem
I generem una altra economia

Marxem
Ballem i cantem

Marxem
I estem als carrers

Marxem
Recordem i ens descobrim

Marxem
I des de les nostres arrels, som

Marxem
I vivim la sexualitat en llibertat

Marxem
I reafirmem el feminisme per a solucions reals

Marxem
Lluitem,

Marxem i construïm el bon viure

Fins que totes siguem lliures,
estarem unides fins a aconseguir-ho!

Avui, 10 de deesembre de 2012, nosaltres activistes de la Marxa Mundial de les Dones realitzarem accions a les nostres comunitats. Començant a Nova Caledònia i arribant fins a Seattle estarem mobilitzades per 24 hores com a símbol que estem alertes al que passa al món, dels atacs als drets de les dones, i per donar a conèixer les nostres resistències i alternatives.

Així, comença el manifest de la Marxa Mundial de Dones. A Barcelona, la convocatòria és a la plaça de Sant Jaume, a les 18.30h


dimarts, 4 de desembre de 2012

Una bona notícia: Nasrin Sotoude deixa la vaga de fam

Avui dimarts 4 de desembre, després de 49 dies, l'advocada iraniana i lluitadora pels drets humans, ha abandonat la vaga de fam.

Article publicat el diumenge

La solidaritat que ha generat la seva lluita, dins i fora del seu país, ha aconseguit que el govern de l'Iran hagi aixecat la prohibició que la seva filla petita viatges a l'estranger, un dels motius de la seva vaga de fam.
Nasrin Sotoudeh ended her nearly 50-day long hunger strike

Desitjo que Nasrin Sotoude recuperi la seva salut molt malparada per les condicions de la presó i sobretot per la perllongada vaga de fam. I demano, jo m'hi comprometo, que no l'oblidem i la continuem acompanyant en la seva dura lluita. I fer-ho des de fora de l'Iran és fàcil. Per a fer-ho des de dins cal molt coratge. Per això vull compartir amb vosaltres les imatge d'aquestes dones iranianes a Teheran que han sortit al carrer en solidaritat amb Nasrin Sotoude. 

Dones a Teheran en solidaritat amb Nasrin Sotoude

Les he trobada en un web NO PASDARAN  i han estat pujades a la xarxa unes hores abans que de tenir coneixement que Sotoude havia abandonat la vaga de fam.

diumenge, 2 de desembre de 2012

Amb Nasrin Sotoudeh i la seva lluita


Fa un mes que l'advocada Nasrin Sotoudeh, juntament amb el cineasta Jafar Panahi, ambdós iranians, ha estat guardonada amb el Premi Sàkharov a la llibertat de consciència que anualment atorga el Parlament Europeu per a distingir persones que defensen els drets humans i la democràcia i lluiten contra la intolerància, el fanatisme i l'opressió.
Al concedir el Premi Sàkharov a la llibertat de consciència als iranians Nasrin Sotoudeh i Jafar Panahi, el Parlament Europeu envia un missatge de solidaritat i reconeixement a un home i una dona que no han sucumbit a la por i a la intimidació i que han decidit anteposar la sort del seu país a la seva pròpia

Martin Schulz, president del Parlament Europeu (26 d'octubre 2012)

Nasrin Sotoudeh a Barcelona
Des de fa dos dies, al carrer de Dalmau de Barcelona, hi ha un grafit exigint la llibertat de Nasrin Sotoudeh, empresonada i en vaga de fam des del passat 17 d'octubre perquè el govern iranià deixi en pau als seus fills.


Vídeo de la creació del grafit LLIBERTAT PER NASRIN

Però qui és Nasrin Sotoudeh (نسرین ستوده)

La Premi Sàkharov 21012 és una advocada iraniana amb una llarga experiència en la defensa dels drets humans.

Nascuda el 1963, casada i mare de dos fills, aquesta activista ha assumit la defensa de persones detingudes durant les multitudinàries protestes contra la fraudulenta reelecció del president iranià, Mahmud Ahmadinejad, el juny de 2009. També ha estat l'advocada de menors condemnats a la pena de mort, de dones i de presos de consciència. Sotoudeh, per exemple, va assistir com a lletrada, la premi Nobel de la pau del 2003, Xirin Ebadi.

Detinguda el setembre de 2010 i acusada de divulgació de propaganda contra l'Estat i conspiració per atemptar contra la seguretat nacional, ha estat condemnada a 11 anys de presó que compleix a Evin (Teheran) en règim de aïllament i incomunicació.


El 17 d'octubre ha començat una vaga en protesta per l'assetjament a la seva família i per les restriccions al dret de visita. La gota que va fer vessar el vas és la prohibició de viatjar a l'estranger a la seva filla de 12 anys. Feia mesos que les autoritats de la terrible presó d'Evin l'hi impedien les visites del seu marit i fills i les trucades telefòniques i, prop d'un any, que no podia veure la seva mare i el seu germà.

Ebadi, Sotoudeh i el respecte als drets humans
L'activista iraniana i premi Nobel de la Pau, Xirin Ebadi i sis organitzacions de defensa dels drets humans han exigit a les autoritats de l'Iran que Sotoudeh deixi de ser objecte de maltractaments i pugui veure la seva família.

Així mateix, Ebadi i Amnistia Internacional (AI), Humans Rights Watch (HRW), la Campanya internacional per als drets humans a l'Iran, Reporters sense fronteres (RSF), la Federació Internacional dels drets humans (FIDH) i la Lliga iraniana de la defensa dels drets humans, en aplicació de la legislació en matèria de drets humans, exigeixen al govern de l'Iran que totes les persones empresonades puguin rebre la visita de les seves famílies i tinguin accés a tractament mèdic quan ho necessitin.

Necessitem que Nasrin i totes les persones empresonades per defensar els drets humans puguin veure acomplerts els seus somnis!



Altres articles al Mirador sobre l'Iran, les dones i les eleccions de 2009


diumenge, 25 de novembre de 2012

25N Dia Internacional contra la violència contra les dones


Avui, 25 de novembre, dia d'eleccions a Catalunya, fa 52 anys que la dictadura dominicana de Rafael Trujillo va torturar i assassinar Patricia, Minerva i Maria Teresa, conegudes com les Miralba.

Històricament, aquestes tres germanes, activistes polítiques per la democràcia, han simbolitzat per al moviment popular i feminista de la República Dominicana la lluita i la resistència.

El 1981, el Primer Encuentro Feminista de Latinoamérica, celebrat a Bogotà, va proposar dedicar el 25 de novembre a la lluita contra la violència de gènere, en record a les Miralba. Finalment,

La iniciativa de dedicar el 25 de noviembre a esta lucha había tenido su origen algunos años antes, concretamente en 1981, durante el Primer Encuentro Feminista de Latinoamérica, celebrado en Bogotá. 

Finalment, al 1999, l'Assemblea General de les Nacions Unides va declarar el 25 de novembre com Dia Internacional per l'eliminació de la violència contra les dones, ja sigui en forma de violència domèstica, violacions, mutilacions genitals, etc.

Gràcies, Forges!

La lluita contra aquest xacra ha de ser diària, però aprofitem aquest dia per fer-ne un recordatori especial i ho fem amb diverses imatges que hem cercat a Facebook.




Si voleu més informació sobre les Germanes Mirabal, entreu a la Casa Museo Hermanas Miralbal

Altres post sobre aquest tema en el mirador de les dones:

dilluns, 15 d’octubre de 2012

El poder del nosaltres #POWEROFWE

Castellers de Vilafranca (XXIV Concurs de Castells de Tarragona) Foto: La Vanguardia

Avui, 15 d'octubre, se celebra el Blog Action Day, amb la participació de centenars de blocs de 108 països i 43 idiomes diferents. Es tracta d'un esdeveniment anual que uneix a les persones de tot el món que vulguin escriure en el seu blog sobre un mateix tema. Aquest any el tema escollit és el poder del nosaltres (the power of we).


No és el primer cop que EL MIRADOR DE LES DONES  participa en el Blog Action Day. El 2010 ho va fer sobre el tema de l'aigua. El post és titulava El Blog Day Action, l'aigua i els hotels.

Els castellers o el poder del nosaltres
Crec que els Castell són una plasmació exemplar i molt visual del poder del nosaltres. La construcció de les torres humanes, Patrimoni Cultural Immaterial de la Unesco, posen de manifest la necessitat del treball en equip i de l'esforç comú per assolir un objectiu i són una expressió de l'esperit de superació individual i col·lectiva, la tolerància, la solidaritat i la integració de persones de totes les edats, condicions i capacitats sota un mateix projecte.

En els Castells, una de les manifestacions culturals més genuïnes i universals de Catalunya, tothom és necessari perquè tothom pot aportar-hi alguna cosa. Els resultats són espectaculars i emocionant.

Per saber més del món casteller us recomano aquest vídeo 

Per reproduir correctament aquest contingut és necessari instal·lar el programari Adobe Flash Player. Si us plau, baixeu-vos l'última versió, només us requerirà uns instants.


o que visiteu aquesta pàgina. També us aconsello que llegiu el document "Els valors socials del fet casteller"

Fent pinya

dilluns, 23 de juliol de 2012

Les notis de la Manolita (juliol'12)


Ja sou de vacances? Encara no les heu començat? L'estiu sempre és un bona època per posar-se al dia de lectures endarrerides. Que la crisi no ens arravati la lectura.


NOTETATS EDITORIALS

- Line Amselem publica Pequeñas historias de la calle Saint-Nicolas (Xordica), un conjunt de relats d’una infància, a Paris, als anys 70, amb una família extensa i molts veïns amb els quals comparteixen lavabo, en edificis de petits apartaments. La mateixa autora, que procedeix d’una família d’origen sefardita del nord d’Àfrica, n’ha fet la traducció al castellà.

- Lila Azam Zanganeh publica El encantador. Nabokov y la felicidad (Duomo). L’autora fa un viatge a través de les experiències de Nabokov amb els temps, la memòria, la passió, la natura, etc. També, el temps de la seva infància a Rússia, els paisatges d’Estats Units i els suïssos.

- Luz Gabás publica Palmeras en la nieve (Temas de Hoy), primera novel·la de l’autora, basada en els records de la seva família a l’antiga colònia de Fernando Poo, avui Bioko.

- P.D. James publica La muerte llega a Pemberley (Bruguera) on dóna continuïtat a l’obra de Jane Austen, Orgullo y prejuicio publicada el 1813. James ha explicat que és el seu particular homenatge a Austen, per la qual va sentir des de nena una gran adoració. Encara que l’obra recupera els personatges d'Orgullo y prejuicio i recrea l’ambient del segle XIX, James és fidel al seu propi estil, introdueix nous personatges i no plagia ni l’estil narratiu d'Austen ni el seu contingut més sentimental i costumista.

- Camilla Läckberg publica La sombra de la sirena (Maeva) una nova entrega de la sèrie que protagonitzen la parella Erica Falck, escriptora, i Patrik Hedström, policia, situats al poble de Fjällbacka, on va néixer Camilla.

- Marta Elisa de León publica Las ocultas (Turner), un relat en primera persona d’una universitària que es va dedicar a la prostitució.

- Lina Meruane publica Sangre en el ojo (Caballo de Troya) on l’autora escriu sobre la pèrdua de visió, primer d’un ull i després de l’altre, en escenaris entre Santiago i Nova York, i la prova que la malaltia que produeix tanta dependència suposa per la parella.

- Labreu publica Dins d’una campana de vidre d’Anaïs Nin (1903-1977), un recull d’històries curtes, situades al París dels anys 30 i a Nova York. En no trobar editor, Anaïs Nin el va imprimir al seu taller. Un cop publicat, al 1944, va aconseguir ressenyes positives i va suposar la seva entrada al establishment literari.

- Isabel Olesti publica La pell de l’aigua (Proa), la història d’una dona que, a la Barcelona preolímpica, decideix trencar amb la seva vida burgesa i fer una baixada als inferns, empesa per històries ocultes de la seva infància.

- Minúscula publica Silencio en Milán, d’Anna Maria Ortese (1914-1998) en traducció de César Palma. Set narracions colpidores, publicades al 1958. Abans havia publicat El mar no banya Nàpols, que Minúscula va presentar a Espanya el 2008 i que, al moment de la seva publicació a Itàlia, li va suposar haver d'exiliar-se de la ciutat.

- Cristina Peri Rossi publica Habitaciones privadas (Menoscuarto), un llibre de contes, el primer que treu després que fa cinc anys Lumen va publicar els seus Cuentos reunidos.

- Lionel Shriver publica Todo esto par qué (Anagrama). El protagonista planifica curosament el seu futur, pensa en retirar-se a un lloc paradisíac, però li surt al pas un entrebanc insuperable. Shriver és autora de l’exitosa Tenemos que hablar de Kevin.

- Anna Starobinets publica Una edad difícil (Nevsky Prospects) en traducció de Raquel Marqués. Una història de ficció fantàstica, el primer llibre d’aquesta periodista que ha publicat relat curt i llibres per a infants.

- Rebecca Stott publica La ladrona de coral (Duomo), una ullada a la història de la biologia que va començar a escriure quan preparava una història de l’evolució abans de Darwin. El personatge de la lladre té l’afegit que és filòsofa i el cap de policia recorda Vidocq, que primer va ser criminal i després cap de la Sureté francesa, quedant per a la història com un dels primers detectius d’Europa.

- Olga Xirinacs publica La inundació (Cossetània). Una autora se’n va a un poble de muntanya per reflexionar sobre la seva vida i la seva literatura.

- Herbjorg Wassmo publica El cielo desnudo (Nórdica), colofó de la seva Trilogia de Tora. Hi tracta les seqüeles de l’ocupació nazi a Noruega. Els personatges centrals, una dona i la seva filla d’11 anys, pateixen el rebuig social pel fet que la mare va ser amat d’un soldat alemany del qual la nena n’és filla i, a més, estan atemorides pel padrastre, alcohòlic.


Església i dona
- Laia de Ahumada publica Monges (Fragmenta), amb pròleg de Carme Riera en l’edició castellana. L’autora, filòloga de professió, entrevista 20 dones que van optar per ser monges catòliques, de diferents ordes i que treballen en diversos àmbits: Berta Meneses, Carme Sardà i Tort, Catalina Terrats, Eulàlia Bofill, Griselda Cos, Lucía Caram, Mariàngels Segalés, Maria Lluïsa Cortès, Mireia Galobart, Montserrat Domingo, Montserrat Viñas, Pepa Vignau, Pilar Sauquet i Muntal, Rosa M. Barber, Rosa M. Piquer, Rosa Prat, Roser Garriga, Teresa Forcades i Vila, Teresa Losada i Victòria Molins. Totes consideren que viuen en plenitud, d’acord amb la seva tria.

- Michela Murgia publica Y la Iglesia inventó a la mujer (Salamandra) en traducció de Teresa Clavel, on explica la imatge de la dona que ha transmès l’església catòlica i que tan present està en la societat i la cultura. Ho fa a través dels textos dels Pares de l’església, més que de la Bíblia: encícliques, oracions, etc. Murgia, que és de Sardenya, es va donar a conèixer, amb èxit, amb L’acabadora. Diu l’autora, «Havia de passar comptes amb María, encara que aquest llibre no és sobre la Verge”.

Sobre biblioteques
- Montserrat Comas i Víctor Oliva han coordinat Llum entre ombres. 6 biblioteques singulars a la Catalunya contemporània (Organisme Autònom de Patrimoni Víctor Balaguer).
Les sis biblioteques són el Centre de Lectura de Reus (1859); la Biblioteca Museu Balaguer (1884); la Biblioteca Pública Arús (1895) i la Bblioteca de l’Institut d’Estudis Catalans/Biblioteca de Catalunya (1907), aquesta darrera Biblioteca Nacional, així com les de l’Ateneu Barcelonès (1860) i del Centre Excursionista de Catalunya (1876). La història de cada biblioteca està feta per un especialista.

Poesia
- Olvido García Valdés, premi Nacional de Poesia el 2007, publica el poemari Lo solo del animal (Tusquets).

Cuinetes
- Assumpta Miralpeix publica Els nostres postres (Editorial Base), una combinació de postres tradicionals amb altres més innovadors. L’autora, que ha publicat més d’una dotzena de llibres, és professora de cuina i nutrició a l’Escola de la Dona i explica molt bé el procés de confecció dels pastissos.

RAE
- Carme Riera ocupa la butaca “n” de la Reial Acadèmia Espanyola. És la sisena dona que ingressa a la RAE.

La primera va ser Carmen Conde (1907-1996), que va llegir el seu discurs d’ingrés el 26 de gener de 1979, al cap de 266 anys de la fundació de la RAE al 1713. Després, van venir Elena Quiroga, escriptora (1983); Ana María Matute, escriptora (1998); Carmen Iglesias, historiadora (2002); Margarita Salas, bioquímica (2003); Inés Fernández Ordóñez, filòloga (2008) i Soledad Puértolas, escriptora (2010).

dilluns, 30 d’abril de 2012

Nosaltres parim, nosaltres decidim



La revista DONESdigital de l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC) ha publicat un article, signat per Cristina Mora, que fa memòria sobre la lluita per la legalització dels anticonceptius i de l'avortament. Hi ho fa a partir d'una entrevista a Asun Amelivia, una de les protagonistes en primera línia d'aquella lluita.


ENTREVISTA A ASUN AMELIVIA
 

Si nosaltres parim, nosaltres decidim

Tot i que els anticonceptius ja es comercialitzaven des dels anys 60 als Estats Units i a Europa, a Espanya no es van legalitzar fins el 1978. En els anys precedents, però, ja podien consumir-se a les farmàcies sota prescripció mèdica per a la regulació del cicle menstrual, sent 120.000 dones les que els prenien al 1969. Van ser necessàries també moltes campanyes de sensibilització per arribar a l’alliberació sexual de les dones. Un llarg camí que professionals de la salut i militants del PSUC, com l’Asun Amelivia, van ajudar a traçar en aquell moment històric.

El context de la dictadura, caracteritzat per les polítiques natalistes i el culte a la família nombrosa, amb el beneplàcit de l’església catòlica, van condicionar fortament tant la vida sexual de la població, com l’ànim d’aquelles i aquells que des de la militància o la seva professió lluitaven pel fi de la discriminació vers les dones. En aquest sentit, va ser destacable la tasca duta a terme per les feministes del PSUC que, fins que no es va legalitzar el partit el 1977, van aprofitar la xarxa de les entitats veïnals i altres associacions per la realització de tot tipus de campanyes. Entre aquestes destacaven la reivindicació d’amnistia per a la dona, incloent la despenalització dels anticonceptius, de l’avortament o del adulteri, una proposició de llei que el PCE-PSUC va presentar al 77 i que no va ser inclosa.

Trencant tabús amb la sexualitat
Asun Amelivia, metgessa i feminista, que formava part llavors de l’Associació de Dones Universitàries i militava al PSUC, va participar en nombrosos actes divulgatius per començar per allò fonamental: conscienciar a les dones sobre la importància de la seva sexualitat i el dret a decidir sobre aquesta. “Perquè no es parlava de la sexualitat femenina.  De fet, moltes dones es casaven sense saber què volia dir això. Moltes noies tenien la regla sense saber què era, amb els ensurts que s’emportaven. Era la ignorància més absoluta”, comenta la doctora Amelivia.

Per divulgar les reivindicacions feministes i arribar al major nombre de dones possibles, la participació activa en les entitats veïnals, on s’havien creat les vocalies de dones, va ser fonamental. D’aquesta manera tot el coneixement que venia de les universitats i de dones amb una militància feminista s’estenia als barris de Catalunya. Asun Amelivia recorda entusiasmada: “els anys 70 van ser uns anys riquíssims en aquest aspecte, perquè les associacions de veïns estaven plenes de ganes de fer coses, i les vocalies de dones eren espais ideals per fer això. No només a Barcelona, sinó a molts pobles de Catalunya que vam recórrer per aquella època”.

Quan les lleis no bufaven a favor
Les lleis coercitives del moment penalitzaven l’ús dels anticonceptius i la pràctica de l’avortament, dues mesures que moltes dones esquivaven, ja fos aconseguint les receptes justificades pels desajustament hormonals, de la mà de metges i metgesses progressistes, o realitzant l’avortament a les cases, això sí en condicions higièniques deficients que posaven en perill la seva salut. “Algunes metgesses - homes també que hi havia de progres- els receptaven. Però després s’havia de buscar la farmàcia adequada, perquè igual que passa ara  amb l’avortament, els farmacèutics podien dir que eren objectors de consciència i que les seves creences els impedien de vendre-ho”.

Dins del mateix PSC-PSUC hi havia també divergències en la lluita per legalitzar l’avortament. No va ser fins el 1981 que el grup parlamentari va presentar una proposta de llei que incorporava, però, tot i la desavenencia de la Comissió d’Alliberament de la Dona, una clàusula sobre la possible objecció de consciència del personal sanitari.Les mobilitzacions demanant la despenalització total de la interrupció de l’embaràs no van veure els seus fruits, encara que incomplerts, fins 10 anys després del fi de la dictadura, quan el PSOE al 1985 aprovà una llei que plantejava despenalitzar l’avortament en determinats supòsits.

I mentre la societat civil es manifestava, després de llargs anys de repressió, les dones anaven guanyant parcel.les de llibertat tant en la vida pública com en la privada. Societat civil i governs anaven estrenyent vincles i els ajuntaments democràtics dels anys 80 van adoptar les iniciatives de les vocalies de dones dels moviments veïnals, creant els centres de planificació familiar. Abans però de la institucionalització d’aquests espais, la tasca divulgativa que van emprendre dones com l’Asun Amelivia, va servir per trencar el silenci al que tantes dones s’havien vist sotmeses, tal i com recorda la metgessa: “Per a moltes dones poder parlar de la seva sexualitat, que l’havien patit en silenci,  no tenia preu. Perquè l’home no preguntava, ni s’interessava que la dona estigués a gust i tingués plaer. Eren èpoques on fins i tot això era gairebé un pecat, això beneit per l’església, naturalment, ja que deien que el cos de la dona era per parir i res mes”.


Si us ha interessat aquest article us recomano El feminisme al PSUC