Pàgines

dimecres, 30 de desembre de 2009

ELS i LES BATLLE: la meva família



Feia temps que ho volia fer, però ho anava deixant per a més endavant. Això d'avui només n'és el començament. No en conec tota la història, només alguns detalls. Part d'aquesta història es troba a diversos arxius.

Estic parlant dels Batlle, estic parlant de la meva família i de la seva història. Caldrà (potser quan em jubili) que em dediqui a cercar peces d'aquest trencaclosques que per a mi és la història dels Batlle. Una família amb un arbre geològic antic, frondós i robust, amb arrels al segle XI (l'arbre de la família Batlle és un dels documents que hauré d'anar a buscar als arxius, ja que s'ha extraviat el que ens havia regalat la família VIADER).

No ha passat el mateix amb el document escrit per n'Eduard de Batlle i Descatllar, un dels meus besavis, que reprodueixo i transcric. El va titular BREU ACLARACIÓ A AQUEST DOCUMENT (és refereix al "Privilegio concedido por S.M. CARLOS II, rey de las Españas a Juan Batlle del lugar de Parets del Ampurdán en el Principado de Cataluña. MDCLXXVIII" i en parlaré més endavant)

I ho faig, com diu l'Eduard de Batlle i Descatllar, no per aliment de vanitats ni grandeses, que sortosament el Món ja ha anat democratitzant-se sinó com a preciós record de tots els nostres benvolguts i dignes avantpassats.

Ho faig en memòria del meu avi, en Ramon Batlle i Gordó, de la meva mare, l'Anna Batlle i Sagristà, i dels altres familiars que he conegut i estimat i que ara també són morts. Però ho faig sobretot per a la meva germana Montserrat i el meu cosí, el Ramon Martí Batlle, i els seus fills: l'Oriol, la Flora i la Laia. I pel meu pare, el Josep González Navarro. I, per suposat, ho faig perquè ho vull compartir amb la meva família àmplia (de sang o no) i les amigues i amics i les lectores i lectors.

BREU ACLARACIÓ A AQUEST DOCUMENT
La casa Pairal dels Batlle de Parets estava situada en el Lloc anomenat Santa Llogaria de Parets d'Empordà en la província de Girona, a tres kilòmetres del Poble de Bàscara.

A mitjans del segle 19, residia en ella en Ramon de Batlle i de Feliu, orfe de Pares i amb vuit germans dels quals ell era el major i hereu.


Ramon de Batlle i de Feliu

Per als anys del 1856 al 1858 el dit hereu contragué matrimoni amb na Maria dels Dolors de Descatllar i de Saleta, natural de Quadres en el poble de Gurb, província de Barcelona i a cinc kilòmetres de Vic. Hagueren quatre fills d'aquest matrimoni: en Lluís, en Joaquim, na Pilar i el que firma aquest escrit. Morí la pobre mare deixant-los tots petits per allà l'any 1866 i als voltants de 1870 el seu marit contragué segon matrimoni del que no hagué successió.



Els contratemps que la casa Batlle venia suportant, els molts gastos que l'educació i dots dels germans ocasionaven i també la qüestió política en la guerra civil carlista acabaren d'embolicar el patrimoni de la família i vingué un dia que honradament el cap de la família ja anomenat decidí cedir als seus acreedors tots els seus béns en pagament dels deutes que de temps immemorial pesaven sobre d'ell i agravats en aquesta última època per les causes ja citades.

D'aquesta manera desaparegué la casa Pairal de nostres avantpassats que sense aquesta petita aclaració no sabrien ni on havia existit.

Aquest document adjunt fou extraviat alguns anys i recuperat per mi, el deixo al meu fill únic varó en Ramon Batlle i Gordó, amb l'encàrrec de que el guardi i vagi a mans dels més seriós i entenimentats dels nostres descendents, no per aliment de vanitats ni grandeses, que sortosament el Món ja ha anat democratitzant-se sinó com a preciós record de tots els nostres benvolguts i dignes avantpassats.

Barcelona any 1925

Eduard de Batlle i Descatllar



Fa més d'un segle que el meu besavi Eduard va haver d'abandonar per sempre Can Batlle, en passar a ser propietat dels creditors de la família i venir de molt jovenet a guanyar-se la vida a Barcelona. Però Can Batlle continua sobresurtin per la seva noble estructura i dimensions.

Anna González Batlle

Article publicat al blog d'AMIF
(Associació Memòria per a Imaginar el Futur)
http://associacioamif.blogspot.com/

dijous, 24 de desembre de 2009

Amb l'Alicia, l'Albert i el Roque: NO US OBLIDEM



L'Alicia, l'Albert i el Roque no celebraran les festes del Solstici (Nadal i Cap d'Any, inclosos) amb els seus familiars, amigues i amics.

L'Alicia, l'Albert i el Roque no són les úniques persones que no podran fer-ho perquè estan segrestats i ni tan sols sabem on són. Però avui parlo d'elles perquè em són properes. No les conec personalment, però al meu voltant hi ha moltes persones que han estat els seus companys de jocs infantils, que han estudiat plegats, que han compartit i comparteixen treball i anhels... que formen part de les seves biografies. Possiblement no comparteixo al 100% la seva manera d'entendre la cooperació, I QUÈ?

Alícia Gámez, Albert Vilalta i Roque Pasqual van ser segrestats el dia 29 de novembre passat a uns 150 quilòmetres de Nouakchott quan viatjaven en un comboi de Barcelona Acció Solidària per la carretera que uneix la capital mauritana amb Nouadhibou. Des d'aquell dia són a les mans d'Al-Qaida del Magreb Islámic (AQMI), organització jihadista que es financia amb el tràfec de drogues i els segrestos .

EL PAÍS del diumenge passat dedicava diverses pàgines a l'AQMI. En una analitzava el perfil d'Abu Hannás, el jutge del desert. Ell seria l'autor del Manual sobre els presoners estrangers on s'explica què fer i com tractar els segrestats: si són militars els jihadistes estan autoritzats a matar-los; si són civils cal demanar un rescat o un intercanvi de presoners; si són dones..., si són dones poden convertir-les en esposes.

Solidaritat, discreció i unitat demanava ahir al vespre l'alcalde Hereu a la concentració silenciosa de la plaça del Rei (enllaç al vídeo). Hi estic d'acord.

Per això cal que els DIMECRES (esperem que siguin pocs perquè es produeixi aviat l'alliberament dels segrestats), a les 19.00 hores, a la PLAÇA DEL REI de Barcelona, anem tots i totes a demostrar solidàriament i de forma unitària que NO OBLIDEM l'ALÍCIA, l'ALBERT i el ROQUE

dimarts, 22 de desembre de 2009

L'hivern no és trist. FELIÇ SOLSTICI


Autor desconegut

Aquesta nit ha estat la més llarga de l'any! Ahir, 21 de desembre, vàrem entrar oficialment a l'hivern. Vull aprofitar l'ocasió per desitjar-vos un càlid i feliç hivern a pesar de les baixes temperatures. Estic d'acord amb el poeta: l'hivern no és trist!

Us deixo amb el poema de Miquel Martí i Pol

HIVERN

Estimo la quietud dels jardins
i les mans inflades i vermelles dels manobres.

Estimo la tendresa de la pluja
i el pas insegur dels vells damunt la neu.

Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietud dels capvespres vora l’estufa.

Estimo les nits inacabables
i la gent que s’apressa sortint del cinema.

L’hivern no és trist:
És una mica malenconiós,
d’una malenconia blanca i molt íntima.

L’hivern no és el fred i la neu:
És un oblidar la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.

L’hivern no és els dies de boira:
És una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses.

L’hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.

Tot esperant, però, que arribi la primavera!


dissabte, 12 de desembre de 2009

Lluny de nosaltres els CABALLEROS ESPAÑOLES



Ja ho vaig confessar a l'agost: sóc una feminata desaforada segons l'autor d'El Capitán Alatriste, un veritable prototip de "caballero español".
FEMINATA DESAFORADA [el mirador de les dones, 5 d'agost de 2009]
Ara, també he de confessar-vos que sóc una feminista revengista, a més d'una dona nècia, segons Enrique Lynch, un professor d'Estètica a qui el diari EL PAÍS ofereix tribuna per a opinar.

La publicació de la tribuna Revanchismo de género, signada per Lynch el passat dia 19 de novembre, sobre la campanya MALTRATOZERO, ha provocat un intens debat dins i fora del diari.

De todos los hombres que haya en mi vida, ninguno será más que yo // De todas las mujeres que haya en mi vida, ninguna será menos de yo

A continuació trobareu els enllaços a articles i opinions de persones que treballen al diari o que hi col·laboren.
REIVINDICACIÓN, NO REVANCHISMO [María Silvestre Cabrera t Arantxa Elizondo Lopetegui, 20 de novembre de 2009]
SHAKIRA TAMBIEN LLORA [Soledad Gallego-Díaz, 21 de novembre de 2009]
¿QUIEN TEME AL FEMINISMO? [Milagros Pérez Oliva, 22 de novembre de 2009]
¡POR MALAS! [Gemma Lienas, 23 de novembre de 2009]
GRAMÀTICA DE LA DESIGUALDAD [Concha Caballero, 23 de novembre de 2009]
NO SON MÁS QUE YO [Pilar del Rio, 24 de novembre de 2009]
¿A QUIÉN TEMEMOS LAS FEMINISTAS? [Judith Astelarra, 24 de novembre de 2009]
MACHISMO Y MORDAZA [Maite Rico, 26 de novembre de 2009]
LOS "TONTUS SAPIENS" [Maruja Torres, 6 de desembre de 2009]
Enrique Lynch, però no en va tenir prou amb l'article del dia 19 de novembre sinó que més endavant insisteix:

LAS MUJERES (NO LOS HOMBRES) SON LAS RESPONSABLES, por freudianos mecanismos del complejo de Edipo, DE LA MENTALIDAD DE SUS HIJOS

Moltes veus de dones, després de tants despropòsits d'Enrique Lynch, s'han aixecat per a defensar que s'havia de prohibir la publicació de l'article. No comparteixo aquesta posició; senzillament em pregunto per què EL PAÍS continua mantenint el senyor Lynch com a opinador

Però no perdem el fil! A què treu cap tanta auto-inculpació? Ho sabreu de seguida

“Ellas envenenan y ellos golpean, salvo que se ponga un hombre -un héroe- de por medio”

Ho ha dit Enrique Lynch? No. La frase té a veure amb un altre "caballero español" = Jesús Neira, aquell professor convertit en heroi per haver sortit en defensa de Violeta Santander, una dona que estava sent agredida, i que ha estat nomenat per Esperanza Aguirre president del Consejo Asesor del Observatorio Regional de Violencia de Género de la Comunidad de Madrid.


Jesús Neira, a Antena 3

Jesús Neira, des que va sortir de l'hospital, no ha deixat de fer declaracions; algunes, si més no "sorprenents" sobre política i sobre les dones. Com quan després d'afirmar que l'arrel de la violència masclista és educativa, afegeix:
"Muchas veces los niños tratan a las niñas como si fuesen un amiguito más, y yo creo que no es eso", concluye, "un niño debe aprender que es necesario tratarlas con deferencia" [El País, 8 de març de 2009]
La Razón Española, una revista precusora dels neocons, acaba de dedicar-li un article-homenatge per la seva valentia i per haver actuat com un veritable "caballero español en tiempos de abortos, parricidios, crueldad con los ancianos y los niños, profanación de ámbitos sagrados, violencias sexuales...".

L'article el signa Ignacio Peyró, col·laborador de la COPE, d'Intereconomia... Peyró afirma
que “Connolly decía que, en la guerra de los sexos, las armas de ellos son la irreflexión y las de ellas la venganza. Es otra manera de decir que ellas envenenan y ellos golpean, salvo que se ponga un hombre –un héroe- de por medio”.
Per a més informació, EL PLURAL

Enteneu, ara, per què cal tenir ben lluny els "caballeros españoles"?

divendres, 11 de desembre de 2009

LES NOTIS DE LA MANOLITA (desembre 09/gener 10)

La Manolita m'ha fet arribar les seves propostes pels mesos de desembre i gener. Aquí teniu les NOTIS convenientment editades.

NOVETATS EDITORIALS


Llibres del Asteroide publica en català i castellà Quatre germanes de Jetta Carleton (1913-1999). La traducció al català és de Jordi Nopca i al castellà de Maria Teresa de Gispert. És la història de 3 germanes que es reuneixen tots el estius a una granja del Mig Oest i les seves vides. Va ser un bestseller quan es va publicar als Estats Units.

- Anne Holt publica La diosa ciega (Roca), el primer llibre on es presenta Hanne Wilhelmsen i els seus col·legues en una trama que implica fins i tot la mateixa policia.

- Iulia Latínina publica El caos del Cáucaso (Los Libros del Lince), una novel·la política realista, segons l’autora, que va ser companya de publicació de l’assassinada Anna Politkovskaya.

- Doris Lessing publica Alfred i Emily (Ed. 62/Lumen en castellà) on fa una reescriptura de la seva infància i dels seus pares. Lessing va ser premi Nobel l’any 2007.

Doris Lessin i la seva mare




- Bernard Mack
publica Ellas conquistaron el cielo (Blume) on es presenta a les aviadores que van ser pioneres: Amelia Earhart, Hélène Boucher, etc.

No s’hi cita Mari Pepa Colomer, la primera dona que va obtenir el títol d’aviadora a Espanya, el 1931. L'Ajuntament de Barcelona acaba d'aprovar dedicar-li els jardins situats a l'interior d'illa situada entre els carrers Felip II, Josep Estivill, Hondures i Palència

- Margaret Mazzantini publica La palabra más hermosa (Lumen) en traducció de Roberto Falcón, el viatge d’anada i tornada d’una parella a la guerra mentre cerquen una criatura.

Primer capítol i tràiler de La palabra más hermosa

- Marta Salís és l’editora del recull de 25 contes Cuando se abrió la puerta. Cuentos de la Nueva Mujer (1882-1914) publicat per l’editorial Alba. La majoria són de dones, però també hi ha algun home. Tots els relats presenten la nova dona que tracta de sortir endavant.

- Katrhyn Stockett publica Criadas y señoras (Maeva) amb el tema de la igualtat racial al sud d’Estats Units, vers al 1960, en l’època que Martin Luther King posa en peu el moviment per la igualtat.

- Esther Tusquets publica Confesiones de una vieja dama indigna (Bruguera), una continuació de Habíamos ganado la guerra. Aquí hi surt la gauche divine i la seva vida d’editora.


Poesia

- Rosa Lentini i Francisco Rico han estat els editors de Mil años de poesía europea (Backlist), una selecció dels més grans poetes europeus dels darrers deu segles.


- Wislawa Szymborska publica el recull de poemes Aquí (Bartleby), en edició bilingüe i en traducció de Gerardo Beltrán i Abel A. Muricia Soriano. L’autora, nascuda el 1923 va rebre el premi Nobel l’any 1996.



Cuinetes

- Gemma Lienas publica Us espero a taula (Columna), una selecció de les seves millors receptes que ha ajuntat i experimentat des que tenia 18 anys. S’hi poden trobar: plats per sorprendre, per celebrar ocasions especials, per fer en poc temps, etc.. Lienas és una reconeguda escriptora feminista i autora, també, de llibres infantils i juvenils.


PREMIS

- Carol Ann Duffy és la poeta llorejada (Poet Laureate) de Gran Bretanya des del mes de maig. Aquest càrrec l’anomena la reina i té una duració de 10 anys (des que així ho va decidir Tony Blair, abans era vitalici).

Fa poesia per a infants. Al 1999 va publicar The World’s Wife (La dona del món) on explica històries de dones que van ser a l’ombra de grans homes en la història. És catedràtica de poesia a Manchester i té una filla. Rebrà un tonel de xerès i 5.750 lliures l’any (6.484 euros).

Carol és la primera dona poeta que obté aquest honor en 340 anys. És també la primera escocesa i la primera que es declara lesbiana.

Originalment, el poeta escollit havia d’escriure poesia commemorativa per als reis i reines, però actualment es tracta d’una distinció honorífica. Duffy ha anunciat que destinarà els diners del premi a un projecte de creació i promoció d’un premi anual per a poesia.


diumenge, 29 de novembre de 2009

Contra la violència masclista: LA FERIDA ÉS DE TOTHOM


A començaments de novembre vaig topar amb aquesta imatge. M'hauria agradat dir-vos de qui era, però no he aconseguit saber-ne l'autoria.

Negre i vermell sobre blanc, simple que no senzilla, minimalista diria alguna persona. Em va impactar molt i la vaig guardar esperant el moment de compartir-la amb vosaltres. La celebració del Dia Internacional de la NO VIOLÈNCIA CONTRA LES DONES em va semblar una ocasió adequada. Primer però vaig pujar la imatge al meu perfil del Facebook i vaig etiquetar-la amb els noms de part de les meves amistats (part, perquè el sistema no em va permetre etiquetar-les totes). Alhora de l'obligada tria, vaig prioritzar les dones.

Estic contenta, he obtingut moltes respostes i comentaris. Per tant, aquest post no és meu; és de tots i totes el que hi heu volgut col·laborar. Perquè QUAN LA SANG ÉS D'UNA DONA MALTRACTADA, LA FERIDA ÉS DE TOTHOM (la frase no és meva, però me l'he apropiat)

Autores i autors

Silvia ALABART GARRE - Nuria ANTOLÍ - Griselda BALLESTER - Josep Fèlix BALLESTEROS - Julia de BENITO GUTIÉRREZ - Amparo BERNAD - Pilar BESPÍN MINGUILLÓN - Emília BRIONES - Pitu BUXÓ - Ester CAPELLA - Santi CARBONELL BERTRÁN - Carme CARMONA - Núria CARMONA - Eulalia CORTÉS - Núria CORTINAS - Montse CUNILLERA BUSQUETS - Ana María DAVILA - Agrupació DONES DE DALT - Josep DURÁN - David ESCUDER MARTÍNEZ - Bego FLORIA - Maria FREIRÍA - Carme FREIXA ZURITA - Jordina FREIXANET - Anna GARRIGA CASAS - Anna Maria GASPAR - Nati GÓMEZ - Eva GONZALO PALAU - Vicenç GONZÁLEZ BELMONTE - Charo HIDALGO HIDALGO - Mari Carmen INSA - Lady KAYAK - Gemma LIENAS MASSOT - Caro Lina (BARBER) - Fab LLANOS - Enric LLORENS - Jordi LÓPEZ CAMPS - Africa LORENTE - Caterina MAJÓS - Daniela MANSILLA - Isabel MARCUELLO - Àngels MARÍN - Jana MARTÍ ESTADELLA - Aurea MARTÍN - Namara MARTÍNEZ NAVARRETE - J.L. MASIP QUEROL - Lola MINGUEZ - Carme PADILLA - Montserrat PALLARÉS CARREÑO - Ethel PARICIO - Cristina PÉREZ PRADES - Cati PIZA - Carme POVEDA - Isabel POZO - Rosa PUEYO PORTA - Ana ROMERO CÀLIX - Juani RUZAFA LÓPEZ - Eugènia SÁNCHEZ CARRETE - Txetxu SANZ MARTÍNEZ - Rafi SEGURA - Carmen SERENO - Jordi VALLS - Beni VEIGA - Olga VERLARDIEZ

Aquests són els noms de més de 60 persones que han comentat la imatge. Moltes s'han limitat (limitat? us sembla poc?) a dir que la imatge els ha agradat o a agrair la complicitat que significa haver-les etiquetat (haver pensat en elles).

Aquestes persones són els autèntics autors i autores d'aquest post. Les he ordenat per ordre alfabètic. A més, he buscat qui d'elles tenia blog i els he enllaçat.

Hi han interpretacions diverses; algunes referides a la seva pròpia experiència; altres menys literals, més globals... He estat dubtant sobre què feia i com ho feia jo... he cercat imatges... finalment he cregut que el millor era lliurar-vos els comentaris sense més (no he posat els missatges d'agraïment purs i durs). L'únic que desitjo és que hi siguin tots perquè el Facebook no ha parat de fer-me putades.

M'agrada el cartell, és molt significatiu. Més val una imatge que mil paraules....
Quin tema més complex!!!! La violència masclista és una lacra que desgraciadament no pot ser eradicada, ara per ara. L'home maltractador es capaç de immolar-se, i això és terrible. Molts d'ells no els importa morir per la seva espantosa causa. Aquesta indiferència per la mort en front als seus propòsits ens posa les coses molt i molt difícils. L'allunyament, les penes de presó, el càstig, tant els hi fa. Creuen en la seva raó. Es necessita una educació social molt i molt profunda.... No podem parar de lluitar. Els que tenim fills n'hem de ser plenament conscients i responsables. Aquest és també un camí.... la societat està malalta i l'esperit de lluita sota zero. Sempre li dic a la meva filla: encara que sigui poc o molt poc val la pena posar el teu granet de sorra. Si tots ho féssim les coses serien molt diferents. Endavant!!!!
Sílvia ALABART
--------------

Molt bona, Molt forta, Molt delicada, Molt femenina...arriba! T'agraeixo que em demanis la teva opinió.

Anna, la imatge és gràficament molt bona (feminitat, amor, cor ferit), però no sé si estic totalment d'acord amb les seves connotacions. Jo penso que no som les úniques a qui se'ns trenca el cor. Sincerament. Es més, penso que tenim una facilitat sorprenent per tirar endavant en les circumstàncies més extremes i per molt que et fereixin, tires endavant. Com totes i com tots. Aquí no hi ha diferencies perquè sentiments els tenim tots!

Núria ANTOLÍ
------------

Per a mi, la sang es el darrer capítol d'una història de violència. Quan arriba significa que la ira i el menyspreu han guanyat la partida en una relació malaltissa. El vermell comença sent una mala mirada, una mala resposta, un crit. Quan això es converteix en agressió física no hi ha volta enrere.
Amparo BERNAD
-------------
Un cor esquinçat: el de totes i el de tots
Ester CAPELLA
-------------

És un crit a la consciència de tots plegats i ens demana un ajut que no arribat a temps, mai arriba a temps...
Santi CARBONELL
---------------

Elegància, alegria, llibertat, atractiva, femenina, vida, independent..... tacats de ràbia, impotència, soledat enfosquida i tristesa. ..contra la violència cal anar junts: dones i homes!
Núria CARMONA
-------------

Cada trocet de cor trencat és una experiència que ens ajuda a créixer...Tot son experiències acumulades que s'han de viure per arribar a aquesta conclusió ... Si et trencant el cor és perquè has estimat i això és un sentiment estimulant encara que de vegades ens costi car... Jo prefereixo cors recomposts i amb historia que cors ben dibuixats sense cap relleu ....
Núria CORTINAS
--------------

Anna, moltes vegades ens han trencat el cor, però de seguida amb una mica de pega l'enganxem.
Gràcies per pensar en nosaltres.
Agrupació DONES DE DALT
-----------------------

Anna, como siempre en la vanguardia. Todavía no somos conscientes de la gran red que estamos tejiendo entre todas. Un beso
María FREIRIA
-------------

No tan solo a algunas (nos rompen el corazón) en las relaciones, creo que a las mujeres en general nos rompen el corazón el sexismo social, el sexismo de las religiones, el sexismo laboral....
Krme FREIXA
-----------

Gràcies Anna! Farem córrer el missatge!
Jordina FREIXANET
-----------------

Gràcies, bonica. El meu cor ja no és meu; estar esbocinat, esmicolat i desballestat; un lladre me'l llevà i ja ni el tinc. Tan i tan aplaudeixo la teva iniciativa i predicaré de per tot la bona nova; de moment a les amèriques que van justos d'afectes....
Anna GARRIGA
------------

És la puresa maltractada, ferida i llastimada que és queda aturada, perquè no entén què és el que ha passat...
Eva GONZALO
-----------

El maltractament és encara una seqüela de la "inquisició" i tot lo que va comporta 400 anys de persecució,. La democràcia que tenim no es la solució a aquest problema greu de la societat [conseqüència de] la falta d'educació social i de respecte que alguns (PP, Església... ) volen mantenir per a continuar amb els seus privilegis. Hòstia Anna estic inspirat, la veritat és que no ser com expressar-ho però segur que tu me entens. Petons.
Vicenç GONZALEZ
---------------

És reconfortant, ara que s'acosta la data del 25 de novembre. Moltes gràcies amiga
Lady KAYAK
----------

Duro el dibujo, quizás como el mensaje!!!! Seguimos

en muchos ámbitos a las mujeres nos rompen el acceso, cuando no la ILUSION POR .....y esto quizás sea lo más difícil de reparar, aunque las redes ayudan a mejorar las roturas!!!!!!

Caro LINA
---------

Yo añadiría uno o dos vestidos más, uno más vacío, otro más llenito, emulando los michelines que muchas tenemos, con exactamente la misma herida y las mismas manchas, para decir que, aunque no seamos iguales, podemos padecer de las mismas violencias. Me ha gustado muchísimo la reflexión de l'Enric.
Fab LLANOS
----------

Només em faltava això, una tarda de divendres que tinc lliure i l’Anna em posa deures. En fi, tot i que no és dels meus millors dies, aquí van algunes idees que em suggereix el cartell.
D’entrada em recorda l’estètica “tarantiniana”, en especial em sona a Kill Bill – pel·lícula que per altra banda m’apassiona -. I com sempre que parlo de cinema o de literatura recordo que cal que tinguem molt clar el què és la ficció i el què és realitat. Cal saber on és la línia vermella; aquella que no és pot traspassar mai.
No hem tingut filles, però tinc dos nois. Els hem intentat educar en democràcia i llibertat, sempre hem parlat de tot; a casa no hi ha temes tabú. No cap al meu magí que els meus fills pugin alguna vegada a la seva vida utilitzar la violència per imposar les seves idees. Si algun dels meus fills utilitzés la violència masclista per mi seria un cop molt dur, m’estarien agredint a mi també, i , el què és pitjor, certificaria el fracàs de les nostres ensenyances.
La violència masclista primerament és un atac imperdonable a la llibertat de les dones, però també atenta contra la llibertat dels homes . És el reflex que a la nostra societat encara falta molta democràcia, que falta molta educació i més pedagogia. La societat actual està fracassant, encara ens queda molt fer. Encara ens hem de “guanyar la llibertat”
.
Enric LLORENS
-------------

Jo no hi era, però no puc ser-ne indiferent. He de fer tot el que pugui perquè no passi mai més.
Jordi LÓPEZ CAMPS
-----------------

Gràcies. Crec que no necessita paraules. és molt expressiva. Petons
Africa LORENTE
--------------

Gracias Anna, nade tiene el derecho a romper a nadie. Y cuando digo romper, lo digo en el más amplio sentido de la palabra.
Isabel MARCUELLO
----------------

Me’l van trencar en mil trossos. Està gairebé recompost; falta ajuntar uns dos-cents trenta i cinc trocets i JA!!!!!
Lola MINGUEZ
------------

Nunca será tarde para buscar un mundo mejor y más nuevo, si en el empeño ponemos coraje y esperanza (Alfred Tennyson)
Caterina MAJÓS
--------------

Es tan difícil blindar-se!
Àngels MARÍN
------------

Eso espero, porque a veces la cicatriz aún está ahí.
Aurea MARTÍN
------------

El dolor de la ferida, d'alguna cosa que s'ha trencat per sempre. Un ànima estripada.
Ethel PARICIO
-------------

Gràcies Anna! El que em sap més greu és tenir por a que es torni a trencar. Petons
Cristina PÉREZ
--------------

Gràcies Anna, el cor es trenca moltes vegades, però el tornem a enganxar i apa .....
Carme POVEDA
------------

I si passa, l'arreglem i l'enfortim... gràcies!
Ana ROMERO
----------

Gràcies Anna per aquesta foto tant expressiva. Tenim el cor molt fràgil, i alora molt dur. Ens el trenquen, el recomponem però queda l'esquerda
Eugènia SÁNCHEZ CARRETE
-----------------------

La primera impresión ha sido la película el Padrino III. La segunda es la traición, un vestido blanco lo asocio a fiesta (seguramente a boda) y el rojo lo vinculo con un disparo, con algo que rompe la fiesta, el compromiso. Traicionero, a distancia. La tercera idea o impresión sería la perdida de un futuro para una persona que imagino joven.
Txetxu SANZ
---------------


I per acabar, com a agraïment a totes i tots, una cançó que he descobert aquesta setmana:
SE ACABARON LAS LÁGRIMAS



Huecco - "Se acabaron las lágrimas" (Colaboraciones)


Cuando sientes frio en la mirada
cuando alguien a roto tu sonrisa de cristal
y tu carita de porcelana se acuerda de su mano
mano de metal

u es hora de empezar a andar
u se acabaron las lagrimas
u es hora de empezar a andar
rompe tu jaula

4 primaveras cayadas
las losas se cayan no saben decir na
siente las espinas que se clavan pinchando bien adentro
donde duele mas

u es hora de empezar a andar
u se acabaron las lagrimas
u es hora de empezar a andar
rompe tu jaula ya

ESTRIBILLO:

mira
escapa que la vida se acaba, que los sueños se gastan,
los minutos se marchan
salta que la calma te abraza, los momentos se pasan y se
te rompe el alma
ai el alma

cuando sientes que nunca lo extrañas,
y la lluvia cae castigando la ciudad
que las gotas no calan tu alma
sus barcas en tus ojos
y tus escudos no podran remar

de nada vale ya llorar
se acabaron las lagrimas
sientes que ya no hay marcha atras
rompe tu jaula ya

ESTRIBILLO:

mira
escapa que la vida se acaba, que los sueños se gastan,
los minutos se marchan
salta que la calma te abraza, los momentos se pasan y se
te muere el alma
ai el alma

y siente la llamada de la libertad
rompe las cadenas que te hacen llorar
corretela, monta y no lo pienses mas
salta, rie, baila
y siente la llamada de la libertad
rompe las cadenas que te hacen llorar
corretela, monta y no lo pienses mas
salta, rie, baila

escapa que la vida se acaba, que los sueños se gastan,
los minutos se marchan
salta que la calma te abraza, los momentos se pasan y se
te rompe el alma
uai
escapa que la vida se acaba, que los sueños se gastan,
los minutos se marchan
salta que la calma te abraza, los momentos se pasan y se
te rompe el alma
uai el alma

escapa que la vida se acaba, que los sueños se gastan,
los minutos se marchan
salta que la calma te abraza, los momentos se pasan y se
te rompe el alma
el alma, el alma

divendres, 27 de novembre de 2009

LA DIGNITAT DE CATALUNYA

(sense les dones?)


La Vanguardia, 27 de novembre

La iniciativa de la premsa de Catalunya de publicar un editorial conjunt en defensa de la integritat de l'Estatut aprovat en referèndum (podeu llegir-lo al final del post) ha merescut l'aplaudiment de moltíssimes persones i sectors. El meu, també. És un fet sense precedents però una situació molt delicada on ens juguem el futur. Felicitats als que l'han impulsat.

He volgut fer aquesta entradeta perquè no càpiga cap dubte sobre el meu posicionament. I per què tanta precaució? Doncs perquè la foto de portada de LA VANGUARDIA d'avui, amb la qual obro aquest post, posa de manifest l'excepcional mobilització de l'anomenada societat civil però també la falta absoluta d'equitat de gènere de la nostra societat civil.

Divuit rostres: 17 homes i una dona
No critico al diari. Ha reflectit la realitat. Només vull fer un crit d'alerta. La tan lloada societat civil catalana caldrà que faci un pensament. Amb cada vegada més honroses excepcions, la societat civil va molt per darrera de les institucions polítiques en temes com la democràcia interna, el relleu generacional i, sobretot, l'equitat de gènere. I les institucions polítiques no són sempre exemplars.

La dignitat de Catalunya
editorial conjunt de la premsa catalana, 25 de novembre de 2009


Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.

L’expectació és alta
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.


Avanç o retrocés

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.


dijous, 26 de novembre de 2009

La vacuna del virus del papil·loma: LA MEVA EXPERIÈNCIA, LA MEVA OPINIÓ



Fa uns mesos vaig acceptar intervenir en el programa QUÈQUICOM sobre la vacuna del virus del papiloma. Per què? Què hi feia jo en un programa científic? Doncs donar la meva opinió personal com a infectada pel virus. Demà l'emetran, a les 21.30 hores, pel canal 33. Si voleu, però el podeu veure ara en aquest enllaç

A Espanya, cada dia moren dues dones per càncer de coll d'úter; a Catalunya, la mortalitat és més baixa: 102 mortes a l'any, un 35% dels casos detectats.

Jo vaig tenir més sort. En una de les revisions ginecològiques periòdiques van detectar el tumor i després d'una conització (intervenció quirúrgica consistent en l'extirpació del cèrvix uterí), vaig "fer net".

En el programa també hi intervenen Xavier Bosch, investigador de l'Institut Català d'Oncologia i desenvolupador d'aquesta vacuna; Carmen Cabezas, de la Conselleria de Salut; Miquel Porta, epidemiòleg de l'Institut Municipal d'Investigació Mèdica; Andreu Segura, director de la Societat Espanyola de Salut Pública; i Jaume Puig, Centre de Recerca d'Economia i Salut, UPF. Uns a favor i altres en contra d'administrar la vacuna.

Em falten coneixements per rebatre algunes afirmacions que s'hi fan. Però tinc dues coses clares. La primera és la importància cabdal de la prevenció. La segona és que no accepto raons econòmiques per a no administrar la vacuna. No em val que em diguin que "la incidència de la malaltia és massa baixa per vacunar milions de nenes sanes". Quin és el preu d'una sola dona morta per càncer de coll d'úter. A mi, m'hauria agradat estar vacunada.

dissabte, 21 de novembre de 2009

Contra la violència masclista: + EDUCACIÓ i TOLERÀNCIA ZERO



Avui, a Barcelona, s'ha celebrat la cloenda del el V Fòrum per la prevenció de la violència vers les dones. El Fòrum, que s'ha consolidat com un espai de participació i reflexió de la comunitat educativa, les entitats i col·lectius que treballen per la prevenció i les ciutadanes (i els ciutadans), té com a objectius sensibilitzar i eradicar les violències de gènere (per cert, heu vist alguna referència d'aquest fòrum de 3 dies de durada en els mitjans de comunicació?).

El Fòrum, organitzat per la Plataforma unitària contra les violències de gènere, pretén ser un espai per “trencar el silenci” i prevenir possibles relacions vinculades a la dominació i submissió entre les noies i nois, a través de la participació activa de totes les persones assistents, tan adolescents com persones adultes, en debats, tallers, vídeo-fòrums...

Aquest matí també s'ha reunit el Consell de Dones del PSC al qual he assistit. Al final d'aquest article trobareu els principals punts del Manifest del Dia Internacional contra la Violència de Gènere i l'enllaç per a poder-lo llegir íntegrament.



Què en pensem de la violència masclista?
Els homes i les dones ho fem de la mateixa manera?

Per què moltes víctimes no denuncien?
Per què perdones els seus agressors?
Per què...


Segons vam llegir en EL PERIODICO, l'any vinent, el departament d'Interior de la Generalitat enquestarà 15.000 persones per a tenir un coneixement real d'aquest tipus de violència a Catalunya.

De moment, doncs, ens seran d'utilitat els resultats d'una enquesta on line realitzada sobre una mostra de 1000 usuaris (és tot el que he trobat sobre la fitxa tècnica) sobre la percepció social de la violència masclista, que el Ministerio de Igualdad va donar a conèixer juntament amb la presentació pública del "Balance sobre violencia de género del primer semestre de 2009".

Trobareu tots els resultats en aquest enllaç (de la pàgina 19 a la 30). He volgut però compartir amb vosaltres alguns ítems.

Com veureu, els resultats de l'enquesta posen de manifest que les dones i els homes, en general, tenim diferències quant a la percepció del fenomen.
Així, un 91,6% (92,3% de les dones; 90,9% dels homes) opinen que la violència de gènere és inacceptable. Però alerta, 7 de cada 100 persones creuen que la violència contra les dones ha existit sempre i que és inevitable! I un 1% de les dones i un 1,6% dels homes pensen que és acceptable en algunes condicions (pàg. 21).
Una de les preguntes més punyents és sobre el grau de culpa que els enquestats creuen que tenen les dones maltractades amb freqüència que continuen convivint amb l'agressor. El 71,% de les dones i el 55,45 dels homes consideren que les dones maltractades que ho fan no són gens o res culpables. I he dit punyent perquè el 10% de les persones enquestades están d'acord amb l'anunciat i un 26,4% hi estan bastant d'acord; només un terç de la mostra no hi està gens d'acord. (pàg. 27)

Quan els pregunten pel mecanisme de lluita més eficaç, les respostes varien substancialment.

Mentre el 46,1 de les dones apunten l'educació com l'arma més efectiva, ho fan el 64,8% dels homes. En canvi, quasi un terç (un 28,9%) de les dones creuen que l'enduriment de les penes és un bon instrument; només un 14,5% dels homes ho creuen. On no hi ha variació és en el valor de la conscienciació social. Solament un de cada 10 homes i una de cada 10 dones apunten la conscienciació com un mecanisme eficaç!

Els motius per a no denunciar l'agressió

En primer lloc, trobem la por (63% de les dones; 58,6% dels homes), seguida per la vergonya (17,6% de les dones; 23,1% dels homes). Crec que ha de fer pensar i molt que el 5,1% de les dones i el 4,8 dels homes pensin que el motiu per a no formular denuncia és perquè és una agressió justificada! O que el 4,2% de les dones i el 3,4% dels homes pensin que és perquè l'agressió no és greu

El paper dels mitjans

Els coneixements sobre la violència de gènere procedeixen de forma aclaparadora (90.9%) dels mitjans de comunicació.
  • un 70,8% (73,7% de les dones i un 68% dels homes) de la TV
  • un 15% (11,5% de les dones i un 18,5% dels homes) de la premsa escrita
  • un 5,1% (4% de les dones i 6,2% dels homes de la ràdio)
Cap de les altres procedències supera el 4% (pàg. 20)

Per altra banda, la majoria dels enquestats, quasi 6 persones de cada 10 consideren que els mitjans fan un tractament sensacionalista de la violència de gènere (un 51,3% de les dones i un 62% dels homes). Menys d'un terç considera que el tractament informatiu és correcte (el 30,9% de les dones i el 24, 1% dels homes)

I aquí ho deixo, perquè si no acabaria comentant cada una de les preguntes i no es tracta d'això. Però no puc estar-me de comentar-ne una darrera: un 4% de les dones (un 3,8% dels homes) opina que està bastant o molt justificat que home agredeixi la seva dona o novia si aquesta decideix deixar-lo! (pàg. 28)

-------------------------------------------------------


A punt de començar la intervenció de Mar Serna, consellera de Treball
Imatge: Carme Sánchez Martín


He anunciat al començament que al final posaria l'enllaç del MANIFEST del PSC contra la violència masclista, presentat al Consell de Dones del dissabte. Fet! A continuació el trobareu quasi sencer.

Educació + tolerància zero
= + IGUALTAT


A punt de complir-se cinc anys de la promulgació de la Ley Integral de Medidas Urgente contra la violencia de género i gairebé dos anys de la Llei dels Drets de les Dones per a l’eradicació de la violència masclista, és hora de reconèixer allò que aquestes lleis pioneres han suposat per a la societat i també la seva transcendència a nivell mundial : aquestes mesures legals han estat imprescindibles perquè la conscienciació social en contra d'aquests crims hagi calat profundament en la societat, i han tingut una especial rellevància en la protecció de les víctimes de maltractaments i en el respecte i la dignitat que han assolit les dones al llarg d'aquests anys.
A Catalunya, tot i la tasca feta pels ajuntaments, la sequera de respostes polítiques a aquest fenomen durant els diferents governs de CiU ha fet que encara resti molta feina per fer. Tot i amb això, aquestes lleis estan demostrant ser eficaços instruments: molts han estat els maltractaments evitats i els assassinats que s'han impedit [...].
En aquest temps, les campanyes de conscienciació social han produït els seus fruits, però no podem passar per alt que queden missatges, palesos o soterrats en les famílies, en l'educació, en els mitjans de comunicació, en la publicitat, en la televisió, en els videojocs, etc., que segueixen transmetent una imatge de les dones que denigra profundament el seu paper i la seva situació en la societat, que les menysprea i les anul·la, que les fa responsables, gairebé, de tots els mals, mantenint un estereotip femení cruel i inacceptable i, sobretot, injust.

Aquesta imatge, tergiversada i malèvola, s’insereix en el més profund de les persones més joves que estan formant la seva personalitat i les fa reproduir tan terrible violència, cosa que comporta que l'edat de maltractadors i víctimes sigui cada vegada menor i que els casos de maltractament hagin augmentat en les franges d'edat inferiors als 30 anys.

Hem de treballar, doncs, perquè la percepció social que hom té de les dones no segueixi sent esbiaixada, de dependència ni de dominació. I en aquesta tasca és imprescindible implicar i reconèixer a tots aquells homes que estan convençuts que sense igualtat d’oportunitats no assolirem mai la justícia social ni transformarem un model de societat que ens impedeix assolir la felicitat a totes i a tots, a tots aquells que saben que aquesta lluita és també la seva.

L'educació en valors democràtics implica situar el paper de les dones com a persones en igualtat de drets i per això, l'educació, tant dins de la família com a l'aula, ha de ser l'eix de les nostres properes actuacions de manera prioritària [...] També cal cercar un compromís més explícit en pares i mares perquè qüestionin i combatin tot allò que contribueixi a la perpetuació dels rols de la desigualtat, i perquè transmetin missatges directes als seus fills i a les seves filles: “que no se t’acudeixi controlar a una dona”, i “no et deixis mai controlar per un home”.

Ens queda molt treball per fer en el llarg camí cap a la igualtat, per aconseguir la construcció d’una societat sense subordinacions culturals i socials entre dones i homes. A les novetats legislatives introduïdes per la Llei dels drets de les Dones per a l’eradicació de la violència masclista caldrà afegir-hi aquelles que incorpori la futura Llei d’igualtat catalana que s’està dissenyant en aquests moments. I no cal dir que encara existeixen països a Europa que ni tan sols quantifiquen els assassinats per violència de gènere i en els quals aquests no són considerats com específics de violència contra les dones. És aquest un repte que caldrà intentar resoldre durant la Presidència Espanyola de la Unió Europea a partir de Gener de 2010 i per al qual ja s'ha anunciat un primer pas definitiu: la creació de l'Observatori Europeu de Violència de Gènere i l'aplicació de l'Ordre de Protecció Europea que suposarà un nivell de protecció uniforme per a les víctimes de violència de gènere en tots els Estats de la Unió.

Estem en un moment en què la societat ha d'agafar, encara amb més decisió, les regnes del canvi de valors en els i les joves i ha de fer una crida general al respecte, a la dignitat, a la llibertat, a la igualtat, a la integritat i al valor social imprescindible de les dones com a subjectes posseïdors dels drets fonamentals.

El futur no és només l'arribada del temps esperat, el futur ha de ser construït, i aquesta construcció ha de ser aixecada sobre els pilars dels drets humans, de tots ells. Si en falta algun, com ara succeeix amb la Igualtat, el futur mai arribarà. És cert que tots i totes hem de construir el futur, però també és veritat que l'aportació dels i les joves és decisiva perquè l'espai conquerit sigui un lloc de convivència on es trobin la igualtat amb la llibertat, i la justícia amb la dignitat
.


25 de novembre de 2009
Dia Internacional contra la violència de gènere



Enllaços a articles anteriors sobre la violència masclista