Pàgines

divendres, 31 de desembre del 2010

EL PARLAMENT DE CATALUNYA HA ASSOLIT LA PARITAT

 Hemicicle del Parlament de Catalunya (Imatge: Luís Lucia)
56 dels 135 escons del Parlament de Catalunya els ocupen diputades, és a dir, les dones representen el 41.5 % de l'hemicicle. En relació a la legislatura anterior, quan les dones eren el 35.5%,  hi ha 8 dones més.
Per primera vegada, se supera el mínim del 40% de dones que marca la llei d'igualtat del 2007.

Després d'unes eleccions ens fem un fart de veure formatgets de colors amb la composició de l'hemicicle en funció dels resultats per candidatures, o imatges com aquesta

Més difícil és trobar una plasmació gràfica dels resultats en funció del gènere. Millor dit, no n'he vist cap.

Pel que fa a la presència de dones, tant des del punt de la vista de l'evolució com per partits polítics, Us recomano l'article d'Elena Riera a DONESdigital

I m'agrada el seu final:
Ara caldrà comprovar si aquesta major presència femenina es correspon amb unes polítiques més igualitàries, transversals i plurals com es podria deduir de l’anàlisi dels percentatges de representació d’homes i dones a la cambra catalana.

I ESTÀ PRESIDIT PER UNS DONA PER PRIMER COP A LA HISTÒRIA
Efectivament, no tan sols ha assolit la paritat. El Parlament de Catalunya, en aquesta legislatura, està presidit per una dona: Núria de Gispert, qui en prendre possessió del càrrec va començar el seu discurs amb les següents paraules:
És un moment històric que dedico a totes les dones de Catalunya, a les seves filles i a les filles de les seves filles, perquè puguin, gràcies a la feina feta, arribar a trencar el sostre de vidre que ens impedeix assolir la llibertat real.
Us recomano l'entrevista de Teresa Carrera a La Independent















Núria de Gispert, presidenta del Parlament de Catalunya

Per cert, segons el portal del PARLAMENT DE CATALUNYA encara tenim un president (blog del President, etc). Per favor, que ho canviïn JA!

LES NOTIS DE LA MANOLITA (desembre 10)


Avui he rebut un correu de l'Anna G. que començava dient: Bon Nadal bonica, per cert seguint el teu Blog he comprat llibres per a dones escrits per dones...Què bé, oi, Manolita?
Doncs bé, espero arribar a temps amb suggeriments per al 6 de gener, facilitant la feina als Reis.

NOVETATS EDITORIALS AMB VISÓ DE GÈNERE




 - Denise Affonço publica El infierno de los jemeres rojos (Libros del Asteroide), la crònica de la vida d’una família de classe mitja als camps de treball situats a la Cambodja rural on la gent moria de fam. L’autora que és francesa-vietnamita narra el pitjor genocidi del segle XX.

- Miren Arzalluz publica Cristóbal Balenciaga (Nerea) un anàlisi de la trajectòria del modisto de fama internacional.


 - Gioconda Belli publica El país de las mujeres (Editorial Norma) on l'autora nicaragüenca imagina com seria un país governat per dones. El llibre va guanyar el premi hispanoamericà de novel·la "La otra orilla", al qual s’hi van presentar 615 manuscrits. El títol amb que el va presentar era Crónicas de la izquierda erótica i el pseudònim, Viviana Sansón.

- Poppy Z. Brite publica El arte más íntimo (La Factoría de Ideas) en traducció d’Almudena Romay, un thriller psicològic amb pinzellades gore i assassins en sèrie.



- Gail Carriger publica Sin alma (Versàtil) on reviu l’univers victorià amb éssers sobrenaturals. 





 
- Siri Hustvedt publica La mujer temblorosa (Anagrama) un assaig on l’escriptora aprofundeix en la neurociència cercant la solució als seus problemes. Hustvedt va tenir un atac de tremolors descontrolats mentre feia un discurs en homenatge al seu pare.

- Felisa Moreno publica Trece cuentos inquietantes, un recull de relats on l’atzar és el factor determinant.

- Kenizé Mourad publica A la ciutat d’or i argent (Edicions 62/ Espasa en castellà). Es tracta d’una novel·la basada en uns fets històrics, la rebel·lió dels sipais (soldats hindús i musulmans sota comandament anglès) contra els colonitzadors britànics el 1857. Jazrat Mahal és l’heroïna de l’obra que, a més, és un cant a favor de l’aliança de religions i cultures. Mourad va publicar De parte de la princesa muerta, amb l’editor Mario Muchnik a l’àmbit espanyol, novel·la de caire autobiogràfic, que va ser un gran èxit.




بیگم حضرت محل, la Begum Hazrat Mahal va tenir un important paper a la guerra de 1857



- Elena Moya publica Los olivos de Belchite (Suma de letras). Des de una trama actual s’arriba a fets relacionats amb la Guerra Civil.

- Anita Nair publica Lecciones de olvido (Duomo). Una dona abandonada ha de tirar endavant la seva família.


 



Autoretrat (2007). 
Audrey Niffenegger compagina l'escriptura amb la pintura, el dibuix i el gravat

Audrey Niffenegger publica Una inquietante simetría (Salamandra), una novel·la d’estil gòtic, relacionada amb un pis de Londres amb vistes al cementiri d’Highgate.

- Marta Pessarrodona publica L’exili violeta (Meteora en coedició amb Dones per la llibertat i la democràcia), un assaig sobre l’exili interior i exterior de les dones intel·lectuals republicanes que, soles, o amb els familiars, van marxar o recloure’s a casa.
Dones com, Lola Anglada, Clementina Arderiu, Aurora Bertrana, Francesca Bonnemaison, Roser Bru, Núria Folch, Rosa Leveroni, Frederica Montseny, Anna Murià, Teresa Pàmies, Irene Polo, Mercè Rodoreda, Teresa Rebull, Maria Teresa Vernet o Margarida Xirgu. El llibre té un pròleg de Joaquima Alemany i també s’ha publicat en castellà, en traducció de Mireia Sust.

- Sara Stridsberg publica Escuela de sueños (451 editores) en traducció de Carmen Montes. L’obra pivota sobre la vida de Valerie Solanas, una feminista radical que va redactar el Manifest SCUM (Society for Cutting Up Men) i que es va fer famosa per haver disparat contra Andy Warhol. És un assaig sobre la cultura patriarcal.

- La periodista xilena, Elizabeth Subercaseaux publica Un affaire casi perfecto (Siruela), una novel·la on denuncia la discriminació contra un periodista homosexual.

- Zoe Valdés publica El todo cotidiano (Planeta). La protagonista és Yocandra, el personatge de La nada cotidiana, l’obra que la va llançar en el món literari. Ara, però, l’acció se situa a París en un grup de cubans exiliats.

- Angela Vinent publica Maragall vs. Alzheimer (Cromosoma), un llibre de divulgació sobre l'Alzheimer, a través de l’experiència de Pasqual Maragall. Vinent va ser cap de premsa a l’ajuntament amb Maragall i Cromosoma és la productora de la pel·lícula Bicicleta, cullera, poma, amb el mateix protagonista i tema. 

- L’editorial Navona publica Fiebre romana d’Edith Wharton, en traducció de José Luis Piquero. Tres relats amb protagonistes membres de l’aristocràcia nord-americana de primeries del segle XX.

- Seix Barral publica Marilyn Monroe. Fragmentos, un recull de documents inèdits i privats de Marilyn Monroe que reflecteixen un gran passió per l’art i la literatura. El pròleg és d’Antonio Tabucchi, l’autor de Sostiene Pereira

- Àlex Martín Escribà i Sebastià Bennassar són els antòlegs de Crims.cat, un recull de 17 relats inèdits d’autors i autores catalans de gènere negre. Entre ells, Teresa Solana amb La mentida i Clàudia Pujol amb Ulls de vidre.

CUINETES
- Teresa Artigas publica La cocina de mi madre (Alba) amb receptes de la infància dels cuiners més coneguts.

M'agrada aquesta foto que he descobert de la Matute
PREMIS
 - Ana Maria Matute (n. 1925) ha obtingut el Premio Miguel Cervantes 2010. Entre els seus llibres, Matute destaca Olvidado Rey Gudú, mentre Paraíso inhabitado, és el més recent i biogràfic. Pel mig, ha guanyat premis com el Nadal, el Planeta, el Nacional de Literatura i altres. És la tercera dona que rep el Cervantes, un premi que es concedeix des de 1976, després de Maria Zambrano (1988) i Dulce Maria Loynaz (1992).

- Carmen Amoraga amb El tiempo mientras tanto ha estat la finalista del Premio Planeta 2010 que ja està a les llibreries.

- Carmen Fernández Villalba ha obtingut el III Premi la Galera Jóvenes Lectores amb Luzazul. El jurat està format per 235 nois i noies de 12 a 15 anys d’arreu d’Espanya i és la tercera vegada que es convoca.

- Belén Gopegui ha guanyat el VII Premio Dulce Chacón en la seva sisena edició, amb Deseo de ser punk, que ha publicat Anagrama. L’import del premi és de 9.000 euros.

- Beatriz Lerma ha guanyat el premi de literatura juvenil As de Picas que dóna l'editorial Viceversa amb June Vagsto. Viaje a los reinos del norte. És la segona edició del premi

TRADUCCIÓ- Monika Zgustova ha obtingut el XIII Premi de Traducció Angel Crespo, per la seva traducció de Las aventuras del buen soldado Svej, del txec Jaroslak Hasek. L’import del premi és de 12.000 euros. El premi es va lliurar el 16 de novembre a l’Ateneu Barcelonès. Zgustova ha traduït més de 40 llibres del txec (Bohumil Hrabal, per exemple) i del rus i ha rebut premis com el Ciutat de Barcelona i el premi de les Lletres Catalanes.


 ACADÈMICA
- Soledad Puértolas va llegir el seu discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia Espanyola que portava per títol Aliados: los personajes secundarios del Quijote, on va tractar, entre altres, els personatges femenins de l’obra cervantina. Puértolas és la setena dona en la història de la institució. A la RAE hi seuen actualment 5 dones.


Tot recordant tia Julia
Mario Vargas Llosa, premi Nobel de Literatura d’enguany, va fer un sentit elogi de la seva dona, Patricia Llosa, en el discurs d’acceptació del premi. En canvi, no va mencionar la seva primera esposa, Julia Urquidi (Cochabamba, 1926- març de 2010), la seva tia política, amb qui es va casar quan tenia 19 anys i ella 29 al 1955, i es va divorciar al 1964, per casar-se amb la seva cosina i neboda de Julia (és obvi que li agrada reforçar els llaços familiars). Sobre aquest primer amor, Vargas Llosa va publicar al 1977 La tia Julia y el escribidor, llibre gairebé autobiogràfic, de lectura absolutament recomanable. Julia Urquidi li va contestar amb Lo que Varguitas no dijo, publicada al 1983.
Mario Vargas Llosa i Julia Urquidi, la tia Julia

I finalment, he pogut acabar l'edició de les NOTIS d'aquest mes. Que tingueu un bon any 2011!

divendres, 24 de desembre del 2010

Què carai, les iaies al poder!

No porten monyet blanc i ulleres rodones; ni sabatilles i toqueta. Són dones actives, bones professionals, amb diversitat d'interessos i tenen nets i netes. Són amigues meves i són avies o iaies segons els agrada que els diguin. Són la Maria Rosa i la Rosa, la Mariona, l'Àsun, l'Eulàlia, la Montse, l'Amparo, l'Antònia, la Carme..., i la Manolita. La MANOLITA que cada mes ens regala les seves NOTIS (per cert, fa dies que he rebut les de desembre i estic editant-les).

Quan vaig publicar les primeres NOTIS DE LA MANOLITA, a l'abril de 2009, us deia que la Manolita Sanz era periodista i addicta a la lectura (i a l'escriptura). Ara us dic que cada més, des d'en fa molts, publica un article a DELTA, la revista del Prat de Llobregat. Li he demanat permís per a reproduir-ne el darrer en el MIRADOR. Aquí el teniu
Les iaies, al poder!

Un diari d’àmbit espanyol està lliurant aquests dies DVD d’un conte molt conegut, creat per dues autores catalanes que firmen amb un pseudònim. Coneixia el conte, que és una sèrie força popular, i vaig decidir comprar un exemplar per al meu nét. Vaig voler veure’l abans de donar-li i, un cop vist, vaig decidir que no era adequat.

Val a dir que el conte és més que correcte, fins i tot massa. I tot plegat té un aire cursi. Ara bé, el que em va semblar intolerable és l’aspecte de la iaia. Amb toqueta, faldilla ampla sense forma i mida a mitja cama, sabatilles fosques, monyet blanc i ulleretes rodones. Quan van deixar d’anar les iaies amb aquesta fila? Puc recordar, per exemple, que la meva pròpia iaia ja va deixar la toqueta els darrers anys. I, si ho comparem amb el iaio que surt a la mateixa sèrie, trobem un home amb una camisa a quadres, gairebé calb, sense ulleres i amb sabates. No puc deixar de preguntar-me com pot anar aquesta parella pel carrer. Ell no cridarà l’atenció, però ella Déu n’hi do.

Una vegada l’escriptora Gemma Lienas, que escriu per a totes les edats, em va comentar que, farta de veure iaies que no la representaven (ella té néts i nétes), n’havia creat altres als seus contes, més en consonància amb les d’ara. O sigui, que la qüestió és important i no és fàcil de solucionar, a menys que et dediquis a l’escriptura o la il·lustració.

Les dones de 50 i 60 anys, quan arribem a ser iaies som dones que treballem i hem treballat; que tenim i hem tingut amors i desamors; que hem educat infants i tenim molts interessos i il·lusions per complir. I no a la llar precisament, sinó participant a la vida pública. Néts i nétes ens omplen de felicitat (hi ha pocs estats millors que ser iaia, perquè, amb poca responsabilitat, es dóna i obté molt d’amor) però això no ens deixa aparcades a la cuneta de la vida.

O sigui, que he decidit i proposo a les altres dones que es troben en la mateixa situació, com ara tietes, cosines llunyanes, amigues diverses, etc. d’una edat similar: ¡fem el boicot als contes que ens presentin vestides amb toqueta, amb monyet blanc i ulleretes rodones amb pals tipus filferro!. Ja és l’hora de trencar aquest imaginari que suposa que les iaies dolces i bones són una mena de bosses informes semiarrodonides, deficients visuals, etc. sense cap atractiu i, per descomptat, no aptes per anar pel carrer o jugar i córrer pel parc o fer excursions. O anar a sopar amb vestit de lluentons. Què carai, les iaies al poder!

Manolita Sanz

Jo m'apunto al boicot. Qui més s'hi apunta?

dimarts, 21 de desembre del 2010

Els meus millors desitjos amb motiu del SOLSTICI D'HIVERN

Avui, dimarts 21 de desembre, serà el dia més curt de l'any al nostre hemisferi. És el que es coneix com a solstici d’hivern. Diuen els entesos que és degut a la inclinació de 25º de l’eix de rotació del nostre planeta. Aquest fet ens regala les estacions i fa que aquí hàgim d'abrigar-nos, mentre a l’hemisferi sud puguin celebrar el solstici en banyador. Per cert aquest any, el solstici coincideix amb un eclipsi total de Lluna!


En aquest enllaç trobareu un llistat ordenat alfabèticament de les celebracions que es creu que estan relacionades amb el solstici d'hivern.

El sol, a l'hivern emmandrat, 
es lleva tard i s'acotxa aviat 
 
Us desitjo el millor a totes i tots i dedico aquest post a l'amic que mai no s'oblida d'enviar-me un missatge de felicitació quan canvia l'estació de l'any.
J. ens veurem abans que arribi la primavera, no ho dubtis.

Recordeu, L'HIVERN NO ÉS TRIST, és una oportunitat per a renovar-nos

divendres, 10 de desembre del 2010

ELS DRETS HUMANS 62 anys després...

Eleonor Roosevelt (1948)

El 10 de desembre de 1948, avui fa 62 anys, l’Assemblea General de les Nacions Unides aprovà i proclamà un text destinat a convertir-se en el mínim comú denominador pel qual regir-se la humanitat.
L'Assemblea General proclama la present DECLARACIÓ UNIVERSAL DE DRETS HUMANS com l'ideal comú que tots els pobles i totes les nacions han d'assolir a fi que tant els individus com les institucions, inspirant-se constantment en aquesta Declaració, s'esforcin a promoure el respecte d'aquests drets i d'aquestes llibertats mitjançant l'ensenyament i l'educació, i assegurar, amb mesures progressives nacionals i internacionals, el seu reconeixement i aplicació universals i efectius, tant entre els pobles dels Estats membres com entre els dels territoris col·locats sota llur jurisdicció.
Per a llegir el text integre, cliqueu aquest enllaç Declaració Universal de Drets Humans

Mínim comú denominador? Res més lluny de la meva intenció que treure importància a la Declaració Universal de Drets Humans. La  Declaració de 1948 és el primer instrument universal que reconeix els drets inherents a la persona humana sense distinció de raça, color, sexe, llengua, origen nacional o socials, posició econòmica, naixement o qualsevol altra condició. S'aprova després de dues guerres mundials (només fa 3 anys que s'ha acabat la Segona Guerra Mundial), amb un mapa polític molt diferent a l'actual (molts dels actuals estats africans, per exemple, encara no han estat creats).

És veritat que després de 62 anys les vulneracions dels drets humans són constants, però us imagineu que no disposéssim d'aquest mínim comú denominador? Jo, no.

Forges (10 de desembre de 2010)
Eleonor Roosevelt
La Comissió de Drets Humans encarregada de proclamar els 30 articles de la Declaració Universal estava presidida per una dona, Eleanor Roosevelt, vídua del president nord-americà com algunes persones la presenten. Eleonor Roosevelt és, però, molt més que això. És escriptora, activista pels drets humans, feminista... i somniadora. 

EL SOMNI D'ELEONOR
Us recomano que mireu aquests dos vídeos 



EL SUEÑO DE ELEONOR (1a. part)
EL SUEÑO DE ELEONOR (2a. part)

El destí dels drets humans és a les mans de tots els nostres ciutadans i de les nostres comunitats (Eleonor Roosevelt)

ERA MASSA BONIC PER A SER VERITAT!

Sakineh Mohammadi Ashtiani (AP)

Sakineh Mohammadi Ashtiani, 
LES NOSTRES MANS L'HAN SALVAT

Aquest era el títol del post que aquesta nit, desvetllada, i després de consultar les versions digitals de diferents diaris, he escrit. Per desgràcia, les informacions segons les quals la vida d'Ashtiani ja no corria perill no eren certes. Ashtiani continua empresonada pel règim islàmic iranià i la seva vida continua a les nostres mans. L'acusació d'adulteri i la sentència de pena de mort continuen vigents.

Altres 21 dones esperen a les presons de l'Iran esser executades per lapidació.

***************************************************

Aquest és el text que vaig escriure ahir a la nit, quan encara es pensava que havia acabat el malson d'Ashtiani:

La iraniana Sakineh Mohammadi Ashtiani que ha passat els 4 darrers anys a la presó, acusada d'adulteri i condemnada a morir lapidada, ha estat alliberada.

Poques vegades es produeix tanta unanimitat. El clam en defensa de la seva vida i demanat que s'aturés l'execució de la sentència ha aplegat a països, organitzacions de defensa dels drets humans i a milions de persones a tot el món. Les xarxes socials hi han jugat un gran paper

Poques vegades s'aconsegueix una victòria com la que representa l'alliberament de Sakineh. Cal celebrar-ho i cal treure'n conseqüències: la unió fa la força, diuen; en aquest cas, ha quedat palès. Les mans de milions de persones, unides per una causa han salvat la vida a Sakineh Mohammadi Ashtiani.

Espero que el govern iranià també en tregui conseqüències!

 LA VIDA de Sakineh Mohammadi torna a ser A LES NOSTRES MANS [el mirador de les dones, 8 de juliol de 2010]

Sakineh Mohammadi, LA SEVA VIDA ÉS A LES NOSTRES MANS [el mirador de les dones,22 d'agost de 2009]

dijous, 9 de desembre del 2010

LA ROIG, EL MOLINO i LES DONES

El Molino (1977)
EL MOLINO I LES DONES
Aquest és el títol de l'article que va escriure Montserrat Roig, al novembre de 1977, arrel de l'anada al Molino d'un grup de dones feministes, majoritàriament del PSUC; jo formava part d'aquest grup que va ocupar dues llotges de la sala del Paral·lel i que, en aquell moment, va causar un cert rebombori. També formaven part del grup Asun Amelivia, Maria Dolors Calvet, Pepa Aguaza... i Montserrat Roig. Els punts suspensius substitueixen el meu buit de memòria. He enviat un correu electrònic a totes les companyes que tinc localitzades, i que crec que també podien formar part del grup, però encara són més desmemoriades que jo.

El Molino (2010)
Els detonants de la rememoració d'aquesta anada al teatre i el posterior article de Montserrat Roig han estat l'aniversari de la mort de la Montserrat Roig i de la meva àvia i la (re)inauguració de la sala EL MOLINO el passat 18 d'octubre. Un acció, per cert que forma part del Pla de Millora i revitalització del Paral·lel

L'avinguda Paral·lel era la principal arteria de l’oci barceloní de principis del segle XX. Hi ha una extensa literatura, de ficció o no, sobre aquest espai que era més que un carrer. M'agrada com descriu la vida del Paral·lel en aquesta època Lluís-Anton Baulenas a LA FELICITAT: "Recordava la primera nit al Paral·lel. Se’l va recórrer d’un cap a l’altre per les dues bandes i no s’ho creia. Semblava un altre món. Només tenint en compte la  petita àrea on es trobava el Soriano, hi havia més teatres i music-halls que cases de veïns: pujant des del port, per la dreta, el Gayarre, l’Arnau i l’Espanyol. Davant per davant, l’Apolo, el Nou, el Soriano i l’Onofri. A més, al costat de cada teatre, el seu cafè corresponent o sala de music-hall..."
En un Paral·lel sense acabar d'urbanitzar va néixer, fa més d'un segle, LA PAJARERA CATALANA; anys més tard la sala passa a dir-se EL MOLINO

Tornem a l'anada al Molino i a l'article de la Roig. Les companyes no ho recorden i no he trobat còpia de l'article al meu arxiu. Tampoc l'he trobat mencionat enlloc. A través del Pep ho he consultat al periodista Pere Meroño, autor del llibre El goig de viure. Biografia de Montserrat Roig, publicat el 2005. Meroño va contestar-nos:
L'article en qüestió no el vaig consultar. El que si vaig fer és "narrar" una exhibició que va fer ella, amb altres dones, tot desfilant per l'escenari [d'El Molino] convenientment abillada.
Aquesta escena de la Roig (no oblidem que va formar part de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual), vestida de vedet baixant les escales d'El Molino surt a diferents indrets. En canvi, si no fos perquè el Catáleg de l'obra periodística de Montserrat Roig menciona l'article EL MOLINO I LES DONES estaria quasi a punt de creure que ho havia somniat!

Però, no puc reproduir l'article , com era la meva intenció, perquè no l'he trobat. El Catàleg diu que el va publicar a MUNDO DIARIO, el dia 23 de novembre de 1977, a la secció "Catalunya endins". Seguint el consell d'Ivan Bordetas vaig anar a l'Arxiu Històric de la Ciutat i vaig consultar els microfilms de l'edició de 23 de novembre de 1977 del MUNDO DIARIO i... Res, ni rastre de l'article; tampoc el vaig trobar en els dies anteriors i en els posteriors. He comprovat que en aquelles dades Montserrat Roig publicava a MUNDO DIARIO; per tant, segurament hi ha un error de data en el Catàleg de l'obra periodística de Montserrat Roig. Aprofitant les vacances nadalenques tornaré a intentar trobar l'article. Si ho aconsegueixo, ho sabreu.

El Molino (anys 20 del segle passat)

divendres, 26 de novembre del 2010

TENS 7 MINUTS? Tienes 7 minutos?


Només són 7 minuts. Set minuts en record de les "Amarillas" i de totes les víctimes ocultes dels conflictes armats; set minuts en record de les "Violeta" que lluiten sense parar perquè les víctimes no continuïn ocultades; set minuts d'una gran bellesa i, alhora, de molt dolor.

Teniu 7 minuts? Dediqueu-los a veure el video. Ja ens direu el què

Sólo son 7 minutos. Siete minutos en recuerdo de las "Amarillas" i de todas las víctimas ocultas de los conflictos armados; siete minutos en recuerdo de las "Violeta" que luchan sin descanso para que las víctimas no sigan ocultadas; siete minutos de una gran belleza i, a la vez, de mucho dolor.

¿Tienes 7 minutos? Dedícalos a ver el video. Ya nos direis que os ha parecido

dijous, 25 de novembre del 2010

EL MASCLISME ÉS VIOLÈNCIA

La imatge contundent i corrosiva d'Andrés Rábago, El Roto, no necessita paraules (El País, 18 de juliol de 2010)
25 de novembre: Día Internacional de la NO Violència envers les Dones

Segons les Nacions Unides, una de cada tres dones i nenes som víctimes de la violència de gènere. Dimarts, Michelle Bachelet, actual Directora Ejecutiva d'ONU Dones (UN Women) deia davant les Nacions Unides
“Las mujeres y niñas corren el riesgo de sufrir violencia de género a lo largo de sus vidas. La violencia es perpetuada por las personas más cercanas a ellas, parejas, miembros de la familia, colegas y también por personas que jamás han conocido. Ocurre en países ricos y pobres, en zonas urbanas y rurales, en situaciones de paz y de conflicto y luego de desastres naturales. Ocurre en la vida diaria de las mujeres.”
 
Un exemple, ahir EL PAÍS publicava un reportatge de Maye Primera, enviada especial del diari a Puerto Principe sobre les violacions en els camps de desplaçats pel sisme, l'augment dels embarassos a Haití i les horroroses condicions per a parir. Fins a fa 5 anys, a Haití no es considerava que la violació dins de la família fos delicte.

Per no caure en la temptació de pensar que la violència masclista és cosa de països pobres, de situacions excepcionals, aquest cap de setmana intentaré escriure sobre violència i joves aquí, a casa nostra.
A los efectos de la presente Declaración, por "violencia contra la mujer" se entiende todo acto de violencia basado en la pertenencia al sexo femenino que tenga o pueda tener como resultado un daño o sufrimiento físico, sexual o sicológico para la mujer, así como las amenazas de tales actos, la coacción o la privación arbitraria de la libertad, tanto si se producen en la vida pública como en la vida
privada.

Se entenderá que la violencia contra la mujer abarca los siguientes actos, aunque sin limitarse a ellos:
 
a) La violencia física, sexual y sicológica que se produzca en la familia, incluidos los malos tratos, el abuso sexual de las niñas en el hogar, la violencia relacionada con la dote, la violación por el marido, la mutilación genital femenina y otras prácticas tradicionales nocivas para la mujer, los actos de violencia perpetrados por otros miembros de la familia y la violencia relacionada con la explotación; 
b) La violencia física, sexual y sicológica perpetrada dentro de la comunidad en general, inclusive la violación, el abuso sexual, el acoso y la intimidación sexuales en el trabajo, en instituciones educacionales y en otros lugares, la trata de mujeres y la prostitución forzada; 
c) La violencia física, sexual y sicológica perpetrada o tolerada por el Estado, dondequiera que ocurra
Articles 1 i 2 de la "Declaración sobre la eliminación de la violencia contra la mujer", aprovada el 20 de desembre de 1993 per l'Assemblea General de les Nacions Unides. En aquest enllaç podeu llegir la declaració sencera (en castellà)


MANIFEST DEL PSC EN EL DIA INTERNACIONAL CONTRA LA VIOLÈNCIA CONTRA LES DONES

Mirador de les Dones: Contra la violència masclista: LA FERIDA ÉS DE TOTHOM

dissabte, 20 de novembre del 2010

LES NOTIS DE LA MANOLITA (novembre 10)


El darrer cap de setmana he rebut LES NOTIS de la Manolita d'aquest mes. Un cop editades amb informació complementària, aquí les teniu.

Difícil, quasi sempre ho és, triar una autora i/o un llibre de la selecció. Aquest mes crec que em quedo amb Simonetta Agnello Hornby. No la coneixia i em resulta atractiu el perfil d'aquesta advocada nascuda a Palermo, en una família de la petita aristocracia, que viu a Londres i s'ocupa de la defensa d'immigrants, especialment negres i musulmans, i dels menors amb especials necessitats educatives

NOVETATS EDITORIALS AMB VISÓ DE GÈNERE

- Simonetta Agnello Hornby publica Entre la bruma (Tusquets) en traducció de Carlos Gumpert. Un cop més, coneixem secrets de família, això sí, amb errors judicials i drames propiciats per lleis. Per cert, aquesta obra passa a Londres, ja que l’autora abandona, aquest cop, la Sicília de La mennulara.

- Ingrid Betancourt publica No hay silencio que no termine (Aguilar), relat en primera persona dels més de sis anys que l’autora va estar segrestada per les FARC de Colòmbia. Al llibre explica, per exemple, les seves desavinences amb Clara Rojas, companya de captiveri.

- Lolita Bosch publica Veus de la nova narrativa catalana (Empúries) / Voces. Antologia de narrativa catalana contemporánea (Anagrama). Ha fet una selecció de textos publicats i/o inèdits, d’autors i autores, menors de 45 anys, alguns més coneguts que altres. Al costat de cada text hi ha una breu biografia de cada autor/a.

- L’editorial Lumen publica Erase una vez Manhattan de Mary Cantwell (1930-2000), on l’autora descriu la vitalitat de Nova York i el seu entusiasme per la ciutat on es va instal·lar el 1953, en acabar els seus estudis. Allí va treballar com a redactora de Mademoiselle i Vogue. Al 1980 va iniciar la seva col·laboració amb el New York Times i, a la dècada dels 90, va escriure tres novel·les autobiogràfiques, una de les quals és aquesta.

- Cristina Cerezales Laforet publica Amarás a tu hermano (Destino), nou relats centrats en les relacions familiars. L’autora va publicar l’any passat Música blanca, on lligava les seves paraules amb textos de la seva mare –Carmen Laforet— extretes de cartes i diaris.


enllaç al video de la conferència de Cristina Cerezales Laforet

- Laura Freixas publica Ladrona de rosas. Clarice Lispector, una genialidad insoportable (La esfera de los libros), la biografia de la brasilera Clarice Lispector, una autora esplèndida i poc coneguda, posseïda per la passió de l’escriptura.



- Mercè Ibarz publica No parlis de mi quan me’n vagi (Empúries). Amb motiu d’un sopar, la protagonista se li desencadenaran un seguit de sensacions del passat.

- Tania James publica Mapa de los lugares sin nombre (Salamandra). Arran de la separació de la germana, que ha marxat a estudiar a Nova York, des de Kerala (Índia), la protagonista la seguirà i començarà un viatge iniciàtic.

- Lola López de Mondéjar publica Mi amor desgraciado (Siruela). Dues dones que viuen al mateix carrer de París, veuen la seva vida enllaçada per un succés. La novel·la va ser finalista de l’edició de 2009 del premi de Narrativa Torrente Ballester.

- Laura Manzanera publica Olympe de Gouges. La cronista maldita de la Revolución Francesa (El Viejo Topo). Olympe va ser una autèntica pionera en escriure els drets de les dones, en demanar educació per a tothom i manifestar-se antiesclavista. Una biografia, sens dubte, fascinant.

Redactora dels Drets de la Dona i de la Ciutadana, el 1789, es executada el 1793

-


















- L'australiana Kate Morton publica El jardín olvidado (Suma) en traducció de Carlos Schroeder. Una nena queda abandonada en un vaixell rumb a Austràlia a l’inici de la Primera Guerra Mundial

- Tsruyà Shalev publica Las ruinas del amor (Galaxia Gutenberg), en traducció de Ana María Bejarano. És la història d’un divorci amb el complex de culpa de la dona pel fill. Aquest llibre és el darrer d’una trilogia que va començar amb Vida amorosa i va seguir amb Marido y mujer




PREMIS

- Vanessa Montfort ha obtingut el XLII Premio Ateneo de Sevilla amb Mitología de Nueva York (Algaida), una novel·la negra, on l’atzar i el destí hi juguen un paper rellevant. Montfort va guanyar l’any 2006 l’XI Premi Ateneu Jove de Sevilla amb la seva primera novel·la El ingrediente secreto.

La premiada Vanessa Montfort amb el president de l'Ateneo de Sevilla, Pérez Calero