Pàgines

dimecres, 22 de setembre del 2010

AMNISTIA PER A LA DONA (1)


7 de març de 1976, la dona alta i prima que subjecta la pancarta sóc jo

El diumenge 7 de març es va poder fer a Barcelona el primer acte reivindicatiu amb caràcter feminista del que es té noticia en els darrers 35 anys. Aquest acte va tenir diferents dignificats: va ser una presència insòlita de la dona al capdavant d’una concentració-manifestació; la reivindicació d’un aspecte de la discriminació de la dona, el dels delictes que la discriminen com són l’avortament, l’adulteri, l’anticoncepció, la prostitució i, per últim, va ser una reafirmació política solidària amb totes les lluites que es desenvolupen al país per les llibertats
Marina Pino, suplement del DIARIO DE BARCELONA 21/03/1976
Ens hem de situar 34 anys enrere.

Encara no s'han celebrat les Jornades Catalanes de la Dona. El dictador fa poc que ha mort (al llit). Som al març de 1976. L'Associació de Dones Universitàries demana permís per realitzar una concentració el dia 7 de març, a les 11.30h, davant de la Presó de Dones de la Trinitat per a sol·licitar l'amnistia per tots els delictes que discriminen la dona. Sánchez Terán, el governador civil, denega el permís. La concentració (il·legal) se celebra igualment. Arriba la policia però en aquesta ocasió no practica cap detenció. Abans, a més a més, s'ha celebrat una petita manifestació pels carrers de Trinitat Vella, propers a la presó. Alguns homes, poquets, ens acompanyen.

En arribar davant de la presó, les manifestants seiem a terra i Trinidad Sánchez Pacheco, la Trini, presidenta de l'Associació de Dones Universitàries, llegeix un manifest demanant la amnistia per als delictes específics de les dones i l'expulsió de les Cruzadas Evangélicas de Cristo Rey.

Les Cruzadas Evangèlicas?
La presó de dones de Barcelona estava administrada per l'ordre religiosa de les Cruzadas Evagélicas de Cristo Rey. L'objectiu de les Cruzadas era «la rehabilitación de mujeres delincuentes, prostitutas o madres solteras» (apa! tot en un mateix sac!). Les Cruzadas sempre van demostrar un especial acarnissament amb les dones que complien presó per raons polítiques, perquè trencaven l'esquema de la dona a casa cuidant del marit i dels fills (segons la seva manera de concebre el món -i la presó-, les preses polítiques eren delinqüents i putes)


MVM, inicials de Manolo Vázquez Montalbán, escriu una breu crònica a la revista TRIUNFO que surt el 13 de març (núm. 685 | pàg. 18)
La crònica, per cert, conté un error: les dones que ens manifestem no formàvem part del Moviment de Dones Democràtiques de Catalunya (l'any 1976, a Catalunya no existia cap organització amb aquest nom o semblant). Les dones que organitzem la manifestació i hi participem formem part de l'incipient moviment feminista de Barcelona.

CONTINUARA....

Les coratjoses dones afganeses


Cua en un col·legi electoral femení de Qala-i-Nao (Afganistan)

Aquesta tarda he llegit el correu que l'Asun em va enviar ahir a la nit. Entre altres coses em deia:
Te envio un archivo que seguro que te gusta de valerosas y corajudas mujeres afganas votando. Me lo ha enviado Judit, la hija pequeña de Herminia, y las fotos las ha hecho el novio de su hermana Natalia..
Com sabeu la setmana passada es van celebrar eleccions a l'Afganistan. Cap al 8 d'octubre es tindran els resultats preliminars; per a conèixer els definitius caldrà esperar com a mínim fins al dia 30 d'octubre. Hi ha indicis d'irregularitats en el procés electoral encara que tot indica que ha estat molt més net que el de fa un any i que el frau ha estat molt menor. Esperarem els resultats.

Anar a votar té molt merit
Però, la veritable amenaça d'aquestes eleccions eren els talibans. El seu objectiu era boicotejar-les impedint que obrissin els col·legis electorals i posant la por al cos a les persones que volien votar. Desenes de ferits i 42 persones mortes és el resultat dels atacs talibans durant la jornada electoral. Abans del dia 18 de setembre, s'havien produït segrestos, desaparicions i assassinats, com els de cinc ajudants d'una candidata. En resum, violència i més violència.

Malgrat les intimidacions i les amenaces de mort, un 40 per cent de les persones amb dret de vot va exercitar-lo. Té merit, en el cas de les dones, doble merit; els talibans van advertir-les de manera especial.

Els drets de les dones no són bescanviables
En teoria, el paper de les dones ha canviat a l'Afganistan, però a la pràctica aquest canvi és dolorosament lent i tendeix a la regressió.
Los precarios derechos de las mujeres afganas han empezado a escurrirse lentamente: cierran escuelas para niñas, amenazan a las mujeres que trabajan, atacan a activistas y cada vez son más las familias aterradas que confinan a sus hijas a la casa.
Així comença un article publicat a THE NEW YORK TIMES i que jo he llegit al diari uruguaià EL PAÍS, del passat diumenge (19/09/2010).

La provable negociació amb els talibans tindria conseqüències nefastes per a les dones.
En una conferencia internacional en Kabul el 20 de julio, cuyo propósito era exponer los planes para el futuro del país, el presidente Hamid Karzai no dijo nada sobre como se podría proteger los derechos de las mujeres en las negociaciones con los talibanes. Por eso desconfían, aún cuando la secretaria de Estado Hillary Clinton prometió no abandonarlas.
No les abandonem nosaltres!

Que algú m'expliqui sinó que hi fa l'exercit espanyol a l'Afganistan! què hi fan les Nacions Unides.


Veure també:

LES FILLES DEL SILENCI [el mirador de les dones, 23 de maig de 2009]
L'AFGANISTAN LEGALITZA LA VIOLACIÓ [el mirador de les dones, 18 d'abril de 2009]



dimecres, 15 de setembre del 2010

LLIBRES i TESTOSTERONA

Ja sabeu que cada mes la Manolita Sanz elabora un recull de novetats editorials amb visió de gènere, que el Mirador de les Dones edita i publica amb el nom de LES NOTIS DE LA MANOLITA. El darrer d'aquests reculls l'hem publicat fa una setmana, el dimecres dia 8 de setembre.
Veure:
LES NOTIS DE LA MANOLITA (setembre 10) [el mirador de les dones, 8 de setembre de 2010]
Per això, quan aprofitant l'hora de dinar, he llegit el darrer article de Manuel Rodríguez Rivero al diari EL PAíS he pensat que l'enviaria a la Manolita. Un segon després he canviat d'opinió. La Manolita el rebria, però tots i totes vosaltres també.

El títol d'aquest post és el mateix que el de l'article citat: LLIBRES i TESTOSTERONA.

Les dones llegim més i més lllibres
L'article, per cert, comença informant que segons el darrer informe anual sobre hàbits de lectura de la Federación de Gremios de Editores de España, hi ha més lectores (58,4 %) que lectors (51,5 %).

A aquesta diferència de 7 punts, hem d'afegir-hi que les dones dediquem més temps a llegir i llegim més llibres.
Dona jove, universitària, que prefereix la novel·la i que llegeix a casa (o en el transport públic) i que ho fa per plaer és el perfil de les persones que llegeixen a Espanya
L'editorial, un sector femenitzat?
Rodríguez Rivero també diu que les dones són majoria en el sector editorial, excepte de la direcció editorial cap amunt "a medida que la atmósfera aparece más impregnada de los efluvios de la testosterona que de aromas más delicados".

Dones autores
Aquest és l'apartat de l'article que m'ha semblat més interessant. L'autor afirma: "Está claro que las mujeres leen más y compran más libros. Pero solemos olvidar que también escriben y publican muchos. En las últimas décadas, y como fenómeno global constatable en ferias y foros internacionales, los libros escritos por mujeres llenan los catálogos de casi todos los grandes grupos editoriales. La novela, y especialmente la de género (literario, claro), es su campo preferido. Y las venden muy bien y dan a ganar mucho dinero a sus editores, como reflejan cabalmente las listas de superventas. Lo extraño es que esa abundancia de literatura de mujeres está siempre lejos de obtener el correlato crítico correspondiente. Y no solo aquí. The New York Times, un periódico de referencia en una sociedad particularmente atenta a los indicios de desigualdad, publicó en los últimos dos años reseñas de 545 novelas y obras de ficción; el 62% correspondieron a libros escritos por hombres. Y eso en un género en el que las fuerzas se hallan equilibradas. Lo que nadie aclara es el sexo de los críticos que las firmaron. Claro que, si a eso vamos, más vale que por estos pagos no nos pongamos a lanzar cohetes."

M'agradaria pensar que la Manolita i jo, des d'aquest humil espai que és el MIRADOR DE LES DONES,potser contribuïm una miqueteta a corregir aquest desequilibri. Somniar és lícit!

Les dues lectores d'aquest article corresponen a l'obra de dos pintors de començaments del segle passat: Rik Wouters i Frederick. Senger

Michelle BACHELET és la directora de l'ONU DONES (UN Women)


Michelle Bachelet dirigirà la nova agència de l'ONU per a les dones

El secretari general de l'ONU, Ban Ki-moon, ha nomenat l'expresidenta de Xile Michelle Bachelet responsable de la nova Entitat per a la igualtat de gènere i la promoció de la dona de les Nacions Unides (ONU Dones). Ban ha fet pública la decisió en una roda de premsa celebrada ahir. Trobareu més informació en aquest enllaç

Fa un parell de mesos recollia la notícia de l'aprovació per unanimitat de la creació d'ONU Dones per part de l'Assemblea General de l'Organització de les Nacions Unides
Veure:
ONU DONES / ONU MUJERES / UN WOMEN [el mirador de les dones, 4 de juliol de 2010]
A partir de l'aprovació de la creació d'ONU Dones, es va posar en marxa el procés de selecció de la directora. Diversos govers i ONG van fer arribar a un comitè de selecció un total de 26 noms, dels quals van sortir tres candidates que Ban va entrevistar la setmana passada. El comitè de selecció va avalar per unanimitat l'elecció de Bachelet.

La primera responsabilitat de Bachelet serà posar en marxa ONU Dones, una entitat equiparable al Fons de l'ONU per a la Infància (UNICEF). Bachelet ocuparà el rang de subsecretària general, el més alt dins de la jerarquia administrativa de l'organisme mundial darrere el del secretari general.

ONU DONES serà operativa a partir de l'1 de gener de l'any vinent.







dimecres, 8 de setembre del 2010

LES NOTIS DE LA MANOLITA (setembre 10)


Homenatge a Josep Pla. Plaça de Josep Pla i Casadevall, Girona (foto AGB)

Aquest any he tingut unes llargues (, merescudes) i profitoses vacances. Com haureu pogut observar, també "m'he donat vacances del MIRADOR": m'he obligat a no escriure-hi. Això no vol dir que l'hagi oblidat i us hagi oblidat, estimats lectors i lectores. La imatge d'inici de l'article n'és una mostra. Era a Girona, vaig veure l'escultura de Pia Crozet i vaig decidir fotografiar-la per a les NOTIS DE LA MANOLITA. Amb les de Setembre, donem per acabades les vacances.

NOVETATS EDITORIALS AMB
VISIÓ DE GÈNERE


Ficció

- Reyes Calderón publica El último paciente del doctor Wilson (Planeta), una nova obra de la sèrie policíaca de la jutge Lola MacHor

- Mercè Font publica L’ajudant del metge (Albí). Situada al segle XVIII, posa l’accent en els inicis de l’accés a l’educació i les dures condicions de treball als arrossars. És la primera novel·la de l’autora de Torroella de Montgrí.

- Tana French publica El silencio del bosque (RBA) en traducció d’Isabel Margelí. Uns infants es perden al bosc. Un d’ells –l’únic supervivent— torna al cap dels anys convertit en agent de policia per investigar un fets similars. És la primera novel·la de l’autora.


- Blacklist publica Las crònicas de Cranford, d’Elisabeth Gaskell, en traducció de Marta Rivera de la Cruz que n’ha fet també el pròleg. Es tracta d’un seguit de contes que són deliciosos capítols de la vida a Cramford, una ciutat de províncies en un món que es va acabant. Aquesta autora no ha tingut el reconeixement d’una Jane Austen, però els temes que tracta i els trets fonamentals s’assemblen, encara que el resultat sigui més desigual.

Gaskell és autora d’una biografia de Charlotte Brönte de qui va ser amiga. El 29 de setembre s’acompleixen els 200 anys del seu naixement i se’n farà una celebració a la John Rylands Library de Manchester. En aquesta ciutat, al 84 de Plymouth Grove, hi ha la casa on va viure i escriure moltes de les seves obres, que està en fase de restauració.


La BBC va adaptar Les crònicas de Cranford per a la televisió. El 2007 va emetre 5 capítols basats en la història de la gent d'aquest poble fictici, inspirat en Knutsford on va créixer Elisabeth Gaskell, a l'Anglaterra victoriana de mitjans de segle XIX. Altres obres de Gaskell, com Nord i Sud o Esposes i Filles, han estat portades al cinema

- Almudena Grandes publica Inés y la alegría (Tusquets), amb el rerefons de l’entrada a la Vall d’Aran al 1944 d’un contingent republicà de 4.000 persones. És la primera obra d’un cicle de sis novel·les que tindran el títol Episodios de una guerra interminable. Almudena Grandes ja ha escrit llibres que es refereixen a la memòria històrica de la Guerra Civil i és una novel·lista amb plantejament d’abast ampli.


- P.D. James publica Todo lo que sé sobre novela negra (Ediciones B). Els seus inicis i els dilemes als quals ha de fer front una escriptora de novel·la negra. Ho publica després de 50 anys d’estar al capdavant de les llistes de venda d’aquesta narrativa

- Elizabeth Kostova publica El rapto del cisne (Umbriel/ Edicions 62 en català). Un enigma que ha de descabdellar un psiquiatra sobre un pintor que, en un rampell ataca una obra d’art. Kostova va tenir un gran èxit amb La historiadora.



- Elvira Lindo publica Lo que me queda por vivir (Seix y Barral), una novel·la amb trets autobiogràfics situada en els anys 80, els de la movida madrilenya. La protagonista ha de fer front a la maternitat i al futur incert. Elvira Lindo ha escrit tres novel·les per a adults, i molts guions per a la ràdio, d’on va sorgir el personatge de Manolito Gafotas.


- Anita Nair publica Lecciones de olvido (Duomo), un relat amb una dona que busca i troba segones oportunitats, trencant amb les normes imposades. Nair vas ser coneguda arreu amb El vagón de las mujeres.








- Marta Sanz
publica Black, black, black (Anagrama), amb la figura del detectiu Zarco, que du les seves investigacions en un edifici vell de Madrid i un entorn inquietant.

- Linn Ullman publica Retorno a la isla (Lumen) en traducció de Kirti Baggethum i Asunción Lorenzo. Tres filles visiten l’illa on viu el seu pare malalt i repassen la seva vida. L’autora és filla del cineasta Ingmar Bergman i de l’actriu Liv Ullmann i els elements autobiogràfics són evidents.


Assaig

- Montserrat Guibernau publica Per un catalanisme cosmopolita (Angle Editorial), on trobem capítols dedicats als nacionalismes escocès, quebequès i català. L’obra va ser premi d’assaig breu de la Fundació Josep Irla.

- Mercè Rius publica El pont de la Girada (Lleonard). A partir del pont fet per Calatrava a Venècia, que li sembla un símbol del futur d’Europa, per la inserció de l’arquitectura actual en una ciutat on qualsevol edifici té una llarga història darrere, l’autora fa una reflexió filosòfica sobre ciutats i cultures.


Premis

- María Barbal va ser escollida per al Premi Trajectòria, instaurat el 1997 per la Setmana del Llibre en Català, que recau en un/a professional viculat/da a la cultura catalana que hagi destacat en la seva divulgació. Enguany s'ha lliurat el 4 de setembre, coincidint amb la 28 edició de la Setmana.

- Gioconda Belli ha guanyat el Premio La Otra Orilla amb Crónicas de la izquierda erótica. El guardó està dotat amb 100.000 dòlars. S’hi van presentar 615 manuscrits. L’autora nicaragüenca té molts altres premis com el Biblioteca Breve o l’Anna Seghers.

Cinema

- Tardes con Margueritte de Marie-Sabine Roger és el llibre que ha servit per fer el guió de Mis tardes con Magueritte, pel·lícula dirigida per Jean Becker, amb Gerard Depardieu i Gisèle Casadesus. Està en cartellera.