Pàgines

dimecres, 11 de novembre de 2009

Jo no puc esperar. EL MEU TEMPS S'ACABA!


La ELA existe http://www.youtube.com/watch?v=vFxcZtVHdnA

Isabel Rojas és llicenciada en Història de l'Art i fotografa. Isabel Rojas té 48 anys i viu amb la seva filla a Sant Adrià de Besòs. Isabel Rojas és elàtica, és a dir, té esclerosi lateral amioatròfica (ELA). ISABEL ROJAS NO POT ESPERAR perquè EL SEU TEMPS S'ACABA!

Però Isabel Rojas, una dona lluitadora, no es rendeix. Isabel Rojas forma part de la Plataforma de Afectados de ELA

La Plataforma reivindica que les persones malaltes puguin accedir de forma efectiva a qualsevol terapia que consideri que pugui beneficiar el seu estat de salut. I afegeixen:
Como Plataforma, defendemos que si la medicina no tiene cura para nuestra enfermedad, ni medicamentos-terapias que la detengan y/o mejoren nuestra situación, los enfermos tenemos el derecho de “probar” cualquier sustancia o terapia que, sin ser perjudicial para nuestro organismo, pueda llegar a tener algún efecto beneficioso para nosotros.
Isabel Rojas demana que els ajudem a difondre l'espot. Mira'l i comparteix-lo amb les teves amistats. Gràcies

Teràpia amb cel·lules mare: una experiència personal (text d'Isabel Rojas)



Ayer era miercoles, el photoblog de la Isabel Rojas

7 comentaris:

pep ha dit...

Conec a la Isabel Rojas. L'he tractada poc, però el suficient per saber de la seva fermesa i obertura de mires. Lluitadora antifranquista, convençuda dels valors de la democràcia, sempre ha volgut "una mica més" de llibertat i de participació ciutadana. Coneix bé les associacions de Sant Adrià i a la seva gent. Impulsora, des del seu lloc de feina a l'Ajuntament, de la participació ciutadana i de l'Arxiu. És una convençuda de la importància de la memòria per construir un futur millor.
El seu compromís, ara des de la Plataforma d'afectats de ELA, és una conseqüència de la seva lluita per un Món millor. Quan diu: "el meu temps s'acaba", al meu entendre, ens proposa interrogar-nos sobre el valor del temps, del necessari per millorar la societat i del (temps) de cada una i cada un de nosaltres com persones. Ni compassions, ni falses esperances. Lluita i a les barricades.

anna gonzález batlle ha dit...

He conegut la Isabel a través del Pep (Martínez Barceló). Ell també ha estat qui m'ha fet conèixer l'espot

Mireia ha dit...

Hola Anna,
Em dic Mireia;gestiono el bloc de Xàtiga (un consultori especial de Terrassa)i he fet servir el teu post en el nostre bloc per difondre la informació.

Espero que et sembli bé, no sabia com explicar-ho i he trobat la teva explicació curta i entenedora.

Si vols veure-ho ho trobaràs aquí.

http://xatiga.wordpress.com/2009/11/12/%C2%BF%C2%BF%C2%BFesperar/#comment-7

Gràcies de nou!

Mireia

Montse ha dit...

Hola Anna,

Gràcies per passar-me aquest post tan maco que has dedicat a la malaltia de l'ELA i molt especialment a la Isabel Rojas.

M'ha agradat molt veure'l, perquè he conegut una mica més a la Isabel.

La vaig conèixer precisament a través del seu blog de fotografia, que per cert, m'agradaven molt les seves imatges.

Vaig conèixer el seu problema arran d'anar-me comunicant amb ella, per comentaris sobre las fotografies.

Vaig seguir tot el procés de la seva estada a Alemanya per fer-se el tractament, a través del blog que va obrir per anar informant i després amb motiu d'una obra de teatre i conferencia sobre la malaltia, vaig anar i aleshores la vaig conèixer en persona i després de sentir una gran pena, per tal com la vaig veure, de seguida vaig descobrir-li la seva sonrisa, la seva mirada serena i el seu posat optimista i encoratjador enfront a la malaltia, i de lluita constant.

Treballadora incansable... En una paraula, que em va donar una lliçó de vida. És una persona molt especial!!...I per a mi un model a seguir.

http://montse-unamicadetot.blogspot.com/2009/11/lesclerosi-lateral-amiotrofica-ela.html


Jo a través del meu blog també he fet la meva petita aportació, per fer visible aquesta terrible malaltia.


Una abraçada. Montse

Belén González ha dit...

MUY INTERESANTE LO QUE HAS PUBLICADO SOBRE ELA

jrrof ha dit...

ei!
"Pura i dura realitat"

anna gonzález batlle ha dit...

Fa una estona acabo de llegir una frase al blog de Jordi Pedret:

"Una democracia de consenso permanente no será una democracia durante mucho tiempo".Tony JUDT (1948 - 2010)

M'ha fet pensar. També m'ha sorprès que la data de l'autor de la frase. He anat a buscar més informació i he trobat aquest escrit de Judd, publicat el 17 de gener de 2010, en EL PAIS.

http://www.elpais.com/articulo/reportajes/Noche/elpepusocdmg/20100117elpdmgrep_1/Tes

L'historiador Tony Judd, professor de la Universitat de New York, especialista en qüestions europees i disgnosticat d'esclerosis lateral amiotròfica, hi explica com ho viu