Què carai, les iaies al poder!

No porten monyet blanc i ulleres rodones; ni sabatilles i toqueta. Són dones actives, bones professionals, amb diversitat d'interessos i tenen nets i netes. Són amigues meves i són avies o iaies segons els agrada que els diguin. Són la Maria Rosa i la Rosa, la Mariona, l'Àsun, l'Eulàlia, la Montse, l'Amparo, l'Antònia, la Carme..., i la Manolita. La MANOLITA que cada mes ens regala les seves NOTIS (per cert, fa dies que he rebut les de desembre i estic editant-les).

Quan vaig publicar les primeres NOTIS DE LA MANOLITA, a l'abril de 2009, us deia que la Manolita Sanz era periodista i addicta a la lectura (i a l'escriptura). Ara us dic que cada més, des d'en fa molts, publica un article a DELTA, la revista del Prat de Llobregat. Li he demanat permís per a reproduir-ne el darrer en el MIRADOR. Aquí el teniu

Les iaies, al poder!

Un diari d’àmbit espanyol està lliurant aquests dies DVD d’un conte molt conegut, creat per dues autores catalanes que firmen amb un pseudònim. Coneixia el conte, que és una sèrie força popular, i vaig decidir comprar un exemplar per al meu nét. Vaig voler veure’l abans de donar-li i, un cop vist, vaig decidir que no era adequat.

Val a dir que el conte és més que correcte, fins i tot massa. I tot plegat té un aire cursi. Ara bé, el que em va semblar intolerable és l’aspecte de la iaia. Amb toqueta, faldilla ampla sense forma i mida a mitja cama, sabatilles fosques, monyet blanc i ulleretes rodones. Quan van deixar d’anar les iaies amb aquesta fila? Puc recordar, per exemple, que la meva pròpia iaia ja va deixar la toqueta els darrers anys. I, si ho comparem amb el iaio que surt a la mateixa sèrie, trobem un home amb una camisa a quadres, gairebé calb, sense ulleres i amb sabates. No puc deixar de preguntar-me com pot anar aquesta parella pel carrer. Ell no cridarà l’atenció, però ella Déu n’hi do.

Una vegada l’escriptora Gemma Lienas, que escriu per a totes les edats, em va comentar que, farta de veure iaies que no la representaven (ella té néts i nétes), n’havia creat altres als seus contes, més en consonància amb les d’ara. O sigui, que la qüestió és important i no és fàcil de solucionar, a menys que et dediquis a l’escriptura o la il·lustració.

Les dones de 50 i 60 anys, quan arribem a ser iaies som dones que treballem i hem treballat; que tenim i hem tingut amors i desamors; que hem educat infants i tenim molts interessos i il·lusions per complir. I no a la llar precisament, sinó participant a la vida pública. Néts i nétes ens omplen de felicitat (hi ha pocs estats millors que ser iaia, perquè, amb poca responsabilitat, es dóna i obté molt d’amor) però això no ens deixa aparcades a la cuneta de la vida.

O sigui, que he decidit i proposo a les altres dones que es troben en la mateixa situació, com ara tietes, cosines llunyanes, amigues diverses, etc. d’una edat similar: ¡fem el boicot als contes que ens presentin vestides amb toqueta, amb monyet blanc i ulleretes rodones amb pals tipus filferro!. Ja és l’hora de trencar aquest imaginari que suposa que les iaies dolces i bones són una mena de bosses informes semiarrodonides, deficients visuals, etc. sense cap atractiu i, per descomptat, no aptes per anar pel carrer o jugar i córrer pel parc o fer excursions. O anar a sopar amb vestit de lluentons. Què carai, les iaies al poder!

Manolita Sanz

Jo m'apunto al boicot. Qui més s'hi apunta?