MANOLA RODRÍGUEZ, una dona de Barcelona

Manola Rodríguez Lázaro, nascuda el 1917 a Bilbao, ha mort a Barcelona el 24 de setembre de 2009

A VOSOTROS Y VOSOTRAS, UN DIA TRISTE PENSANDO QUE ME IRE

Ya me he ido,
pero estoy.

Me da igual ser yo
que una flor.

Ellas son testigo
de mi retiro,
con vosotras y vosotros
alrededor.

Por eso estoy,
no me he ido.

Desde donde me coloquéis
os miro.

Manola Rodríguez

A l'acte de presentació de la investigació EL FEMINISME AL PSUC, la Marta Selva va comunicar-nos que acabava d'assabentar-se que Manola Rodríguez era morta.

Un dia escriure sobre la Manola, avui només vull (puc) deixar constància de la seva vida compromesa en totes les causes de la justícia i de la igualtat . Per fer-ho, reproduiexo un escrit de Maribel Nogué i Felip, presidenta de Dones d'Idualada i militant d'EUiA.

La Manola, primera de la dreta, amb altres components de DONES DEL 36, a l'Ajuntament de Barcelona

La Manola ens va deixar el dia de la Mercè

Així de dur, en silenci per a la família extensa que va formar part de la seva vida: veïnatge, feministes, sindicalistes i camarades de partit.

Malalta d'Alzhéimer vivia sola a la casa que tanta història podria explicar-nos, aquell indret a la Rambla del Carmel que s'havia convertit en la seva fortalesa, com si de l'exterior com a potencial enemic s'hagués de defensar..

Feia temps que s'anava apagant envoltada dels seus gats, però també de les seves coses, vivències i records d'uns passatges de la vida molt emblemàtics per la generació que no varem viure la guerra civil. Ella va ser un testimoni infatigable des d'un compromís que va mantenir viu fins al final dels seus dies.

En el seu periple per instituts i tots els indrets on era requerida, no buscava pas el protagonisme personal d'una heroïna, sinó aprofitar la circumstància per continuar difonent ideals de llibertat i de lluita per canviar una societat que no li agradava a ella ni a nosaltres, perquè és injusta, perquè està basada en la
riquesa cada vegada més gran d'uns pocs en detriment dels drets humans més elementals de la gran majoria.

Pensar en la Manola és pensar en la seva lluita incansable, en la seva fidelitat al compromís, en la seva ètica personal que, potser algunes vegades, ens hi distanciava momentàniament perquè et feia sentir incòmode: la seva capacitat de sacrifici es mantenia malgrat l'edat avançada a que ha arribat...

Acompanyada dels seus germans, fills i nets, es va apagar dolçament el dia de la Mercè de l'any passat. El 30 de setembre hauria fet 92 anys. La seva família va decidir fer-li la cerimònia de comiat en la intimitat.

Avui hem sabut d'aquest desenllaç i, amb tota la tendresa dels inoblidables moments passats amb ella, us en vull transmetre el més digne record.

Maribel Nogué i Felip

La Manola ha estat una lluitadora infatigable (20 de març de 2004)