Pàgines

dimarts, 23 de febrer de 2010

MANOLA RODRÍGUEZ, una dona de Barcelona


Manola Rodríguez Lázaro, nascuda el 1917 a Bilbao, ha mort a Barcelona el 24 de setembre de 2009

A VOSOTROS Y VOSOTRAS, UN DIA TRISTE PENSANDO QUE ME IRE


Ya me he ido,
pero estoy.

Me da igual ser yo
que una flor.

Ellas son testigo
de mi retiro,
con vosotras y vosotros
alrededor.

Por eso estoy,
no me he ido.

Desde donde me coloquéis
os miro.

Manola Rodríguez

A l'acte de presentació de la investigació EL FEMINISME AL PSUC, la Marta Selva va comunicar-nos que acabava d'assabentar-se que Manola Rodríguez era morta.

Un dia escriure sobre la Manola, avui només vull (puc) deixar constància de la seva vida compromesa en totes les causes de la justícia i de la igualtat . Per fer-ho, reproduiexo un escrit de Maribel Nogué i Felip, presidenta de Dones d'Idualada i militant d'EUiA.


La Manola, primera de la dreta, amb altres components de DONES DEL 36, a l'Ajuntament de Barcelona
La Manola ens va deixar el dia de la Mercè

Així de dur, en silenci per a la família extensa que va formar part de la seva vida: veïnatge, feministes, sindicalistes i camarades de partit.

Malalta d'Alzhéimer vivia sola a la casa que tanta història podria explicar-nos, aquell indret a la Rambla del Carmel que s'havia convertit en la seva fortalesa, com si de l'exterior com a potencial enemic s'hagués de defensar..

Feia temps que s'anava apagant envoltada dels seus gats, però també de les seves coses, vivències i records d'uns passatges de la vida molt emblemàtics per la generació que no varem viure la guerra civil. Ella va ser un testimoni infatigable des d'un compromís que va mantenir viu fins al final dels seus dies.

En el seu periple per instituts i tots els indrets on era requerida, no buscava pas el protagonisme personal d'una heroïna, sinó aprofitar la circumstància per continuar difonent ideals de llibertat i de lluita per canviar una societat que no li agradava a ella ni a nosaltres, perquè és injusta, perquè està basada en la
riquesa cada vegada més gran d'uns pocs en detriment dels drets humans més elementals de la gran majoria.

Pensar en la Manola és pensar en la seva lluita incansable, en la seva fidelitat al compromís, en la seva ètica personal que, potser algunes vegades, ens hi distanciava momentàniament perquè et feia sentir incòmode: la seva capacitat de sacrifici es mantenia malgrat l'edat avançada a que ha arribat...

Acompanyada dels seus germans, fills i nets, es va apagar dolçament el dia de la Mercè de l'any passat. El 30 de setembre hauria fet 92 anys. La seva família va decidir fer-li la cerimònia de comiat en la intimitat.

Avui hem sabut d'aquest desenllaç i, amb tota la tendresa dels inoblidables moments passats amb ella, us en vull transmetre el més digne record.

Maribel Nogué i Felip


La Manola ha estat una lluitadora infatigable (20 de març de 2004)

7 comentaris:

Griselda Ballester ha dit...

Gràcies Anna per publicar aquesta notícia. La coneixia bé perquè formava part del mateix grup "Dones del 36" del qual també formava part la meva mare, igualment malalta d'alzheimer com la Manola.
Tinc un llibre de poesia d'ella meravellós.

Amparo Bernad ha dit...

Sempre hi ha alguna cosa que es trenca dins nostre quan una lluitadora com ella se'n va

Mercè Claramunt ha dit...

Anna, jo no la vaig conèixer personalment, però em sento tributaria del testimoni que representa.

Gracies per la memòria que no deixes oblidar

Jordi Ribó ha dit...

La nostra companya Manola Rodríguez...mai t'oblidarem, gracies per la teva lluita i saviesa.

Olga Fernández Quiroga ha dit...

Vaig trobant la notícia en alguns blocs.Gràcies per publicar-la. Ens hem assabentat molt tard.
M'hagués agradat un comiat públic si més no per fer d'exemple en aquests temps...

Adriana Sabaté ha dit...

avui a les 19h homenatge al Memorial Democràtic (Via Laietana)

Anònim ha dit...

MANOLA RODRIGUEZ LAZARO que falleció el 23 se septiembre de 2009 a la edad de 92 años, es recordada hoy en un acto colectivo de homenaje promovido por diversas entidades sociales, sindicales y políticas y sobre todo por aquellas personas vinculadas con la lucha antifranquista, con la defensa de la libertad y la democracia, con el compromiso por los derechos humanos y con los movimientos que promueven alcanzar, lograr, preservar y desarrollar los derechos civiles.

Un homenaje merecido, pero sobre todo sentido en los ámbitos solidarios y humanistas, que trascienden y superan la rigidez orgánica, porque Manola comunicaba y sumaba: sensibilidad y optimismo, humanidad y sacrificio, lealtad y tenacidad.

Su mayor recompensa era el haber sabido, el haber tenido la certeza de combatir, luchar y por último defender causas justas y por ello dignas.

Helios Babiano Rodríguez