Les notis de la Manolita (juliol'12)

Ja sou de vacances? Encara no les heu començat? L'estiu sempre és un bona època per posar-se al dia de lectures endarrerides. Que la crisi no ens arravati la lectura.

NOTETATS EDITORIALS

- Line Amselem publica Pequeñas historias de la calle Saint-Nicolas (Xordica), un conjunt de relats d’una infància, a Paris, als anys 70, amb una família extensa i molts veïns amb els quals comparteixen lavabo, en edificis de petits apartaments. La mateixa autora, que procedeix d’una família d’origen sefardita del nord d’Àfrica, n’ha fet la traducció al castellà.

- Lila Azam Zanganeh publica El encantador. Nabokov y la felicidad (Duomo). L’autora fa un viatge a través de les experiències de Nabokov amb els temps, la memòria, la passió, la natura, etc. També, el temps de la seva infància a Rússia, els paisatges d’Estats Units i els suïssos.

- Luz Gabás publica Palmeras en la nieve (Temas de Hoy), primera novel·la de l’autora, basada en els records de la seva família a l’antiga colònia de Fernando Poo, avui Bioko.

- P.D. James publica La muerte llega a Pemberley (Bruguera) on dóna continuïtat a l’obra de Jane Austen, Orgullo y prejuicio publicada el 1813. James ha explicat que és el seu particular homenatge a Austen, per la qual va sentir des de nena una gran adoració. Encara que l’obra recupera els personatges d'Orgullo y prejuicio i recrea l’ambient del segle XIX, James és fidel al seu propi estil, introdueix nous personatges i no plagia ni l’estil narratiu d'Austen ni el seu contingut més sentimental i costumista.

- Camilla Läckberg publica La sombra de la sirena (Maeva) una nova entrega de la sèrie que protagonitzen la parella Erica Falck, escriptora, i Patrik Hedström, policia, situats al poble de Fjällbacka, on va néixer Camilla.

- Marta Elisa de León publica Las ocultas (Turner), un relat en primera persona d’una universitària que es va dedicar a la prostitució.

- Lina Meruane publica Sangre en el ojo (Caballo de Troya) on l’autora escriu sobre la pèrdua de visió, primer d’un ull i després de l’altre, en escenaris entre Santiago i Nova York, i la prova que la malaltia que produeix tanta dependència suposa per la parella.

- Labreu publica Dins d’una campana de vidre d’Anaïs Nin (1903-1977), un recull d’històries curtes, situades al París dels anys 30 i a Nova York. En no trobar editor, Anaïs Nin el va imprimir al seu taller. Un cop publicat, al 1944, va aconseguir ressenyes positives i va suposar la seva entrada al establishment literari.

- Isabel Olesti publica La pell de l’aigua (Proa), la història d’una dona que, a la Barcelona preolímpica, decideix trencar amb la seva vida burgesa i fer una baixada als inferns, empesa per històries ocultes de la seva infància.

- Minúscula publica Silencio en Milán, d’Anna Maria Ortese (1914-1998) en traducció de César Palma. Set narracions colpidores, publicades al 1958. Abans havia publicat El mar no banya Nàpols, que Minúscula va presentar a Espanya el 2008 i que, al moment de la seva publicació a Itàlia, li va suposar haver d'exiliar-se de la ciutat.

- Cristina Peri Rossi publica Habitaciones privadas (Menoscuarto), un llibre de contes, el primer que treu després que fa cinc anys Lumen va publicar els seus Cuentos reunidos.

- Lionel Shriver publica Todo esto par qué (Anagrama). El protagonista planifica curosament el seu futur, pensa en retirar-se a un lloc paradisíac, però li surt al pas un entrebanc insuperable. Shriver és autora de l’exitosa Tenemos que hablar de Kevin.

- Anna Starobinets publica Una edad difícil (Nevsky Prospects) en traducció de Raquel Marqués. Una història de ficció fantàstica, el primer llibre d’aquesta periodista que ha publicat relat curt i llibres per a infants.

- Rebecca Stott publica La ladrona de coral (Duomo), una ullada a la història de la biologia que va començar a escriure quan preparava una història de l’evolució abans de Darwin. El personatge de la lladre té l’afegit que és filòsofa i el cap de policia recorda Vidocq, que primer va ser criminal i després cap de la Sureté francesa, quedant per a la història com un dels primers detectius d’Europa.

- Olga Xirinacs publica La inundació (Cossetània). Una autora se’n va a un poble de muntanya per reflexionar sobre la seva vida i la seva literatura.

- Herbjorg Wassmo publica El cielo desnudo (Nórdica), colofó de la seva Trilogia de Tora. Hi tracta les seqüeles de l’ocupació nazi a Noruega. Els personatges centrals, una dona i la seva filla d’11 anys, pateixen el rebuig social pel fet que la mare va ser amat d’un soldat alemany del qual la nena n’és filla i, a més, estan atemorides pel padrastre, alcohòlic.

Església i dona
- Laia de Ahumada publica Monges (Fragmenta), amb pròleg de Carme Riera en l’edició castellana. L’autora, filòloga de professió, entrevista 20 dones que van optar per ser monges catòliques, de diferents ordes i que treballen en diversos àmbits: Berta Meneses, Carme Sardà i Tort, Catalina Terrats, Eulàlia Bofill, Griselda Cos, Lucía Caram, Mariàngels Segalés, Maria Lluïsa Cortès, Mireia Galobart, Montserrat Domingo, Montserrat Viñas, Pepa Vignau, Pilar Sauquet i Muntal, Rosa M. Barber, Rosa M. Piquer, Rosa Prat, Roser Garriga, Teresa Forcades i Vila, Teresa Losada i Victòria Molins. Totes consideren que viuen en plenitud, d’acord amb la seva tria.

- Michela Murgia publica Y la Iglesia inventó a la mujer (Salamandra) en traducció de Teresa Clavel, on explica la imatge de la dona que ha transmès l’església catòlica i que tan present està en la societat i la cultura. Ho fa a través dels textos dels Pares de l’església, més que de la Bíblia: encícliques, oracions, etc. Murgia, que és de Sardenya, es va donar a conèixer, amb èxit, amb L’acabadora. Diu l’autora, «Havia de passar comptes amb María, encara que aquest llibre no és sobre la Verge”.

Sobre biblioteques
- Montserrat Comas i Víctor Oliva han coordinat Llum entre ombres. 6 biblioteques singulars a la Catalunya contemporània (Organisme Autònom de Patrimoni Víctor Balaguer).
Les sis biblioteques són el Centre de Lectura de Reus (1859); la Biblioteca Museu Balaguer (1884); la Biblioteca Pública Arús (1895) i la Bblioteca de l’Institut d’Estudis Catalans/Biblioteca de Catalunya (1907), aquesta darrera Biblioteca Nacional, així com les de l’Ateneu Barcelonès (1860) i del Centre Excursionista de Catalunya (1876). La història de cada biblioteca està feta per un especialista.

Poesia

- Olvido García Valdés, premi Nacional de Poesia el 2007, publica el poemari Lo solo del animal (Tusquets).

Cuinetes

- Assumpta Miralpeix publica Els nostres postres (Editorial Base), una combinació de postres tradicionals amb altres més innovadors. L’autora, que ha publicat més d’una dotzena de llibres, és professora de cuina i nutrició a l’Escola de la Dona i explica molt bé el procés de confecció dels pastissos.

RAE

- Carme Riera ocupa la butaca “n” de la Reial Acadèmia Espanyola. És la sisena dona que ingressa a la RAE.

La primera va ser Carmen Conde (1907-1996), que va llegir el seu discurs d’ingrés el 26 de gener de 1979, al cap de 266 anys de la fundació de la RAE al 1713. Després, van venir Elena Quiroga, escriptora (1983); Ana María Matute, escriptora (1998); Carmen Iglesias, historiadora (2002); Margarita Salas, bioquímica (2003); Inés Fernández Ordóñez, filòloga (2008) i Soledad Puértolas, escriptora (2010).

Nosaltres parim, nosaltres decidim

La revista DONESdigital de l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC) ha publicat un article, signat per Cristina Mora, que fa memòria sobre la lluita per la legalització dels anticonceptius i de l'avortament. Hi ho fa a partir d'una entrevista a Asun Amelivia, una de les protagonistes en primera línia d'aquella lluita.


ENTREVISTA A ASUN AMELIVIA
 

Si nosaltres parim, nosaltres decidim

Tot i que els anticonceptius ja es comercialitzaven des dels anys 60 als Estats Units i a Europa, a Espanya no es van legalitzar fins el 1978. En els anys precedents, però, ja podien consumir-se a les farmàcies sota prescripció mèdica per a la regulació del cicle menstrual, sent 120.000 dones les que els prenien al 1969. Van ser necessàries també moltes campanyes de sensibilització per arribar a l’alliberació sexual de les dones. Un llarg camí que professionals de la salut i militants del PSUC, com l’Asun Amelivia, van ajudar a traçar en aquell moment històric.

El context de la dictadura, caracteritzat per les polítiques natalistes i el culte a la família nombrosa, amb el beneplàcit de l’església catòlica, van condicionar fortament tant la vida sexual de la població, com l’ànim d’aquelles i aquells que des de la militància o la seva professió lluitaven pel fi de la discriminació vers les dones. En aquest sentit, va ser destacable la tasca duta a terme per les feministes del PSUC que, fins que no es va legalitzar el partit el 1977, van aprofitar la xarxa de les entitats veïnals i altres associacions per la realització de tot tipus de campanyes. Entre aquestes destacaven la reivindicació d’amnistia per a la dona, incloent la despenalització dels anticonceptius, de l’avortament o del adulteri, una proposició de llei que el PCE-PSUC va presentar al 77 i que no va ser inclosa.

Trencant tabús amb la sexualitat
Asun Amelivia, metgessa i feminista, que formava part llavors de l’Associació de Dones Universitàries i militava al PSUC, va participar en nombrosos actes divulgatius per començar per allò fonamental: conscienciar a les dones sobre la importància de la seva sexualitat i el dret a decidir sobre aquesta. “Perquè no es parlava de la sexualitat femenina.  De fet, moltes dones es casaven sense saber què volia dir això. Moltes noies tenien la regla sense saber què era, amb els ensurts que s’emportaven. Era la ignorància més absoluta”, comenta la doctora Amelivia.

Per divulgar les reivindicacions feministes i arribar al major nombre de dones possibles, la participació activa en les entitats veïnals, on s’havien creat les vocalies de dones, va ser fonamental. D’aquesta manera tot el coneixement que venia de les universitats i de dones amb una militància feminista s’estenia als barris de Catalunya. Asun Amelivia recorda entusiasmada: “els anys 70 van ser uns anys riquíssims en aquest aspecte, perquè les associacions de veïns estaven plenes de ganes de fer coses, i les vocalies de dones eren espais ideals per fer això. No només a Barcelona, sinó a molts pobles de Catalunya que vam recórrer per aquella època”.

Quan les lleis no bufaven a favor
Les lleis coercitives del moment penalitzaven l’ús dels anticonceptius i la pràctica de l’avortament, dues mesures que moltes dones esquivaven, ja fos aconseguint les receptes justificades pels desajustament hormonals, de la mà de metges i metgesses progressistes, o realitzant l’avortament a les cases, això sí en condicions higièniques deficients que posaven en perill la seva salut. “Algunes metgesses - homes també que hi havia de progres- els receptaven. Però després s’havia de buscar la farmàcia adequada, perquè igual que passa ara  amb l’avortament, els farmacèutics podien dir que eren objectors de consciència i que les seves creences els impedien de vendre-ho”.

Dins del mateix PSC-PSUC hi havia també divergències en la lluita per legalitzar l’avortament. No va ser fins el 1981 que el grup parlamentari va presentar una proposta de llei que incorporava, però, tot i la desavenencia de la Comissió d’Alliberament de la Dona, una clàusula sobre la possible objecció de consciència del personal sanitari.Les mobilitzacions demanant la despenalització total de la interrupció de l’embaràs no van veure els seus fruits, encara que incomplerts, fins 10 anys després del fi de la dictadura, quan el PSOE al 1985 aprovà una llei que plantejava despenalitzar l’avortament en determinats supòsits.

I mentre la societat civil es manifestava, després de llargs anys de repressió, les dones anaven guanyant parcel.les de llibertat tant en la vida pública com en la privada. Societat civil i governs anaven estrenyent vincles i els ajuntaments democràtics dels anys 80 van adoptar les iniciatives de les vocalies de dones dels moviments veïnals, creant els centres de planificació familiar. Abans però de la institucionalització d’aquests espais, la tasca divulgativa que van emprendre dones com l’Asun Amelivia, va servir per trencar el silenci al que tantes dones s’havien vist sotmeses, tal i com recorda la metgessa: “Per a moltes dones poder parlar de la seva sexualitat, que l’havien patit en silenci,  no tenia preu. Perquè l’home no preguntava, ni s’interessava que la dona estigués a gust i tingués plaer. Eren èpoques on fins i tot això era gairebé un pecat, això beneit per l’església, naturalment, ja que deien que el cos de la dona era per parir i res mes”.

Si us ha interessat aquest article us recomano El feminisme al PSUC

#REGINAMARTÍNEZ, periodista. Assassinada a Veracruz

La periodista mexicana Regina Martínez, corresponsal de la revista Proceso i de l'agència APRO i col·laboradora de NOTIVER i d'altres mitjans locals impresos i digitals, ha estat assassinada.

Han trobat el seu cos sense vida, a la banyera de casa seva, a Xalapa (Veracruz), amb signes d'haver estat torturada i, després, estrangulada.

Regina Martínez, amb més de 30 anys de professió, s'havia especialitzat en temes relacionats amb la seguretat i el narcotràfic i les possibles vinculacions amb funcionaris del govern. La mort de Rogelio Martínez Cruz, activista social  i coordinador regional del Frente Amplio Social (FAS), el passat dijous, és el subjecte del darrer article publicat per Martínez.

 A Regina l'han assassinat a casa seva, a la colònia Felipe Carrillo (Puerto de Xalapa)

Raul Torres Jiménez, com recorda a l'article que ha publicat a EL PAÍS, el darrer cop que es va trobar amb Regina Martínez li va dir Cuídate mucho, Regina, los tiempos son difíciles para el periodismo en general. Molt difícils, sobretot a Mèxic!

A continuació trobareu informació sobre les agressions a periodistes i mitjans a Mèxic, el país americà més perillós per a exercir el periodisme segons les Nacions Unides i la OEA. Abans però vull recordar les quatre dones periodistes assassinades a Mèxic l'any passat a través dels articles publicats al Mirador de les Dones:

Ana María Marcela Yarce, Rocío González Trápaga, Yolanda Ordaz de la Cruz i Maria Elisabeth Macías (Nena de Laredo)

Yolanda Ordaz de la Cruz treballava per NOTIVER, igual que Regina Martínez.

Silencio forzado

Aquest és el títol principal de la memòria de les agressions a periodistes i mitjans de comunicació a Mèxic, l'any 2011, elaborada i publicada per Article 19, una ONG que treballa en la defensa de la llibertat d'expressió.

Obrir la publicació

L'any 2011, Article 19 ha comptabilitzat 172 agressions relacionades amb l'exercici de la llibertat de premsa. D'aquesta xifra, només per parlar d'aquelles més impactants, destaquen 11 assassinats (9 periodistes i altres 2 persones que treballaven a mitjans de comunicació), 2 desaparicions i 8 agressions amb armes de foc.

DONES. Violència diferenciada
Mireu que diu l'informe sobre les agressions a dones periodistes

Un aspecto que no puede pasarse por alto de los datos recogidos por ARTICLE 19 son las 34 agresiones dirigidas contra comunicadoras y trabajadoras de medios durante el año pasado (cuatro fueron asesinatos).

Pese a que en la mayoría de los casos no parece haber un patrón de violencia por razones de género, en al menos tres de los casos atendidos sí pudo advertirse violencia y métodos diferenciados de presión e intimidación que en el caso de las mujeres busca lastimar el entorno íntimo y familiar.

Uno de ellos resulta preocupante, en tanto que autoridades del estado de Hidalgo fueron señaladas de haber participado en una larga campaña de acoso contra una reportera local; las agresiones incluyeron el robo de fotografías de su hija y la difusión de un video e imágenes denigrantes de ella desnuda para desacreditar su labor en lo profesional.

Otro incidente más tuvo lugar en Durango. Desconocidos allanaron el domicilio de una periodista local, llevándose algunas pertenencias. Los objetos robados no eran ni cercanamente los de mayor valor, aunque sí incluyeron su computadora personal y ropa interior de la comunicadora, lo cual tiene una fuerte carga de violencia sexual.

Dijous vinent, 3 de maig, se celebrarà el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa. No ho oblidem, hi ha molta feina a fer. I, sobretot, no callem!

MENOS DÍAS AQUÍ. Proyecto colectivo. Contamos muertes por violencia en México. Mantenemos viva la memoria de nuestros muertos. Reclamamos paz.

LES NOTIS DE LA MANOLITA (abril'12)

Sant Jordi ja és aquí. Si voleu comprar-vos o regalar un llibre us suggereixo que escolliu alguna de les novetats del mes que ha seleccionat la Manolita.

NOVETATS LITERÈRIES

- Vanessa Diffenbaugh publica El llenguatge secret de les flors (Edicions 62 i Salamandra, en castellà) en traducció de Josefina Caball al català, i Gemma Rovira al castellà. En part, l’obra és un al·legat pels joves tutelats que s’han de buscar la vida, a partir dels 18 anys, als Estats Units. Al final del llibre hi ha un glossari de 300 flors, on es recull el significat de cadascuna segons el llenguatge amb què es comunicaven els amants a l’època victoriana.

Un tast d'aquesta opera prima (el primer capítol) en aquest enllaç

- Queta García publica La Belleza (Leer-e/Ibuku) en format digital. Narciso ve al món amb una aparença poc habitual i amb una estranya peculiaritat. Es tracta d’una al·legoria sobre la por al desconegut, als qui són diferents. La lectura ens farà descobrir on és la bellesa vertadera. Amb aquest títol l’autora santboiana va guanyar el Primer Premi Internacional Concejo de Siero.

- Almudena Grandes publica El lector de Julio Verne, segona novel·la de les sis que té previst escriure en el marc d'Episodios de una guerra interminable, dedicada a la postguerra espanyola. En aquest cas ha situat l’acció, que gira a l'entorn del mític guerriller Cencerro, en un poble de la Sierra Sur de Jaén. Vivim la història a través de mirada d’un infant de 9 anys, fill de guardia civil

- Evelyn Juers publica La casa del exilio. Vida y época de Heinrich Mann y Nelly Kröger-Mann (Circe) en traducció de Verónica Fernández Muro. Ell libre tracta de l’exili alemany i de l’exili en general. L’autora ha triat la figura del germà gran de Thomas Mann per simbolitzar què passa amb les comunitats d’exiliats: sospites i abandonaments, entre altres coses.

- Sarah Lark publica La canción de los maoríes (Ediciones B), on dues cosines, Elaine i Kura, s’han d’enfrontar al dilema de viure segons les convencions dels anglesos o deixar-se endur cap a una vida més lliure amb el poble maori.

- Elsa Osorio publica La capitana (Siruela) sobre Mika Feldman, una jueva argentina que va arribar a dirigir un grup de milicians a la Guerra Civil espanyola, després que el seu marit morís en combat. Mika Feldman (1902-1992) va exercir de dentista a la Patagònia, va pertànyer un temps al Partit Comunista i, als 80, es va manifestar contra la guerra de les Malvines.

- Libros del Asteroide publica Al oeste con la noche, l’autobiografia de Beryl Markham, (1902-1986) amb un pròleg de Martha Gellhorn, reportera de guerra i una de les esposes de Hemingway. El llibre, publicat per primer cop al 1942, a Estats Units, va ser reeditat al 1983, quan va ser redescobert pels elogis que Hemingway li havia dedicat. La vida d’aquesta dona, que sempre es va desenvolupar a l’Àfrica, és la d’una pionera de l’aviació, criadora de cavalls i amb diversos amants coneguts.

- Carme Martí publica Un cel de plom / Cenizas en el cielo (Amsterdam llibres / Roca editores) una narració basada en la vida de Neus Català (1915), republicana i supervivent dels camps d’extermini nazis. Un testimoni colpidor, amb que Neus Català vol donar veu a tantes persones que van lluitar com ella.

- Bénédicte des Mazery publica Vidas rotas (Alianza). L’autora ha investigat en les cartes de soldats de la Primera Guerra Mundial, moltes de les quals no van arribar mai al seu destí perquè van ser censurades per evitar que la població conegués, de primera mà, el que estava passant al front.

- Olga Merino publica Perros que ladran en el sótano (Alfaguara), una trama sobre una família que viu a Tànger, a l'època que la ciutat formava part del Protectorat espanyol. S’hi barregen dues trames, la del passat i la del present, ja a Espanya, en un ambient amb regust fosc i trist.

- Herta Müller publica Hambre y seda (Siruela) en traducció d’Isabel García Adánez. La premi Nobel de Literatura de 2009, tracta les vivències sobre la xenofòbia i els conflictes entre l’Est i l’Oest. Müller és d’origen romanès i resideix a Alemanya.
A LES NOTIS DE LA MANOLITA (octubre'09)  trobareu més informació sobre Herta Müller

- Amélie Nothomb publica Una forma de vida (Empúries / Anagrama). La mateixa escriptora és la protagonista de la novel·la on es carteja amb un soldat d’Estats Units destinat a la guerra d’Iraq. El soldat és obès, perquè es dedica a menjar de manera compulsiva per suportar la situació. Amélie li recomana al soldat fer body art.

- Ada Parellada publica Sal de vainilla (Edicions 62 / Planeta), una història d’amor entre dos personatges que treballen entre fogons. És l’estrena com a novel·lista d’aquesta autora que ha publicat més de 20 llibres de cuina i que participa en programes televisius per difondre bones pràctiques en l’alimentació. Des de 1993, regenta el restaurant Semproniana, a l’Eixample de Barcelona.

- Marilynne Robinson publica En casa (Galaxia Gutenberg) en traducció de Montserrrat Gurguí i Hernán Sabaté. Unes relacions familiars tenses i contingudes en una història que rememora la tornada del fill pròdig. Es la seva segona novel·la després de Gilead que va ser premi Pulitzer al 2005 i el mateix ambient.

- Clara Sánchez publica Entra en mi vida (Destino), una trama d’intriga psicològica amb infants robats i una nena que descobreix, amb dificultats, la raó dels silencis familiars. Un tema d’una evident actualitat.

- Isabel-Clara Simó publica Un tros de cel. És la vida, narrada en primera persona, de Wing, una nena venuda per la seva família com a esclava sexual a Hong Kong i que, adolescent, es converteix en prostituta de luxe a València. L’autora ha explicat que tenia com a compromís personal abordar en una novel·la la tragèdia dels abusos sexuals a menors.

Premis

- Blanca Álvarez ha guanyat el Premi Anaya de literatura infantil i juvenil en la seva IX edició amb Aún te quedan ratones por cazar. L’import del premi és de 18.000 euros.

- Mercè Anguera ha guanyat el 38è Premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil amb La princesa invisible, on l’acció passa a la perruqueria familiar. El premi el convoquen l’editorial La Galera i la Fundació Enciclopèdia Catalana, s’atorga la Nit de Santa Llúcia i té una dotació de 6.000 euros.

Traspàs

La poeta, assagista i feminista nord-americana Adrienne Rich ha mort als 82 anys a Santa Cruz (Califòrnia) on vivia amb la seva companya, l’escriptora Michelle Cliff, des de 1970.
Nascuda a Baltimore al 1929, W.H. Auden va prologar el seu primer llibre de poemes al 1951. “L’experiència de ser mare em va radicalitzar” va dir després de publicar Instantáneas de una nuera (1963). Al 1976, va publicar el llibre en prosa Nacemos de mujer. Com a assatgista va publicar Heterosexualidad obligatoria y existencia lesbiana. La poeta catalana Montserrat Abelló li va traduir Atlas d’un món difícil, que va publicar Edicions de la Guerra. Al 1974 li van donar el Premi Nacional del Llibre, el va refusar de manera individual, per rebre’l en nom de totes les dones amb les nominades poetes negres, Alice Walker i Audre Lorde.

LES NOTIS DE LA MANOLITA (març'12)

 Jean Honoré Fragonard (1732 - 1806)

Els darrers mesos, per manca de temps, no he publicat les NOTIS de la Manolita. Ella, no obstant, ha seguit elaborant-les per als seus clubs de lectura. Per tant, si alguna persona les volgués consultar, només ho ha de demanar i els hi enviarem.

En el llistat de novetats editorials d'aquest mes sorprèn la presència de diverses autores nascudes al segle XIX: Vicki Braum, George Sand, May Sinclair i Rebbeca West. Per cert, excepte Braum, totes empraven pesudònim per a escriure.

Novetats editorials

- Blacklist publica Grand Hotel de Vicki Braum (1888-1960), un dels primers bestsellers del segle passat (va ser publicat per primer cop el 1929 i va ser portada al cine el 1931 amb Greta Garbo en el paper principal). Un hotel del Berlin d’entreguerres és el lloc per on desfilen un seguit de personatges amb les seves històries que s’entrellacen. A Espanya, aquesta obra va gaudir d’una gran popularitat durant molts anys.  

- Lindsey Davis publica Rebeldes y traïdores (Edhasa) en traducció de Montse Batista. Es tracta d’una obra coral que comença amb la decapitació de Carles I i abasta l’únic període republicà anglès, el de Cromwell. És un volum de més de 1.000 pàgines en el qual l’autora hi ha treballat més de 20 anys.
Davis és autora d’una coneguda i popular saga detectivesca que es desenvolupa a la Roma imperial, amb el personatge de Marco Didio Falco.

A LES NOTIS DE LA MANOLITA (estiu'11) es parla també de Davis

- Marina Espasa publica La dona que es va perdre (Empúries), on Barcelona viu sota l’amenaça d’una invasió de talps, en una faula que explora els límits de la realitat. Aquesta és la primera obra de l’autora, que pot ser reconeguda per molts lectors per les seves aparicions com a col·laboradora als programes televisius Saló de lectura, a BTV i L’hora del lector, al 33.

- Heike B. Gortemake publica Eva Braun. Una vida con Hitler (Debate), on reivindica el paper actiu d’Eva Braun, sobretot en els darrers anys al costat de Hitler, lluny de la imatge de rossa tonta que se li havia adjudicat sempre.

- M. Dolors Millat publica Quirat i mig (Edicions de 1984), la seva primera novel·la. És la història de l'Alicia, una dona madura que ho té tot a la vida i que a partir de la mort sobtada i violenta de la seva millor amiga, comença una recerca interior a través de viatges a un univers paral·lel. Millat s’ha dedicat a ensenyar tècniques literàries, primer, a l’Aula de Lletres i, després, a l’Ateneu Barcelonès.

- Empar Moliner publica La col·laboradora (Columna). La protagonista, que exerceix de negra, es dedica a escriure biografies de gent poc interessant per encàrrec, una situació que suporta amb la cocaïna i l’alcohol. L’obra, editada per Espasa, serà a les llibreries al juny.

A LES NOTIS DE LA MANOLITA (maig'10) es parla d'un altre llibre de Moliner  

- Valérie Mréjen publica Eau sauvage (Periférica), en traducció de Sonia Hernández Ortega. Una novel·la curta (nouvelle) sobre relacions familiars i la dificultat del diàleg. Amb tocs humorístics. Mréjen també és cineasta i artista plàstica

- Rosa Regàs publica La desgràcia de ser dona (Ara Llibres) on explica la gravetat de la situació de la dona i la indignació que li produeix el poc cas que se’n fa.

A LES NOTIS DE LA MANOLITA (febrer'11) es parla d'un altre llibre de Regàs

- Editorial Elba publica Los salvajes de París. Relato de un viaje de George Sand (pseudònim d’Amandine Aurore Lucie Dupin, 1804-1876). S'hi explica la visita, al 1845, d’un grup d’indis iowa a París que van ser exhibits com si es tractés dels animals d’un zoo. Sand,  que els va veure, es va sentir molt interessada per la possibilitat de canviar la seva sort, a través de l’educació.

- L’editorial Viena publica On el foc no s’apaga de May Sinclair (1863-1946), en traducció de Dolors Udina. Es tracta d’un recull de contes en clau fantàstica sobre la culpa i l’expiació. Borges tenia entre els seus favorits el relat que dóna nom al recull. May Sinclair és el pseudònim de Mary Amelia Saint Clair, autora del final de l’època victoriana.

- Susanna Tamaro publica Per sempre (Columna i Seix Barral en castellà), amb un protagonista metge cardiòleg que marxa al camp per intentar superar la mort de la seva dona, al cap de quinze anys del traspàs.

- Planeta publica Cuando los pájaros caen de Rebecca West (1892-1983). Rebecca West és el pseudònim de Cicely Isabel Fairfield. L’obra és un thriller d’espies, amb personatges russos a primeries del segle XX a França. De la mateixa autora, Reino de Redonda publica El significado de la traición amb un epíleg de Joan Benet i en traducció de Panteleimón Zarín. L’autora que va seguir el judici contra Lord Chaw-Chaw, acusat de trair Anglaterra durant la Segona Guerra Mundial, fa una reflexió ètica sobre la traïció.

Per a tancar el capítol de novetats he triat aquesta imatge de West

Premis

Imma Monsó ha guanyat el premi Ramon Llull en la seva 32a edició, amb La dona veloç. Segons Monsó “volia reflexionar sobre aquesta dictadura de la velocitat al límit damunt les nostres vides”. Planeta l’ha tret al carrer el 8 de març. El premi Ramon Llull està dotat amb 90.000 euros, el de major import de les lletres catalanes. En aquest sentit, el director de l’Institut Ramon Llull, Vicenç Villatoro, va anunciar que “caldrà reformular-lo; avui no podem assumir aquestes xifres”.

Traspàs

La poeta polonesa Wislawa Szymboska, premi Nobel de 1996 ha mort a Cracòvia, on vivia, als 88 anys. Autora d’una desena de llibres de poemes, como ara Fi i principi, Instant o Aquí, el darrer que va publicar, el 2009.
Els darrers anys, va autoritzar la traducció de les notes de lectures que havia publicat durant 30 anys a la premsa polonesa on un dia parlava del Mío Cid i l'endemà de jardineria.

Felícia Fuster (Barcelona 1921) ha mort a París el passat 4 de març. Es va iniciar en el món de l’art com a artista plàstica. Va començar a publicar el 1984 als 63 anys, poesia i un únic llibre en prosa, Barceldones (1989). Proa va publicar al 2010 la seva Obra completa 1984-2001 en edició de Lluïsa Julià.
Felícia Fuster va crear el 2003 una fundació amb seu a Barcelona per ajudar persones sense recursos a fer estudis superiors.

Y dios me hizo mujer

Diumenge, 7 de març de 1976. Manifestació davant la presó de la Trinitat (Barcelona)

    Y Dios me hizo mujer
    Gioconda Belli

    Y Dios me hizo mujer
    de pelo largo,

    ojos,

    nariz y boca de mujer.

    Con curvas

    y pliegues

    y suaves hondonadas

    y me cavó por dentro,

    me hizo un taller de seres humanos.

    Tejió delicadamente mis nervios

    y balanceó con cuidado

    el número de mis hormonas.

    Compuso mi sangre

    y me inyectó con ella

    para que irrigara

    todo mi cuerpo;

    nacieron así las ideas,

    los sueños,

    el instinto.

    Todo lo que creó suavemente

    a martillazos de soplidos

    y taladrazos de amor,

    las mil y una cosas que me hacen mujer todos los días

    por las que me levanto orgullosa

    todas las mañanas

    y bendigo mi sexo.

He volgut començar aquest post amb aquest cant de la poeta nicaragüenca. No sé vosaltres, però jo necessitava paraules animoses per encarar aquest 8 de març de 2012. A punt de fer 60 anys, amb més de 40 anys de lluita i lluites, tinc la sensació d'anar cap enrere. Per cert, a la imatge de la manifestació de 1976, sóc la que porta la pancarta de la dreta.

Sense parar-me a analitzar la intervenció del ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, al Congrés, denunciant la "violencia de gènere estructural' que obliga les dones a avortar i defensant "el dret reproductiu per excel·lència de la dona" que segons ell és el de la maternitat i, per tant, la necessitat de canviar la llei d'avortament.

Si voleu, podeu escoltar el debat amb la diputada socialista Ángeles Álvarez en aquest enllaç o llegir-lo sencer en el Diario de Sesiones del Congreso de los Diputados

Em refereixo a altres notícies dels darrers dies tan o més "preocupants", notícies que bé podrien qualificar-se, aquí si amb propietat, de violència estructural contra les dones ja que atempten contra els drets que tant ens ha costat aconseguir.

El Congrés dels Diputats ha aprovat avui, Dia de la Dona Treballadora (quina ironia!), la convalidació de la Reforma Laboral impulsada pel govern de Mariano Rajoy amb els vots del PP, d'UPN i de CiU. Aquesta reforma vulnera drets i ataca de forma punyent les condicions de les dones treballadores i les possibilitat de conciliació.

Veure informe de la Fundació Maria Aurèlia Capmany

La bretxa salarial
Les dones continuem guanyant un 17% menys que els homes per la mateixa feina, com va posar de manifest la Comissió Europea el 2 de març, Dia Europeu per a la Igualtat de Salaris.



El sostre de vidre
Només un 13,7% de les persones que formen part dels consells d'administració de les principals empreses europees són dones (1 de cada 7 membres). Si pugem de nivell, les dones representen un 3,2% de les presidències dels consells d'administració (1 de cada 30). A l'estat espanyol i a Catalunya, la situació encara és pitjor.

Veure l'article que avui publiquen la vicepresidenta Viviane Reding i el vicepresident Joaquín Almunia de la Comissió Europea

Podria continuar, però ho deixo aquí. Malgrat tot, us desitjo un

Feliç i combatiu Dia, dones treballadores!!

I per què hi ha tan poques dones al MWC?

Ja ho havia observat. La presència de dones ha estat minoritària en el congrés que s'acaba de celebrar a Barcelona. Aquesta observació a primera vista ha quedat confirmada amb algunes dades que dóna Joaquín Luna en un article a La Vanguadia d'ahir. Para muestra un botón, que diem en castellà:

• De les 30 conferències pronunciades en el Mobile World Congress (MWC) només 1 l'ha donat una dona (29 a 1)
• Menys del 10% de les 67.000 persones participants al MWC són dones (les hostesses no compten)

El sector de la telefonia mòbil és un sector econòmic jove i dinàmic... També és un sector masclista? Per a reflexionar-hi!