LES NOTIS DE LA MANOLITA (novembre 09)

Ja hem passat l'equador del novembre (= novè mes del calendari romà) i som en disposició d'editar les NOTIS del mes.

NOVETATS EDITORIALS

La Esfera de los Libros publica Un sombrero lleno de cerezas d’Oriana Fallacci (1929-2006), la història novel·lada de la seva família des del segle XVIII fins al final del XIX.

La periodista Oriana Fallacci a la dècada dels 60 del segle passat

- Anne Marie Garat publica Nacida de las tinieblas (La otra orilla) en traducció d’Isabel González Gallarza, segona entrega d’una tetralogia, que va començar amb En manos del diablo. La segona entrega té lloc en l’època d’entreguerres del segle XX.

- Eva Illouz publica El consumo de la utopía romàntica, amb el sots-títol El amor y las contradicciones culturales del capitalismo (Katz Editores), en traducció de Ma Victòria Rodil. Un assaig sobre la dicotomia entre l’amor com a impuls desinteressat i com a valor econòmic.

- Rona Jaffe publica El millor de la vida (Rosa dels Vents/Lumen en castellà), en traducció de Sílvia Alemany al català i d‘Ana Alcaina al castellà. Aquesta novel·la, publicada al 1957 en anglès, descriu la vida de 4 noies joves, amb una certa ambició i amb ganes d’amors, a Nova York. Arran de l’èxit de públic, Jean Negulesco va dirigir la pel·lícula amb el mateix títol, The Best of Everything, l’any 1959.

L’editorial Minúscula publica La Casa de la Infancia de Marie Louise Kaschnitz (1901-1974), en traducció de Rosa Pilar Blanco. Va sortir per primer cop l’any 1956, és gairebé autobiogràfica i combina el real i l’oníric en un relat on tracta de la seva mateixa infància.

- Lorrie Moore publica Al peu de l’escala (Edicions 62/Seix&Barral en castellà) en traducció d’Albert Torrescasana al català i Francisco Domínguez Montoro al castellà. Una noia de procedència rural fa el procés de transició a la vida adulta en el si d’una família que ha adoptat una criatura i on descobrirà la hipocresia social.

- Thais Morales publica Una aparición inesperada (Egales), la seva segona novel·la. Una història sobre decisions importants i menys importants. A la història hi ha referències a lesbianes conegudes. Morales és experta en història del lesbianisme.

- Almudena Solana publica La importancia de los peces fluorescentes (Suma de Letras), on pren el punt de vista de les persones que pateixen insomni. Casos de persones que no dormen per diverses causes.

PREMIS

Mª Angeles Caso ha obtingut el premi Planeta 2009 amb la novel·la Contra el viento, la història de supervivència i lluita d’una dona de Cabo Verde, Sao, que va lluitar per recuperar el seu fill, d’un home maltractador. Caso ha dit que compartirà una part del premi amb Sao. L’import del premi és de 601.000 euros

Marie Ndiaye, escriptora d’origen senegalès, criada als suburbis de París, ha obtingut el premi literari més important de França, el Goncourt, amb Trois femmes puissantes (Tres dones poderoses). Ndiaye recrea tres històries d’heroïnes modernes que lluiten per obrir-se camí en un món hostil.

Roser Berdagué Costa ha guanyat el Premi Nacional de Traducción pel conjunt de la seva obra, realitzada al llarg de 40 anys, amb 340 obres traduïdes al català i al castellà de les llengües anglesa, francesa i italiana. El premi està dotat amb 200.000 euros.

Núria Esponellà ha guanyat el Premi Néstor Luján de novel·la històrica, amb Rere els murs, una obra ambientada al monestir de Sant Pere de Rodes, que protagonitzen una barreja de personatges reals i ficticis. Aquest premi l’atorga Columna i està dotat amb 6.000 euros.

El monestir de Sant Pere de Rodes

Elvira Navarro ha guanyat el Premi Jaén de Novel·la amb La ciudad feliz. El premi, que està convocat per l’editorial Mondadori i patrocinat per l’Obra Social de la Caixa de Granada, té una dotació de 24.000 euros. Enguany s'hi van presentar 307 originals.


TRASPÀS

Maria Dolors Alibés Riera ha mort als 69 anys, el 6 de novembre, a Sant Pau de Seguries on residia. Historiadora i mestra de professió, s'havia especialitzat en literatura juvenil, amb la publicació d'una trentena de novel·les i reculls de contes, alguns traduïts al basc, al castellà i al francès. Col·laboradora habitual de publicacions com Avui, Cavall Fort, Rodamón i Regió7, havia guanyat premis literaris, com el Cavall Fort de contes l'any 1983, i el premi de la Fundació d'Amics de les Arts i les Lletres de Sabadell de l'any 1984. Entre les seves obres destaquen títols, com Màquines d'empaquetar fum i altres enginys i Superfantasmes en un supermercat.

I per acabar una sorpresa.
Algunes persones no s'acaben de creure que hi hagi una persona que es digui Manolita i que cada mes escrigui les NOTIS.
Doncs bé, no es cap recurs literari.
Pel Pilar vam anar a Tortosa. Aquesta foto correspon a aquella escapada

Manolita Sanz, gran lectora i escrividora

PASSIONÀRIES: Ibárruri i Haidar

DOLORES IBÁRRURI

Aquesta setmana ha fet 20 anys de la mort de Dolores Ibárruri, la Passionària. Personalment només la vaig veure en dues ocasions però forma part de la meva biografia, i no solament perquè sempre m'ha recordat la meva iaia Feli .

Per entendre millor aquesta dona que es va convertir en símbol i en mite, us recomano la lectura d'un article del Manolo Vázquez Montalbán, publicat en el diari EL PAÍS el desembre de 1995. L'article comença dient Si un personaje histórico español no se merece el todo o la nada es Dolores Ibárruri, Pasionaria, no sólo para las amistades y los afines, sino para medio mundo.

Dolores és una dona d'una alçada, en tots els sentits de la paraula, poc comuna. Dolores és el referent de la dona que no respon als motllos establerts. A Dolores no l'odien, només, per ser comunista sinó per transgressora. És l'antítesi del prototip reaccionari femení que Franco va idealitzar en la figura de la seva mare

El prolífic i gran analista Manolo Vázquez Montalbán va dedicar més de 500 pàgines a la figura de Dolores Ibárruri i a la seva influència o ascendència sobre els homes que, juntament amb ella i en diferents moments i posicions dins de l'escalafó, van ocupar la direcció del Partit Comunista d'Espanya. El resultat es va titular PASIONARIA Y LOS SIETE ENANITOS.





També, us recomano un Informe Semanal de TVE de l'any 1995. La seva veu, les imatges i les intervencions de la seva filla Amaya, de la inseparable Irene Falcón i de varies participants de Dones Antifeixistes contribueixen a apropar-nos-la.

La vida de Dolores Ibárruri, "Pasionaria"

En aquesta imatge, Dolores, acompanyada de Rafael Alberti, es dirigeix a la mesa del Congrés dels Diputats, a ocupar la vicepresidència d'edat, en la sessió constitutiva després de les eleccions del juny de 1977. Em sembla una de les imatges més significatives del que s'ha anomenat la transició democràtica. Dolores torna a ser diputada!

Tots els líders del món que van conèixer Dolores -diu Manolo Vázquez- van contribuir a la construcció del mite i a que la paraula Passionària s'incorpori al vocabulari universal com a sinònim de dona que lluita per l'emancipació.

Per això no ens ha d'estranyar que Aminatu Haidar l'anomenin la Passionària de l'independentisme sahrauí.


AMINATU HAIDAR
Ha volgut la coincidència que aquesta setmana també hagi estat la de la detenció i posterior expulsió del Marroc de Aminatu Haidar, activista per l'autodeterminació del Sàhara i presidenta del Col·lectiu de Defensors dels Drets Humans Sahrauís (CODESA). Aminatu és una dels símbols de la lluita del poble sahrauí contra la repressió marroquina. Ha estat detinguda i torturada en diverses ocasions i durant quatre anys va estar desapareguda: estava detinguda a les presons secretes del Marroc.

Amb el vent a la cara
Aminatu tornava dels Estats Units d'Amèrica de recollir el Premi Coratge Civil 2009, atorgat per la Fundació Train. Anava acompanyada de dos periodistes espanyols, que estan elaborant un documental sobre ella que es titularà AMB EL VENT A LA CARA.

L'expulsió s'ha produït gràcies a la pressió internacional i el motiu adduït és que l'activista es va negar a acceptar que a la fitxa d'entrada al país figurés com de nacionalitat marroquina. Aminatu ha dit volen imposar-me que reconegui que el Sàhara Occidental és del Marroc.

M'agrada aquesta imatge. És de l'any 2005. Amitau Haidar acabava de sortir de la seva darrera estada a la presó

El 14 de novembre de 1975 es van signar els acords tripartits de Madrid, en els quals s'estipulava que Espanya transferia temporalment l'administració del Sàhara Occidental (però no la sobirania) a Espanya, el Marroc i Mauritània. Això va suposar l'annexió de facto de l'antiga colònia espanyola al regne del Marroc. Ahir va fer 34 anys que Espanya de facto va abandonar les i els sahrauís a la seva sort i els va condemnar a viure en campaments de refugiats

TRANSPARENCIA i RIGOR

Foto EFE

Avui, dijous 12 de novembre, el grup municipal socialista de l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet ha presentat la seva candidata a l'alcaldia: es tracta de Núria Parlón. Estic contenta! Em sembla la millor proposta i és per això que escric aquest post.

La Núria, després de la detenció de l'alcalde Muñoz i del seu primer tinent d'alcalde, escrivia en el seu mur del Facebook:

Benvolguts amics i amigues, a tots els que em feu arribar missatges de suport en aquests dies, us vull fer saber que estic molt serena i amb la temperància necessària per a ser més forta que mai i fer més feina que mai

Li ho vaig agrair públicament.

Això ho escrivia el dia 29 d'octubre. Dues setmanes després ha dit en roda de premsa:

Accepto aquesta gran responsabilitat amb emoció i vocació de servei a la meva ciutat i em comprometo a treballar des del rigor, la transparència i el diàleg, amb un clar objectiu: recuperar la dignitat de la ciutat de Santa Coloma de Gramenet.

Foto: Laura Guerrero

Dori, Núria será una buena alcaldesa
Estoy convencida. Te lo aseguro. He estado a punto de telefonearte esta noche, pero finalmente he decidido dedicarte este post. Sé que estás muy decepcionada y que te has vuelto desconfiada. Tienes razón y razones. Esta mañana te lo he reconocido. Pero también te he dicho: Dori, que no "todos son iguales". ¿Te acuerdas que te he preguntado si alguna amistad te había decepcionado y que me has contestado: ¡claro!? ¿Te acuerdas que he insistido y te he dicho: Dori, y a pesar de ello, continuas creyendo en la amistad y tienes amigos y amigas? Entonces hemos dejado el tema, como para continuar discutiéndolo otro día. Pues, mira, sólo han pasado unas horas para que lo recupere. Tendremos ocasiones de continuar hablándolo. Tu opinión me importa mucho.

La Dori és andalusa, però des dels 14 anys viu a Santa Coloma. Es veïna del Fondo. Estima Santa Coloma i molt! A Santa Coloma hi ha milers de Doris. Són les persones que han fet possible que Santa Coloma despuntés.

Núria, ets una dona valenta, amb experiència i discurs polític. Pel que et conec, també ets una dona sensible. Necessitaràs grans dosis de totes aquestes virtuts i el suport de moltes persones. Compta amb el meu. Núria, tu pots! Però Núria, no deixis mai d'escoltar la Dori i totes les Doris

Jo no puc esperar. EL MEU TEMPS S'ACABA!

La ELA existe http://www.youtube.com/watch?v=vFxcZtVHdnA

Isabel Rojas és llicenciada en Història de l'Art i fotografa. Isabel Rojas té 48 anys i viu amb la seva filla a Sant Adrià de Besòs. Isabel Rojas és elàtica, és a dir, té esclerosi lateral amioatròfica (ELA). ISABEL ROJAS NO POT ESPERAR perquè EL SEU TEMPS S'ACABA!

Però Isabel Rojas, una dona lluitadora, no es rendeix. Isabel Rojas forma part de la Plataforma de Afectados de ELA

La Plataforma reivindica que les persones malaltes puguin accedir de forma efectiva a qualsevol terapia que consideri que pugui beneficiar el seu estat de salut. I afegeixen:

Como Plataforma, defendemos que si la medicina no tiene cura para nuestra enfermedad, ni medicamentos-terapias que la detengan y/o mejoren nuestra situación, los enfermos tenemos el derecho de “probar” cualquier sustancia o terapia que, sin ser perjudicial para nuestro organismo, pueda llegar a tener algún efecto beneficioso para nosotros.

Isabel Rojas demana que els ajudem a difondre l'espot. Mira'l i comparteix-lo amb les teves amistats. Gràcies

Teràpia amb cel·lules mare: una experiència personal (text d'Isabel Rojas)

Ayer era miercoles, el photoblog de la Isabel Rojas

Y say NO! JO DIC NO A LA VIOLÈNCIA MASCLISTA

Jo he dit no a la violència masclista i m'he adherit a la crida mundial per a convertir l'eliminació de la violència contra les dones en una prioritat màxima a tot el món.
Ja ho hem fet més de 6 milions de persones. Tu també pots fer-ho

Entra a DIGUES NO i UNEIX-T'HI
http://www.saynotoviolence.org/ o la versió en castellà

"Hem d'unir-nos. La violència contra les dones no pot ser tolerada en cap de les seves formes, en cap context, sota cap circumstància, per cap dirigent polític ni per cap govern. El moment per a fer el canvi és ara. Només si ens unim i ens fem sentir podrem aconseguir el canvi"
- Ban Ki-moon, Secretari General de les Nacions Unides

Més informació

Unidos para poner fin a la violencia contra las mujeres:
Campaña del Secretario General de las Naciones Unidas

La imposició del HIJAB ÉS VIOLÈNCIA MASCLISTA

Avui, podria escriure sobre Kobra Babaei, una dona iraniana, pobre, declarada culpable d'"adulteri estant casada" i condemnada a morir lapidada.

Enllaç a la ciberacció d'Amnistia Internacional per aturar aquesta i altres lapidacions.

Per a més informació podeu llegir
- Sakineh Mohammadi, LA SEVA VIDA ÉS A LES NOSTRES MANS (el mirador de les dones, 22 d'agost de 2009)
o veure
- NASIJA (el mirador de les dones, 28 d'octubre)

També podria escriure sobre Nojoud Alí, una nena iemenita, forçada a casar-se. La història de la Nojoud per desgràcia no és una excepció: les nenes són moneda de canvi al Iemen, l'Aràbia Saudita, Afganistan, Pakistan, la Índia, Bangladesh, l'Egipte, l'Iran o Mali, entre altres països. El que és excepcional del cas de la Nojoud es que, després de mesos de maltractaments per part del seu marit, es va atrevir a recórrer als tribunals demanant el divorci. Nojoud, de moment, ha guanyat la partida i ha tingut un final més feliç que Fawzia Youssef, la nena de 12 anys que va morir de part (un cas, entre els milers que es produeixen anualment, que va arribar als mitjans). Fawzia va ser obligada a casar-se als 11 anys.

Avui, però, no vull anar ni a l'Iran, ni al Iemen, no necessito anar tan lluny. 600 quilòmetres i escaig em separen del lloc dels fets: Ciudad Real

Hem conegut que Saadia Hakim, una dona marroquina que fa anys que viu entre nosaltres, al poble de Socuéllamos, va ser titllada de puta i apallissada per uns compatriotes per anar amb el cap descobert.

Personalment no m'agraden els símbols externs de religiositat. A més, per molt que em diguin que el hijab (segons el Termcat, mocador amb què algunes dones musulmanes es cobreixen els cabells i el coll) és un símbol de feminitat a mi em sembla que ho és, si més no, de desigualtat de la dona.

Però el debat entorn a l'ús del mocador islàmic a l'espai públic és molt complex i no pretenc abordar-lo aquí. Us deixo amb el que diu Jordi Moreras, a Simbologies en l’espai públic. Els debats sobre l’ús del hijab a Europa. (Barcelona, 2008. Fundació Jaume Bofill):

Les polèmiques plantejades arreu d’Europa entorn al hijab, permeten extreure alguns aprenentatges respecte al cas català/espanyol, on s’han produït pocs casos semblants. En tot cas, seria interessant no reproduir els mateixos errors i les mateixes situacions incòmodes que altres societats europees han hagut de superar. És possible elaborar quatre proposicions a tenir present en l'abordatge d'aquestes qüestions:
1.- Garantir l’expressió de les conviccions religioses de les persones que viuen a la nostra societat, no establint cap mena de criteri de distinció selectiva entre aquells que pertanyen a la tradició religiosa principal, i aquells que formen part de col·lectius religiosos minoritaris.
2.- Conèixer i compartir l’opinió de tots els actors que han de participar en la resolució de les situacions que puguin generar alguna mena de polèmica, davant l’expressió de tals conviccions religioses. Cap actor hauria de veure’s relegat a l’hora d’exposar els seus arguments.
3.- Contribuir a rebaixar les tensions amb que s’acostumen a abordar aquests debats, tenint present que aquest apassionament només pot portar a radicalitzar les postures entre els actors. Un primer pas en aquesta direcció és considerar i reconèixer la validesa dels arguments que són exposats per l’altra part.
4.- combatre activament tota expressió de discriminació, doncs no ha de tenir cabuda en una posició a favor de la cohesió i la convivència

Dit això, és del tot inacceptable i és punible que algú decideixi com he d'anar vestida en nom de la religió i que em castigui per no obeir la seva imposició. És violència masclista

QUANTES NENES, JOVES I DONES MUSULMANES SÓN OBLIGADES A TAPAR-SE PART DEL SEU COS EN NOM DE L'ISLAM? Hem conegut el cas de la Saadia que s'ha atrevit a denunciar-ho. Quantes Saadia no ho fan per por?

Sant Jordi de Cercs, 7 de novembre de 2009
Anna GONZÁLEZ BATLLE

CHESNUT PARTY, és a dir CASTANYADA, res de Halloween

PER TOTS-SANTS,
DESA EL VANO I TREU ELS GUANTS

DEDICAT A LA LAIA DE LA SEVA TIA ANNA
UTILITZO LA CAIXA ALTA PERQUÈ LA LAIA NOMÉS TÉ 5 ANYS I MIG I ENCARA NO LLEGEIX LA LLETRA LLIGADA

i també a la seva mare, la Montserrat, l'Elena i l'Anna que vindran a sopar a casa aquest vespre

Avui és el darrer dia d'octubre. Demà, dia 1 de novembre serà Tots-sants, un dia de treva. Antigament, quan s'esqueia en guerra, es deturava la brega i els combatents deposaven les armes per celebrar la festa del dia (potser, veient el nostre panorama, caldria reivindicar aquest aspecte i dedicar el dia de demà a la xerinola -i a la reflexió-). No era fins a la tarda que la majoria de la gent abandonava tota actitud que pogués comportar un sentit de joia o de divertiment i adoptava un posat seriós: començaven les celebracions del dia de Difunts.

Calentes i grosses; qui en vol, ara que fumen?
Per Tots-sants les castanyeres plantaven els seus llocs i es feien panellets que es rifaven. En els darrers anys la celebració s'ha desplaçat a la vigília d'aquesta diada. Avui és la CASTANYADA!

La Castanyada és la festa de la tardor per excel·lència.

La tardor i el culte als morts
La tardor és un moment clau de l'any, un moment en què la mateixa natura sembla morir.
Després de l'abundor i les collites de l'estiu i de la verema, les fulles de molts arbres cauen i la terra sembla esmorteïda. És el temps de la sembra; els camps, però, restaran erms fins que amb la primavera retorni la vida.
Des de temps remots, diferents cultures i civilitzacions, allunyades en la geografia i en el temps, han celebrat, els primers dies del mes que nosaltres anomenem novembre, una festa dedicada al record i la relació amb els difunts. Les raons d'aquesta coincidència són inherents a la mateixa dinàmica de la majoria de festes del calendari tradicional: el seguiment del cicle natural, el curs vital de la natura i els períodes estacionals de fred/calor, llum/foscor, etc.
L'església catòlica, també en aquesta ocasió, ha critianitzat ritus i festes paganes.

Toc d'alerta per als que defensen Halloween en front de la Castanyada en ares de la laïcitat! Hallow és un mot que en anglès antic significa sant o sagrat.

La festa de Halloween té un orígen celta. He llegit que a Bretanya, Esccòcia i Irlanda, el 31 d'octubre, coincidint amb el cap d'any del seu calendari, se celebrava la festivitat de Samhain, el déu dels morts. En aquella època, s'encenien grans fogueres sobre les muntanyes per foragitar als esperits malignes. També es creia que les ànimes dels morts visitaven les seves antigues cases per intentar trobar un cos on habitar, i anàven acompanyades de bruixes i esperits. Per això no s'encenia cap llum a les cases, i la gent es vestia com a bruixes o dimonis per tal que cap ànima volgués habitar el seu cos. Són els immigrants irlandesos els que al segle XIX aporten als Estats Units d'Amèrica aquestes tradicions convertides en jocs infantils. El Hallowen aquí és un invent de Port Aventura, de les discos....

I nosaltres no necessitem les bruixes anglosaxones. A les NOSTRES BRUIXES els agrada, sobretot, reunir-se al solstici d'estiu, per a la revetlla de Sant Joan. A les bruixes ens agraden els dies llargs i lluminosos!

NO AL RELATIVISME CULTURAL