Pàgines

dimarts, 2 de juny de 2009

DONES MUSULMANES DE CATALUNYA


Foto cedida pel Consell Islàmic

Aquest cap de setmana, concretament el diumenge dia 31 de maig, s’ha celebrat la 3a Trobada de dones musulmanes a Catalunya, al CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona), organitzada pel Consell Islàmic Cultural de Catalunya amb el suport de la Generalitat de Catalunya.

El lema de la Trobada era DRETS I DEURES i s'hi han tractat qüestions com el feminisme, la situació de les dones musulmanes a Catalunya o els drets de les dones segons el codi de família marroquí. La conferència inaugural va córrer a càrrec de la sociòloga Glòria García-Romeral, del grup de recerca Investigacions en Sociologia de la Religió (ISOR) de la Universitat Autònoma de Barcelona. Un altre plat fort del programa de la Trobada era la intervenció de la professora universitària i parlamentària marroquina, Bassima Hakkaoui, que va parlar dels drets de la dona musulmana en el codi de la família marroquina. A la tarda, una taula rodona sobre feminisme: conceptes y pretensions, amb la participació de musulmanes del àmbit associatiu; i debat, conclusions i lectura del manifest final.

Un altre cop he de recòrrer a un post de l'amic Jordi López Camps que ha publicat a VITA MOLESKINE, el seu blog, perquè malgrat la importància del tractat i l'èxit de la convocatòria (més de 250 persones, la gran majoria dones) no he trobat cap mitjà català que ho hagi ressenyat. Us adjunto la crònica del diari marroquí LE MATIN i les conclusions de la Trobada que he demanat al Consell Islàmic.

Amb el permís del Jordi, reprodueixo part del seu comentari
Avui s’ha celebrat la 3era trobada de dones musulmanes de Catalunya organitzades pel Consell Islàmic Cultural de Catalunya. Cal reconèixer l’èxit de la convocatòria. Unes 250 persones, la majoria dones, s’han reunit al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona per debatre la situació de la dóna dins l’Islam; les aportacions del nou codi de la família marroquí (la Mudawana); a més d’analitzar la situació sociològica de la dona musulmana a Catalunya. A part dels contingut, un dels fets rellevants d’aquesta trobada ha estat el perfil de les dones participants. La majoria d’elles, un 80%, anaven amb vels de diferents tipus. Sense ser un especialista crec haver distingit: hijab, jilbab, algún nikab i variants de chador. Vestimenta que lluïen també les dones musulmanes converses (*)

En relació als continguts, ha estat rellevant, per la seva significació, la conferència de la professora Bassima Hakkaoui diputada al parlament marroquí pel Partit Justícia i Desenvolupament (PJD). Amb un llenguatge contundent la diputada del PJD ha revisat críticament el codi de la família marroquí (la Mudawana) després de sis anys de la seva aprovació. Bassima Hakkaoui ha deixat dit que es podia criticar a la Mudawana per la seva feblesa islàmica. Tot i que, segons ha dit, el poc referent islàmic de la Mudawana es deu a les pressions del PJD. Oportuna declaració política a les vigílies de les eleccions municipals al Marroc on el PJD aspira a ocupar el màxim nombre d’alcaldies. Segon Bassima Hakkaoui el govern marroquí canvià el codi familiar per pressions occidentals que consideraven que el vell codi de la família discriminava a la dona.

Les altres intervencions més centrades sobre la relació de la religió musulmana amb les dones han coincidit en destacar que l’Islam sempre ha estat defensor dels drets de les dones. Algunes dones musulmanes converses han destacat vehentment que han trobat en l’Islam, tant en els seus continguts com en els signes i símbols, el màxim respecte i reconeixement a la seva identitat femenina.


(*) a la sala, hi havien poques dones que entenguessin que podien manifestar la seva fe sense necessitat d’emparar-se en la vestimenta. Si aquestes dones no troben lloc o no el tenen en trobades com aquestes, o els seus organitzadors no facilitin que aquestes dones hi puguin participar-hi, penso que la societat catalana té un problema. Un greu problema.
Us recomano que continueu lleguint el post del Jordi López Camps fins al final



Aquesta és la tercera trobada. Per a més informació sobre el treball fet i la seva visió de l'Islam i la dona visiteu l’ESPAI DONES del Consell Islàmic

video
També us aconsello la informació emesa per TV Ciutat Vella amb motiu de la 1a Trobada celebrada el 2007.


El meu amic Rafa (i crec que no tan sols ell) considera que el MIRADOR posa massa l'accent en l'islam. Potser té raó, però us asseguro que, en tot cas, no té a veure amb una decisió premeditada. Són els temes que venen a mi. Jo en sé molt poc de religió i encara molt menys de l'islam. El que si sé, perquè ho veig, perquè ho sento en tot el meu cos, és que la religió/les religions estan intímament lligades amb la situació de les dones. És per això que, sense voler, escric sobre el cardenal Cañizares o les dones d'Afganistan.....

A més a la meva ciutat, Barcelona, i a la resta de municipis metropolitans hi viuen milers de musulmans(homes i dones). Són veïns i veïnes nostres. Per mi, aquest motiu ja seria suficient per a intentar saber-ne més coses.

Musulmanes en l'oblit
En aquest sentit, em sembla interessant un article de Dolors Bramon, professora d'estudis islàmics, publicat al diari EL PERIODICO (no crec que hagi canviat massa la situació des que es va publicar fa un any i mig)
La migració de musulmanes no sol ser espontània, sinó que en formen part com a membres d'una família: són esposes, filles, mares, etcètera. És per això que no se'ls pot aplicar el tòpic que pertanyen al grup de persones més emprenedores de la seva comunitat, cosa que sí s'acostuma a dir dels homes. Sovint, a més a més, ni tan sols han decidit la seva pròpia emigració. Una vegada es fa efectiva, convé advertir que cada persona ve amb la seva pròpia cultura i que, en principi, no sembla que en necessitin cap altra. En el cas de les musulmanes, la seva cultura s'emmarca dins de les directrius de l'islam. Però hi ha altres inèrcies que interfereixen en la seva adequació als mecanismes d'adaptació (religiosa, cultural, social, etcètera) i als usos de la població d'acollida, essencialment laica.

Les immigrants per motius econòmics (...) arriben amb poca o nul.la preparació laboral fora de la llar. Llevat de casos excepcionals, la seva primera dificultat vindrà determinada pel desconeixement de l'idioma, que a Catalunya s'agreujarà pel doble ús de castellà i català. Si no treballen (o no les deixen treballar), la seva relació amb l'exterior es realitzarà mitjançant el concurs del marit o els fills, i això serà difícil en determinades ocasions, com ara anar al metge, parlar amb mediadors socials, amb els mestres dels seus fills, etcètera. Si els interlocutors són homes, la comunicació pot arribar a ser una barrera infranquejable que la presència de familiars contribueix a empitjorar.

Les poques que treballen accediran més fàcilment a la llengua, però la seva dedicació al servei domèstic limitarà el seu aprenentatge a l'àmbit privat. Hi pot haver un procés d'aculturació, però serà lent per la falta d'interès mutu dels dos col.lectius. De la mateixa manera, les emigrants musulmanes no se solen relacionar amb espanyoles converses a l'islam. Les diferències socials, econòmiques i culturals figuren entre els motius (...)

En la seva pràctica religiosa, la principal dificultat serà el moment de l'oració a la mesquita. Al seu país, hi ha mesquites només per a dones o entren en les dels homes per una porta diferent, utilitzen una sala reservada o bé es col.loquen al darrere. Però aquí, i amb molt poques excepcions, se les exclou amb l'excusa que no hi ha prou espai ni tan sols per als homes.

Un altre punt és el del vel, que està registrant un augment en el seu ús. Així reivindiquen la seva pertinença a una altra cultura, i no sempre ho fan per motius religiosos, sinó com a rebuig a un Occident dominant i avassallador. Lamento que també es doni el cas de dones forçades a vestir-lo per voluntat del cap de família, i això és el que s'ha d'evitar, però em congratulo que l'anomenat problema del vel aquí hagi estat esporàdic i que no es pugui parlar d'un problema com a tal.

La poligàmia interfereix negativament en la migració. Sovint, i sobretot entre la població negra, l'emigrant ve acompanyat d'una esposa i després la reenvia al seu país perquè en vingui una altra. Això dificulta l'aculturació i, a vegades, l'intercanvi de targetes de la Seguretat Social entre elles comporta problemes sanitaris.

Hi ha aspectes molt durs de la vida d'algunes dones que no tenen origen atribuïble a l'islam. Un és el de la mutilació genital. A Espanya, on la població de risc practica la modalitat menys greu o ablació de clítoris, es van detectar els primers casos als anys 90. Des d'aleshores, hi ha hagut una lluita eficaç i les lesions contra la integritat corporal o la salut física i mental de les persones ja està tipificada al Codi Penal. Però algunes nenes han estat interceptades a punt de viatjar cap als seus països d'origen, on era molt probable que fossin mutilades, i no es pot abaixar la guàrdia

Tant de bo la major informació que adquiriran les musulmanes restableixi el seu dret inalienable a escollir la parella.

Acabo amb una referència a la violència de gènere. Breu perquè no és propi ni exclusiu de l'islam. Una vegada més, cal pensar en les dificultats que suposa per a les víctimes el desconeixement de l'idioma, la por que es descobreixi que no tenen papers i el rol negatiu que exerceixen alguns dirigents de l'islam.

La HUMA, una excepció

La principal ocupació de les dones musulmanes que viuen a Catalunya continua sent tenir cura de la llar, dels fills i del marit. La situació preeminent de l'home les relega a casa, amb poca capacitat per integrar-se, ja que solen desconèixer l'idioma i relacionar-se els és complicat. Un reportatge sobre les dones (i els homes) a la comunitat paquistaní a Barcelona.

La Huma creu que és una bona musulmana. La Huma defensa que la seva vida és seva i que el seu cos és seu...