Pàgines

dilluns, 30 d’abril del 2012

Nosaltres parim, nosaltres decidim



La revista DONESdigital de l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC) ha publicat un article, signat per Cristina Mora, que fa memòria sobre la lluita per la legalització dels anticonceptius i de l'avortament. Hi ho fa a partir d'una entrevista a Asun Amelivia, una de les protagonistes en primera línia d'aquella lluita.


ENTREVISTA A ASUN AMELIVIA
 

Si nosaltres parim, nosaltres decidim

Tot i que els anticonceptius ja es comercialitzaven des dels anys 60 als Estats Units i a Europa, a Espanya no es van legalitzar fins el 1978. En els anys precedents, però, ja podien consumir-se a les farmàcies sota prescripció mèdica per a la regulació del cicle menstrual, sent 120.000 dones les que els prenien al 1969. Van ser necessàries també moltes campanyes de sensibilització per arribar a l’alliberació sexual de les dones. Un llarg camí que professionals de la salut i militants del PSUC, com l’Asun Amelivia, van ajudar a traçar en aquell moment històric.

El context de la dictadura, caracteritzat per les polítiques natalistes i el culte a la família nombrosa, amb el beneplàcit de l’església catòlica, van condicionar fortament tant la vida sexual de la població, com l’ànim d’aquelles i aquells que des de la militància o la seva professió lluitaven pel fi de la discriminació vers les dones. En aquest sentit, va ser destacable la tasca duta a terme per les feministes del PSUC que, fins que no es va legalitzar el partit el 1977, van aprofitar la xarxa de les entitats veïnals i altres associacions per la realització de tot tipus de campanyes. Entre aquestes destacaven la reivindicació d’amnistia per a la dona, incloent la despenalització dels anticonceptius, de l’avortament o del adulteri, una proposició de llei que el PCE-PSUC va presentar al 77 i que no va ser inclosa.

Trencant tabús amb la sexualitat
Asun Amelivia, metgessa i feminista, que formava part llavors de l’Associació de Dones Universitàries i militava al PSUC, va participar en nombrosos actes divulgatius per començar per allò fonamental: conscienciar a les dones sobre la importància de la seva sexualitat i el dret a decidir sobre aquesta. “Perquè no es parlava de la sexualitat femenina.  De fet, moltes dones es casaven sense saber què volia dir això. Moltes noies tenien la regla sense saber què era, amb els ensurts que s’emportaven. Era la ignorància més absoluta”, comenta la doctora Amelivia.

Per divulgar les reivindicacions feministes i arribar al major nombre de dones possibles, la participació activa en les entitats veïnals, on s’havien creat les vocalies de dones, va ser fonamental. D’aquesta manera tot el coneixement que venia de les universitats i de dones amb una militància feminista s’estenia als barris de Catalunya. Asun Amelivia recorda entusiasmada: “els anys 70 van ser uns anys riquíssims en aquest aspecte, perquè les associacions de veïns estaven plenes de ganes de fer coses, i les vocalies de dones eren espais ideals per fer això. No només a Barcelona, sinó a molts pobles de Catalunya que vam recórrer per aquella època”.

Quan les lleis no bufaven a favor
Les lleis coercitives del moment penalitzaven l’ús dels anticonceptius i la pràctica de l’avortament, dues mesures que moltes dones esquivaven, ja fos aconseguint les receptes justificades pels desajustament hormonals, de la mà de metges i metgesses progressistes, o realitzant l’avortament a les cases, això sí en condicions higièniques deficients que posaven en perill la seva salut. “Algunes metgesses - homes també que hi havia de progres- els receptaven. Però després s’havia de buscar la farmàcia adequada, perquè igual que passa ara  amb l’avortament, els farmacèutics podien dir que eren objectors de consciència i que les seves creences els impedien de vendre-ho”.

Dins del mateix PSC-PSUC hi havia també divergències en la lluita per legalitzar l’avortament. No va ser fins el 1981 que el grup parlamentari va presentar una proposta de llei que incorporava, però, tot i la desavenencia de la Comissió d’Alliberament de la Dona, una clàusula sobre la possible objecció de consciència del personal sanitari.Les mobilitzacions demanant la despenalització total de la interrupció de l’embaràs no van veure els seus fruits, encara que incomplerts, fins 10 anys després del fi de la dictadura, quan el PSOE al 1985 aprovà una llei que plantejava despenalitzar l’avortament en determinats supòsits.

I mentre la societat civil es manifestava, després de llargs anys de repressió, les dones anaven guanyant parcel.les de llibertat tant en la vida pública com en la privada. Societat civil i governs anaven estrenyent vincles i els ajuntaments democràtics dels anys 80 van adoptar les iniciatives de les vocalies de dones dels moviments veïnals, creant els centres de planificació familiar. Abans però de la institucionalització d’aquests espais, la tasca divulgativa que van emprendre dones com l’Asun Amelivia, va servir per trencar el silenci al que tantes dones s’havien vist sotmeses, tal i com recorda la metgessa: “Per a moltes dones poder parlar de la seva sexualitat, que l’havien patit en silenci,  no tenia preu. Perquè l’home no preguntava, ni s’interessava que la dona estigués a gust i tingués plaer. Eren èpoques on fins i tot això era gairebé un pecat, això beneit per l’església, naturalment, ja que deien que el cos de la dona era per parir i res mes”.


Si us ha interessat aquest article us recomano El feminisme al PSUC