JA FA 70 ANYS. No oblidem les Tretze Roses

Mare, germans, amb tot l’amor us demano que no em ploreu. Jo surto sense plorar. Em maten innocent, i moro com ha de morir una innocent (...).
Que el meu nom no s’esborri de la història.

Fragment de la carta de Julia Conesa (agost 1939)

Dedicat a:

Carmen Barrero Aguado
Martina Barroso Garcia
Blanca Brissac Vázquez
Pilar Bueno Ibáñez
Julia Conesa Conesa
Adelina García Casillas
Elena Gil Olaya
Virtudes González García
Ana López Gallego
Joaquina López Laffite
Dionisia Manzanero Salas
Victoria Muñoz García i
Luisa Rodriguez de la Fuente

Les amigues de l'Agrupació Dones de Dalt ens han recomanat la lectura de l'article JA FA 70 ANYS sobre les Tretze Roses, escrit per Oriol Yuguero Torres.

Obedient com sóc (a estones), ho he fet i he descobert que l'autor és metge, regidor de Joventut de l'Ajuntament de Lleida... i que el seu blog es diu MIRANT DES DEL CAMPANAR. No cal dir-vos que m'ha agradat: els campanars, en general, són uns MIRADORs excel·lents! En aquest cas, a més a més, es tracta del campanar de la Seu Vella de Lleida. Poca broma!

El 5 d’Agost de 1939, 13 noies de la llavors Joventut Socialista Unificada van ser afusellades amb altres companys al Cementiri de Madrid. El motiu que va justificar la sentència del Consell de Guerra va ser haver-se adherit a la rebel·lió contra l’ordre establert pel dictador Franco.

Ja han passat 70 anys d’aquell tràgic fet que va mostrar fins a quina crueltat podia arribar el bàndol feixista, un cop acabada la guerra. Tots els joves que van perdre la vida, ho van fer per haver defensat els seus ideals i per haver-se mantingut ferms en la seva lluita per la llibertat.

Amb motiu del 70 aniversari de la seva execució, un dels episodis més cruels de la repressió franquista, s'han publicat diversos reportatges. Us en recomana un, La corta vida de trece rosas, perquè crec que ajuda a situar el fet en el context del moment.

El 5 d'agost de 1939 van assassinar les tretze roses i altres 43 joves. Aquell dia no va ser excepcional. Les delacions, les detencions, les vexacions... les execucions eren el pa de cada dia.

Ens cal recordar que aquestes persones van existir i van morir per defensar la llibertat. Per això no les hem d'esborrar de la història. Ni a elles ni a tantíssimes altres dones i homes que han tingut un paper a la nostra història. Els hi devem.

A Tomasa Cuevas, in memoriam