el mirador de les dones

Per nadal qui res no R-estrena, res no val

2011-12-25T07:17:00.000+01:00

Porto molts dies sense (poder) escriure al Mirador. El Bloc del COR consumeix el meu temps "lliure". Ara un cop engegat, intentaré fer-los compatibles. Una de les coses que més greu em sap és no ser fidel a la cita mensual amb LES NOTIS DE LA MANOLITA. Per això, avui he volgut escriure aquestes poques lletres acompanyant aquest atípic arbre de nadal, confeccionat amb llibres, una imatge de l'amiga Griselda Ballester.

Bones festes! I recordeu que per nadal qui res no R-estrena, res no val!

#nosomoszorras

2011-10-05T21:43:00.000+02:00

Aquesta és la cara d'un home que menysté les dones.

Fins aquí no es mereixeria un post. N'hi ha tants!

Però és que no és la d'un home qualsevol. És la d'un jutge, el jutge Juan del Olmo Gálvez. És la cara d'una autoritat pública que ha d'administrar justícia. Una cara que fa anys que apareix als mitjans. Seva va ser l'ordre, després revocada per l'Audiència Nacional, del tancament del diari basc EUSKALDUNO EGUNKARIA. També es seva l'ordre de segrest d'un número de la revista EL JUEVES per una portada que va disgustar la Casa Real...

Seva és també la sentència de l'Audiència Provincial de Múrcia que revoca la pena d'un any de presó a un home convicte per un delicte d'amenaces a la seva dona, perquè afirma que dir zorra a l'esposa no és menyspreu o insult si qui utilitza aquest terme ho fa per “descriure un animal que ha d'actuar amb precaució”.

Caldria veure què passa a l'Audiència Provincial de Murcia!

Només a l'agost, els jutges de l'Audiència Provincial de Murcia, inclòs el magistrat Juan del Olmo, van anular una dotzena de penes argumentant que "no tota agressió d'un home a la seva esposa o companya sentimental ha de ser castigada mecànicament com un delicte de violència de gènere".

En voleu més? Doncs també han rebaixat la pena imposada a un home de Fortuna (Murcia) que va pegar, tirar a terra i donar una patada a la seva parella perquè tampoc van observar-hi "dominació masclista" (!!).

Una altra: rebaixa de pena a un home prèviament condemnat per amenaces de mort a la seva dona. La magistrada (si, una dona) va argumentar que l'expressió "te voy a matar" no és una amenaça directa a la dona ni expressa dominació.

La darrera, per acabar: els magistrats de la Secció tercera de l'Audiència Provincial murciana tampoc consideren que "dormir a terra per por a la parella constitueixi una prova per a contrastar un delicte de maltracte". El marit de la dona que dormia a terra l'havia insultat i cremat amb una cigarreta.

Això només passa a Murcia? Per desgracia, no!

Crisi, solidaritat familiar i gènere

2011-10-03T07:00:00.000+02:00

He descobert que abans d'ahir era Dia Internacional de la Gent Gran. També, que segons les Nacions Unides, les persones de 60 anys o més tenen la consideració de gent gran o majors (o sigui que tinc els mesos comptats per a passar a ser considerada persona gran!). He pensat en un article de LA VANGUARDIA que tenia ganes de comentar.

Al meu voltant tinc amics i coneguts, que per raons diverses (prejubilació, viudetat... perquè si i prou), exerceixen d'avis actius i participen en determinades activitats de la vida dels seus nets i netes.

He emprat conscientment el gènere masculí, perquè només volia parlar d'amics i coneguts que són homes.

LA VANGUARDIA, en el seu reportatge del 23 de setembre, també estava parlant només d'homes?
El títol del reportatge era: La crisis causa el aumento de un 10% de abuelos que cuidan de los nietos. En el cos del text no hi ha sola menció a les abuelas, sempre es parla de abuelos. Per tant, o és que l'estudi sobre el que es basa l'article s'ha fet només sobre la mitat (o menys, ja se sap que les dones som més longeves!) de la població o ens trobem davant d'un cas claríssim de mala pràctica informativa que invisibilitza la contribució de les dones que són àvies a la solidaritat familiar. Contribució que, malgrat que he començat parlant dels meus amics i coneguts que exerceixen d'avis col·laboradors, és molt més important que la contribució dels homes que són avis (si més quant a la dedicació).

Veure : LES ÀVIES CANGUR EL MIRADOR DE LES DONES (8 de març de 2011)

Estem parlant de l'estudi Individualizació i solidaritat familiar de Gerardo Meil, publicat a la Colecció Estudis Socials de la Fundació la Caixa i presentat públicament la setmana passada. L'estudi, que va guanyar el Premi la Caixa de Ciències Socials 2010 analitza, l'estat de la solidaritat familiar a Espanya així com els efectes de l'actual conjuntura econòmica en el procés de creixent individualització de les darreres dècades. LA VANGUARDIA, basant-se en l'estudi, afirma que hem retrocedit a la situació de fa 20 anys!

Preguntes bàsiques

Les persones grans, de forma especial les dones, perden capacitat de definir i realitzar els seus projectes al marge de la família?
La crisi obliga les dones grans a incrementar la seva dedicació a la cura dels altres membres de la família en detriment del temps dedicat altres activitats?
En definitiva, perillen els productes dels canvis socials i familiars de les darreres dècades que han fet possible que les persones tinguin una capacitat més gran per definir els seus projectes de vida familiar enfront dels models heretats del passat i que expliquen els canvis en el rol social de la dona, la caiguda de la natalitat, el sorgiment de noves formes familiars i l'aparició de la família negociadora?

Més sobre l'estudi
La millor manera de trobar respostes és anar a les fonts. He trobat l'estudi Individualització i solidaritat familiar. El podeu consultar en aquest enllaç. També podeu trobar el resum de l'estudi que comença així:

La vida familiar és subjecta a un intens procés de transformació que es manifesta, entre altres aspectes, mitjançant el canvi en el rol social de les dones, l’emergència de la planificació familiar com a norma que ha de regular les decisions sobre el fet de tenir fills, la desaparició de la família patriarcal i l’aparició de la família negociadora, com també el sorgiment de noves formes familiars. Al darrere d’aquests profunds canvis hi ha un procés de pèrdua de control social sobre els projectes de vida familiar i guany d’autonomia per definir-los d’acord amb les preferències individuals. Aquest procés s’ha conceptualitzat amb el nom d’individualització.
L’objecte d’aquesta recerca és doble: d’una banda, analitzar l’abast i les característiques de la solidaritat familiar a Espanya de manera comparada amb altres països europeus, i, de l’altra, analitzar els efectes de la individualització sobre les diferents dimensions de la solidaritat familiar. Una de les preguntes
cabdals de l’estudi gira entorn de si la creixent autonomia individual erosiona o no la solidaritat familiar. Per a això, l’estudi es basa en una enquesta dissenyada específicament per a aquest treball i a la qual van respondre 1.200 persones representatives del conjunt de la població adulta resident a Espanya, i es
complementa amb dades proporcionades per enquestes nacionals i internacionals elaborades per diferents organismes.
La solidaritat familiar és una realitat social complexa composta per diferents dimensions. Analíticament podem distingir-ne cinc: les normes socials que estableixen les circumstàncies i característiques de les ajudes; les pautes de convivència dels membres que componen la xarxa de parentiu; les pautes de sociabilitat entre ells; la prestació d’ajuda en forma de serveis, i la prestació d’ajuda econòmica. Els diversos capítols del llibre analitzen els efectes de la individualització sobre cadascuna d’aquestes dimensions, així com la importància que té la solidaritat familiar en el benestar subjectiu de les persones.

Gènere i mitjans de comunicació
Acabo aquest post fent referència al manual Gènere i mitjans de comunicació. Eines per visibilitzar les aportacions de les dones impulsat per l'Institut Català de les Dones (ICD), el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) i el Col·legi de Periodistes de Catalunya, amb l'objectiu d'avançar en la inclusió de la perspectiva de gènere en els continguts informatius dels mitjans de comunicació. Una necessitat peremptòria com ha quedat en evidència en l'article de LA VANGUARDIA que acabo de comentar. L'Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC) ha participat en la seva elaboració.

Trobareu més informació sobre el Manual a DONESdigital, i podeu descarregar-vos la publicació en aquest enllaç.

Montse Gatell, presidenta de l'Institut Català de les Dones; Ramon Font, president del Consell de l'Audiovisual de Catalunya, i Xavier Mas de Xaxàs, membre de la Junta del Col·legi de Periodistes de Catalunya

@NenaDLaredo (María Elizabeth Macías), la cuarta periodista assassinada

2011-10-01T23:30:00.000+02:00

La periodista mexicana Maria Elisabeth Macias Castro, assassinada pel narcoterrorisme

23 de setiembre de 2011
-Ciudad Victoria, Tamps. MaríaElizabeth Macías Castro, periodista,murió y fue localizada sin vida en la colonia Madero.
-Ciudad Juárez, Chihuahua. Roberto CarlosMaldonado Ruiz, 38 años, jefe de la PolicíaMunicipal murió asesinado en la colonia 15 de enero.
-Durango, Dgo. René Efraín Martínez Martínezde 29 años, murió en un enfrentamiento en el municipio de SantiagoPapasquiaro.
- Xalapa, Veracruz. GabrielaArlene, murió y apareció luego de tresmeses de desaparecida.
- Ciudad Juárez,Chihuahua. Tres personas no identificadasmurieron en diferentes partes del estado.
-Hermosillo, Son. Dos personas no identificadasmurieron y sus cuerpos fueron encontrados en una fosa clandestina.
-Torreón, Coah. Eduardo y Ulises MoralesJuárez de 20 y 19 años, AlbertoAntonio Ceniceros Adame, de 26 años, yAlfredo Díaz, de 22años murieron ejecutados.
- Hidalgo delParral, Chihuahua. Noel Sandoval, BenitoOntiveros y Javier Mireles Gallegos, murieronasesinados en de San Francisco del Oro.
-Chihuahua. Francisco Javier Díaz Chapa,de 20 años murió incinerado en una pista de baile.
-Ciudad Delicias, Chih. Seis personas noidentificadas murieron asesinadas. Copiat literalment de MENOSDÍAS AQUÍ

Desaparegudael dia 23 de setembre en sortir del diari, el cos decapitat, amb senyals evidents de tortura i semi nu de la periodista Elizabeth Macías Castro, vaaparèixer l'endemà al costat del monument a Cristobal Colón aNuevo Laredo (Tamaulipas. Mèxico).

Cadàverde la periodista Elizabeth Macías Castro. Al costat, un teclat i unavís

Lanota deia "Yo soy la Nena de Laredo y aquí estoy por misreportes y los suyos [...] Esto me paso por mis acciones..

Elizabeth Macías Castro era cap de redacció de PRIMERA HORA, diari de Nuevo Laredo. També era al darrera d'@NenaDLaredo com a moderadora i administradora del portal independent de notícies www.nuevolaredoenvivo.es.tl. És precisament el seu activisme a les xarxes socials denunciant el narcoterrorisme el que li ha costat la vida.

De confirmarse que este asesinato fue cometido por los grupos del crimen organizado, se constataría que la mordaza de terror que los cárteles criminales han impuesto en regiones enteras de México, logrando silenciar periódicos, radios y televisiones, están llegando a las webs y a las redes sociales, una esfera que hasta ahora escapaba a su control. (EL PAÍS, 26 de juliol de 2011)

El narcoterrorime contra les i els piuladors
Uns dies abans, també a Nuevo Laredo, havien aparegut els cossos de d'un noi i d'una noia penjats d'un pont. Al costat, una nota amenaçava les persones que utilitzessin les xarxes socials per denunciar els criminals amb un destí similar. L'amenaça no va trigar a complir-se!

Este atroz homicidio [el de Macías] sería el tercero ocurrido en esa ciudad fronteriza en venganza por publicaciones en Internet y las redes sociales sobre cárteles del narco-crimen organizado. El 13 de septiembre aparecieron colgados de un puente peatonal los cuerpos de una mujer de 28 años y un hombre de 25. El cadáver de la mujer apareció destripado y con los pechos desnudos, colgando de pies y manos, mientras a su lado estaba suspendido de las manos el cuerpo ensangrentado del joven, con su hombro derecho visiblemente separado del cuerpo. Junto a los cuerpos de los jóvenes twuitteros había un letrero en cartulina con esta terrible amenaza contra quienes usen Internet para reportar narco-delitos: “Esto les va a pasar a todos los relajes (twitteros) del Internet, pónganse vergas (listos) ya los traigo en corto, Atte: Z” (MAPOCHO PRESS)

Malgrattot, però, com diuen els autors del Blogdel Narco: Lainformación fluye, y seguirá fluyendo aunque algunos intentendetenerla.

Les darreres 4 periodistes mexicanes assassinades
Maria Elizabeth Macías Castro és la darrera dona periodista assassinada a Mèxic. Però, malauradament aquest estiu, s'ha cobrat altres tres víctimes:

Yolanda Ordaz de la Cruz (Nos urgen personas voluntarias para contar muertos. EL MIRADOR DE LES DONES, 27 de juliol de 2011), Ana María Marcela Yarce i Rocío González Trápaga (Marcela i Rocío, dues periodistes assassinades. EL MIRADOR DE LES DONES, 2 de setembre de 2011).

Mèxic és dels llocs més perillosos per a l'exercici del periodisme. El crim organitzat no tolera les persones que intenten informar del que passa. Quasi un centenar de periodistes assassinats en els darrers 10 anys a Mèxic ho certifiquen. El seu objectiu és el silenci imposat a força de terror. A diversos estats la cobertura que els mitjans de comunicació fan del crim organitzat és gairebé nul·la. Per intentar subsanar aquesta situació han nascut webs, blogs i comptes de twitter on la ciutadanis denuncia els crims.

#NuevoLaredoen vivo.Con más de 400 mil visitantes, el sitio NuevoLaredo en vivoesuna página web sin publicidad, cuyo contenido central son chats dediscusión, chats de denuncias, así como ligas para realizardenuncias anónimas en dependencias como el Ejercito y la Secretaríade Marina Armada de México, además de recomendaciones para visitarligas de noticias en Nuevo Laredo y seguir la cuenta en Twitter:@nuevolaredovivo.

Conocidacomo la NenaDLaredo, la periodista moderaba algunos de los chats dela página, en donde las denuncias contra grupos del narcotráficoeran recurrentes.

Enel perfil de la cuenta en Twitter, se definen como Paginade los ciudadanos de Nuevo Laredo Tamulipas Ciudadanos Ejemplares para informarnos entre nosotros de lo que ocurre en nuestra ciudad Unete.

Nuevo Laredo en vivo és una mostra del que acabem de dir. Un altre exemple seria el blog de MENOS DÍAS AQUÍ que he mencionat a l'inici de l'article. Des del 12 de setembre de 2010 han pogut comptar 16.083 morts per violència a Mèxic.

Aixó és insoportable!!!

Aborto legal para no morir (Campaña 28 de setiembre)

2011-09-28T23:52:00.000+02:00

Obro aquest breu post amb la captura de la pàgina d'inici del portal de la "Campaña 28 de Septiembre por la Despenalización del aborto en Amèrica Latina y el Caribe - 2011"

Us recomano que visiteu http://www.28deseptiembre.org, hi trobareu tota la informació sobre aquesta iniciativa que va neixer en el "V Encuentro Feminista Latinoamericano y del Caribe", celebrat a San Bernardo (Argentina) l'any 1990. En aquesta trobada es va acordar declarar el dia d'avui, 28 de setembre, "Día por el Derecho al Aborto de las Mujeres de América Latina y del Caribe". Han passat 21 anys i a Amèrica Llatina i el Carib, les coses no han canviat gaire en aquest aspecte.

Alerta! que a casa nostra s'anuncien passos enrere.

La llei de l'avortament té els dies comptats?
Dilluns passat, Ana Pastor, ex-ministra de Sanitat al govern d'Aznar, va assegurar que si el Partit Popular guanya les properes eleccions derogarà l'actual llei d'avortament, que va entrar en vigor fa un any i escaig (el juliol de 2010), perquè és injusta i innecessària.

Vull acabar amb els tres lemes de la capçalera del portal del 28 de setembre perquè els trobo molt encertats:

Educació sexual per a decidir
Anticonceptius per a NO avortar
Avortament legal per a NO morir

Dimiteix la ministra Chacón (MarÍa Cecilia)

2011-09-28T22:48:00.000+02:00

A l'esquerra del president Evo Morales, la ministra de Defensa, Cecilia Chacón.

El tercer personatge és Ahmad Vahidi, ministre de l'Iran, país amb el que Bolívia manté excel·lents relacions

L'atzar, un altre cop l'atzar! Quantes dones ostenten (o han ostentat) la cartera ministerial de Defensa? Poques, molt poques. Des del 14 d'abril de 2008, la catalana Carme Chacón és una d'aquestes poquíssimes dones al món que són al capdavant de les polítiques de defensa i comanden l'exercit.

Aquesta setmana he sabut que a Bolívia hi havia una altra dona que formava part d'aquest grup tan minoritari. I que, mira quina casualitat, també es diu Chacón, però no Carme sinó María Cecila.

Què com ho he sabut? Doncs perquè he llegit que ha dimitit! Ho ha fet com a resposta a la violenta repressió de la marxa indígena sobre la Paz, iniciada el passat 15 d'agost per defensar els seus drets i la protecció del Territorio Indígena del Parque Nacional Isiboro Sécure (TIPNIS). En aquest territori de 12.360 km2, on viuen quasi 70 comunitats indígenes, volen construir una carretera finançada per Brasil i defensada per indígenes del Chapare (cocaleros com Evo Morales) que partiria en dos el parc nacional i "casa gran" dels pobles amazònics iurakares, moxenyos i tsimanes.

Asumo esta decisión porque no comparto la medida de intervención de la marcha que ha asumido el Gobierno y no puedo defender o justificar la misma
No puedo defender o justificar la carga policial en tanto existan otras alternativas en el marco del diálogo, respeto a los derechos humanos, no violencia y defensa de la Madre Tierra
María Cecilia Chacón

Per aquestes paraules i el que hi ha darrera d'elles, escric aquest post. Chacón (María Cecilia) feia poc temps que era ministra de Defensa de Bolívia. Ha durat poc al càrrec perquè com a protesta davant d'uns fets molt greus ha preferit dimitir.

Fa unes hores, Evo Morales s'ha vist obligat a suspendre de forma temporal el projecte de carretera fins que una comissió faci un informe!

WANGARI MAATHAI, la dona arbre

2011-09-26T14:29:00.000+02:00

Mujer árbol (Alejandra Rotondi)

Començo aquest nou article amb l'obra d'Alejandra Rotondi publicada a "Una bruja que dibruja; diseños creativos". Alejandra és argentina i viu a Rosario. L'he conegut perquè s'ha fet seguidora del meu blog. Us aconsello que visiteu els seus. M'han agradat les seves obres i algunes iniciatives que ha fet amb les JUANAS com les de "Mirar en femenino", una petita gran iniciativa.

Rosario, 8 de març de 2010

Però no he començat amb la Mujer árbol per parlar de l'Alejandra Rotondi. Ho he fet perquè vull parlar Wangari Maathai, premi Nobel de la Pau 2004, que ha mort ahir a Nairobi, als 71 anys, víctima d’un càncer d’ovaris.

Wnagari Maathai és la primera dona africana distingida amb un premi Nobel. El Comité Nobel la va escollir per haver resistit amb coratge el règim opressor de Kenya i per les seves formes úniques d’actuar. El Comitè en el seu discurs de proclamació va posar l’accent en el fet de que era pou d’inspiració per a moltes persones en la lluita pels drets democràtics i especialment per a moltes dones a les que encoratjava a millorar la seva situació.

Wnagari Maathai també és la primera dona que va doctorar-se a tota l'Àfrica oriental i central; la primera professora associada de la Universitat de Nairobi; la primera.... en molts altres aspectes. La professora Maathai és una pionera

Quan plantem arbres, plantem les llavors de la pau i de l'esperança

Wangari Maathai és la fundadora del Green Belt Mouvement (Moviment Cinturó Verd). El principal objectiu del Moviment és la reducció de la pobresa i la conservació del medi a través de la plantació d'arbres. Ja porten més de 40 milions d'arbres plantats que han evitat l'erosió del sòl i han millorat les condicions de vida de les dones que els han plantat. El seu objectiu és plantar-ne 1000 milions!

Wangari Maathai va inspirar la campanya de les Nacions Unides

PLANTEM PER AL PLANETA: CAMPANYA DELS MIL MILIONS D'ARBRES

Acabar amb els conflictes

El març de l’any passat va participar a la cinquena Trobada de Dones per un món millor, celebrat a València. Informe Semanal de TVE va dedicar un reportatge a aquesta trobada que us recomano veure.

En aquella ocasió va dir que “les persones que exerceixen el poder, i ara per ara són homes, han d'entendre que perquè l'Àfrica es desenvolupi, s'ha d'acabar amb els conflictes". Convé "a la producció i al turisme". I, sobretot, "a una societat traumatitzada per les humiliacions i el dolor viscut durant els últims 200 anys".

"De vegades esperem que els africans es comportin de manera normal, però això no és possible després d'experiències com el genocidi de Rwanda", va dir Maathai. En la mateixa línia, per evitar futures guerres per l'aigua, Maathai va demanar a Europa "molts diners" per combatre la desertització i que els africans no hagin de "creuar el Mediterrani i els envaeixin". Si no s'obren els mercats, "podem parlar tot el dia, però no anem a millorar la qualitat de vida", va advertir.

Com a exemple de la desigualtat en els intercanvis comercials, va parlar d'un país europeu, que no va identificar, disposat a importar roba fabricada a Kenya sempre que es confeccionarà amb cotó que li compressin abans. "Però si Àfrica és un gran productor de cotó!". Més contundent va ser en denunciar que les petites armes que provoquen inseguretat en el continent no es fabriquen a l'Àfrica. (El Público, 27 de març de 2010)

Marcela i Rocío, dues periodistes assassinades

2011-09-02T22:30:00.000+02:00

Ana María Marcela Yarce i Rocío González Trápaga

- 1 de septiembre. CIUDAD DE MÉXICO
Encuentran muertas a la gerente de relaciones públicas y fundadora de la revista Contralínea, Ana María Marcela Yarce, y a su amiga Rocío González Trápaga, quien trabajaba como reportera frelance y previamente había laborado para la revista.Los cuerpos fueron hallados aproximadamente a las 6:30 horas del jueves por dos mujeres deportistas que corrían en el parque El Mirador, en la colonina Predio Maravillas Tercera Sección Valle de Luces, en la delegación de Iztapalapa. Los cuerpos de las mujeres fueron encontrados abajo de una lona.

Copiat literalment de MENOS DÍAS AQUÍ

El darrer article que vaig escriure abans de vacances duia el títol de Nos urgen personas voluntarias para contar muertos i girava a l'entorn del projecte col·lectiu MENOS DÍAS AQUÍ i del seu objectiu: comptar les persones mortes per violència a Mèxic i esbrinar qui són, en quines condicions han mort i per quina raó.
Des del 12 de setembre de l'any passat fins al dia que el vaig escriure, 27 de juliol, havien comptat 13.175 víctimes mortals. Avui, 2 de setembre la llista ha assolit la xifra de 14.929 víctimes mortals. Sabem segur, per tant, que 1.754 persones han estat mortes a Mèxic en només 37 dies!

Al final de l'article del juliol donava compta de l'assassinat de Yolanda Ordaz de la Cruz, la cinquena periodista assassinada a Mèxic fins aquella data. Malauradament la llista ha augmentat.

Abans d'ahir van aparèixer els cossos sense vida de les periodistes Marcela Yarce i Rocío González Tràpaga. Havien quedat per sopar. És el darrer que se sap. Els cadàvers estaven nusos i lligats de mans i peus.

Marcela Yarce era reportera i fundadora de la revista Contralínea. Periodismo de investigación i Roció González Trápaga ex-reportera de Televisa, actualment era freelance.

Trobareu més informació en el comunicat de la Casa de los Derechos de los Periodistas: Asesinan a dos periodistas más, mujeres y batalladoras por los derechos a ser periodista

En aquest lapsus de temps (del 27 de juliol al 1 de setembre) també han segrestat i assassinat un altre periodista: Humberto Millán Salazar, director del diari digital a Discusión y colaborador del Grupo Radio Formula.

I en mig de tanta tragedia, una bona notícia
Una sentencia ha donat la raó a la periodista i escriptora mexicana Lydia Cacho que l'any 2.005 va denunciar per pornografia infantil i corrupció de menors l'empresari Jean Succar Kuri. L'empresari ha estat condemnat a 112 anys de presó i a pagar més de 527.000 pesos. Arrel de la publicació de Los demonios del Edén, Cacho va ser acusada de difamació i ha sigut víctima de persecució i amenaces de mort.

Nos urgen personas voluntarias para contar muertos

2011-07-27T23:57:00.001+02:00

Elsa R. Brondo

martes 26 de julio de 2011
- 25 de julio.- BOCA DEL RIO, Veracruz.- La reportera de Notiver, Yolanda Ordaz de la Cruz, apareció muerta la madrugada de este martes atrás de las instalaciones del periódico Imagen de Veracruz, ubicado en el fraccionamiento Jardines del Virginia, en Boca del Río. La periodista llevaba 48 horas como desaparecida.
- 25 de julio.- VERACRUZ, Ver.- Un saldo de al menos 2 muertos y 2 heridos, entre ellos una víctima “colateral”: una mujer que iba de la mano con una niña en la calle, se reporta luego de un enfrentamiento entre sicarios y fuerzas federales.
- 25 de julio. CIUDAD JUÁREZ Chihuahua.- Un enfrentamiento entre bandas rivales al interior del Centro de Readaptación Social para Adultos (Cereso), dejó un saldo de 17 personas muertas.
- 25 de julio.- CIUDAD JUÁREZ, Chihuahua.- La Dirección de Seguridad Pública Municipal ubicó los cuerpos sin vida de 2 hombres ejecutados con arma de fuego en el interior de una vivienda ubicada en la esquina de las calles J.J. Calvo y 70 de la colonia Cerro de la Cruz, al occidente de la ciudad.
- 25 de julio.- CIUDAD JUÁREZ, Chihuahua.- Hombres armados rafaguearon la madrugada de hoy a un par de hermanos, tras lo cual uno de ellos murió minutos después en el hospital.
- 25 de julio.- CIUDAD JUÁREZ, Chihuahua.- Un grupo de sicarios dio muerte a un hombre que circulaba por las calles Guillermo Prieto y Otumba en la colonia La Corregidora de Ciudad Juárez.
- 25 de julio.- CIUDAD JUÁREZ, Chihuahua.- Agentes de la Policía Municipal arrestaron a tres presuntos sicarios minutos después de que dieron muerte a un hombre e hirieron a un niño y a una mujer frente a la clínica 35 del IMSS.
- 25 de julio.- CIUDAD JUÁREZ, Chihuahua.- La Fiscalía General del Estado, dio a conocer el hallazgo de un hombre con severas huellas de tortura en la colonia Granjas de Chapultepec. Otro hombre más se encontró en las calles de la colonia Hermenegildo Galeana.
- 25 de julio.- MORELOS.- La Policía Ministerial dio cuenta del levantamiento de cuatro cuerpos en distintos municipios. Informaron que dos de ellos fueron asesinados de disparos de arma de fuego, el resto por armas punzocortantes.
- 25 de julio.- TORREÓN COAHUILA.- Un hombre originario de Chihuahua, que fue herido mientras estaba de paseo en esta ciudad, murió ayer en el Hospital Universitario. La víctima fue identificada como Miguel Ángel Alvárado Sáenz, de 49 años de edad.
- 25 de julio.- En DURANGO, tres hombres, Óscar Pulido Gutiérrez y Germán Pérez Torres, de 17 años; junto a ellos abandonaron el cadáver de otro hombre joven, cuya identidad no ha sido confirmada, fueron encontrados muertos este lunes en el municipio de Poanas, horas después de haber sido levantados por un grupo armado en el poblado La Ochoa. Fiscalía informó además del deceso de Daniel N., de 30 años de edad, quien murió por arma de fuego.
- 25 de julio- DURANGO.- Sobre la carretera libre al municipio de Guadalupe Victoria, a la altura del kilómetro 74, en el exterior del Bar denominado "El Tejanito", fue localizado un cuerpo del sexo masculino decapitado. La víctima vestía pantalón de mezclilla azul, cinturón negro y botas negras desgastadas.
- 25 de julio.- GUADALAJARA, Jalisco.- Con los ojos vendados y amordazado fue encontrado un hombre ejecutado en una barranca de la colonia Lomas del Paraíso, en el municipio de Guadalajara. El cadáver se encontraba al fondo de una barranca ubicada al final de las calles Vicente Acosta y Panorámica, en la citada colonia.
- 25 de Julio.- GUERRERO.- La Sedena reportó que seis personas murieron y cuatro más fueron detenidas tras dos enfrentamientos ayer lunes entre militares y presuntos delincuentes en municipios de la región de Tierra Caliente. El lugar del enfrentamiento fue el poblado de San Antonio de los Libres, municipio de Ajuchitlán del Progreso. Además, al revisar un vehículo, se encontró en su interior a una persona del sexo masculino sin vida, maniatada, amordazada y envuelta entre cobijas.
- 25 de Julio.- GUERRERO.- En otro hecho, en la cabecera municipal de Coyuca de Catalán, también en la región de Tierra Caliente, murieron dos personas, tras un enfrentamiento armado.
- 25 de julio.- CULIACÁN, Sinaloa.- Dos individuos fueron ejecutados con ráfagas de AK-47 anoche en un domicilio de la colonia Guadalupe Victoria. Uno de ellos fue identificado como Dionisio Rodríguez Cázarez. El otro se encuentra sin identificar.
- 25 de julio.- Fue localizada una persona “embolsada” sobre la Carretera Internacional y el camino que conduce a la comunidad de El Serrano, en el municipio de Guasave. Hasta el momento la identidad de la víctima se desconoce.
- 25 de julio. MONTERREY, Nuevo León.- La cifra de muertos encontrados en una zanja en el Municipio de Juárez se incrementó a 11. En un principio, las autoridades sólo habían reportado el hallazgo de dos cuerpos, sin embargo por la tarde la cifra aumentó. Los hechos fueron reportados alrededor de las 15:15 horas en un camino de terracería que comunica al rancho Palos Altos, en la Colonia San José, y en la comunidad conocida como Santa Lidia. Los trabajos en el área continúan por lo que la cifra de muertos podría ir en aumento.
- 25 de julio. MONTERREY, Nuevo León.- Dos presuntos pistoleros murieron al sostener un enfrentamiento contra elementos del Ejército, en Santiago, a unos 40 metros de la entrada principal del Fraccionamiento Equinoccio Privadas.
- 25 de julio. MONTERREY, Nuevo León.- El reporte de dos hombres ejecutados movilizó a agentes de la Policía Ministerial a una comunidad ubicada en Santiago. Los hechos fueron reportados a las 21:10 horas en la comunidad El Ranchito, a la altura de El Yerbaniz.
- 25 de julio. MONTERREY, Nuevo León.- El cuerpo de un hombre sin vida envuelto en una manta con un mensaje fue encontrado a un costado de la Autopista al Aeropuerto, en Guadalupe. La víctima, quien aún no ha sido identificada, tenía entre 25 y 30 años, fue encontrada boca abajo y vestía playera y short.
- 25 de julio. MONTERREY, Nuevo León.- Tres jóvenes, dos de ellos menores de edad, fueron acribillados por un grupo armado cuando se encontraban afuera de una tienda de abarrotes en la Colonia San Gilberto, en Santa Catarina. Los occisos tenían 13, 16 y 18 años, especificó una fuente policiaca.
- 25 de julio. MONTERREY, Nuevo León.- Una mujer calcinada fue encontrada a un lado de la Carretera a Saltillo, en el municipio de García. Por las evidencias encontradas, según señaló una fuente, la mujer fue victimada en el lugar donde fue encontrado su cuerpo.
- 25 de julio. MONTERREY, Nuevo León.- Un hombre calcinado fue encontrado en el lecho del Río Santa Catarina, a la altura del Parque España. De acuerdo con las primeras investigaciones, la víctima fue encontrada boca arriba en medio de la maleza y se estima que permanecía desde hace unos tres días en ese lugar.
- 25 de julio.- GUANAJUATO.- Un hombre de 29 años de edad murió ayer por la mañana cuando era atendido en un nosocomio, luego de que se fue atacado con arma blanca en una calle que delimita a la colonia San Felipe de Jesús a la de León Uno. Los médicos del Hospital General Regional atendieron a Omar Rodolfo Ortega Pérez de 20 años de edad, con domicilio en la calle Galilea de la colonia San Felipe de Jesús, luego de que fue llevado a este lugar por sus familiares.
- 25 de julio. DF.- En la Ciudad de México, cuatro personas fueron baleadas, una de las cuales falleció, afuera de un domicilio en la colonia Magdalena Mixhuca, de la delegación Venustiano Carranza.
25 de julio.- en el Estado de México, un joven que recibió dos impactos de bala en el pecho falleció esta tarde.

Copiat literalment de MENOS DÍAS AQUÍ

MENOS DÍAS AQUÍ és un projecte col·lectiu que té per objectiu comptar les persones mortes per violència a Mèxic. Des del 12 de setembre de l'any passat han comptat 13.175 morts per violència.

Perquè creuen que les víctimes tenen dret a ser recordades, a no ser un número, a existir.
Per això necessiten persones voluntàries, per a comptar les víctimes i intentar saber qui són, en quines condicions han mort i per quina raó. Precisament allò que no fan les autoritats!

Porque al contar muertos uno renace, se reconoce vivo y da gracias por cada minuto de paz a su alrededor. Porque uno confirma que ninguno de los suyos ha muerto. Porque sin saberlo el contador de muertos se humaniza. Porque su enorme contribución al darles nombre y rostro es a sí mismo, a su conciencia y su calidad humana, a su propia lucha. Porque al participar en una labor como la que hacen los voluntarios de Menos Días Aquí, se vacuna contra la apatía, se sacude el miedo con el mismo miedo de ser él o uno de los suyos quien puede perder la vida. Karla Lotini, contadora voluntaria

Lolita Bosch

He conegut aquest projecte, que forma part de NAR. Nuestra Aparente Rendición, a través de Manolita (la de LES NOTIS, sí!). En un dels Clubs de Lectura que dirigeix, després de llegir Qui vam ser, van poder comentar el llibre amb l'autora: Lolita Bosch.

Al final de la vetllada, ens explica Manolita en el seu darrer article a DELTA, l'autora va parlar de la situació de guerra civil a Mèxic, de la versió que en llegim als diaris, on tot parla d’ajustaments de comptes entre exèrcit i narcos quan l’exèrcit és qui ha portat la guerra al carrer. Aleshores els va recomanar el Nuestra Aparente Rendición, el portal creat, gestionat i editat per ella.

Manolita introdueix una reflexió molt adient aquests dies que hem celebrat el 75 aniversari de l'alçament militar de Franco contra la República i l'inici de la Guerra Civil i que hem escoltat tants disbarats. Diu Manolita: com es pot escriure la història d’un país, pensar en una futura i imprescindible reconciliació, si enlloc no queda constància dels morts, del seu nom? Que ens ho expliquin aquí, on encara hi ha milers de morts en fosses comunes des de fa 70 anys i encara els busquen les famílies.

A mi, amb nocions del que passa a Mèxic i informació sobre els feminicidis (sobretot a Ciudad Júarez), la lectura del llistat de persones mortes en un sol dia (el 25 de juliol) i la crida urgent de cerca de persones voluntàries m'ha deixat commocionada. I no puc amagar que el fet que la llista comenci per l'assassinat d'una dona periodista ha agreujat la situació. He buscat més informació i aquí la teniu.

Yolanda Ordaz de la Cruz, la cinquena periodista assassinada aquest any a Mèxic

Yolanda Ordaz de la Cruz

El cos de la periodista del diari NOTIVEL va ser trobat el dimarts, degollat i amb signes de tortura, després de dos dies desapareguda. El procurador general de justícia de Veracruz, Reynaldo Escobar Pérez, ha assegurat que la seva mort no està relacionada amb la seva tasca de periodista i ha més que insinuat que Yolanda estava relacionada amb la delinqüència organitzada. "El gobierno de Veracruz condena el crimen y ratifica su decisión de investigar las causas del mismo, pero es fundamental dejar en claro que este tipo de hechos deplorables nada tienen que ver con el ejercicio de la profesión de periodista", ha declarat(sense aportar cap prova). Una versió que no comparteixen el seu diari, que exigeix la dimissió d'Escobar, l'Acuerdo para la cobertura informativa de la violencia, la Sociedad Interamericana de Prensa (SIP) o RSF, entre altres.

Increïble, inadmissible, ignominiós....

2011-07-20T10:22:00.001+02:00

Els punts suspensius del títol són perquè, un cop llegit aquest post, hi afegiu els qualificatius que us semblin més adients.

Cercant una imatge per Tornem-hi, vaig ensopegar amb la imatge del sac de ciment amb que he començat. És un sac de Cementos La Unión,

Una gran estructura humana y técnica para fabricar todo tipo de cemento y hormigón, superando todos los estándares de calidad. Con dedicación, esfuerzo y experiencia conseguimos que nuestra empresa siga creciendo constantemente, para dar a nuestros clientes la mejor calidad y servicio (sic).

Cementos La Unión, amb seu a Riba-roja de Túria, presumeix del seu compromís amb la societat, amb la formació de nous estudiants i amb l'esport

Són compatibles aquests compromisos amb la utilització masclista de la imatge d'una dona en els seus sacs de ciment???
Què n'opineu?

LES NOTIS DE LA MANOLITA (estiu 11)

2011-07-19T10:31:00.020+02:00

Us ho deia ahir. Intentaré recuperar la normalitat i tornar a escriure en el MIRADOR regularment.

Per fer-ho, que millor que editar i publicar les darreres NOTIS DE LA MANOLITA; les que corresponen a l'estiu.

Bona lectura!

NOVETATS EDITORIALS amb visió de gènere

- Isabel Allende publica El cuaderno de Maya (Plaza Janés) amb una protagonista jove que fuig de les drogues. Segons explica l’autora la va escriure per complaure els néts que volien una obra que els interessés.

- Mary Jo Bang publica Elegía (Bartleby Editores), un poemari escrit arran de la mort del seu fill de 37 anys per sobredosi. Partint de la mort recorda l’amor des de l’enfonsament. És el primer llibre que es tradueix d’aquesta autora a Espanya.

- Laura Borràs publica Per què llegir els clàssics, avui (Ara Llibres) una invitació a llegir els clàssics.

L'escriptori de Jane Gardam

- Jane Gardam publica El viejo juez (Salamandra) en traducció de Victoria Malet i Caspar Hodgkinson. El protagonista és un dels “orfes de l’imperi”, els fills dels alts funcionaris colonials britànics que els pares enviaven a la metròpoli per educar-los, encara que això els produís un gran desarrelament.

- L’editorial Altaïr publica Cinco viajes al infierno. Aventuras conmigo y ese otro de Marta Gellhorn (1908-1998), una periodista que va cobrir diversos conflictes com a corresponsal de guerra, interessant-se pel costat humà. Va estar casada 5 anys amb Ernest Hemingway i això la va convertir “en una nota al peu de pàgina de la vida d’ell” cosa que li dolia moltíssim.

Avui, 18 de juliol de 2011, fa 70 anys de la sublevació del general Franco i de l'inici de la Guerra Civil. Marta Gellhorn, Virginia Cowles i Barbro Alving van ser les principals corresponsals d'aquella guerra. Gellhorn escrivia per a la revista Collier’s

Article publicat el 17 de juliol de 1937

- Belén Gopegui publica Acceso no autorizado (Mondadori), on trasllada a la ficció els principals personatges socialistes actuals. El títol fa referència a la informàtica i hi trobem reflexions sobre el poder.

- Deborah Harkness publica El descubrimiento de las brujas (Suma de letras) en traducció de Julio Sierra on una bruixa que no ho vol ser fa la descoberta d’un manuscrit que la portarà a exercir com a bruixa. L’autora s’havia dedicat a l’assaig històric i aquest és el seu primer llibre de ficció.

- Imma Monsó publica La nit porpra (La Magrana), una novel·la per a adolescents i per a adults que segueixen aquesta autora, amb un personatge que fa primer de periodisme.

- Kate Morton publica El jardín olvidado (Suma de letras), una obra que transcorre entre els anys anteriors a la Primera Guerra Mundial i La primeria del segle XXI, amb un secret de família com a fil conductor.

- Michela Murgia publica La acabadora (Salamandra) en traducció de Teresa Clavel. Una dona adopta una nena. Ella treballa com a modista, però també té una altra feina que està relacionada amb la fi de la vida.

- L’editorial Salamandra publica Los perros y los lobos d’Irene Némirovsky. La protagonista torna a ser una adolescent i el lloc és Ucraïna. Dos cosins queden atrapats en la força dels records del passat.

- Mónica Pérez publica Palabra de primera dama (LID 2010) que explica les claus del triomf de Michelle Obama.

- Lucia Puenzo publica La furia de la langosta (Duomo). Els protagonistes adolescents veuen canviar la seva vida d’un dia per a l’altre.

- Care Santos publica Habitacions tancades (Planeta) en català i en castellà, en traducció de la mateixa autora i d’Isabel Olid. Ens proposa fer un recorregut per escenaris de la Barcelona de primers de segle.

- Eulalia Vega publica Pioneras y revolucionarias (Icaria) on vol donar visibilitat a les dones llibertàries: qui eren, com van arribar a l’anarquisme, quin paper van tenir en els anys de la República i del franquisme? L’autora és especialista en anarcosindicalisme espanyol i professora de la Universitat de Lleida.

A l'esquerra, Eulàlia Vega

Premis

- Lindsey Davis, l’autora que de les aventures de Marco Didio Falco ha obtingut el premi Diamond Dagger, que atorga la Crime Writer’s Association mentre acaba de publicar Némesis (Edhasa). Davis acaba de publicar la vintena aventura del detectiu de l’imperi romà.

**********************************************

LLETRES DE DONES

És el nom del club de lectura que començarà el proper octubre al Centre d'Informació i Recursos per a les Dones (CIRD) de l'Ajuntament de Barcelona.

En aquest enllaç trobareu tota la informació.

Tornem-hi!

2011-07-18T11:31:00.000+02:00

Masses coses... masses dies sense escriure al MIRADOR! Ara un cop el projecte LIFE COR ha arribat a l'equador i ha passat amb nota la visita de la Comissió (potser) podré anar una mica més relaxada i tornar als meus hàbits anteriors; escriure aquí és un dels que més he trobat a faltar.

Doncs bé, podríem dir que l'estada a Porto ha marcat un abans i un després; han estat uns dies agradables, com un preludi de les vacances.

No us parlaré de la ciutat encara que us recomano que si no la coneixíeu hi feu una visita.

ELS SACS DE CIMENT i l'atzar
Començar parlant de Porto ha estat una excusa per escriure sobre el treball de Cláudia Alemão. L'he conegut per atzar, a la botiga de la Universitat de Porto on estava ofertant els seus productes. Em van semblar bonics i interessants. Per això em vaig presentar, varem xerrar un moment i vaig demanar-li que m'envies un correu amb més informació.

La Cláudia és una experta en les 3R. Utilitza els sacs de ciment buits i els dóna nova vida.
Els renta, els pinta... i els transforma en bolsos, moneders, barrets...

El resultat són obres com aquestes

Per cert, cercant informació per a escriure aquest post, he trobat un altre objecte fet amb sacs de ciment: una bossa per a l'ordinador

PROJECTO ALECRIM
Continuem amb l'atzar. Al costat de l'hotel, a la Travessa de Cedofeita, 28, hi ha una loja 3R, molt bonica, la seu del Projecto Alecrim (Projecte Romaní).
Segons les seves creadores, Marita Simas i Rita Dixo, es tracta d'un espai anti-consumista, basat en la idea de recuperar tot tipus de residus urbans. M'han explicat que volien disposar d'un espai per compartir objectes fets amb autenticitat. Fets a ma de veritat, amb un plus estètic i de pensament, i a partir d'objectes vells: a l'aparador hi han pintat la llegenda reduzir, reciclar e reusar.

Si la botiga fos a l'àrea metropolitana de Barcelona segur que formaria part del programa Millor que nou, 100% vell de l'Entitat del Medi Ambient.

L'atzar m'ha mostrat dos projectes que tenen a veure amb la meva feina i que estan fets per dones!

LA VOZ DE LAS MUJERES en la #acampadabcn

2011-05-22T13:52:00.001+02:00

La acampada de la plaza de Catalunya anoche

A mediados de los años 70 del siglo pasado, cuando la eclosión del feminismo, muchas personas comprometidas con la lucha por la democracia y por un mundo mejor no compartían la idea de que las mujeres teníamos que organizarnos y luchar por nuestros derechos.
Estas personas, mayoritariamente hombres, pero no sólo hombres (había muchas mujeres que pensaban igual que ellos) no sólo no compartían la idea, sino que muchísimas eran incapaces de entenderla. No hablo de oído. Tuve un papel en el debate (y en la lucha) .
Han pasado casi 40 años. La situación de las mujeres ha mejorado mucho. Desde el punto de vista legal el cambio ha sido como de la noche a la mañana. En otros campos ha habido grandes avances. Sin emabrgo, queda mucho camino por recorrer para alcanzar la equidad de géneros.

Esta semana, tras las manifestaciones 15M, las plazas de muchos lugares de Catalunya, del resto de España y del mundo están llenas a rebosar de personas INDIGNADAS: hombres y mujeres, básicamente jóvenes, de muy diferentes procedencias y maneras de pensar que creen que, como dice una pancarta, juntas y organizadas podemos contra los mercados (bien, la pancarta literalmente dice: juntos y organizados).

Anoche estuve un largo rato en la acampada de la plaza de Catalunya en Barcelona #acampadabcn. Escuché una serie de intervenciones en la asamblea. No entraré a valorarlas, no es el objetivo de este escrito. Me sorprendió (o no?) que las voces de las personas que tomaban la palabra eran todas masculinas. Una única excepción: la voz de Camila, una niña que nos habló a los miles de personas que estábamos en la plaza (y además, lo hizo muy bien!).

LA VOZ DE LAS MUJERES A LA # ACAMPADABCN
@donesenxarxa ha publicado dos reportajes sobre el papel de las mujeres en la # acampadabcn.
Me han interesado porque me han permitido "escuchar" la opinión de algunas de las principales activistas de la red. De manera muy especial, el segundo reportaje donde responden a dos preguntas:

¿Cuáles son las reivindicaciones? ¿Qué queréis? ¿Qué pedís a los gobiernos?
Es necesario que haya más mujeres portavoz en la #acampadabcn?

Aquí tenéis los enlaces a los reportajes: La voz de las mujeres en la #acampadabcn (19 de mayo) y La voz de las mujeres en la #acampadabcn2 (21 de mayo).
Permitidme destacar las respuestas a la segunda pregunta porque creo que de alguna manera enlazan con lo que decía al principio de este artículo y que deberían ser motivo de reflexión.

No creo que sea relevante que los portavoces sean hombres o mujeres. Esta no es una guerra ni de ideas, ni de edades, ni de clases sociales, ni de nada, y mucho menos de sexos y continúa ... Tenemos que estar unidos. No somos ni hombres, ni mujeres, ni mayores, ni jóvenes, ni heterosexuales, ni gays. Somos el pueblo, todos uno. Nora Ferreiros @nferreiros

En cuanto al tema de los hombres y las mujeres en las asambleas no puedo opinar demasiado, porque no he participado activamente en ellas, aunque el lunes por la noche estuve un rato en Pza. Cataluña y la gente estaba de asamblea y vi participación, tanto de hombres como de mujeres. Sí, he leído que un grupo de feministas que están en la acampada de Sol sufrieron una agresión lo cual, obviamente, me parece fatal. Esta es una reivindicación popular, de ciudadanos, en la que no tiene que importar ni tu ideología política, ni tu edad, ni tu condición, ni tu sexo. Y claro que es necesario que haya mujeres en las asambleas, todas aquellas que deseen participar deben de poder hacerlo, sólo faltaba. Sin embargo, todo el tiempo que he estado en Pza. Cataluña me ha parecido que había la misma implicación por parte de ambos sexos, la verdad. Carmen López @Lachicafriolera

Es verdad que los hombres tienen más protagonismo. Creo que se refleja en la acampada lo mismo que pasa en la sociedad. Berta Muntaner @bertamuntaner

Los hombres son más activos en general para lleva la voz pero según he visto las mujeres son las que más ayudan en tareas de organización. Esther Lorente @sterdospuntocero

Hay diferencias evidentes. Las mujeres están más presentes en los temas de intendencia, han sido las que han organizado la mayor parte de la acampada, pero a la hora de hablar en la asamblea o en las comisiones son menos visibles. Paula Ustarroz @

sí, los hombres son los que llevan la voz cantante en todo, aunque hay muchas mujeres que están muy implicadas. Anna Garcia @ annamorgana

los hombres tienen más voz aunque haya mucha presencia femenina reivindicándose. Cristina Delgado @cristinadelgado

Este movimiento está por encima del género y lo que nos debe unir es la lucha por resolver los problemas graves que tenemos como sociedad. Rebeca Conde @rebecaconde

La voluntad del movimiento es ser asambleario, por lo tanto lo que cuenta es que en la asamblea que se hace cada noche tome la palabra quien quiera, hombres y mujeres. Y no creo que haya mayoría o minoría en ningún sentido. Los portavoces, o como se les quiera llamar, tienen que existir porque no pueden hablar todos a la vez. Si son hombres o mujeres me parece tan poco importante como si se les llama portavoces o no. Lo importante es que las mujeres se impliquen, vayan y hablen en las asambleas y creo que lo están haciendo. Anna Brullet @annabrullet

¿Qué os sugieren estas opiniones?

LA VEU DE LES DONES a l'#acampadabcn

2011-05-22T12:42:00.004+02:00

L'acampada de la plaça de Catalunya ahir

A mitjans dels anys 70 del segle passat, quan l'eclosió del feminisme, moltes persones compromeses amb la lluita per la democràcia i per un món millor no compartien la idea que les dones havíem d'organitzar-nos i lluitar pels nostres drets.
Aquestes persones, majoritàriament homes, però no solament homes (hi havia moltes dones que pensaven igual que ells) no solament no compartien la idea, sinó que crec que moltíssimes eren incapaces d'entendre-la. No parlo d'oïda. Vaig tenir un paper en el debat (i en la lluita).
Han passat quasi 40 anys. La situació de les dones ha millorat molt. Des del punt de vista legal el canvi ha estat com de la nit al dia. En altres camps hi ha hagut grans avenços però queda molt camí per recórrer per assolir l'equitat de gèneres.

Aquesta setmana, després de les manifestacions 15M, les places de molts indrets de Catalunya, de la resta d'Espanya i del món estan plenes de gom a gom de persones INDIGNADES: homes i dones, bàsicament joves, de molts diferents procedències i maneres de pensar que creuen que, com diu una pancarta, juntes i organitzades podem contra els mercats (bé, la pancarta exactament diu: junts i organitzats).

Ahir a la nit vaig estar una llarga estona a l'acampada de la plaça de Catalunya a Barcelona #acampadabcn. Vaig escoltar un seguit d'intervencions a l'assemblea. No entraré a valorar-les; no és l'objectiu d'aquest escrit. Em va sorprendre (o no?) que les veus de les persones que prenien la paraula eren totes masculines. Una única excepció, la veu de la Camila, una nena que va parlar davant dels milers de persones que érem a la plaça (i a més, ho va fer molt bé!).

LA VEU DE LES DONES A L'#ACAMPADABCN
@donesenxarxa ha publicat dos reportatges sobre el paper de les dones a l'#acampadabcn.
M'han interessat perquè m'han permès "escoltar" l'opinió d'algunes de les principals piuladores de l'acampada. De manera molt especial, el segon reportatge on responen a dues preguntes:

Quines són les reivindicacions? Què voleu? Què demaneu als governs?
Cal més dones portaveu a l’#acampadabcn?

Aquí teniu els enllaços als reportatges: La veu de les dones a l'#acampadabcn (19 de maig) i La veu de les dones a l'#acampadabcn2 (21 de maig).

Permeteu-me però destacar algunes de les respostes a la segona pregunta perquè crec que d'alguna manera enllacen amb el que deia al començament d'aquest article i que haurien de ser motiu de reflexió.

No crec que sigui rellevant que els portaveus siguin homes o dones. Aquesta no es una guerra ni de idees, ni de edats, ni de classes socials, ni de res; i molt menys de sexes i continua... Hem d’estar units. No som ni homes, ni dones, ni grans, ni joves, ni heterosexuals, ni gays. Som el poble, tots un. Nora Ferreiros @nferreiros

En cuanto al tema de los hombres y las mujeres en las asambleas no puedo opinar demasiado, porque no he participado activamente en ellas, aunque el lunes por la noche estuve un rato en Pza. Cataluña y la gente estaba de asamblea y vi participación, tanto de hombres como de mujeres. Sí, he leído que un grupo de feministas que están en la acampada de Sol sufrieron una agresión lo cual, obviamente, me parece fatal. Esta es una reivindicación popular, de ciudadanos, en la que no tiene que importar ni tu ideología política, ni tu edad, ni tu condición, ni tu sexo. Y claro que es necesario que haya mujeres en las asambleas, todas aquellas que deseen participar deben de poder hacerlo, sólo faltaba. Sin embargo, todo el tiempo que he estado en Pza. Cataluña me ha parecido que había la misma implicación por parte de ambos sexos, la verdad. Carmen López @Lachicafriolera

És veritat que els homes tenen més protagonisme. Crec que es reflecteix a l’acampada el mateix que passa socialment. Berta Muntaner @bertamuntaner

Els homes són més actius en general per porta la veu però que segons he vist les dones son les que més ajuden en tasques d’organització. Esther Lorente @sterdospuntocero

Hi ha diferències evidents. Les dones estan més presents en els temes d’intendència, han estat les que han organitzat la gran part de l’acampada, però a l’hora de parlar a l’assemblea o a les comissions són menys visibles. Paula Ustarroz @infoviudas

sí, els homes són els que porten la veu cantant de tot, encara que hi han moltes dones que estan molt implicades. Anna Garcia @annamorgana

els homes tenen més veu tot i que hi hagi molta presència femenina reivindicant-se. Cristina Delgado @cristinadelgado

Aquest moviment està per sobre del gènere i que el que ens ha d’unir es la lluita per resoldre els problemes greus que tenim com a societat. Rebeca Conde @rebecaconde

La voluntat del moviment és ser assembleari, per tant el que compta és que a l’assemblea que es fa cada nit agafa la paraula qui vol homes i dones. I no crec que hi hagi majoria o minoria en cap sentit. Els portaveus, o com se’ls vulgui dir, han d’existir perquè no pot parlar tothom a l’hora. Si són homes o dones em sembla tant poc important com si se’ls diu portaveus o no. L’important és que les dones s’impliquin, hi vagin i parlin a les assemblees i crec que ho estan fent. Anna Brullet @annabrullet

Què us suggereixen aquestes opinions?

LES NOTIS DE LA MANOLITA (abril 11)

2011-04-22T15:46:00.004+02:00

Fa menys de 24 hores que acabo d'arribar d'una breu estada a Berlín, després d'un trimestre amb molta, molta feina que, entre altres coses, m'ha impedit escriure un sol article al MIRADOR aquest mes d'abril.
L'estada a Berlín ha estat interessant i reconfortant. Així doncs que després de desar la maleta, m'he posat cuita-corrents a editar les NOTIS de la Manolita. Veureu que van molt menys farcides d'informació complementària de l'habitual, però ho he preferit per a poder-les publicar-les abans de demà, Sant Jordi.

De la llista de més de 25 novetats que ens proposa la Manolita, deixeu-me que en destaqui dos: Si a los tres años no he vuelto i Y no fueron marujas. El motiu és personal. En el primer cas perquè l'autora reconeix que per escriure la novel·la és basa en la recopilació de testimonis de dones preses realitzada per Tomasa Cuevas; en el segón perquè la coordinació i edició del llibre és d'Olga Viñuales Sarasa.
Vaig compartir amb la Tomasa i l'Olga militància al PSUC i als inicis del moviment feminista. Els treballs de recopilació de la Tomasa, que va morir al 2007, és un referent inexcusable per al coneixement del paper de les dones en la lluita antifranquista. Amb l'Olga vam coincidir a l'Associació de Dones Universitàries.

Aquesta nit em pensaré el(s) que demà em compraré. La llista és molt suggerent.

NOVETATS LITERÀRIES

- Giulia Alberico publica Los libros son tímidos (Periférica), autobiografia d’una lectora sobre els llibres que l’han acompanyat al llarg de la seva vida.

- Jean M. Auel publica La tierra de las cuevas pintadas (Maeva), la sisena i darrera novel·la de la sèrie ambientada en l’època prehistòrica i protagonitzada per Ayla, una cromanyó que viu en un grup de neandertals. La primera, El clan del oso cavernario, es va publicar al 1980. Auel, que va néixer al 1939 a Chicago i va començar a escriure als 40 anys, ha venut 45 milions d’exemplars de les cinc primeres novel·les. Després de El Clan del oso cavernario, van seguir El valle de los caballos, Los cazadores de mamuts, Las llanuras del tránsito i Los refugios de piedra.

Cara norte

- Cecilia Bardají publica La perdiz blanca (Ediciones Libertarias), una història intimista en un poble del Pirineu als anys 50. Aquest és el primer llibre de l’autora que també és pintora i fotògrafa.

- Sylvia de Béjar publica Deseo. Cómo mantener la pasión y resolver las diferencias sexuales (Planeta). És una continuació de Tu sexo es tuyo. A Deseo, afronta la falta de desig o les diferències de desig entre les parelles.

Si el amor no hace que el mundo gire pero da sentido al giro, el deseo nos invita a que ese giro se repita una y otra vez

- Ana R. Cañil publica Si a los tres años no he vuelto (Espasa-Calpe) una història que passa a 1939 a la presó de Ventas, a Madrid, amb dues protanogistes. L’una és María Topete, directora de la presó de dones de Las Ventas i de la Maternal de San Isidro i molt implicada en el robatori d’infants. L’altra és Jimena Bartolomé una presa que ha d’infantar.

Cañil, periodista, s'estrena com a novelista amb aquest llibre que va començar com un assaig sobre Topete (1900-2000), personatge que va conèixer en escriure La mujer del maquis (Premio Espasa de Ensayo en 2008) i escoltar el testimoni de mares, ex-preses de Ventas, que recordaven la seva duresa i crueltat.
De fet, Maria Topete (1900-2000), és l'executora de la doctrina del doctor Antonio Vallejo-Nágera que té per objectiu:
"salvar a los hijos de las rojos porque ellos no son culpables de la deficiencia mental de sus padres"

Cañil, en diverses entrevistes, explica les raons del canvi de gènere literari:
"Lo que comenzó como una investigación sobre María Topete, acabó en novela. Sorprendida por este personaje, llegó un momento en que necesité reinterpretar mis sensaciones"
"Me di cuenta de que no podía seguir adelante con una parte de la vida de María Topete, porque me faltaban datos, vivencias aunque intuitivamente, con gente que la conoció podías interpretar, pero era alejarte del periodismo y de la investigación"

El llibre es basa en la recopilació dels testimonis de les antigues companyes de presó, recollits pel magnetòfon de Tomasa Cuevas, la Tomasa, durant els anys 70 del segle passat. M'ha agradat llegir que Cañil qualifica el treball de la Tomasa com d'un material de primera ma "por el que nunca le estaremos suficientemente agradecidos"

María Topete, primera de l'esquera (1943)

- Rosa Cullell publica El millor lloc del món (Amsterdam / Now Books en castellà). Són diferents llocs “millors del món” en diferents ambients, de ciutat o de camp... És el seu primer llibre, després d’una vida professional intensa on ha passat per la Caixa, pel Liceu o la CCMA, per exemple.

- Jenn Díaz publica Belfondo (Principal de los Libros). En un lloc aïllat del món, l’amo de la fàbrica és també qui pren les decisions que afecten els habitants de la població que depenen en tot d’ell. El llibre ha esta recomanat per CEGAL (Confederación Española de Gremios y Asociaciones de Libreros).

- Laura Fernández publica Wendolin Kramer (Seix Barral), les aventures d’una jove que es creu Súper Noia. Amb molt d’humor. És la segona novel·la de l’autora que beu en les fonts del còmic. La primera va ser Bienvenidos a Welcome.

- Lluïsa Forrellad publica L’olor del mal (Angle Editorial), una novel·la que transcorre a Roma després de la Segona Guerra Mundial, en un història que inclou assassinats, aristocràcia, tràfic de drogues, etc. L’autora, nascuda a Sabadell el 1927, ha estat molts d’anys sense publicar i ara ho fa de forma regular.

- Karin Fossum publica Presagios (Mondadori) en traducció de Kirsti Baggethun i Asunción Lorenzo. Forma part de la saga de l’inspector Konrad Sejer. A Presagios, un petit poble noruec es va transformant a mesura que avança la trama.

- Najat el Hachmi publica La caçadora de cossos (Columna/Planeta en castellà), on tracta el gran consumisme sexual efímer de la societat occidental, a través d'una protagonista que col·lecciona amants. És l’obra que segueix a L’últim patriarca, amb la qual va guanyar el Llull.

- Lumen publica Las furias de Janet Hobhouse (1948-1991) en traducció de Jordi Fibla. És una història de dones de quatre generacions que es comporten com les Erínies de la mitologia grega.

- Daphne Kalotay publica L’hivern rus (La Campana) en traducció de Xavier Pàmies. La subhasta de joies que vol fer una exballarina del Bolshoi du al present antigues històries d’amor i de traïció.

- Natascha Kampusch publica 3.096 dies (Ara Llibres/ Aguilar en castellà) en traducció de Núria Ventosa i Aïda Cunill al català, i de Carmen Bas al castellà. Hi explica la seva experiència de segrestada.

- Justine Larestier publica Mentirosa (Versàtil) en traducció de Sandra Bruna. L’autora, reconeguda en literatura juvenil, mostra una protagonista de 16 anys amb un secret feixuc.

- Rosa Montero publica Lágrimas en la lluvia (Seix Barral), una novel·la negra futurista, perquè està ambientada al Madrid de l’any 2109 i protagonitzada per una replicant, la detectiu Bruna Husky que està immersa en una trama d’abast mundial i una xarxa de traïcions.

- Jimena Néspolo publica El pozo y las ruinas (Los libros del lince). Un fotògraf torna a casa i ha d’afrontar la vida en solitari i assumir el seu passat.

- Catherine O’Flynn publica La vida en titulares (Seix Barral), amb un protagonista presentador de notícies a la televisió que té el costum d’anar als enterraments de les persones oblidades.

- Edurne Pasaban publica Catorce veces ochomil (Planeta), la seva història com a alpinista i lesdificultats que ha tingut per realitzar-la pel fet de ser dona.

- Maruja Torres publica Fácil de matar (Planeta), una novel·la negra amb el personatge de Diana Dial, sota el qual es veuen trets de l’autora. Torres confessa que el seu gran referent és Hitchok.

Fácil de matar

Maruja Torres

Crimen, denuncia social y humor desmelenado. La nueva novela de Maruja Torres, un cóctel explosivo.

- Ángeles Valdés-Bango publica El fracaso inevitable (Caballo de Troya), una història situada en una residència femenina que la protagonista regeix en plena postguerra.

- Olga Viñuales ha coordinat Y no fueron marujas (Alibri Llibreria i Edicions Bellaterra). És el segon volum de la colecció Relatos. En aquest, 9 dones entre 55 i 70 anys que expliquen les seves històries de rebels front als rols de gènere durant la dictadura franquista.

Poesia

- Anna Aguilar-Amat publica Càrrega de dolor (Meteora), un poemari que destaca pel seu humanisme i humor.

- Queta Garcia publica Sirenes i bèsties marines (Arola Editors, un poemari amb gravats de Margarida Garcia Andreu. L’autora ha publicat novel·les amb les quals ha obtingut diversos premis. És també autora del conte Festa sota les Estrelles, publicat per Intermón/Oxfam.

- Dolors Miquel publica La dona que mirava la tele (Empúries), un poema riu des de la condició de poeta, dona i televident.

Cuinetes

- Giuseppina Torregrossa publica Un dulce par de senos (Maeva). La primera recepta és Cassatelle de Santa Àgata, un dolç tradicional per al dia de Sant Àgata (5 de febrer). La recepta és una excusa per fer un recorregut per Catània i Palermo. L’autora és ginecòloga de professió i activista en la lluita contra el càncer de mama.

Premis

- Begoña Oro ha guanyat el Premi SM de Literatura Juvenil Gran Angular 2011, amb Pomelo y limón. El premi té un import de 50.000 euros.

Traspàs

L’escriptora Josefina Aldecoa va morir el 16 de març de 2011. A més de dedicar-se a la docència, amb la fundació i direcció del Colegio Estilo, a Madrid, es va dedicar a l’obra del seu marit, Ignacio Aldecoa (mort al 1969). La seva novel·la més coneguda és Historia de una maestra, la primera d’una trilogia on va mostrar la tasca dels i les mestres durant la II República.

HEROÍNAS, una exposició que vull anar a veure

2011-03-21T18:37:00.000+01:00

Les dones creadores han estat silenciades

Vull anar a Madrid! Vull anar a Madrid a veure l'exposició Heroínas.

Una exposició, repartida entre el Museo Thyssen i la Fundación Caja Madrid, que ens mostra dones que juguen rols diferents als que la societat els ha relegat i l'art ha recollit. Dones actives, independents, desafiants, creadores, triomfants, no solament seductores, complaents i sumisses, màrtirs o esclaves. Heroínas és també una oportunitat per a contemplar obres de dones artistes que han estat relegades a un segon pla a la història de l'art únicament per ser dones; creadores silenciades.

VISITA VIRTUAL

Mentre no vaig a Madrid, he fet una visita virtual a l'exposició. Us convido a que vosaltres també la feu

També us convido a veure (si no ho vareu fer el dissabte passat en directe) el reportatge d'Informe Semanal (TVE) sobre Heroínas. És una visita a l'exposició de la ma de de Carmen Cervera, la baronessa Thyssen; María Blasco, directora del programa de Oncología Molecular del Centro Nacional de Investigaciones Oncológicas (CNIO); Gema Hassenbay, esportista paralímpica; Julia Quintana, agricultora; i de l'amiga Amelia Varcárcel, filosofa.

HEROÍNAS E INSUMISAS

Dedicat a l'Asun i a la Saro

8M. Els premis Maria Aurèlia Capmany arriben a la edició 25

2011-03-08T23:20:00.002+01:00

El Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona ha tornat a ser l'escenari del lliurament dels Premis 8 de Març - Maria Aurèlia Capmany, que aquest any han assolit la seva 25a edició. En aquesta ocasió els Premis s'han centrat en un tema clau per assolir l'equitat entre homes i dones: la promoció de la coeducació a la nostra societat.

El premi del jurat, format per set dones, ha estat pel projecte “Noies i nois: tants a tants”, de l’Associació de Mestres Rosa Sensat.
En aquest projecte es treballa l’esperit crític en qüestions de gènere a través de la literatura.

Pel que fa al premi del públic, el guardó se l'ha emportat el projecte “Trenquem el silenci”, de la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere.
Es tracta d'una iniciativa destinada a prevenir la violència de gènere en centres educatius i entitats de lleure per adolescents.

El públic votant

En aquest enllaç podeu conèixer tots els projectes que s'han presentat als Premis.

Homenatge a Dolors Piera
Abans de fer públics els resultats dels Premis, s'ha rendit homenatge a Dolors Piera, mestra i política. Fundadora del PSUC, va ser la primera dona regidora a l'Ajuntament de Barcelona (1936). Un dia en parlarem més abastament d'aquesta mestra que ha estat la primera dona regidora a l'Ajuntament de Barcelona, l'any 1936, així com responsable de la Comissió de dones del PSUC i secretària de la Unió de Dones de Catalunya.

Fotos: AGB

També podeu veure 8M. Un Saló de Cent dominat pel verd

el mirador de les dones: LES ÀVIES CANGUR

2011-03-08T11:27:00.000+01:00

el mirador de les dones: LES ÀVIES CANGUR

mireu l'article del diari EL PUBLICO

LES ÀVIES CANGUR

2011-03-07T23:09:00.001+01:00

Llegia el divendres en EL PAÍS que una de cada 3 dones més grans de 65 anys dediquen a la cura dels seus nets i netes la major part del seu temps. L'inici de la Setmana Blanca m'hi ha fet pensar.

La dada està extreta de l'informe sobre les condicions de vida de la població femenina més gran de 65 anys presentat fa 15 dies i encarregat per l'IMSERSO i el Instituto de la Mujer.

La cura dels nets i de les netes per part de les àvies permet l'accés a la vida laboral de moltes dones. Aquesta tasca, a la qual poc a poc es van incorporant molts homes quan es jubilen, té una equivalència econòmica.

si el treball de les àvies es quantifiqués equivaldria el 0,8% del PIB

Us imagineu una vaga d'àvies?

escrit el Dia Internacional de la Dona Treballadora de 2011

LES NOTIS DE LA MANOLITA (febrer 11)

2011-03-07T22:17:00.000+01:00

En aquesta ocasió, he triat un silló amb flors del color de la mimosa per convidar-vos a la lectura. M'agrada la mimosa i la seva olor que m'acompanya, de nou, des de fa més d'un mes. M'ha semblat que era una menció adequada per a començar les NOTIS de febrer que us arriben amb una mica de retard pels motius que us explicava ahir.

Ah! i abans de continuar, la Manolita i jo us recomanem l'article de Manuel Rodríguez Rivero "De nuevo sobre damas y libros", publicat el 16 de febrer, al diari EL PAÍS. Rodríguez Rivero es pregunta

Per què es ressenyen més llibres d'autors que d'autores? i per què l'aclaparadora majoria de les persones que signen crítiques literàries són homes?

NOVETATS EDITORIALS AMB VISÓ DE GÈNERE

- Sílvia Alcántara publica La casa cantonera (Edicions de 1984). Dues germanes s’han de repartir les pertinences personals de la mare, un cop ha passat l’enterrament, perquè han d’enderrocar la casa on ha viscut.
Alcàntara, que és autora d’Olor de colònia (que ja va pels 50.000 exemplars), podrà observar ara l’acollida d’aquest llibre al mercat en castellà. Martínez Roca la portarà a les llibreries a partir del 4 de març.

+ informació sobre Sílvia Alcántara a LES NOTIS DE LA MANOLITA (maig 09)

- Els Berteen publica Todos queremos el cielo (El Aleph) en traducció de Maria Rosich Andreu. Explica com els nazis van aconseguir, amb la col·laboració d’una part del clergat catòlic, que joves del Flandes ocupat anessin a combatre al front oriental de la Unió Soviètica. Després van ser marginats per la societat i alguns, fins i tot, afusellats.

- Lolita Bosch publica Ara, escric (Empúries / Perifèrica), un assaig sobre les dificultats de l’escriptura, la malaltia, la mort...

+ informació sobre Lolita Bosch a LES NOTIS DE LA MANOLITA (novembre 10)

- Anna Cabeza, escriptora i periodista, publica Un dia sencer de blat (Bambú), una novel·la juvenil on l’autora explica la recerca d’uns estudiosos pels pobles del Pirineu, a la nostra postguerra.

- Marta Espar, també periodista, publica Els secrets d’un part feliç (Pagès Editors / Grijalbo en castellà).

- Elena Ferrante publica Crónicas del desamor (Lumen) en traduccions de Juana Bignozzi, Nieves López i Edgardo Dobry. Tres històries on la protagonista és una dona i que indaguen en el dolor.

- Espido Freire publica La flor del Norte (Planeta). Narra la vida de Cristina de Suècia que va morir al 1262 a Sevilla, casada amb l’infant Felip, germà d’Alfons X el Savi.

+ informació sobre Espido Freire a LES NOTIS DE LA MANOLITA (juny 09)

- Berta Jardí publica La portentosa vida del sastre Bariloche (Columna) una breu novel·la on tracta de vides que es reinventen i de barris i oficis que canvien; per exemple, els sastres clàssics. Jardí va publicar un llibre de contes de Carnaval, fa 25 anys.

- Cristina Morató publica Divas rebeldes,on parla de set icones de la moda i el glamour del segle XX: Barbara Hutton, Wallis Simpson, Audrey Hepburn, Eva Perón, Maria Callas, Coco Chanel, Jackie Onassis. Morató, periodista que ha exercit sobretot en televisió, fa temps que es dedica a les dones que han viatjat.
M'ha agradat l'entrevista de LA VANGUARDIA: "Hoy en día no hay divas, sino famosas que se creen divas"

+ informació sobre Cristina Morató a LES NOTIS DE LA MANOLITA (abril 09)

- Rosa Regàs publica L’hora de la veritat (Ara Llibres), un recull de reflexions a propòsit de la maduresa, la família, l’escriptura...

En aquest cas, us recomano les seves declaracions en una entrevista a TV3: "Fer-se gran no és cap tragèdia"

- Carolina Sanabria publica Bigas Luna. El ojo voraz (Laertes) on analitza l’obra de l’artista, des de les primeres i més fosques pel·lícules fins a les darreres, més lluminoses.

- Isabel-Clara Simó publica Amor meva (Edicions 62) on es mostren quatre generacions de dones d’una mateixa família, d’arrels jueves, al llarg del segle XX i XXI. Amb aquesta obra, Simó va guanyar el premi Joanot Martorell 2010, premi organitzat per l'Ajuntament de Gandia i Edicions 62

+ informació sobre Isabel-Clara Simó a LES NOTIS DE LA MANOLITA (setembre 09) i LES NOTIS DE LA MANOLITA (març 10)

- Joan Schenkar publica Patricia Highsmith. El talento de Miss Highsmith (Circe) en traducció de Clara Ministral, una biografia de l’autora de novel·la negra, que va morir a Suïssa l’any 1995. Schenkar ha tingut accés als Arxius Highsmith.

Per la seva banda, Anagrama, que era l'editorial d'Highsmith, publica en un sol volum, Tom Ripley, les cinc obres protagonitzades per aquest personatge, per qui l’autora tenia especial simpatia.

I l’editorial Mosaico publica Suspense, en traducció de Debora Vázquez i Matias Serra, una reflexió sobre com s’ha d’escriure una novel·la de suspens.

Per acabar la selecció del febrer, la Manolita ha inclòs Viure sense el meu fill (Meteora), un llibre escrit per un home, Josep Gironès, basat en un fet real: una dona que queda embarassada al final de la Guerra Civil, es refusada per la seva família, va a parar a una institució de monges i allí li prenen el fill, en néixer. La dona va voler que la seva història es conegués, però un cop hagués mort. Un llibre d’actualitat en el moment que han sortit a la llum pública molts casos similars de robatoris d'infants.

Premis

- Núria Amat ha guanyat el XXXI Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull amb Amor i guerra, on narra la història de Ramon Mercader, l’assassí de Trotski, en els anys previs a la Guerra Civil. És la primera novel·la que Amat publicarà en català. L’editorial Planeta la traurà en català i castellà i Editions Robert Laffont en francès. En aquesta edició, s'han presentat al Premi 67 originals.

- Elena Poniatowska ha guanyat el Premio Biblioteca Breve amb Leonora, una ficció sobre Leonora Carrington, elaborada a partir de les entrevistes fetes a aquesta artista en diferents etapes de la seva vida. Carrington, que ara té 93 anys, és tot un personatge. Més coneguda com a pintora i escultora vinculada al surrealisme, ha escrit Memorias de abajo, sobre la seva estada en un asil psiquiàtric a Santander, o la novel·la La trompetilla acústica.

Pel que fa a Poniatowska, ha escrit sobre Frida Khalo o la fotògrafa Tina Modotti i, en la mateixa línia de compromís feminista, contra els crims de Ciudad Juárez o a favor de les dones de Chiapas.
El premi té un import de 30.000 euros.

Teatre

Pedra de Tartera, l’exitosa opera prima de Maria Barbal ha pujat a l’escenari del Teatre Nacional de Catalunya. L’ha adaptat Marc Rosich i la dirigeix Lurdes Barba. La protagonista és l’actriu Àurea Pérez. Estarà al TNC fins al 26 de març.

Fira de Frankfurt

Anna Soler-Pont, directora de l’agència Pontas dirigirà Contents for films la nova oferta de la fira de Frankfurt, dins del Frankfurt Story Drive. Es tracta d'un espai nou destinat a productors de cine on s’oferiran xerrades, debats i intercanvis. És una gran oportunitat per a editorials i autors. Segons ha dit Soler-Pont, l’any passat, el 25% de les pel·lícules i sèries de televisió procedien de llibres. L’agència Pontas es dedica als àmbits literari, de cine i televisió.
La Fira de Frankfurt d’enguany serà del 12 al 16 d’octubre.

DES-ENFOCAMENT DE GÈNERE

2011-03-06T20:06:00.003+01:00

GÈNERE ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ I A LA COOPERACIÓ AL DESENVOLUPAMENT

De cada 10 protagonistes de les noticies que veiem, llegim i escoltem cada dia, només 2 són dones?

Una injustícia més per vèncer

Fa 3 setmanes que no escric cap entrada al MIRADOR, ni tan sols he publicat les NOTIS DE LA MANOLITA de febrer (ho faré, ho faré, Manolita, encara que amb una mica de retard). No he estat malalta, no us preocupeu; solament molt atrafegada amb la feina; bé, crec que agobiada expressaria millor la sensació que he viscut amb la posta en marxa de la campanya Moviment R.
Aquest cap de setmana llarg i un correu electrònic de la Marta Cairó Alvero, de la Fundació Ajuda en Acció, em fa possible a la vegada que m'obliga escriure aquest post.

La Carme en el seu correu em diu

Benvolguda Anna,

Fa temps que segueixo el teu bloc, "El Mirador de les Dones", i avui em poso en contacte amb tu per a demanar-te la teva complicitat.

Estem a punt d'estrenar el reportatge Desenfocament de gènere, realitzat per Ajuda en Acció a propòsit del 8 de març, dia internacional de les dones i del que enguany se'n commemora el centenari, i que neix arrel de l'experiència obtinguda amb la campanya "Mou-te per la igualtat, és de justícia".

El nostre objectiu és fer visible la importància que tenen els mitjans de comunicació i els seus professionals en la lluita contra la desigualtat de gènere, no només en el nostre entorn més immediat, sinó també en aquells països on la pobresa afecta en major mesura a les dones, ja que el treball col·lectiu contra les desigualtats entre homes i dones desemboca en la lluita contra una de les més importants causes estructurals de la pobresa: la desigualtat de gènere.

El reportatge ha estat produït per la Fundació Quepo, i s'hi analitza la representació de les dones als mitjans de comunicació i la perspectiva de gènere en la cobertura de la informació sobre cooperació al desenvolupament, mitjançant entrevistes a professionals del periodisme i expertes en comunicació i gènere, com ara, dues companyes de l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC), Elvira Altés, professora i investigadora, i Tona Gusi com a periodista de la XIDPIC.cat.

El correu de la Carme acaba demanat-me que faci difusió del projecte, per a la qual cosa es disposa d'aquest tràiler. Petició que accepto com un honor i amb moltes ganes de veure el vídeo sencer.

Estrena del documental a la TV
El 8 de març, a les 20.20h, està previst que Desenfocament de gènere s'estreni al Canal 33. Així mateix, moltes televisions locals de Catalunya també emetran el documental el Dia Internacional de la Dona (consulteu la programació de la vostra televisió local o aquest enllaç de la XTLC). En el cas de BarcelonaTV, s'emetra el dissabte 2 d'abril, al programa Doc's.

El documental dura 28 minuts.
Sinopsi:
Considerant, per una banda, l'equitat de gènere com un objectiu sense el qual no són possibles el desenvolupament i la justícia social als països del Sud. I per una altra banda, tenint en compte la importància dels mitjans de comunicació com a elements omnipresents que generen diàriament la realitat que coneixem. Es mostra com la falta de presència i la repetició d'estereotips en el tractament de les dones als mitjans de comunicació, perpetua la discriminació i impedeix la transformació de la visió social que es té de les dones. Posant així sobre la taula el debat sobre la responsabilitat dels medis com a canals de comunicació que legitimen els missatges que van construint l'imaginari col·lectiu de la societat civil. La situació s'agreuja quan parlem de la representació de la realitat del Sud, de les dones del països del Sud. Un sector de la població que és noticia, deixant de banda els desastres naturals i les situacions de conflicte, quan es parla de cooperació al desenvolupament. Un àmbit en el qual se les relega a un paper de maternitat i de sustent familiar.

Coincidències! AVUI, ITÀLIA COM A SUBJECTE

2011-02-13T17:02:00.001+01:00

El 30 de gener de 1938, l'Aviazione Legionaria italiana ataca la ciutat de Barcelona.

216 persones morts i 125 ferides.

Una gran part de les víctimes són nens i nens (canalla) refugiats al soterrani de l'església de Sant Felip Neri

Molt recomanable el visonat d'aquest documental: La Canalla(da), del Col·lectiu Paso a Paso, produït pel Memorial Democràtic, al 2008, als 70 anys de la matança de la plaça de Sant Felip Neri. Recull el testimoni de moltes persones.

Però si disposeu de poc temps mireu si més no el trailler

La façana de l'església mostra encara ara les ferides causades pels dos bombardeigs del dia 30 de gener de 1938

Avui, s'ha celebrat un acte a la plaça convocat per un grup d’italianes i italians que viuen a Barcelona, organitzats a l'Associació AltraItalia.
Volen lluitar per a una Itàlia millor de l’actual, a la vegada que, a través d'Altra Memoria, recorden la decisiva intervenció de les tropes i armes enviats per Mussolini per al triomf de la insurrecció militar de Franco, i que l'estat italià mai ha pagat compensacions ni tan sols ha demanat disculpes pels crims comesos i la violació de la legalitat internacional.

*****************************************
i avui, precisament, quasi 300 places de petites, mitjanes i grans ciutats italianes, però també d'altres llocs del planeta com Nova York, Honolulu o Madrid, acullen manifestacions per reclamar dignitat i respecte a les dones i demanar la dimissió de Berlusconi i reivindicar un model cultural nou, allunyat del berlusconisme que considera que tot és comprable. Ja hi ha una primera xifra: 1.000.000 de persones han sortit al carrer

Aquesta Itàlia no és un país per a dones.... Homes, per favor, podeu dir que no voleu viure en un país que recorda una casposa pel·lícula anys 50? I dones sortim de casa, totes juntes, nues de cara... per a dir: Itàlia és un país per a les dones!

VOGLIAMO UN PAESE QUE RISPETTI LE DONNE

SE NON ORA QUANDO?

Les dones de Nàpols i de la Campania (AFP)

Dones, on sou? es pregunta Concita De Gregorio a L'UNITÀ, tot afirmant que ha arribat el moment de dir ORA BASTA

Sembla que (les dones) ens hem adormit; hem pensat que teníem assegurats el respecte i el reconeixement que ens mereixem i que hem aconseguit lluitant (no ens ha estat regalat). I no!! Massa sovint, com ara a Itàlia, s'evidencia que no tenim res assegurat; que és més fàcil anar cap enrere que cap endavant; que no es pot abaixar la guardia.

Piazza del Popolo, Roma (L'UNITÀ)

Però, avui, les dones italianes de totes les edats i procedències, acompanyades pels homes amics i còmplices, han sortit als carrers.

UN MILIÓ DE PERSONES HAN OCUPAT LES PLACES PER A DIR JA N'HI HA PROU!

Els residus i la comunicació: MOVIMENT R

2011-01-31T23:35:00.001+01:00

El web del Moviment R

Ja hi tornaré. Avui només tinc esma (estic agotada!) per a anunciar-vos que la campanya de comunicació del projecte Life COR (Campanya Objectiu Residus) que dirigeixo ja és al carrer, i de quina manera!

El Comando R va presentar-se ahir, aprofitant la 21 edició de la Mitja marató de Barcelona

Avui, més de 120 persones, expertes en comunicació i residus, hem participat a la Jornada ELS RESIDUS I LA COMUNICACIÓ, dedicant 5 hores a conèixer més a fons el projecte Life COR i la campanya, intercanviar experiències i parlar sobre el canvi d'hàbits i la implicació ciutadana.

El Comando R irromp a la Jornada organitzada per l'Entitat del Medi Ambient de l'Àrea Metropolitana de Barcelona

I a la tarda, doblet: la primera reunió del que volem que es converteixi en la xarxa ibèrica d'organismes públics de gestió de residus que contribueixi a assolir els objectius que marca la Directiva europea de residus i obtenir la imprescindible implicació dels ciutadans i ciutadanes sobre la base d'intercanviar experiències i reflexionar de forma conjunta sobre diferents estratègies i les pràctiques comunicacionals. L'Entitat del Medi Ambient de l'Àrea Metropolitana de Barcelona i les ciutats i àrees metropolitanes de Sevilla, Málaga, A Coruña, Asturias, Bizkaia, Pamplona, València, Madrid, Lisboa i Porto s'han emplaçat a treballar en aquesta línia.

Campanya 2.0
He començat dient que hi tornaré. Tinc ganes d'esplaiar-me sobre el que ha estat (i ho serà en els propers 24 mesos) la meva principal ocupació. Ara, per tant, només apuntar que la campanya del COR, és una campanya dirigida principalment els i les joves de 18 a 35 anys que no practiquen la separació de residus a casa, no reciclen, malgrat tenir informació sobre el que cal fer. És una campanya basada en la conversa i la col·laboració, una campanya per compartir. No és una campanya convencional que té un perfil a Facebook o que penja un vídeo a Youtube. És una campanya pensada directament per a les xarxes socials.

Aquesta setmana, intento trobar el temps necessari per a explicar-ho més àmpliament.

REDUIM - REUTILITZEM- RECICLEM, el lema del Comando R

1. Els ciutadans i ciutadanes compromesos amb el medi ambient tenim una doble identitat: cada dia, fem les nostres feines i portem una vida aparentment normal, però, quan el futur del nostre planeta es posa en perill ens convertimen el Moviment R: un comando d’activistes decidits a deixar un món més net als nostres fills i les nostres filles.

2. La nostra consigna és ben clara: REDUEIX- REUTILITZA-RECICLA

3. “Menys és més”: un savi consell. Utilitza menys matèries primeres, menys aigua i menys energia i ajudaràs a reduir els residus. I menys residus significa més i millor vida per a tothom. I no ho direm dues vegades (per a començar a estalviar).

4. La imaginació al poder: no llencis mai res sense pensar en què es pot reconvertir. I sobre tot, reutilitza els objectes abans que es converteixin en residu.

5. Creiem en la reencarnació de la matèria: recicla els residus perquè se'n puguin fer nous productes.

6. Si jo ho puc fer, tu ho pots fer: separa bé els residus. No és tant complicat. I la vida té molts més colors quan recicles!:
Si vius a Castellbisbal, el Papiol, Molins de Rei o Pallejà:
- Al contenidor gris la resta juntament amb els envasos de plàstic i/o metall.
- Al contenidor verd el vidre.
- Al contenidor blau el paper i el cartró.
- Al contenidor marró els residus orgànics.
Si vius a la resta de municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona:
- Al contenidor groc els envasos de plàstic i/o metall.
- Al contenidor verd el vidre.
- Al contenidor blau el paper i el cartró.
- Al contenidor marró els residus orgànics.
- Al contenidor gris la resta.

7. Ens les pensem totes. Som constants, enginyosos i estem determinats a fer el que calgui per un tema en què ens hi juguem molt: nosaltres i els nostres futurs descendents. T’hem dit ja que som constats?

8. Ho hem de fer tots junts. No podem fer-ho per tu. I és més divertit en bona companyia. Coneixes gent, vius experiències enriquidores, xerres amb tothom i comparteixes un objectiu clar i net: el teu futur, el meu futur, el de t-o-t-s i t-o-t-e-s. Anar al contenidor pot ser un acte molt social, si tens l’actitud correcta.

9. Un Comando R estarà sempre disposat a cuidar el medi ambient i a ajudar els altres a fer-ho.

10. Mai és tard per unir-te al Moviment R. Avui pot ser un bon dia per començar. Ho tens clar, no?

UNEIX-T´HI

Bona nit, cansada però satisfeta

LES NOTIS DE LA MANOLITA (gener 11)

2011-01-23T20:11:00.001+01:00

La recerca històrica o la història com a excusa, però en tot cas el passat més o menys recent, són la base de moltes de les propostes que la Manolita ens fa aquest mes. Les reines Isabel II i Germana de Foix són les protagonistes de dos llibres, juntament amb Alexandre III el Gran o Alexandre el Magne i Aristòtil, Elisabeth Eidenbenz, La Pastora, els 13.152 jueus parisencs de Mathausen o els membres de la Nova Cançó.

NOVETATS EDITORIALS AMB VISÓ DE GÈNERE

- Isabel Burdiel, catedràtica d’Història Contempòrània de la Universitat de València, publica Isabel II. Una biografía 1830-1904 (Taurus). Isabel II va ser la primera reina constitucional d’Espanya, 50 anys de regnat, gairebé tots en guerra. Una dona envoltada d’un cercle masclista i a qui res havia preparat per desenvolupar la seva missió. Quan va succeir el seu pare, Ferran VII, moltes esperances estaven posades en els possibles canvis. Per a la història, ha aparegut com la responsable de la frustració.

- Colita (psudònim d’Isabel Steva) publica La meva cançó (Saga editorial), una selecció personal d’imatges dels anys 60 i 70 sobre concerts i artistes de la nova cançó. La fotògrafa ha publicat més de 30 llibres i ha participat en 40 exposicions.

- Carme Güell publica Jaque a la reina muerta (La Esfera de los Libros). En aquesta novel·la pren la veu Germana de Foix, la segona dona de Ferran el Catòlic.

- Impedimenta publica Pinic en Hanging Rock, la novel·la més famosa de l'australiana Joan Lindsay, en traducció de Pilar Adón. Què va passar en aquella excursió del dia de Sant Valentí de 1900 on van desaparèixer tres alumnes i una professora d'una escola d'Austràlia? Peter Weir en va fer una pel·lícula al 1975, amb el mateix títol.

- Annabel Lyon publica El maestro de Alejandro (Roca), una recreació de la relació entre Aristòtil i Alexandre el Magne, quan el primer li fa de preceptor.

- Planeta ha publicat amb el títol La puerta de la luna (novembre 2010), una edició completa dels contes d’Ana Maria Matute, recent premi Cervantes.

- Assumpta Montellà publica Elisabeth Eidenbenz. Més enllà de la paternitat d’Elna (Ara Llibres, 20 de gener de 2011). Una biografia de la dona suïssa que va muntar la Maternitat d’Elna on van nèixer 597 infants de mares republicanes. Montellà va publicar el 2006 La maternitat d’Elna, un llibre que ha transcendit l’àmbit historicoliterari, ja que, amb aquest nom, s’han batejat places, guarderies i infants.

Elisabeth Eidenbenz
La maternitat d’Elna descobreix un dels capítols més dramàtics, tendres i desconeguts de la nostra postguerra. Entre 1939 i 1944, la suïssa Elisabeth Eidenbenz va salvar la vida de 597 infants. Eren els fills de les exiliades catalanes i espanyoles que malvivien en condicions penoses en els camps de refugiats republicans de Sant Cebrià de Rosselló, Argelers i Ribesaltes, i que van tenir la sort de ser acollides a la maternitat que va crear Eidenbenz.

- Alice Munro publica Massa felicitat / Demasiada felicidad (Club Editor / Lumen) en traducció al català de Dolors Udina i al castellà de Flora Casas. Són 10 contes recents on tracta de la violència com un fet inevitable en la vida dels protagonistes.

- Wassyla Tamzali, feminista laica algeriana, publica El burka como excusa (Saga editorial), un refús rotund de qualsevol tipus de vel i un anàlisi de la situació actual a Europa, on aquest tema ha pres una gran importància política.

Pel seu contingut i la seva actualitat us recomano l'entrevista a TV3 i aquest text LA CONTROVERSIA DEL VELO

- Esther Tusquets publica Pequeños delitos abominables (Ediciones B), el seu particular decàleg de les bones maneres que resumeix en practicar la bona educació i no abusar de les persones amigues.

- Buket Uzuner publica Gentes de Estambul (Edebé), una reivindicació del paper cabdal de la ciutat com a pont de cultures, en una trama d’una parella que ha de trobar-se a l’aeroport d’Estambul. És la segona obra de l’autora que es tradueix al castellà, després d’Ada de Àmbar.

PREMIS

- Bea Cabezas ha obtingut el XVII premi Carlemany amb La ciutat vertical amb protagonistes catalans que desenvolupen la seva vida professional a Nova York. L’import d’aquest premi és de 42.000 euros, el quart més ben dotat de les lletres catalanes.

- Alicia Giménez Bartlett ha guanyat el premi Nadal d’enguany amb Donde nadie te encuentre, basada en la figura d’un/a dels darrers maquis: La Pastora, que va actuar per les terres dels Ports de Tortosa i El Maestrat. La Pastora (1917-2004) va ser inscrita arran del seu naixement com Teresa i va ser enterrada com Florencio. Pel mig va passar 17 anys a la presó (1960-1977). Per a les persones interessades en la història hi ha el llibre La Pastora: del monte al mito (Editorial Antinea) de José Calvo Segarra, periodista i historiador de Xert (Baix Maestrat) en el que s’ha documentat Giménez Bartlett, que ha parlat amb José Calvo sobre el tema en trobades a Vinaròs.
Al premi s’hi van presentar 284 originals i està dotat amb 18.000 euros.

CINE

- La llave de Sara de Tatiana de Rosnay (Sumo) és la base per a la pel·lícula del mateix títol de Gilles Paquet-Brenner, amb Kristin Scott Thomas com a protagonista. Narra la Batuda del Velòdrom d’Hivern el 16 de juliol de 1942, quan 13.152 jueus parisencs hi van ser confinats i després exterminats.

París, julio de 1942. Las autoridades arrestan a 13.000 judíos ante la impasible mirada de los parisinos, que guardan silencio por miedo, indiferencia o simple interés, pues esperan ocupar las viviendas vacías.
El pequeño Michel se oculta en un armario para huir de la redada. Su hermana Sarah cierra la puerta para protegerle y se guarda la llave, pensando que va a regresar en unas horas. Sin embargo, el destino de la familia Starzynski es protagonizar una de las páginas más luctuosas de la historia gala. Los gendarmes confinan a los miles de detenidos durante cinco días en el Velódromo de Invierno en condiciones infrahumanas. Después envían a las familias a un campo de concentración francés, y luego a Auschwitz.

TRASPÀS

- Maria Elena Walsh (1930-2011) poeta, cantant, compositora, dramaturga... En moltes branques de l’art va destacar aquesta autora argentina, que es va fer famosa per les seves obres infantils, entre les quals la coneguda cançó Manuelita la tortuga, que va arribar al cine amb direcció de Manuel García Ferré. En el temps de la dictadura va lluitar per la democràcia i va ser reconeguda com a Ciudadana Ilustre de Buenos Aires el 1985.

SIHEM BENSEDRINE: periodista tunisiana, assot del dictador Ben Ali

2011-01-17T22:15:00.004+01:00

Sihem Bensedrine, periodista i activista pels drets humans

El rostro de paraíso turístico que el régimen tunecino ofrece al mundo oculta una dictadura.
En su vértice, se encuentra el hombre a quien Europa y las instituciones económicas internacionales ven como un alumno ejemplar: Zine el Abidine Ben Ali, en el poder desde hace 22 años.
S. Bensedrine (Madrid, juny 2010)

L'amic Josep Maria m'ha enviat aquest matí un correu electrònic: Per si t'hagués passat per alt; crec que és del teu interès. A continuació l'enllaç a aquest vídeo amb una entrevista a Sihem Bensedrine. Gràcies, amic

Si no heu pogut visionar el vídeo, cliqueu aquest enllaç

La col·lega tunesiana, perseguida a Tunísia per defensar els drets humans i per dirigir la primera ràdio independent de l'Àfrica del Nord, és des de fa uns mesos ciutadana de Barcelona.
Bensedrine, obligada a exiliar-se, està acollida al Programa "Escriptor Refugiat". Aquest programa, coordinat pel PEN Català, acull durant un període de dos anys un escriptor o escriptora amenaçat, perseguit o amb risc de ser empresonat com a conseqüència dels seus escrits. Gràcies a la solidaritat de la xarxa internacional i el centre català del Pen Club, Bensedrine disposa d’un habitatge i té garantida la seva integritat i la possibilitat de continuar la seva tasca de defensora de la llibertat d’expressió.

CONCENTRACIO SOLIDÀRIA AMB EL POBLE DE TUNISIA
Plaça de Sant Jaume (Barcelona), 13 de gener de 2010
Sihem Bensedrine llegeix el MANIFEST

Benvolguts amics i amigues,

Homes i dones lliures de Catalunya,

Vosaltres sabeu el que s'entén per una dictadura sagnant,
Sabeu el que són les execucions extrajudicials,
Sabeu el que és un rastreig de les ciutats pels esquadrons de la mort,
Sabeu el que és la violació massiva de dones per terroritzar a una població

Avui en dia, aquella Tunísia situada a no més d'una hora i mitja de casa vostra i on molts de vosaltres heu passat les vostres vacances, està passant per la terrible experiència que vosaltres heu viscut no fa molt de temps.

El poble tunisià està sent massacrat; Els ciutadans són sacrificats com conills, sota el foc real dels esquadrons de la mort que depenen de la presidència; el balanç encara provisional de les víctimes d’aquesta massacre supera ja els 100 morts i augmenta d’hora en hora.

Els periodistes i els sindicalistes són segrestats i no es tenen notícies d'ells.

Tot això fa quatre setmanes que dura, en mig del silenci criminal de la comunitat internacional; El poble tunisià s’ha aixecat contra una dictadura mafiosa; s’ha alçat contra aquest règim vergonyós que l’ha aixafat amb la seva tirania durant 23 anys.

Reclama la seva dignitat i la seva llibertat;

El poble tunisià ha demostrat maduresa i capacitat per viure en una democràcia i un gran desig de gaudir de la llibertat i la igualtat de la que gaudeixen els seus veïns del nord del Mediterrani i que no fa gaire es trobaven en la seva mateixa situació. Durant aquestes quatre setmanes, no s’ha comès cap acte terrorista; les multituds enfurismades no han cridat cap consigna islamista; el fantasma de l'islamisme radical que es va utilitzar per justificar la repressió als ulls dels europeus, ha perdut tota credibilitat.

L'Europa oficial ha fracassat en el seu deure de solidaritat i està faltant als principis i valors dels drets humans; per molt menys del que està passant ara a Tunísia, es van adoptar resolucions i sancions contra l'Iran. El poble tunisià estan sent assassinat amb el suport de França, que ha ofert la seva experiència per a reprimir el nostre poble.

Dones i homes lliures de Catalunya,
El poble tunisià necessita solidaritat i protecció.Esperem de vosaltres una manifestació concreta de lleialtat a la vostra història i als valors de defensa de les llibertats.

LA INDEPENDENT va publicar fa una setmana un entrevista amb Bensedrine

WE CAN DO IT!

2011-01-01T23:17:00.000+01:00

Geraldine Hoff Doyle

Ni la cara ni el nom, Geraldine Hoff Doyle, de la dona de la fotografia no ens diuen res. Si hi afegeixo que va néixer el 31 de juliol 1924, a Inkster, Michigan, i que un cop acabats els estudis secundaris, als 17 anys, es va convertir en una obrera temporal del metall, tampoc, oi?

Ara bé, si us dic que J. Howard Miller, per encàrrec de del Comité Coordinador de Producció de Guerra de la Westinghouse, es va inspirar en la seva imatge per a donar vida a Rosie the Riveter (Rosie, la rebladora), la icona que representa els milions de dones nord-americanes que, durant la 2a Guerra Mundial, van entrar a les fàbriques per a substituir la ma d'obra masculina que era al front, la cosa comença a canviar, no? I si insereixo la següent imatge.... ja no cal afegir quasi res més!

We can do it! La Rosie del cartell és una dona forta, que assumeix un paper poc tradicional, amb la satisfacció de saber que està contribuint a l'esforç de guerra des de la rereguarda. És guapa, eficient, patriota.. és un símbol.

Al 1942, Redd Evans i John Jacob Loeb van composar Rosie the Riveter, una cançó que es va fer popular, sobretot en la versió d'un grup afroamericà anomenat The Four Vagabonds. Al final hi trobareu la lletra

Les Rosie, com ja havia passat durant la nostra Guerra Civil, ocupaven llocs de treball fins aquell moment considerats masculins, molts cops directament lligats a la industria de guerra.

Però acabada la Guerra, amb el retorn dels combatents, les coses tornen a ser (quasi) igual que abans. La gran majoria de les Rosie tornen a casa, a dedicar-se en exclusiva a les feines de la llar. Ja no són necessàries.

The perfect houswife

Ara, a la postguerra, el que es necessita són perfectes mestresses de casa. Rosie the Riveter és substituïda per Rosie the Perfect Housewife. La imatge dominant és la de la típica família americana: el pare treballador que és qui porta els diners a casa, la mare que és una perfecta mestressa de casa, i la parelleta formada per una filla i un fill sans i ben educats.

Les Rosies han canviat les fàbriques per les cuines

El diumenge passat, Geraldine Hoff Doyle va morir a l'edat de 86 anys. Dedico aquest post a totes les Rosie

“Rosie the Riveter”
While other girls attend their fav’rite
cocktail bar
Sipping Martinis, munching caviar
There’s a girl who’s really putting
them to shame
Rosie is her name
All the day long whether rain or shine
She’s a part of the assembly line
She’s making history,
working for victory
Rosie the Riveter
Keeps a sharp lookout for sabotage
Sitting up there on the fuselage
That little frail can do more than a
male will do
Rosie the Riveter
Rosie’s got a boyfriend, Charlie
Charlie, he’s a Marine
Rosie is protecting Charlie
Working overtime on the
riveting machine
When they gave her a production “E”
She was as proud as a girl could be
There’s something true about
Red, white, and blue about
Rosie the Riveter
Everyone stops to admire the scene
Rosie at work on the B-Nineteen
She’s never twittery, nervous or jittery
Rosie the Riveter
What if she’s smeared full of
oil and grease
Doing her bit for the old Lendlease
She keeps the gang around
They love to hang around
Rosie the Riveter
Rosie buys a lot of war bonds
That girl really has sense
Wishes she could purchase
more bonds
Putting all her cash into national
defense
Senator Jones who is “in the know”
Shouted these words on the radio
Berlin will hear about
Moscow will cheer about
Rosie the Riveter!

EL PARLAMENT DE CATALUNYA HA ASSOLIT LA PARITAT

2010-12-31T18:54:00.000+01:00

Hemicicle del Parlament de Catalunya (Imatge: Luís Lucia)

56 dels 135 escons del Parlament de Catalunya els ocupen diputades, és a dir, les dones representen el 41.5 % de l'hemicicle. En relació a la legislatura anterior, quan les dones eren el 35.5%, hi ha 8 dones més.
Per primera vegada, se supera el mínim del 40% de dones que marca la llei d'igualtat del 2007.

Després d'unes eleccions ens fem un fart de veure formatgets de colors amb la composició de l'hemicicle en funció dels resultats per candidatures, o imatges com aquesta

Més difícil és trobar una plasmació gràfica dels resultats en funció del gènere. Millor dit, no n'he vist cap.

Pel que fa a la presència de dones, tant des del punt de la vista de l'evolució com per partits polítics, Us recomano l'article d'Elena Riera a DONESdigital

I m'agrada el seu final:

Ara caldrà comprovar si aquesta major presència femenina es correspon amb unes polítiques més igualitàries, transversals i plurals com es podria deduir de l’anàlisi dels percentatges de representació d’homes i dones a la cambra catalana.

I ESTÀ PRESIDIT PER UNS DONA PER PRIMER COP A LA HISTÒRIA

Efectivament, no tan sols ha assolit la paritat. El Parlament de Catalunya, en aquesta legislatura, està presidit per una dona: Núria de Gispert, qui en prendre possessió del càrrec va començar el seu discurs amb les següents paraules:

És un moment històric que dedico a totes les dones de Catalunya, a les seves filles i a les filles de les seves filles, perquè puguin, gràcies a la feina feta, arribar a trencar el sostre de vidre que ens impedeix assolir la llibertat real.

Us recomano l'entrevista de Teresa Carrera a La Independent

Núria de Gispert, presidenta del Parlament de Catalunya

Per cert, segons el portal del PARLAMENT DE CATALUNYA encara tenim un president (blog del President, etc). Per favor, que ho canviïn JA!

LES NOTIS DE LA MANOLITA (desembre 10)

2010-12-31T01:05:00.002+01:00

Avui he rebut un correu de l'Anna G. que començava dient: Bon Nadal bonica, per cert seguint el teu Blog he comprat llibres per a dones escrits per dones...Què bé, oi, Manolita?
Doncs bé, espero arribar a temps amb suggeriments per al 6 de gener, facilitant la feina als Reis.

NOVETATS EDITORIALS AMB VISÓ DE GÈNERE

- Denise Affonço publica El infierno de los jemeres rojos (Libros del Asteroide), la crònica de la vida d’una família de classe mitja als camps de treball situats a la Cambodja rural on la gent moria de fam. L’autora que és francesa-vietnamita narra el pitjor genocidi del segle XX.

- Miren Arzalluz publica Cristóbal Balenciaga (Nerea) un anàlisi de la trajectòria del modisto de fama internacional.

- Gioconda Belli publica El país de las mujeres (Editorial Norma) on l'autora nicaragüenca imagina com seria un país governat per dones. El llibre va guanyar el premi hispanoamericà de novel·la "La otra orilla", al qual s’hi van presentar 615 manuscrits. El títol amb que el va presentar era Crónicas de la izquierda erótica i el pseudònim, Viviana Sansón.

- Poppy Z. Brite publica El arte más íntimo (La Factoría de Ideas) en traducció d’Almudena Romay, un thriller psicològic amb pinzellades gore i assassins en sèrie.

- Gail Carriger publica Sin alma (Versàtil) on reviu l’univers victorià amb éssers sobrenaturals.

- Siri Hustvedt publica La mujer temblorosa (Anagrama) un assaig on l’escriptora aprofundeix en la neurociència cercant la solució als seus problemes. Hustvedt va tenir un atac de tremolors descontrolats mentre feia un discurs en homenatge al seu pare.

- Felisa Moreno publica Trece cuentos inquietantes, un recull de relats on l’atzar és el factor determinant.

- Kenizé Mourad publica A la ciutat d’or i argent (Edicions 62/ Espasa en castellà). Es tracta d’una novel·la basada en uns fets històrics, la rebel·lió dels sipais (soldats hindús i musulmans sota comandament anglès) contra els colonitzadors britànics el 1857. Jazrat Mahal és l’heroïna de l’obra que, a més, és un cant a favor de l’aliança de religions i cultures. Mourad va publicar De parte de la princesa muerta, amb l’editor Mario Muchnik a l’àmbit espanyol, novel·la de caire autobiogràfic, que va ser un gran èxit.

بیگم حضرت محل, la Begum Hazrat Mahal va tenir un important paper a la guerra de 1857

- Elena Moya publica Los olivos de Belchite (Suma de letras). Des de una trama actual s’arriba a fets relacionats amb la Guerra Civil.

- Anita Nair publica Lecciones de olvido (Duomo). Una dona abandonada ha de tirar endavant la seva família.

Autoretrat (2007).
Audrey Niffenegger compagina l'escriptura amb la pintura, el dibuix i el gravat

- Audrey Niffenegger publica Una inquietante simetría (Salamandra), una novel·la d’estil gòtic, relacionada amb un pis de Londres amb vistes al cementiri d’Highgate.

- Marta Pessarrodona publica L’exili violeta (Meteora en coedició amb Dones per la llibertat i la democràcia), un assaig sobre l’exili interior i exterior de les dones intel·lectuals republicanes que, soles, o amb els familiars, van marxar o recloure’s a casa.
Dones com, Lola Anglada, Clementina Arderiu, Aurora Bertrana, Francesca Bonnemaison, Roser Bru, Núria Folch, Rosa Leveroni, Frederica Montseny, Anna Murià, Teresa Pàmies, Irene Polo, Mercè Rodoreda, Teresa Rebull, Maria Teresa Vernet o Margarida Xirgu. El llibre té un pròleg de Joaquima Alemany i també s’ha publicat en castellà, en traducció de Mireia Sust.

- Sara Stridsberg publica Escuela de sueños (451 editores) en traducció de Carmen Montes. L’obra pivota sobre la vida de Valerie Solanas, una feminista radical que va redactar el Manifest SCUM (Society for Cutting Up Men) i que es va fer famosa per haver disparat contra Andy Warhol. És un assaig sobre la cultura patriarcal.

- La periodista xilena, Elizabeth Subercaseaux publica Un affaire casi perfecto (Siruela), una novel·la on denuncia la discriminació contra un periodista homosexual.

- Zoe Valdés publica El todo cotidiano (Planeta). La protagonista és Yocandra, el personatge de La nada cotidiana, l’obra que la va llançar en el món literari. Ara, però, l’acció se situa a París en un grup de cubans exiliats.

- Angela Vinent publica Maragall vs. Alzheimer (Cromosoma), un llibre de divulgació sobre l'Alzheimer, a través de l’experiència de Pasqual Maragall. Vinent va ser cap de premsa a l’ajuntament amb Maragall i Cromosoma és la productora de la pel·lícula Bicicleta, cullera, poma, amb el mateix protagonista i tema.

- L’editorial Navona publica Fiebre romana d’Edith Wharton, en traducció de José Luis Piquero. Tres relats amb protagonistes membres de l’aristocràcia nord-americana de primeries del segle XX.

- Seix Barral publica Marilyn Monroe. Fragmentos, un recull de documents inèdits i privats de Marilyn Monroe que reflecteixen un gran passió per l’art i la literatura. El pròleg és d’Antonio Tabucchi, l’autor de Sostiene Pereira

- Àlex Martín Escribà i Sebastià Bennassar són els antòlegs de Crims.cat, un recull de 17 relats inèdits d’autors i autores catalans de gènere negre. Entre ells, Teresa Solana amb La mentida i Clàudia Pujol amb Ulls de vidre.

CUINETES

- Teresa Artigas publica La cocina de mi madre (Alba) amb receptes de la infància dels cuiners més coneguts.

M'agrada aquesta foto que he descobert de la Matute

PREMIS

- Ana Maria Matute (n. 1925) ha obtingut el Premio Miguel Cervantes 2010. Entre els seus llibres, Matute destaca Olvidado Rey Gudú, mentre Paraíso inhabitado, és el més recent i biogràfic. Pel mig, ha guanyat premis com el Nadal, el Planeta, el Nacional de Literatura i altres. És la tercera dona que rep el Cervantes, un premi que es concedeix des de 1976, després de Maria Zambrano (1988) i Dulce Maria Loynaz (1992).

- Carmen Amoraga amb El tiempo mientras tanto ha estat la finalista del Premio Planeta 2010 que ja està a les llibreries.

- Carmen Fernández Villalba ha obtingut el III Premi la Galera Jóvenes Lectores amb Luzazul. El jurat està format per 235 nois i noies de 12 a 15 anys d’arreu d’Espanya i és la tercera vegada que es convoca.

- Belén Gopegui ha guanyat el VII Premio Dulce Chacón en la seva sisena edició, amb Deseo de ser punk, que ha publicat Anagrama. L’import del premi és de 9.000 euros.

- Beatriz Lerma ha guanyat el premi de literatura juvenil As de Picas que dóna l'editorial Viceversa amb June Vagsto. Viaje a los reinos del norte. És la segona edició del premi

TRADUCCIÓ- Monika Zgustova ha obtingut el XIII Premi de Traducció Angel Crespo, per la seva traducció de Las aventuras del buen soldado Svej, del txec Jaroslak Hasek. L’import del premi és de 12.000 euros. El premi es va lliurar el 16 de novembre a l’Ateneu Barcelonès. Zgustova ha traduït més de 40 llibres del txec (Bohumil Hrabal, per exemple) i del rus i ha rebut premis com el Ciutat de Barcelona i el premi de les Lletres Catalanes.

ACADÈMICA

- Soledad Puértolas va llegir el seu discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia Espanyola que portava per títol Aliados: los personajes secundarios del Quijote, on va tractar, entre altres, els personatges femenins de l’obra cervantina. Puértolas és la setena dona en la història de la institució. A la RAE hi seuen actualment 5 dones.

Tot recordant tia Julia

Mario Vargas Llosa, premi Nobel de Literatura d’enguany, va fer un sentit elogi de la seva dona, Patricia Llosa, en el discurs d’acceptació del premi. En canvi, no va mencionar la seva primera esposa, Julia Urquidi (Cochabamba, 1926- març de 2010), la seva tia política, amb qui es va casar quan tenia 19 anys i ella 29 al 1955, i es va divorciar al 1964, per casar-se amb la seva cosina i neboda de Julia (és obvi que li agrada reforçar els llaços familiars). Sobre aquest primer amor, Vargas Llosa va publicar al 1977 La tia Julia y el escribidor, llibre gairebé autobiogràfic, de lectura absolutament recomanable. Julia Urquidi li va contestar amb Lo que Varguitas no dijo, publicada al 1983.

Mario Vargas Llosa i Julia Urquidi, la tia Julia

I finalment, he pogut acabar l'edició de les NOTIS d'aquest mes. Que tingueu un bon any 2011!

Què carai, les iaies al poder!

2010-12-24T09:01:00.001+01:00

No porten monyet blanc i ulleres rodones; ni sabatilles i toqueta. Són dones actives, bones professionals, amb diversitat d'interessos i tenen nets i netes. Són amigues meves i són avies o iaies segons els agrada que els diguin. Són la Maria Rosa i la Rosa, la Mariona, l'Àsun, l'Eulàlia, la Montse, l'Amparo, l'Antònia, la Carme..., i la Manolita. La MANOLITA que cada mes ens regala les seves NOTIS (per cert, fa dies que he rebut les de desembre i estic editant-les).

Quan vaig publicar les primeres NOTIS DE LA MANOLITA, a l'abril de 2009, us deia que la Manolita Sanz era periodista i addicta a la lectura (i a l'escriptura). Ara us dic que cada més, des d'en fa molts, publica un article a DELTA, la revista del Prat de Llobregat. Li he demanat permís per a reproduir-ne el darrer en el MIRADOR. Aquí el teniu

Les iaies, al poder!

Un diari d’àmbit espanyol està lliurant aquests dies DVD d’un conte molt conegut, creat per dues autores catalanes que firmen amb un pseudònim. Coneixia el conte, que és una sèrie força popular, i vaig decidir comprar un exemplar per al meu nét. Vaig voler veure’l abans de donar-li i, un cop vist, vaig decidir que no era adequat.

Val a dir que el conte és més que correcte, fins i tot massa. I tot plegat té un aire cursi. Ara bé, el que em va semblar intolerable és l’aspecte de la iaia. Amb toqueta, faldilla ampla sense forma i mida a mitja cama, sabatilles fosques, monyet blanc i ulleretes rodones. Quan van deixar d’anar les iaies amb aquesta fila? Puc recordar, per exemple, que la meva pròpia iaia ja va deixar la toqueta els darrers anys. I, si ho comparem amb el iaio que surt a la mateixa sèrie, trobem un home amb una camisa a quadres, gairebé calb, sense ulleres i amb sabates. No puc deixar de preguntar-me com pot anar aquesta parella pel carrer. Ell no cridarà l’atenció, però ella Déu n’hi do.

Una vegada l’escriptora Gemma Lienas, que escriu per a totes les edats, em va comentar que, farta de veure iaies que no la representaven (ella té néts i nétes), n’havia creat altres als seus contes, més en consonància amb les d’ara. O sigui, que la qüestió és important i no és fàcil de solucionar, a menys que et dediquis a l’escriptura o la il·lustració.

Les dones de 50 i 60 anys, quan arribem a ser iaies som dones que treballem i hem treballat; que tenim i hem tingut amors i desamors; que hem educat infants i tenim molts interessos i il·lusions per complir. I no a la llar precisament, sinó participant a la vida pública. Néts i nétes ens omplen de felicitat (hi ha pocs estats millors que ser iaia, perquè, amb poca responsabilitat, es dóna i obté molt d’amor) però això no ens deixa aparcades a la cuneta de la vida.

O sigui, que he decidit i proposo a les altres dones que es troben en la mateixa situació, com ara tietes, cosines llunyanes, amigues diverses, etc. d’una edat similar: ¡fem el boicot als contes que ens presentin vestides amb toqueta, amb monyet blanc i ulleretes rodones amb pals tipus filferro!. Ja és l’hora de trencar aquest imaginari que suposa que les iaies dolces i bones són una mena de bosses informes semiarrodonides, deficients visuals, etc. sense cap atractiu i, per descomptat, no aptes per anar pel carrer o jugar i córrer pel parc o fer excursions. O anar a sopar amb vestit de lluentons. Què carai, les iaies al poder!

Manolita Sanz

Jo m'apunto al boicot. Qui més s'hi apunta?

Els meus millors desitjos amb motiu del SOLSTICI D'HIVERN

2010-12-21T18:27:00.002+01:00

Avui, dimarts 21 de desembre, serà el dia més curt de l'any al nostre hemisferi. És el que es coneix com a solstici d’hivern. Diuen els entesos que és degut a la inclinació de 25º de l’eix de rotació del nostre planeta. Aquest fet ens regala les estacions i fa que aquí hàgim d'abrigar-nos, mentre a l’hemisferi sud puguin celebrar el solstici en banyador. Per cert aquest any, el solstici coincideix amb un eclipsi total de Lluna!

En aquest enllaç trobareu un llistat ordenat alfabèticament de les celebracions que es creu que estan relacionades amb el solstici d'hivern.

El sol, a l'hivern emmandrat,
es lleva tard i s'acotxa aviat

Us desitjo el millor a totes i tots i dedico aquest post a l'amic que mai no s'oblida d'enviar-me un missatge de felicitació quan canvia l'estació de l'any.
J. ens veurem abans que arribi la primavera, no ho dubtis.

Recordeu, L'HIVERN NO ÉS TRIST, és una oportunitat per a renovar-nos

ELS DRETS HUMANS 62 anys després...

2010-12-10T20:28:00.001+01:00

Eleonor Roosevelt (1948)

El 10 de desembre de 1948, avui fa 62 anys, l’Assemblea General de les Nacions Unides aprovà i proclamà un text destinat a convertir-se en el mínim comú denominador pel qual regir-se la humanitat.

L'Assemblea General proclama la present DECLARACIÓ UNIVERSAL DE DRETS HUMANS com l'ideal comú que tots els pobles i totes les nacions han d'assolir a fi que tant els individus com les institucions, inspirant-se constantment en aquesta Declaració, s'esforcin a promoure el respecte d'aquests drets i d'aquestes llibertats mitjançant l'ensenyament i l'educació, i assegurar, amb mesures progressives nacionals i internacionals, el seu reconeixement i aplicació universals i efectius, tant entre els pobles dels Estats membres com entre els dels territoris col·locats sota llur jurisdicció.
Per a llegir el text integre, cliqueu aquest enllaç Declaració Universal de Drets Humans

Mínim comú denominador? Res més lluny de la meva intenció que treure importància a la Declaració Universal de Drets Humans. La Declaració de 1948 és el primer instrument universal que reconeix els drets inherents a la persona humana sense distinció de raça, color, sexe, llengua, origen nacional o socials, posició econòmica, naixement o qualsevol altra condició. S'aprova després de dues guerres mundials (només fa 3 anys que s'ha acabat la Segona Guerra Mundial), amb un mapa polític molt diferent a l'actual (molts dels actuals estats africans, per exemple, encara no han estat creats).

És veritat que després de 62 anys les vulneracions dels drets humans són constants, però us imagineu que no disposéssim d'aquest mínim comú denominador? Jo, no.

Forges (10 de desembre de 2010)

Eleonor Roosevelt
La Comissió de Drets Humans encarregada de proclamar els 30 articles de la Declaració Universal estava presidida per una dona, Eleanor Roosevelt, vídua del president nord-americà com algunes persones la presenten. Eleonor Roosevelt és, però, molt més que això. És escriptora, activista pels drets humans, feminista... i somniadora.

EL SOMNI D'ELEONOR
Us recomano que mireu aquests dos vídeos

EL SUEÑO DE ELEONOR (1a. part)
EL SUEÑO DE ELEONOR (2a. part)

El destí dels drets humans és a les mans de tots els nostres ciutadans i de les nostres comunitats (Eleonor Roosevelt)

ERA MASSA BONIC PER A SER VERITAT!

2010-12-10T03:11:00.008+01:00

Sakineh Mohammadi Ashtiani (AP)

Sakineh Mohammadi Ashtiani,

LES NOSTRES MANS L'HAN SALVAT

Aquest era el títol del post que aquesta nit, desvetllada, i després de consultar les versions digitals de diferents diaris, he escrit. Per desgràcia, les informacions segons les quals la vida d'Ashtiani ja no corria perill no eren certes. Ashtiani continua empresonada pel règim islàmic iranià i la seva vida continua a les nostres mans. L'acusació d'adulteri i la sentència de pena de mort continuen vigents.

Altres 21 dones esperen a les presons de l'Iran esser executades per lapidació.

***************************************************

Aquest és el text que vaig escriure ahir a la nit, quan encara es pensava que havia acabat el malson d'Ashtiani:

La iraniana Sakineh Mohammadi Ashtiani que ha passat els 4 darrers anys a la presó, acusada d'adulteri i condemnada a morir lapidada, ha estat alliberada.

Poques vegades es produeix tanta unanimitat. El clam en defensa de la seva vida i demanat que s'aturés l'execució de la sentència ha aplegat a països, organitzacions de defensa dels drets humans i a milions de persones a tot el món. Les xarxes socials hi han jugat un gran paper

Poques vegades s'aconsegueix una victòria com la que representa l'alliberament de Sakineh. Cal celebrar-ho i cal treure'n conseqüències: la unió fa la força, diuen; en aquest cas, ha quedat palès. Les mans de milions de persones, unides per una causa han salvat la vida a Sakineh Mohammadi Ashtiani.

Espero que el govern iranià també en tregui conseqüències! 

LA VIDA de Sakineh Mohammadi torna a ser A LES NOSTRES MANS [el mirador de les dones, 8 de juliol de 2010]

Sakineh Mohammadi, LA SEVA VIDA ÉS A LES NOSTRES MANS [el mirador de les dones,22 d'agost de 2009]

LA ROIG, EL MOLINO i LES DONES

2010-12-09T19:43:00.003+01:00

El Molino (1977)

EL MOLINO I LES DONES
Aquest és el títol de l'article que va escriure Montserrat Roig, al novembre de 1977, arrel de l'anada al Molino d'un grup de dones feministes, majoritàriament del PSUC; jo formava part d'aquest grup que va ocupar dues llotges de la sala del Paral·lel i que, en aquell moment, va causar un cert rebombori. També formaven part del grup Asun Amelivia, Maria Dolors Calvet, Pepa Aguaza... i Montserrat Roig. Els punts suspensius substitueixen el meu buit de memòria. He enviat un correu electrònic a totes les companyes que tinc localitzades, i que crec que també podien formar part del grup, però encara són més desmemoriades que jo.

El Molino (2010)

Els detonants de la rememoració d'aquesta anada al teatre i el posterior article de Montserrat Roig han estat l'aniversari de la mort de la Montserrat Roig i de la meva àvia i la (re)inauguració de la sala EL MOLINO el passat 18 d'octubre. Un acció, per cert que forma part del Pla de Millora i revitalització del Paral·lel


L'avinguda Paral·lel era la principal arteria de l’oci barceloní de principis del segle XX. Hi ha una extensa literatura, de ficció o no, sobre aquest espai que era més que un carrer. M'agrada com descriu la vida del Paral·lel en aquesta època Lluís-Anton Baulenas a LA FELICITAT: "Recordava la primera nit al Paral·lel. Se’l va recórrer d’un cap a l’altre per les dues bandes i no s’ho creia. Semblava un altre món. Només tenint en compte la petita àrea on es trobava el Soriano, hi havia més teatres i music-halls que cases de veïns: pujant des del port, per la dreta, el Gayarre, l’Arnau i l’Espanyol. Davant per davant, l’Apolo, el Nou, el Soriano i l’Onofri. A més, al costat de cada teatre, el seu cafè corresponent o sala de music-hall..."

En un Paral·lel sense acabar d'urbanitzar va néixer, fa més d'un segle, LA PAJARERA CATALANA; anys més tard la sala passa a dir-se EL MOLINO

Tornem a l'anada al Molino i a l'article de la Roig. Les companyes no ho recorden i no he trobat còpia de l'article al meu arxiu. Tampoc l'he trobat mencionat enlloc. A través del Pep ho he consultat al periodista Pere Meroño, autor del llibre El goig de viure. Biografia de Montserrat Roig, publicat el 2005. Meroño va contestar-nos:

L'article en qüestió no el vaig consultar. El que si vaig fer és "narrar" una exhibició que va fer ella, amb altres dones, tot desfilant per l'escenari [d'El Molino] convenientment abillada.

Aquesta escena de la Roig (no oblidem que va formar part de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual), vestida de vedet baixant les escales d'El Molino surt a diferents indrets. En canvi, si no fos perquè el Catáleg de l'obra periodística de Montserrat Roig menciona l'article EL MOLINO I LES DONES estaria quasi a punt de creure que ho havia somniat!

Però, no puc reproduir l'article , com era la meva intenció, perquè no l'he trobat. El Catàleg diu que el va publicar a MUNDO DIARIO, el dia 23 de novembre de 1977, a la secció "Catalunya endins". Seguint el consell d'Ivan Bordetas vaig anar a l'Arxiu Històric de la Ciutat i vaig consultar els microfilms de l'edició de 23 de novembre de 1977 del MUNDO DIARIO i... Res, ni rastre de l'article; tampoc el vaig trobar en els dies anteriors i en els posteriors. He comprovat que en aquelles dades Montserrat Roig publicava a MUNDO DIARIO; per tant, segurament hi ha un error de data en el Catàleg de l'obra periodística de Montserrat Roig. Aprofitant les vacances nadalenques tornaré a intentar trobar l'article. Si ho aconsegueixo, ho sabreu.

El Molino (anys 20 del segle passat)

TENS 7 MINUTS? Tienes 7 minutos?

2010-11-26T21:50:00.000+01:00

Només són 7 minuts. Set minuts en record de les "Amarillas" i de totes les víctimes ocultes dels conflictes armats; set minuts en record de les "Violeta" que lluiten sense parar perquè les víctimes no continuïn ocultades; set minuts d'una gran bellesa i, alhora, de molt dolor.

Teniu 7 minuts? Dediqueu-los a veure el video. Ja ens direu el què

Sólo son 7 minutos. Siete minutos en recuerdo de las "Amarillas" i de todas las víctimas ocultas de los conflictos armados; siete minutos en recuerdo de las "Violeta" que luchan sin descanso para que las víctimas no sigan ocultadas; siete minutos de una gran belleza i, a la vez, de mucho dolor.

¿Tienes 7 minutos? Dedícalos a ver el video. Ya nos direis que os ha parecido

EL MASCLISME ÉS VIOLÈNCIA

2010-11-25T04:45:00.000+01:00

La imatge contundent i corrosiva d'Andrés Rábago, El Roto, no necessita paraules (El País, 18 de juliol de 2010)

25 de novembre: Día Internacional de la NO Violència envers les Dones

Segons les Nacions Unides, una de cada tres dones i nenes som víctimes de la violència de gènere. Dimarts, Michelle Bachelet, actual Directora Ejecutiva d'ONU Dones (UN Women) deia davant les Nacions Unides
“Las mujeres y niñas corren el riesgo de sufrir violencia de género a lo largo de sus vidas. La violencia es perpetuada por las personas más cercanas a ellas, parejas, miembros de la familia, colegas y también por personas que jamás han conocido. Ocurre en países ricos y pobres, en zonas urbanas y rurales, en situaciones de paz y de conflicto y luego de desastres naturales. Ocurre en la vida diaria de las mujeres.”

Un exemple, ahir EL PAÍS publicava un reportatge de Maye Primera, enviada especial del diari a Puerto Principe sobre les violacions en els camps de desplaçats pel sisme, l'augment dels embarassos a Haití i les horroroses condicions per a parir. Fins a fa 5 anys, a Haití no es considerava que la violació dins de la família fos delicte.

Per no caure en la temptació de pensar que la violència masclista és cosa de països pobres, de situacions excepcionals, aquest cap de setmana intentaré escriure sobre violència i joves aquí, a casa nostra.

A los efectos de la presente Declaración, por "violencia contra la mujer" se entiende todo acto de violencia basado en la pertenencia al sexo femenino que tenga o pueda tener como resultado un daño o sufrimiento físico, sexual o sicológico para la mujer, así como las amenazas de tales actos, la coacción o la privación arbitraria de la libertad, tanto si se producen en la vida pública como en la vida
privada.

Se entenderá que la violencia contra la mujer abarca los siguientes actos, aunque sin limitarse a ellos:

a) La violencia física, sexual y sicológica que se produzca en la familia, incluidos los malos tratos, el abuso sexual de las niñas en el hogar, la violencia relacionada con la dote, la violación por el marido, la mutilación genital femenina y otras prácticas tradicionales nocivas para la mujer, los actos de violencia perpetrados por otros miembros de la familia y la violencia relacionada con la explotación;

b) La violencia física, sexual y sicológica perpetrada dentro de la comunidad en general, inclusive la violación, el abuso sexual, el acoso y la intimidación sexuales en el trabajo, en instituciones educacionales y en otros lugares, la trata de mujeres y la prostitución forzada;

c) La violencia física, sexual y sicológica perpetrada o tolerada por el Estado, dondequiera que ocurra

Articles 1 i 2 de la "Declaración sobre la eliminación de la violencia contra la mujer", aprovada el 20 de desembre de 1993 per l'Assemblea General de les Nacions Unides. En aquest enllaç podeu llegir la declaració sencera (en castellà)

MANIFEST DEL PSC EN EL DIA INTERNACIONAL CONTRA LA VIOLÈNCIA CONTRA LES DONES

Mirador de les Dones: Contra la violència masclista: LA FERIDA ÉS DE TOTHOM

LES NOTIS DE LA MANOLITA (novembre 10)

2010-11-20T08:49:00.002+01:00

El darrer cap de setmana he rebut LES NOTIS de la Manolita d'aquest mes. Un cop editades amb informació complementària, aquí les teniu.

Difícil, quasi sempre ho és, triar una autora i/o un llibre de la selecció. Aquest mes crec que em quedo amb Simonetta Agnello Hornby. No la coneixia i em resulta atractiu el perfil d'aquesta advocada nascuda a Palermo, en una família de la petita aristocracia, que viu a Londres i s'ocupa de la defensa d'immigrants, especialment negres i musulmans, i dels menors amb especials necessitats educatives

NOVETATS EDITORIALS AMB VISÓ DE GÈNERE

- Simonetta Agnello Hornby publica Entre la bruma (Tusquets) en traducció de Carlos Gumpert. Un cop més, coneixem secrets de família, això sí, amb errors judicials i drames propiciats per lleis. Per cert, aquesta obra passa a Londres, ja que l’autora abandona, aquest cop, la Sicília de La mennulara.

- Ingrid Betancourt publica No hay silencio que no termine (Aguilar), relat en primera persona dels més de sis anys que l’autora va estar segrestada per les FARC de Colòmbia. Al llibre explica, per exemple, les seves desavinences amb Clara Rojas, companya de captiveri.

- Lolita Bosch publica Veus de la nova narrativa catalana (Empúries) / Voces. Antologia de narrativa catalana contemporánea (Anagrama). Ha fet una selecció de textos publicats i/o inèdits, d’autors i autores, menors de 45 anys, alguns més coneguts que altres. Al costat de cada text hi ha una breu biografia de cada autor/a.

- L’editorial Lumen publica Erase una vez Manhattan de Mary Cantwell (1930-2000), on l’autora descriu la vitalitat de Nova York i el seu entusiasme per la ciutat on es va instal·lar el 1953, en acabar els seus estudis. Allí va treballar com a redactora de Mademoiselle i Vogue. Al 1980 va iniciar la seva col·laboració amb el New York Times i, a la dècada dels 90, va escriure tres novel·les autobiogràfiques, una de les quals és aquesta.

- Cristina Cerezales Laforet publica Amarás a tu hermano (Destino), nou relats centrats en les relacions familiars. L’autora va publicar l’any passat Música blanca, on lligava les seves paraules amb textos de la seva mare –Carmen Laforet— extretes de cartes i diaris.

enllaç al video de la conferència de Cristina Cerezales Laforet

- Laura Freixas publica Ladrona de rosas. Clarice Lispector, una genialidad insoportable (La esfera de los libros), la biografia de la brasilera Clarice Lispector, una autora esplèndida i poc coneguda, posseïda per la passió de l’escriptura.

- Mercè Ibarz publica No parlis de mi quan me’n vagi (Empúries). Amb motiu d’un sopar, la protagonista se li desencadenaran un seguit de sensacions del passat.

- Tania James publica Mapa de los lugares sin nombre (Salamandra). Arran de la separació de la germana, que ha marxat a estudiar a Nova York, des de Kerala (Índia), la protagonista la seguirà i començarà un viatge iniciàtic.

- Lola López de Mondéjar publica Mi amor desgraciado (Siruela). Dues dones que viuen al mateix carrer de París, veuen la seva vida enllaçada per un succés. La novel·la va ser finalista de l’edició de 2009 del premi de Narrativa Torrente Ballester.

- Laura Manzanera publica Olympe de Gouges. La cronista maldita de la Revolución Francesa (El Viejo Topo). Olympe va ser una autèntica pionera en escriure els drets de les dones, en demanar educació per a tothom i manifestar-se antiesclavista. Una biografia, sens dubte, fascinant.

Redactora dels Drets de la Dona i de la Ciutadana, el 1789, es executada el 1793

- L'australiana Kate Morton publica El jardín olvidado (Suma) en traducció de Carlos Schroeder. Una nena queda abandonada en un vaixell rumb a Austràlia a l’inici de la Primera Guerra Mundial

- Tsruyà Shalev publica Las ruinas del amor (Galaxia Gutenberg), en traducció de Ana María Bejarano. És la història d’un divorci amb el complex de culpa de la dona pel fill. Aquest llibre és el darrer d’una trilogia que va començar amb Vida amorosa i va seguir amb Marido y mujer

PREMIS

- Vanessa Montfort ha obtingut el XLII Premio Ateneo de Sevilla amb Mitología de Nueva York (Algaida), una novel·la negra, on l’atzar i el destí hi juguen un paper rellevant. Montfort va guanyar l’any 2006 l’XI Premi Ateneu Jove de Sevilla amb la seva primera novel·la El ingrediente secreto.

La premiada Vanessa Montfort amb el president de l'Ateneo de Sevilla, Pérez Calero

LA MEVA ÀVIA i la Montserrat Roig

2010-11-14T13:01:00.004+01:00

L'avia Anna i jo (Carrer de Sant Eusebi. Barcelona, 1953)

El dia 10, ha fet 19 anys de la mort de l'Anna (Anita per a la família, senyora Anita al veïnat) Sagristà Bordas, filla del Domingo i de la Coloma, la meva àvia i padrina de bateig.
El mateix dia va morir Montserrat Roig Fransitorra, escriptora i periodista, feminista i companya (per èpoques) del PSUC.

Jo sóc el farcellet que sosté l'avia Anna, la meva padrina. Al seu costat, el iaio Mariano (González Navas), el meu padrí. Davant les meves cosines Feli, Mari Carmen, Asunción i Peque. La del mig és la filla del Rafael Mora, l'ajudant del meu avi Ramon (Batlle Gordó) al taller d'escenografia, i de l'Esperança, una bona modista (Capella del col·legi Infant Jesús de les Dames Negres, aleshores utilitzada com a Parròquia de Sant Ildefons, juny de 1952)

L'Anna Sagristà i Bordas de soltera vivia al carrer de Viladomat 140, principal, excepte un lapsus de quasi dos anys -sent adolescent-, que va viure a Perpinyà, a casa d'un oncle maitre d'hotel, per escapar d'un grip (?); va estudiar a les Dames Negres i disseny tèxtil a l'Escola del Treball de Barcelona (quan em jubili ho investigaré); es va casar amb en Ramon; va tenir quatre fills i en va veure morir tres... Algun dia espero poder-vos-en parlar més àmpliament i documentada. Ara només afegir que fins molt poc abans de morir llegia el diari cada dia, feia ganxet a totes hores i dominava a la perfecció el comandament a distància de la tele i el telèfon sense fils.

L'Anita és va casar amb en Ramon Batlle i Gordó, escenògraf i artista. M'agrada aquesta foto, amb els nuvis al mig, flanquejats pels meus besavis i envoltats per altres familiars (alguns els reconec, altres- malauradament- he oblidat qui em deien que eren); m'agraden les tres noies assegudes a terra, amb la seva actitud allunyada dels posats fotogràfics encarcarats del moment i de la circumstància (Barcelona, 30 d'agost de 1920)

10 de novembre de 1991
L'Anna, la meva àvia, el 10 de novembre de 1991 tenia 93 anys; va morir de vella. La Montserrat en tenia 46; va morir víctima d'un càncer de pit. En el tanatori de Sancho Davila van ocupar capelles quasi consecutives. Quan les companyes del moviment feminista anaven a acomiadar-se de la Montse, havien de passar per davant la capella de l'Anita.....

Montserrat Roig, al costat de Maruja Torres (concentració de suport a Maria Ángeles Muñoz, acusada d'adulteri. Palau de Justícia, tardor de 1976. Imatge: COLITA)

Lliurats els premis de l'ADPC. Margarita Riviere guardonada per la seva trajectòria professional

2010-11-12T20:05:00.003+01:00

L’ADPC HA LLIURAT ELS PREMIS DE COMUNICACIÓ NO SEXISTA 2010, a l'Auditori de la Facultat de Comunicació de la UPF

La festa dels Premis de Comunicació no Sexista, organitzats per l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC), ha estat un èxit.

Un any més, els Premis de Comunicació no Sexista s’han convertit en un punt de trobada entre professionals del periodisme i persones del món empresarial, polític i artístic. L'espai escollit aquest anys per a la celebració, l’Auditori de la Facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, ha estat un encert.

L'ADPC, a través dels premis, i des de fa 18 anys, vol promoure i recompensar els mitjans, les institucions i els professionals que amb la seva tasca ajuden a construir les pautes d’una comunicació no sexista. Els Premis també tenen un apartat per assenyalar les pràctiques que considera que s’allunyen d’un espai informatiu que fomenti la igualtat d’oportunitats i de gènere.

Els premis on line
L'actriu i reportera de TV, Ares Teixidó, ha conduït la cerimònia marcada per la incorporació de les anomenades noves tecnologies. Com anunciavem ahir, per primera vegada s'ha retransmès l'acte on line, gràcies a la participació de Frecuencia Digital. També, amb la col·laboració d'amistats piuladores (especialment, de Dones en Xarxa, i piuladors, s'ha pogut seguir a través de Twitter. Jo mateixa he anunciat els diferents premiats a través de Facebook....

Premiades i premiats

Premi Bones Pràctiques de Comunicació no Sexista per fer un periodisme rigorós i de qualitat, fent visibles les dones i les seves actuacions

- JÚLIA OTERO, directora de "Julia en la Onda"
En absència de la guardonada, el premi l'ha recollit Francesc Robert director d’Onda Cero Barcelona, de mans de Montse Puig, expresidenta de l’ADPC

- MIGUEL MOLINA, subdirector de La Vanguardia
El guardó l'ha lliurat Joana Bonet, directora revista Marie Claire

- EDUARD SANJUAN, director i presentador del programa 30 Minuts, a TV3
Ha recollit el premi de mans de Salvador Alsius, vicedegà amb funcions de director de la titulació de Periodisme a la UPF.

Premi Bones Pràctiques de Comunicació no Sexista per a les iniciatives tecnològiques i el foment del periodisme digital a favor d’un equilibri no sexista

- REMEDIONS ZAFRA, escriptora i professora titular de la Universitat de Sevilla.
El premi l'ha lliurat Maite Calvo, delegada de l'Oficina del Parlament Europeu a Barcelona.

Premi Bones Pràctiques de Comunicació no Sexista per a les iniciatives i el foment d’un periodisme no sexista

- COL·LEGI DE PERIODISTES DE LLEIDA i AJUNTAMENT DE LLEIDA per la convocatòria del Premi Mila de Periodisme per a la Igualtat de Gènere
Han recollit el premi l’alcalde Àngel Ros, la regidora de Polítiques d’Igualtat, Neus Brocal, i el degà del Col·legi de Periodistes d’aquesta demarcació, Josep Lluís Cadena. L'ha lliurat Marta Selva, Presidenta de l’Institut Català de les Dones.

Premi Bones Pràctiques de Comunicació no Sexista per iniciatives a les empreses editorials dels mitjans de comunicació

- EL PERIÓDICO DE CATALUNYA per la iniciativa de la Defensora de la Igualtat.
Marga Solé, en representació del degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Josep M. Martí, ha lliurat el premi a Eva Peruga, defensora de la Igualtat

Premi Bones Pràctiques de Comunicació no Sexista per uns continguts seriosos en la representació d’homes i dones en programes d’entreteniment de ràdio/TV

- PROGRAMA “DONES” de la Televisió de Girona
Mima Garriga, directora del programa, ha recollit el guardó de mans de Pilar Pifarré, diputada de Convergència i Unió al Parlament de Catalunya.

- L'equip de la revista ENTREACTE ha rebut una menció especial, de mans de Mercè Claramunt, presidenta de Dones amb Iniciativa

Premi Bones Pràctiques de Comunicació no Sexista en una campanya de comunicació institucional

- El DEPARTAMENT D'INTERIOR de la Generalitat de Catalunya pel Programa de Seguretat contra la Violència Masclista
Ha recollit el premi Alba Garcia, directora del Programa. L'ha lliurat Imma Moraleda, regidora d’Usos del Temps a l’Ajuntament de Barcelona

Premi a la Trajectòria Periodística, per la seva dedicació professional destacant els valors aportats per les dones, en una època on aquesta tasca no era valorada professionalment

- MARGARITA RIVIÈRE, periodista i autora de nombrosos llibres. Carme Freixa, presidenta de l’ADPC, li ha entregat el guardó

......................

El premi a Males Pràctiques en Comunicació no Sexista aplicada a un producte de comunicació o a una campanya de comunicació ha recaigut en la premsa esportiva catalana, concretament al diari SPORT i EL MUNDO DEPORTIVO per fer una cobertura no equitativa de l’esport femení.

En aquest context, Eva Donat, esportista d’èlit i sòcia de l'ADPC, ha llegit un manifest reclamant una major visivilitat de l'esport femení en els mitjans de comunicació.

.....................

Darrera dels premis, com sempre, molta feina, alguna que altra tensió, però també satisfacció per la feina feta. Aquest any no us poso foto de família perquè no n'hi ha cap que ens aplegui a totes.

Personalment, m'ha agradat molt la participació d'amistats de sempre, com la Marta Estruch que no he pogut saludar al final de la Festa, però que he vist que t'ha tocat un obsequi (Marta, què t'ha tocat?), i d'amistats noves, algunes de les quals fins aquest dia només eren virtuals com la Fab Llanos o la Carmen Robles...
No us enfadeu les que no us he anomenat, no volia fer una llista exhaustiva. A totes, una abraçada i gràcies per venir

Segueix en directe els XVIII Premis de COMUNICACIÓ NO SEXISTA

2010-11-09T23:25:00.001+01:00

Demà, dimecres 10 de novembre, a partir de les 19.30 hores, l’ADPC (Associació de Dones Periodistes de Catalunya) lliura els Premis de Comunicació NO Sexista.

L’Auditori de la Facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (Roc Boronat, 138), acollirà aquesta celebració que pretén promoure i recompensar els mitjans, les institucions i els professionals que amb la seva tasca ajuden a construir el que l'ADPC considera les pautes d’una comunicació no sexista. Alhora, valora negativament les pràctiques que s’allunyen d’un espai informatiu que fomenti la igualtat d’oportunitats i de gènere.

http://www.frecuenciadigital.es/noticia/2-noticia/9267-premios-mujeres.html

Si no podeu desplaçar-vos fins a l'Auditori, podeu seguir la festa en directe en aquest enllaç i a través de TWITTER !

MODALITATS DELS PREMIS DE COMUNICACIÓ NO SEXISTA

• Premi Bones Pràctiques de Comunicació no Sexista per fer un periodisme rigorós i de qualitat, fent visibles les dones i les seves actuacions.
• Premi Bones Pràctiques de Comunicació no Sexista per a les iniciatives i el foment d’un periodisme no sexista.
• Premi Bones Pràctiques de Comunicació no Sexista per iniciatives a les empreses editorials dels mitjans de comunicació.
• Premi Bones Pràctiques de Comunicació no Sexista per uns continguts seriosos en la representació d’homes i dones en programes d’entreteniment de ràdio/TV.
• Premi Bones Pràctiques de Comunicació no Sexista en una campanya de comunicació institucional.
• Premi a la Trajectòria Periodística, per la seva dedicació professional destacant els valors aportats per les dones. En una època i temps on aquesta tasca no era valorada professionalment.
• Males Pràctiques en Comunicació no Sexista aplicada a un producte de comunicació o a una campanya de comunicació.

Com a novetat, a l’edició d’enguany l'ADPC presentarà les bases d’un nou concurs destinats a futurs professionals de la comunicació. Es proposarà a les/els estudiants que presentin un treball (escrit o audiovisual) del qual es valorarà l’ús d’un llenguatge inclusiu així com l’originalitat en la representació d’una realitat comunicativa no sexista.

Benedicto XVI: Las mujeres sólo servimos para la limpieza? (traducido del catalán)

2010-11-08T19:36:00.000+01:00

Imatges extretes de TV3

Para leer la traducción en castellano del artículo "JO NO L'ESPERAVA, PERÒ ESTAVA CALLADETA", segunda parte, pulsar este enlace

Benedicto XVI: Yo no lo esperaba pero estaba calladita (traducido del catalán)

2010-11-08T16:15:00.001+01:00

Siempre he defendido la separación de IGLESIA - ESTADO, però de ahí a ser laicista radical...

Pues ahora resulta que desde ayer, según el Papa, soy una laicista agresiva y una anticlerical

Para leer la traducción en castellano del artículo "JO NO L'ESPERAVA, PERÒ ESTAVA CALLADETA", primera parte, pulsar este enlace

BENET XVI. Jo no l'esperava però estava calladeta

2010-11-07T18:08:00.010+01:00

I per què parlar ara? és a dir, per què dedicar un post del MIRADOR DE LES DONES a la visita del papa Benet XVI a Barcelona?

Perquè crec que el màxim representant de l'Estat teocràtic del Vaticà ha trencat les regles del joc democràtic i de la no ingerència

Vaig néixer el dia que va acabar el Congrés Eucarístic de Barcelona (allò si que va ser un esdeveniment important per a la ciutat!!) i al cap de pocs dies em van batejar a l'església de les Dames Negres, que ens aquells anys aixoplugava la parròquia de Sant Ildefons. No he fet apostasia.

- No m'he afegit a les crítiques a les despeses que ha ocasionat la visita. Les visites especials, siguin polítiques, esportives... sempre en generen de despeses (per cert, sabeu que li costa a la ciutat de Barcelona, és a dir a les persones que vivim i paguem els impostos a Barcelona, un partit del Barça? quants euros són al llarg d'una temporada?)

- No m'he afegit a les crítiques per les molèsties causades al veïnat de la Sagrada Família. Jo, com a veïna de la plaça de Sant Jaume, sé el que és suportar molèsties per a qualsevol motiu, sigui polític (en aquest apartat hi incloc les manifestacions de tota mena), esportiu, cultural.. com el tancament de la Via Laietana (única manera rodada d'arribar a casa)

- No he volgut entrar a comentar les declaracions estrambòtiques que per a defensar la visita i els seus beneficis l'han arribat a comparar amb els Jocs del 92.

- Tampoc he volgut entrar a comentar el reguitzell de NO defensats pel Papa: no a l'avortament, no a les famílies que no estiguin formades per un hom i una dona i altres NO, posicionant-se en contra de lleis aprovades pel Parlament.

Però, això no, Benet XVI,

JA NO som la reserva espiritual d'Occident!

La jerarquia de l'Església catòlica ha estat còmplice del franquisme

I encara no ha demanat perdó!

Sempre he defensat la separació Sempre d'Església - Estat. D'aquí a ser una laicista radical....

Doncs ara, des d'ahir, segons el Papa sóc una laicista radical, sóc una anticlerical

España era siempre, por una parte, un país originario de la fe. Pensemos que el renacimiento del catolicismo en la época moderna ocurrió sobre todo gracias a España. [...]. Pero también es verdad que en España ha nacido una laicidad, un anticlericalismo, un secularismo fuerte y agresivo como lo vimos precisamente en los años treinta, y esta disputa, más aún, este enfrentamiento entre fe y modernidad, ambos muy vivaces, se realiza hoy nuevamente en España
Transcripció d'un fragment de les respostes de Benet XVI a la roda de premsa concedida en el vol que el traslladava a Santiago (ECCLESIA DIGITAL)

Señor Paco Vazquez, ambaixador espanyol davant la Santa Seu, no he malinterpretat el que ha dit el Papa; no m'he conformat amb el que "diuen que han dit"; he cercat i he trobat el contingut de la roda de premsa i he llegit el que ha dit.
Senyor Frederico Lombardi, portaveu del Vaticà, no ens vingui amb que el Papa no volia crear una confrontació. Ho sento, l'ha creat i no serà gens fàcil que ho oblidem!

I que en diu el ministeri d'Assumptes Exteriors i Cooperació?
Estic esperant la veu de la ministra Trinidad Jiménez. Necessito sentir el que diu sobre aquesta ingerència de Benet XVI.

*************

Les dones de l'Església sembla que només serveixen per a netejar

Del programa oficial de la visita

Dedicació de l'església de la Sagrada Familia (10.00)
TERCERA PART. PREGÀRIA DE DEDICACIÓ I UNCIONS
3. UNCIÓ DE L’ALTAR I DE LES PARETS DE L’ESGLÉSIA
· El Sant Pare es treu la casulla, es posa un gremial i s’apropa a l’altar. Comença a ungir-lo.
· Després vessa el crisma al mig i als quatre angles de l’altar i ungeix tota la mesa, per significar que l’altar esdevé, amb la dedicació, símbol de Crist.
· El Cardenal Arquebisbe de Barcelona, el Cardenal Secretari d’Estat i deu Bisbes ungeixen els murs de l’església, signant les dotze creus distribuïdes per la nau, per significar que l’església dedicada és imatge de la Santa Església de Déu, edificada sobre el fonament dels Apòstols.
· Acabades les uncions, el Sant Pare, els Cardenals i els Bisbes es renten les mans.

En el programa oficial, falta un punt!!!

La neteja de l'altar, perquè l'oli no dificulti la continuació de la cerimònia a càrrec del protagonista principal i els seus acòlits, la realitzaran... unes monges.

I alerta, que la Rosa S i la Carolina G m'han informat que el comentarista de TV3 ha dit que qui millor que la ma d'una dona, feta per a tenir cura de la família, per a netejar l'altar.
Jo no ho he vist, però senyores i senyors de TV3 cal que s'ho facin mirar...

*************

Menys public de l'esperat i molta, molta policia

Menys públic de l'esperat (les imatges valen + que 1000 paraules)

Quina distància hi ha entre un policia i un altre? 2 metres i escaig, no? I el divendres al vespre, quan em van robar amb violència a menys de 500 metres del Palau Episcopal, no n'hi havia cap per anar a atendre una víctima? Els Mossos em van tenir més de 60 minuts esperant-los en una cruïlla, al mig del carrer.

FÀTIMA GHAILAN és la víctima

2010-11-02T22:45:00.003+01:00

Fàtima Ghailan, una "mala musulmana" perquè condueix, no porta vel....(Josep LLuís Sellart. EL PAÍS)

Avui s'ha conegut la sentència.

Mohamed Benbrahim, l'imam de Cunit, ha estat condemnat a un any de presó per coaccions greus contra Fatima Ghailan, mediadora cultural del municipi.
Abdul-Raman al-Osri, president de l'Associació Islàmica de Cunit, ha estat condemnat a 9 mesos de presó pel mateix delicte.
Haffsa BenBrahim ha estat condemnada a pagar una multa de 730 euros (Haffsa és filla de l'imam).
El jutge també els ha prohibit apropar-se a menys de 500 metres de la víctima durant els propers dos anys.

El de Cunit es, entonces, un conflicto público, fruto del enfrentamiento entre dos culturas distintas: una democrática y otra predemocrática. Es de esperar que ninguna institución ni partido político lo considere un asunto privado.
GEMMA LIENAS (EL PAÍS, 13 de febrer de 2010)

La sentència confirma que el calvari que ha viscut Fàtima Ghailan no és fruït d'una problema familiar; no és un problema personal.

Fatima és la víctima d'una operació d'assetjament duta a terme (com a mínim) per les persones ara condemnades. Perquè, segons elles, Fatima és una "mala musulmana", no porta vel, condueix el seu cotxe.... El problema de veritat és que la tasca de Fatima pot posar en perill el seu lideratge a la comunitat musulmana de Cunit....i és DONA!

En primer pla, la dona de l'imam de Cunit que ha estat absolta.

A continuació les tres persones condemnades: Haffsa i Mohamed Benbrahim, i Abdul-Raman al-Osri (Xavi Moliner)

Text integre de la SENTÈNCIA / texto íntegro de la senténcia
http://www.elperiodico.com/resources/pdf/3/3/1288700593133.pdf

ELS NOIS NO PLOREN!

2010-10-26T23:51:00.002+02:00

Rendición de Granada (Francisco Padrilla)

LLORA COMO MUJER LO QUE NO HAS SABIDO DEFENDER COMO HOMBRE

Ho recordeu? Ho varem aprendre a l'escola els nens i les nenes de la meva generació.
És la humiliant frase que, segons la tradició, Boabdil (أبو عبد الله محمد ابن علي) va escoltar de boca de la seva mare, quan aquest es va aturar per a veure Granada per darrera vegada camí de l'exili. Acabava de lliurar la ciutat, darrer reducte de la dinastia nassarita, als Reis Catòlics. Per cert, sembla que Boabdil era ros, d'ulls clars i pell clara, contràriament a la imatge d'un home de cabell i pell fosca que ens ha transmès la literatura, la pintura i el cinema.

Els nois no ploren! Hom hem sentit una i altra vegada, juntament amb altres principis de l'educació sexista que ens van imposar i que hem tingut que espolsar-nos. Però no totes ni tots ho hem fet.

És evident que no ho han fet Arturo Pérez Reverter i el señorito de Valladolid, Francisco Javier León de la Riva (del que parlaré més tard). Són dos homes que odien les dones i, pel que s'ha vist, els homes que ploren.

No ho dic gratuïtament. Mireu -si encara no ho heu llegit- el que ha escrit Pérez Reverter al twitter

Por cierto, que no se me olvide. Vi llorar a Moratinos. Ni para irse tuvo huevos

I per arreglar-ho, ha afegit

Se es un mierda cuando uno demuestra públicamente que no sabe irse. De ministro o de lo que sea. Moratinos adornó su retirada con un lagrimeo inapropiado. A la política y a los ministerios se va llorado de casa. Luego Moratinos, gimoteando en público, se fue como un perfecto mierda

I tot això, per què?
Perquè no ha pogut suportar que Miguel Ángel Moratinos no hagi amagat l'emoció que li ha provocat abandonar el ministeri d'Exteriors i els elogis rebuts.

Miguel Ángel Moratino

El nois no poden plorar

Pobrets!

Veure també:
FEMINATA DESAFORADA [el mirador de les dones, 5 d'agost de 2009]

DONES RURALS: Són més d'un quart de la població mundial

2010-10-24T22:39:00.000+02:00

Aquest post neix de la vinyeta d'en FORGES que Mar Hernández Porras va penjar al Facebook

Són agricultores, pescadores, ramaderes i empresàries

Són dipositàries i transmissores de coneixements tradicionals i pràctiques sostenibles, cuidadores, mares i tutores

Són 1.600 milions de persones, de les 6.000 que habiten el planeta

Són les productores de la majoria dels aliments en el món, encara que en gran part del planeta no tenen la propietat de les terres

Són les que fan la major part de les tasques agrícoles en els països en desenvolupament, però pateixen les pitjors condicions de treball

Estic parlant de les dones del món rural

Les dones rurals tenen un paper fonamental en les economies rurals dels països desenvolupats i en desenvolupament.

En la major part del món en desenvolupament participen en la producció de cultius i la cura del bestiar, proporcionen aliments, aigua i combustible per a les seves famílies i participen en activitats no agrícoles per diversificar els mitjans de subsistència de les seves famílies. A més, duen a terme les funcions vitals en la cura dels infants, els ancians i els malalts.

Aquest ha estat el tercer any que s'ha celebrat el Dia Internacional de les Dones Rurals. Aquest nou dia internacional, establert per l'Assemblea General en la seva resolució 62/136, reconeix

la funció i contribució decisives de la dona rural, inclosa la dona indígena, en la promoció del desenvolupament agrícola i rural, la millora de la seguretat alimentària i l'eradicació de la pobresa rural

La proposta de la celebració d'aquest Dia, la vigília del Dia Mundial de l'Alimentació a fi de destacar el paper exercit per les dones rurals a la producció d'aliments i la seguretat alimentària, va sortir de la Quarta Conferència Mundial sobre la Dona a Beijing el 1995.

Premis Fidem a la dona emprenedora del món rural 2010

Una ensopegada en el llarg camí per la igualtat

2010-10-22T09:13:00.002+02:00

Una imatge per a la història. Bibiana Aido promet el seu càrrec de ministra d'Igualtat (14 d'abril de 2008)

Ahir, José Luís Rodríguez Zapatero, president del govern espanyol, va anunciar ahir una important remodelació del seu gabinet. Més enllà de l'anunciada sortida de Celestino Corbacho, (ja ex)ministre de Treball, segurament feia falta. Personalment celebro l'entrada d'algunes de les persones que acaben de prometre els seus càrrecs de ministre.

Després de prometre els seus càrrecs de ministre (21 d'octubre de 2010)

I em sap greu la sortida d'altres. Avui, Maria Teresa Fernández de la Vega, en la seva darrera compareixença davant els mitjans com a vicepresidenta primera, ha dit que tenir la maleta sempre feta és l'actitud que han de tenir els i les membres d'un govern democràtic. És veritat, forma part de les regles del joc democràtic (tot i que sovint s'oblida!), però em sap greu. Ha estat una peça capital; també en els temes d'igualtat. Estic d'acord amb la Montse Boix, les dones li devem un homenatge.

Un tàndem que s'ha trencat

Roses rojes de comiat

El que de veritat em sap greu, molt greu, és la dissolució del ministeri d'Igualtat. Crec que el president Zapatero s'ha equivocat i molt.

¿Le parece bien suprimir el Ministerio de Igualdad ?
El de Igualdad, que es el más pobre y de menor presupuesto, significa que alguien que lo lleva está sentado en el Consejo de Ministros, en el primer nivel, y por lo tanto tiene voz. La insistencia en bajarlo, con lo poco que cuesta, me extraña. Yo prefiero que la igualdad esté sentada en el Consejo de Ministros.
Entrevista a Amelia Valcárcel (17 de juny de 2010)

Un 0,03% dels Pressupostos Generals de l'Estat
Zapatero, en la seva compareixença per explicar la remodelació del seu executiu, ha justificat la reducció de ministeris en la petició de les Corts: El Congreso ha tenido diversas iniciativas y he entendido que debía corresponder con la petición mayoritaria de la reducción de ministerios y responder a la voluntad política del Congreso.

No hi poso pegues, però per què el d'Igualtat? Amb prou feines suposava un 0,003% dels Pressupostos Generals de l'Estat! Fins i tot va ser qualificat de "ministeri de la Señorita Pepis" per les persones, entitats i partits que des del primer moment van estar en contra de la seva existència: el Carajillo Party que diuen les Cicatrices Transgénicas. Per cert que el Carajillo Party ha anat més lluny; no ha parat d'insultar Bibiana Aido (no em refereixo a criticar; que consti que utilitzo el verb insultar "a sabiendas").

Cuarenta y tres millones de presupuesto. ¿No es un ministerio de la Señorita Pepis?
Para nada. Es una apuesta política de primer nivel del presidente del Gobierno. Y ése no es el presupuesto. Aunque en ningún caso éste va a ser un ministerio especialmente inversor. Su misión es hacer efectivo ese principio de transversalidad que tiene que aplicarse a todas las políticas públicas y a todos los actos del Gobierno.
Entrevista a Bibiana Aido (18 de maig de 2008)

Però si continua com a Secretaria d'Estat...
Algunes i alguns defensen que no es notarà la diferència, que el govern continuarà treballant per la igualtat..... Crec que les persones que raonen així, si més no, obvien que el significat d'una acció va molt més enllà de la pròpia acció. La creació del ministeri d'Igualtat va ser molt significativa i és molt significativa la seva desaparició.

Les batalles es guanyen o es perden, i aquesta l'hem perdut (i no sols les dones, eh!).

La dissolució del ministeri d'Igualtat és una ensopegada en el llarg camí de la igualtat. Lluitarem perquè no signifiqui un pas enrere

DIA MUNDIAL CONTRA EL CÀNCER DE MAMA

2010-10-19T14:29:00.009+02:00

Avui, dia 19 d'octubre, es commemora, a tot el món, el Dia Mundial contra el Càncer de Mama.

El càncer de mama és la primera causa de càncer entre les dones de Catalunya i en els països desenvolupats.

El 28,1% de tots els casos nous de càncer de les dones són de mama. Les dades poblacionals més recents mostren que la incidència d’aquest càncer ha augmentat un 2,5% anual (casos per 100.000 dones) en el període 1985-2002. Aquest increment es deu bàsicament a l’envelliment de les dones; mentre que en les més joves la tendència és a estabilitzar-se o, fins i tot, a disminuir (per exemple, per sota dels 45 anys).

En el 2010, per grups d’edat, s’estima que el nombre de diagnòstics nous en les dones de 35 a 64 anys sigui de 2.841 i, per sobre dels 65 anys, de 2.319. Els càlculs per al 2015 són de 3.086 i de 3.000, respectivament.

D'altra banda, la taxa de mortalitat ha disminuït a partir dels anys 90, amb un 2,7% de descens anual entre 1995-2004. Actualment, el càncer de mama té una supervivència del 80,9% als 5 anys, i és una mica superior a la mitjana europea que, en el mateix període observat, és del 79%.

Les millores en la supervivència es deuen, fonamentalment, al progrés dels diagnòstics en les etapes precoces de la malaltia, als cribratges -mitjançant les mamografies- i a les millores dels tractaments. En aquest sentit, també cal esmentar els canvis en la percepció del benefici del diagnòstic precoç del càncer de mama per part de les dones.

Les mamografies salven vides

El Pla director d'oncologia de Catalunya inclou el Programa de cribratge de càncer de mama, orientat a detectar el càncer en les fases inicials, abans que se’n presentin els símptomes, de manera que sigui més fàcil de tractar-lo i curar-lo. A l'any 2008 (darreres dades disponibles), es va convidar 363.438 dones a fer-se una mamografia. Es van diagnosticar 918 càncers de mama.

Si alguna dona entre 50 i 69 anys no ha estat citada per fer-se una mamografia, ha de trucar a Sanitat Respon: 902 111 444

Com comunicar la notícia del càncer?
Quan et diagnostiquen un càncer, l'impacte emocional és gran (ho sé per pròpia experiència!). La comunicació del diagnòstic d’una malaltia greu com és el càncer és un moment crític que pot condicionar molt la manera en què la persona pot afrontar la situació, fins i tot la seva resposta al tractament.

És important, per tant, posar en marxa estratègies que permetin millorar l'atenció a les dones amb càncer i minimitzar els efectes de l'impacte. Necessàriament cal fer-ho des d'una perspectiva multidisciplinària.

Això és el que pretén el Grup d'Ajuda Mama i Salut (gAmis), una associació creada per dones afectades de càncer de mama vinculada a la Unitat Funcional de Patologia de la Mama de l'Hospital Clínic de Barcelona. Parlar-ne sense tabús amb professionals de l'oncologia, la psicologia, la infermeria, la rehabilitació... el periodisme i amb les afectades.

El Grup Àgata és una altra entitat catalana que agrupa dones afectades de càncer de mama -i també els seus familiars- amb l'objectiu d'informar, donar suport i oferir rehabilitació a les persones afectades.